TRIP TO MALLORCA 01

NOTES DE VIATGE. (26 DE SETEMBRE 2018): DE BARCELONA A PALMA

Veig el mar des de la finestra del tren que em porta a Barcelona des de Vilanova, on m’he establert els darrers anys. El cel està ennuvolat i alguns raigs de sol aquí i allà fan pensar en la proximitat de la tardor. No sé fins a quin punt haurà estat una bona idea programar el viatge en aquestes dates tant tardanes. M’il·lusiona el viatge i a la vegada em pregunto, com quasi tothom al meu entorn proper, el per què d’aquesta fixació amb Menorca. Tinc la vaga consciència d’haver construït un personatge a través del qual explorar emocions, somnis, desitjos, records o anhels; potser algunes mancances i frustracions també... en definitiva, alguns immaterials que a l’illa semblen prendre sentit mentre que la resta del temps resten fora del meu abast, causant-me més d’una melancolia. El pas del temps, perdut ves a saber com, amors que mai no s’obliden del tot, amistats suspeses en recorreguts diferents, altres truncades, amb dolor, per la mort. A Menorca hi trobo refugi i consol, ànims i estímuls que habitualment no em permeto.

La costa passa fugaç a través de la finestra, com en una pel·lícula i contemplo les onades lentes i profundes que semblen anunciar un viatge amb vaixell mogut. Somric. L’atzar sembla voler complaure el desig de viure un temporal més en vaixell, com els que vaig viure amb la Carme i el Fernando en un trajecte d’Eivissa a Palma l’any 71, amb l’Eduard i amb la Rosa tornant de Maó el 78 i el 79. El que vaig viure amb l’Eduard va ser sonat. Ens havíem trobat casualment a bord, en pujar al vaixell després d’acomiadar-me de dos dies passionals passats amb la Marta a Maó.

M’agrada sentir el vaixell moure’s i sempre penso que encara ho pot fer una mica més encara, fins que alguna onada forta o un sotrac inesperat i desequilibrant em fa dubtar uns moments de si la cosa encara va bé. Tinc la sort de no marejar-me i el bellugueig desigual del vaixell damunt el joc de les onades m’ajuda a passar aquesta mena de temps de ningú que per mi implica una travessia marítima.

Segueixo atret per la finestra i observo el paisatge esmunyint-se tal com m’agradaria poder contemplar el pas del temps. Com si mirés una pel·lícula en una pantalla. Em deixo portar per la llum del matí, la frissança per la proximitat del viatge i el moviment del paisatge en passar. La banda sonora que escolto, una versió de Let It Be Me de Françoise Hardy, m’omple d’emoció  i una esgarrifança em recorre l’esquena. Els elements que componen la seqüència semblen en sincronia amb la llum obliqua del matí que juga amb les ombres dels arbres, els camins i els edificis que conformen l’horta de Viladecans. Incroiable, mon ami.

De cop i volta la maleta que aguanto entre les cames ja que porta rodetes s’escapa del meu control per una frenada brusca del tren. El gest per aturar-la fa caure de la meva falda el telèfon que està carregant. El deixo a terra per aturar la maleta i aleshores cau la llibreta on escric. En voler retenir aquesta,  torna a esmunyir-se la maleta. La puc controlar i tornar a lloc. Intento recollir el telèfon i torna a marxar la maleta. Recullo llibreta i telèfon. Finalment cau la maleta amb estrèpit. Al meu davant uns turistes riuen entre ells i comenten amb la mirada el ‘gag’.

Arribo a Barcelona i constato que no anem bé. Encara no he començat el viatge com aquell qui diu i ja m’han robat la caçadora de cuir al tren. Em fa ràbia perquè és on duia la xapa amb el llaç groc. Hauré de trobar una altra peça d’abric a Palma per poder anar amb la Vespa llogada que m’espera a Mallorca.

Passo el temps d’espera en una estació marítima buida. No hi ha passatgers que vagin a peu i tothom espera en els camions, la majoria, o en algun cotxe, mentre que un operari baixa del sostre per una escala plegable. Una mica surrealista. Anirà al vídeo, segur!

Efectivament. Com havia pensat, el trajecte del vaixell passa de tant en tant per zones on les onades el mouen considerablement. No és exactament un temporal, però almenys no és d’aquelles travessies avorrides, de mar plana, quan sembla que el vaixell ni avanci ni tant sols es mogui.

Passo l’estona escrivint aquestes notes i mirant a l'Ipad la pel·lícula “Whisky Galore!”, traduïda a l'estat espanyol per “Whisky a Go-go”. La versió de 2016, no la de 1949 que és una autèntica joia. Tot i això la versió moderna li és força fidel i està molt ben feta.

Finalment surto a la coberta per veure com el vaixell s’apropa a la Dragonera. L'il·lumina el sol caient del capvespre i sento com si el seu aspecte escarpat però acollidor em donés la benvinguda. La saludo quan el vaixell passa tant a prop de  l'illot talment com si pogués tocar-la amb la mà. Com si arribés a casa. I em sento a casa. És tant clar que som la mateixa cosa!

N’Antònia i na Magda em venen a rebre a l’estació marítima per acompanyar-me al pis que m'ha cedit per aquets dies na Magda. Els hi he portat dues pancartes de lona plastificada amb el Sí del referèndum de l’1-O. Com que compartim anhels de llibertat per al nostre país crec que els hi han agradat. El pis és un pis modest i característic de la manera de fer cases que tenen els mallorquins tot i que no és gaire antic. Està prop del mercat de Pere Garau, sota el carrer d’Aragó. No podia ser més cèntric. Només entrar-hi em sento com a casa. Na Magda l’ha posat al dia amb gust i em trobo amb una cuina comodíssima amb rebost i una petita galeria que dona a una  eixida que és un encant. Sopem els tres al menjador, i penso en com s’ha anat travant aquesta amistat que, si bé és relativament recent, compta amb algunes complicitats que la fan extraordinàriament antiga, com la frisança que es crea quan ens trobem els tres; m'atrau perquè em fa sentir com aquell infant que s'il·lusionava per cada cosa, a cada moment. I m'agrada quan ens preocupem de les circumstàncies de cadascú de nosaltres com si fóssim una família petita, els membres de la qual es protegeixen els uns als altres. És una realitat. Estic instal·lat a Palma, camí de Ciutadella i hem improvisat un pa amb oli amb les meves amigues.

Me’n vaig a dormir cansat i satisfet. Em recullo en una habitació, petita i agradable on una finestra dona a l’eixida per on entren els sons nocturns de Ciutat i els dels veïnat més proper. Abans d’adormir-me al llit protegit per una mosquitera, penso que he de comprar-me alguna mena de caçadora per protegir-me del vent per anar en moto. Demà serà un altre dia, em dic. I tant que ho serà! El primer, concretament. Demà començarà tot.