TRIP TO MALLORCA 02

NOTES DE VIATGE. (27 DE SETEMBRE 2018): M'ATRAPA LA CALMA

Na Magda em va deixar a la cuina dos paquets de cafè, un de natural i un altre de descafeïnat. També llet de Mallorca i un parell de paquets de Quelitas. Les Quelitas són una espècie de galetes molt properes al pa amb forma de caramel que serveixen per acompanyar tant menges dolces com salades. Es poden menjar soles, per descomptat. No són res de l’altre dijous, però enganxen i són pràctiques. A la part superior hi tenen un clotet, just perquè pugui acollir una gota d’oli que les pot arribar a fer delicioses. La llegenda diu que ningú de Mallorca surt de l’Illa sense un paquet de Quelitas.

Quely és una empresa mallorquina d’Inca que es dedica a l'elaboració de galetes artesanals conegudes com a quelis o quelys; N’Antònia i na Magda, ses nines amigues meves de Mallorca en diuen Quelitas, deu ser cosa de la confiança.

Les primeres notícies de les Quelys se situen entorn de 1853 en el forn de Can Guixé de la família Domènech. La seva elaboració està vinculada a la petició de les companyies navilieres d'abastir-se d'un producte, de similars característiques al pa, nutritiu i durador, que servís per a les llargues travessies oceàniques. Així doncs, des de mitjan segle XIX, la família Domènech fabrica aquestes galetes que abans es coneixien com a Galetes d'Inca, en referència al seu origen, Galetes d'Oli o bé Galetes de vaixell per la seva similitud amb alguns productes de fabricació britànica. El seu nom actual prové de l'admiració que els continuadors de la saga sentien, a mitjans del segle passat, per l'actriu Grace Kelly.

No és fins el 1970 quan el negoci familiar es constitueix com a Societat Anònima al crear-se Quely, S.A. 150 anys després d'aquelles elaboracions artesanals, segueix essent una empresa de capital cent per cent mallorquina.

Un cop esmorzat com un senyor a la mica d’eixida del darrera de la casa, em llenço al carrer a primera hora. Com que encara falta una estona per les 9, hora d’anar a recollir la Vespa, llogada de fa mesos, cerco un bar proper al pis on fer-hi un segon cafè. No massa lluny de la parada del bus número 3 (Pont d’Inca – Illetes) que m’ha de portar a la casa de lloguer trobo el bar Mónaco. Suposo que la intuïció desenvolupada durant anys de “bolos” amb grups i companyies teatrals per trobar locals amb encant i personalitat és el que m’ha guiat. El local respira calma i tranquil·litat tot i la presència d’una TV sense volum a la que ningú fa cas. Em deixo temptar per una ensaïmada flonja i saborosa. El cafè, sense descafeïnar, també és excel·lent. Els gaudeixo assegut en un tamboret de fusta, encarat a l’antic taulell de marbre, mentre decideixo que aquest serà el meu quarter general quan estigui fora de la casa.

Recollida la moto encaro la sortida de Palma pel carrer d’Aragó i el Pont d’Inca seguint la carretera C-713 en direcció a Inca. Com no podria ser d’altra manera a Mallorca, la primera foto que veig és un molí de vent que es conserva prou bé. Gran diferència amb Menorca, on els molins s’han anat perdent irremeiablement, llevat del de Mercadal, el de Sant Lluís i algun altre. La moto, una Vespa 125 automàtica va molt bé i molt fina. És nova, doncs té fets amb prou feines 1.000 quilòmetres. Com que és de color salmó l’anomeno afectuosament la “nena”, sense ànims d’entrar en polèmiques de llenguatge sexista i coses d’aquestes. Estic de vacances!

Passo Santa Maria, on hi viu na Magda, Consell i quan arribo a Binissalem em crida l’atenció una carretereta que surt a mà dreta i que passa quasi desapercebuda. Em porta fins a Biniali i Sencelles, que són dos silencis edificats enmig de la plana esplendorosa de Mallorca. La calma hi regna i m’adono que l’illa comença a fer-me l’ullet. Em deixo portar i fotografio paisatges, cases i detalls mentre em vaig dirigint cap a Sineu, Maria de la Salut , Santa Margarida i Artà, ja al Nord de l’Illa. És aquí on m’aturo per esmorzar .

Com que hi ha molt bona sintonia amb la gent que porta el bar, on m’he pres una tapeta de carn en salsa, pregunto pel Mal Pas. No sé exactament si és un poble, una zona, una casa.... la única referència que en tinc és que l’Aurèlia Campany, en Jaume Vidal-Alcover i el meu germà Xavier hi havien passat llargues temporades junts i per separat, per escriure, de vacances, o potser ambdues coses. Així doncs, no em sorprèn que no en sàpiguen res. A algú de prop d’on estic assegut li balla pel cap que la cosa no cau cap a Capdepera, que és on em dirigeixo, sinó cap a Alcúdia. Com que m’he descuidat el mapa a la casa de lloguer en recollir la moto no en tinc ni idea, ni podem comprovar-ho. La noia que serveix la barra pregunta en veu alta a la parròquia, com si fos una trattoria d’Itàlia i es crea un debat general fins que entra algú que sí, que és d’Alcúdia i que confirma que jo anava errat i que a Capdepera no hi trobaré el Mal Pas, si no a Alcúdia. Bé, res no és perdut. Deixo el bar agraint a la generalitat l’ajuda rebuda i surto per la porta mentre el silenci i la calma tornen al local. De reüll veig un avi que es posa les ulleres i torna a concentrar-se en el diari obert damunt la taula de marbre. Una copa de licor l’espera al seu davant, mig amagada per la penombra del racó.

Poso en marxa la nena de color salmó i em dirigeixo a Cala Estreta, per veure si des d’allí puc albirar Menorca. No és així i em disposo a tornar cap a Artà i Palma, un cop comprovat que és un lloc molt turístic. Un cop a Artà prenc la C-715 cap a Manacor i després la C-714 fins a Felanitx. Dino de menú a la sortida de Felanitx. Aquest cop la intuïció desenvolupada durant anys de bolos, falla escandalosament.

El viatge de retorn a Palma el faig per la PM-510 fins a Porreres i la PM-502 des d’aquesta població fins a Llucmajor. És l’hora dolça de la migdiada, fa calor i el viatge per la plana interior de Mallorca és una delícia. Realment Mallorca està amarada de Mediterrani i si es presta prou atenció encara es pot percebre com s’hi devien sentir els romans, els àrabs o els primers catalans que hi van arribar de la mà de Jaume I. L’Illa és un regal per la vista, per l’olfacte i un bàlsam per a l’estat d’ànim.

Em balla pel cap una conclusió de la conversa d’ahir nit, al sopar improvisat al menjador del pis amb na Magda i n’Antònia. Alguns formenterencs se senten colonitzats pels Eivissencs, diuen. Alguns eivissencs i menorquins no volen sentir-se colonitzats pels mallorquins, de la mateixa manera que mallorquins i valencians no ho volen ser pels catalans del Principat, probablement induïts per blavers i gonelles. La pregunta és per què no es rebutja i es dóna per natural la colonització espanyola. Com diu n’Antònia “primer ens cal fer illes” per tal de poder fer Països Catalans”. I què cal fer al Principat per recuperar la idea de Països Catalans? penso jo. Entretant, bado amb la bellesa de l’illa i m’adono de fins a quin punt la faig meva a través d’alguna cosa que em sorprèn del paisatge. Les oliveres, ametllers i fruiters entre extensions de vinyes em recorden el meu Penedès. Aquí, però, alguns camps estan protegits per murs de pedra seca com a Menorca. Em sento a casa i em commou la senzillesa i la profunditat de l’emoció.

Comença a caure la tarda i tot i que el viatge de Llucmajor a Palma el faig per la general C-602 l’estat d’ànim és d’eufòria i la brisa càlida que la moto envesteix m’acompanya fins l’entrada a Palma. 

Prop del mercat de Pere Garau trobo un basar xinès on compro una caçadora bé de preu que em protegirà del vent. Avui he sortit tard perquè havia de recollit la nena i he anat tot el dia en mànigues de camisa. En cap moment he passat fred, però demà vull sortir més d’hora i em sembla que la necessitaré.

M’assec al Mónaco a escriure les notes que em falten del dia. Més tard he anat amb na Magda i n’Antònia davant de Cort, la seu del Govern Balear, a la concentració que des de fa quaranta-vuit setmanes es convoca en suport als presos polítics del Principat. M’agrada compartir amb unes cinc-centes persones aquest clam de llibertat. I jo, que no em sento gens patriota i no m’agraden ni himnes ni banderes, m’emociono quan comencem a cantar els Segadors. Sóc l’únic que els canta amb l’accent de la variant dialectal central. I és precisament això el que m’emociona, els altres el canten amb el seu català de Mallorca. A les Illes i al País Valencià també em sento “un sol poble”!