NOTES DE VIATGE. (22 DE JUNY 2016) PUNT I FINAL?
Avui toca fer el
recorregut a la inversa. Amb el cor encongit miro i remiro aquests molls que he
vist canviar a través del temps com si tinguessin vida pròpia. Puc veure'm,
l'any 1967, recórrer en bicicleta la costa serpentejant que baixa
del mercat amb els companys del Costa. O bé deu anys més tard, amb una tomàtiga a la mà agafada de
l'hort per esmorzar, a la barraca del Moll de Llevant amb la Marta abraçada
a la meva esquena. Paquets de Rumbo curt llençats des de la barana del vaixell,
en acomiadar-me de qui tenia la sort de romandre a l’illa. Albades amb el Kike,
frisosos per desembarcar, a primers dels vuitanta, i gaudir d’un primer gin, asseguts
a l'interior fosc del Baixamar escoltant Bach, mentre veiem créixer lla
llum del dia que omplia el port. El panorama des del pont, el dia que arribàrem
de Mallorca, amb la Rosa i el Moya, l'any de la gira amb la companyia de
teatre. El mateix panorama, de tornada a Barcelona abraçat a l’Anna i a l’Antonio.
Encara no m'he
cansat d'escrutar amb nostàlgia aquesta badia cada cop que he de partir. Com si
esperés un darrer cop de força capaç de retenir-me i que, malauradament, mai no
arriba. M'enfilo a la frontera entre la vida i la rutina que significa el
vaixell, amb els primers símptomes de recança. Sé ja per endavant que, un cop a
Vilanova, cercaré a l'horitzó el perfil
de Mallorca i que alçaré la vista cap al cel, més amunt de les cases, per
comprendre la diferència. El cel, les cases baixes... els migdies llargs i el
temps com d’infantesa que passa amb lentitud, el diàleg amb l’illa, amb l’aire,
amb la intensitat de colors i d’olors. Voldré escoltar el silenci a l'hora de
la migdiada, i sentir-me pres de la calor blanca. Tot es desfarà com fum en
entrar al port de Barcelona. La vida s'amagarà, un cop més, rere els plans per
viure-la i malgrat tot voldré vagarejar encara per tardes de mans a les
butxaques i regust de terra als llavis, com en "Guillermo" amb els
"Proscritos".
Quan deixo enrere
indrets on hi he viscut emocions i instants extraordinaris, no em sembla
deixar-los del tot ja que estic convençut que hi roman una part de mi com a
penyora de retorn, la qual reviu en cadascuna de les persones que els he
compartit.
No conec port natural
més majestuós que el canal de promeses i complicitats que mena a Maó. La
partida del vaixell del port pot esdevenir el dramàtic final de l'aventura i
l’udolar de la sirena en deixar sa Mola un sotrac de dolor pel comiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada