NOTES DE VIATGE. (28 DE SETEMBRE 2018) EN LA MAR SOM LLIURES
Avui m’he llevat d’hora. Ahir nit, na Magda i n’Antònia van començar a dir noms per visitar pels verals d’Alcúdia i del Mal Pas, que jo tant insistia en trobar. Victòria, es Barcarès, Manresa són noms que em van quedar. Vet aquí que, prop del mercat, he fet un segon cafè ràpid al Mònaco, he comprat una panada de verdura i una de curri en una fleca i he emprés el camí per la mateixa carretera a Inca que vaig prendre ahir.
Després de recórrer uns kilòmetres que travessen una zona on els camps de fruiters s'alternen amb terrenys agrícoles i rotondes, i d'on en surten un munt de carreteretes que em tempten, m’he aturat per esmorzar al Cafè Comerç de Santa Maria del Camí . Queden anotades mentalment les carreteretes per resseguir-les en un altre moment.
A Inca he hagut d'entrar a l'autovia Ma-13. A l'alçada de Campanet m'he desviat a la dreta cap a sa Pobla. Només hi volia passar pel vincle especial que hi tinc d'ençà del bolo del Mentider, el 85, en aquella gira tant intensa. M’ha vingut al cap un moment que devia ser cap abans de dinar, a l’hora del vermut, tot el grup a la porta del bar d’una plaça, parodiant la cançó dels Mecano. Hawai, Bombay... El vincle s’ha vist reforçat d'ençà del viatge amb l'NGTU, el 2015, per presentar el llibre sobre el grup escrit per la Marta, la Carme, la Xell i l'Ignasi. Vam exposar unes fotos de la història del grup i en la presentació del llibre al Museu de Can Planes, en Frederic va explicar la relació del grup amb l'Alexandre Ballester, amb Sa Pobla, la fictícia Albopàs, i el nivell de col·laboració creant texts i muntatges de la seva obra Dins un gruix de vellut. També hi parlà el batlle de ses patates, com l'havíem batejat un any abans en què, a Barcelona, durant el seu parlament sobre Ballester, es centrà en el cultiu de patates a Sa Pobla. Van ser tres dies lluminosos, amb amigues i amics reunits enmig de record d'un altre moment i d'un antic amic. Vam compartir-los amb la viuda i el fill de l'Alexandre, a casa seva i sopant a la plaça, al mateix bar on trenta anys abans havíem cantat el tema de Mecano. També vam fer una mica de turisme i Mallorca em tornà a posar la mel als llavis. Com cada vegada que hi he vingut i en deuen ser deu o dotze.
A Alcúdia he pogut comprovar que s’està treballant en la recuperació de la Murada Medieval. Són llocs i camins o carreteretes que vaig apuntant mentalment per entretenir-m'hi, amb més temps, si en tinc l'ocasió. He deixat enrere Alcúdia m'he dirigit cap al Mal Pas, finalment. Bé, no sé com era a l'època en què hi anaven l'Aurèlia, en Jaume i en Xavi, però ara és una urbanització amb port esportiu, camp de golf i club de tenis que es diu Bon-Aire / el Mal-pas. Com que decebut una mica l'aspecte d'urbanització, m'he centrat en meravellar-me amb el panorama de la immensa badia de Pollença, ran de mar. He imaginat que feia més per a ells una casa entre camps, vora del mar i allunyada de qualsevol població. Però el paisatge del mar sí que el devien haver contemplat com jo el contemplava ara. Un mar immensament blau al meu davant i a l'altra banda de la badia la fina línia blanca d'edificacions que el separa de la mola del cap de Formentor. Un hidroplà de color groc com els de Tintín fa pràctiques d’amaratge en carregar aigua per després remuntar el vol fent cercles amplis. Tot seguit la descarrega una vegada i una altre en una zona que sembla solitària.
Tot seguint, després de badar una estona amb les evolucions de l'avió, em dirigeixo a l'ermita de la Victòria per una carretera estreta, voltada de pins i plena de corbes que ressegueix els espadats boscosos de Penya Fort.
Des del mirador enjardinat que hi ha al davant de l’ermita contemplo la badia de Pollença. És monumental, impressionant. Per l’orientació, el lloc em fa pensar en Binimel·là, a Menorca.
Segueixo una carretera arbrada i obaga que serpenteja reseguint la costa en direcció a Punta Negra. Arribat a un punt, però, un cartell suposadament posat pels militars indica que la carretera està tallada. Faig mitja volta, refaig el camí fins al Mal Pas que travesso sense aturar-m’hi i m’encamino cap a les zones de Marina, de Manresa i Es Barcarés. Dos llocs preciosos, tot i que excessivament edificats.
Amb tot, a Punta Emperador descobreixo una casa una mica decadent a tocar del mar, davant mateix d’uns minúsculs calons rocosos que permeten perfectament el bany. En una ala del porxo s’hi troba una taula senzilla de fusta castigada per les inclemències del temps; a l’altra ala, dues cadires de vímec d’un color gris gastat. M’enamoro de la casa, la fotografio i m’instal·lo al porxo com si fos de la meva propietat, per delectar-me amb una de les panades i prendre aquestes notes. L’imagino meva i fantasiejo amb llargues temporades vivint-hi sol, davant el mar, només visitat per amistats a les que acolliria amb il·lusió i ganes de mostrar-los les belleses que aniria descobrint. També se m’ha acudit que la casa de l’Aurèlia i en Jaume, al Mal Pas, podria perfectament ser de característiques similars a aquesta [1].
Els imagino per aquests paratges extraordinaris i evoco aquells temps frenètics de finals dels seixanta o principis dels setanta, al local mig clandestí on hi actuava Ca Barret!, la companyia de teatre que dirigia Pep Anton Codina. La Cova del Crac estava situada al soterrani del bar, restaurant i cafeteria Drug Drac Store, al carrer Tusset, al centre de la Barcelona de la Gauche Divine. En aquell minúscul espai a més de les funcions de la companyia Ca Barret!, es podia assistir a concerts de Jazz, de Blues, de Nova Cançó, presentacions de llibres, discs, actes literaris, polítics, exposicions de fotografies, d’artistes plàstics i un munt d’activitats més. La Cova, com l’anomenaven els connaisseurs, havia esdevingut una mena de centre cultural de la ciutat.
Pel que fa a mi, feia poc que havia complert 17 anys i freqüentava La Cova, doncs mantenia el contacte amb el món del teatre que havia iniciat l’estiu anterior. Més aviat era amb el món d’en Codina, qui em cridava de tant en tant per fer teatre amb algun dels grups que, com aquell qui diu, canviaven de nom a cada muntatge. Com que ell també dirigia els espectacles de Ca Barret!, a La Cova, poc a poc aquell local es convertí en lloc de treball, d'estones després de sopar per assajar o per pures ganes d’estar allí amb aquella gent fascinant. Formaven part del món dels “grans”, però a la vegada eren radicalment diferents als professors de l’acadèmia nocturna on estudiava després d’haver abandonat el Costa i Llobera, amargat per un professor de FEN. També eren diferents dels pares i la família. Fins i tot en Xavier, el meu germà amb el que ens portàvem 10 anys, semblava un altre entre aquella gent. A les tertúlies que es muntaven al cafè situat a peu de carrer, hi desfilaven personatges populars del moment, relacionats amb l’anti-franquisme o el catalanisme. Guillem d’Efak, Joan Fuster, Lola Gaos, Terenci Moix, Emma Cohen, Maria del Mar Bonet, Ventura Pons, Víctor Petit, Ovidi Montllor, Carlota Soldevila, Fabià Puigcerver... a més, és clar, de l’Aurèlia, en Jaume i en Codina que eren fixos. En Xavi s’hi deixava caure sovint. Després m’he anat relacionant professionalment amb els components de la companyia. Carme Sansa, Elisenda Ribas, Enric Casamitjana, Pep Torrents, Frederic Roda fill, o els músics amb el genial Joan Albert Amargós al capdavant. Se m’obria un món desconegut, aparentment infinit que jo absorbia meravellat.
No m’adonava que poc a poc, aquell món relegava el món solitari que m’havien ofert fins no feia gaires anys els llibres de la col·lecció de Las aventures de Guillermo. Per mi va significar un lloc on experimentar qui era jo, o qui podia intentar ser relacionant-me amb al què. El per què, a dia d'avui, encara em resulta inexplicable. Entre aquells nous amics, una mica distants, gosava dir o fer la meva sense filtres ni censures de cap tipus! Ara la contemplo com una de les èpoques més intenses de construcció interior, que anava definint, sense adonar-me’n, a marxes forçades. I sense adonar-me tampoc d’alguna trampa que em parava aquell món efervescent. A vegades parlaven d’altres persones del mateix món de la faràndula quasi com d’enemics i en la meva imaginació, encara infantil, els pintava dolents de debò, sense cap raó. I, és clar, m’ho creia, acostumat a creure els grans; o almenys a esforçar-m-hi. Altres vegades, enmig d’una conversa, algú em preguntava l’opinió. Marededeu! No sabia com es feia això d’opinar ni on es podien aconseguir un bon grapat d’opinions per tenir a punt quan em sorprenguessin i així poder evitar aquella sensació molesta de posar-me vermell mentre balbucejava qualsevol resposta, com aquell que no ha estudiat la lliçó que tocava. Així que vaig haver d’aprendre a sortir-me’n, a fugir d’estudi, a sortir amb el primer estirabot que se m’acudia. L’humor va acabar essent el millor camuflatge i aviat alguns dels meus comentaris o acudits començaren a ser celebrats amb els riures habituals de quan es feien bromes entre ells. El Guillermo em recordava des d’algun racó que jo encara era només un nen entre adults. I ells seguien parlant de tot. Art, fotografia, teatre, política (més fluixet), llibres, literatura, temes de música clàssica o jazz, musicals anglesos, Kurt Weill, Bertold Brecht,
Le Canzoni Del Diavolo: Paolo Poli
,cançons revolucionàries dels anarquistes expulsats de Lugano, escriptors catalans que començaven a despunta, sexe... Sexe! Allò que jo més amagava! Jo em sentia petit, ignorant tots aquells noms i conceptes que sortien a les converses. Em meravellava que ho comentessin davant meu com si donessin per fet que jo ho entenia tot, quan jo feia esforços per separar-ho de la geografia, el llatí o la química orgànica. I era que jo vivia envoltat d'un caos magnífic, al qual em vaig acostumar tant com per buscar-lo, més endavant, en totes les meves relacions socials. Era un caos meravellós en el qual ja havia aparegut la Rafi, l’estiu passat i la Núria aquell Nadal del seixanta-set. Tot plegat esdevenia una bombolla de llum i energia enmig del silenci que imperava al carrer i va ser un temps en que, sense parar-hi esment, vaig aprendre a prendre posició respecte a moltes coses del meu entorn. I no sempre en sintonia amb els posicionaments habituals d’aquella època fosca del franquisme.Un gavià considerablement gros ha entrat xino-xano al porxo, m’ha observat uns segons colltort i, després d'uns instants, ha aixecat el vol amb solemnitat. Hora de marxar, estic atent als senyals. Vull passar per Pollença i fer la tornada per la serra de Tramuntana fins a Sóller.
Al Port de Pollença em desvio per anar fins al cap de Formentor. En iniciar la pujada cap al mirador d’Es Colomer m’adono del meu error, doncs em sumo a un corrua ininterrompuda de vehicles que van en la mateixa direcció que la meva Vespa i jo. És una carretera de dos carrils excavada entre la roca i el precipici, cosa que fa impossible aturar-me per fer mitja volta o avançar, doncs el carril de baixada va igual de saturat. Arribo al mirador i hi ha tal cua de persones per accedir-hi que decideixo fer mitja volta i passar de Formentor per aquest vegada. Entre tanta gent em resulta impossible connectar amb el paisatge, tal i com succeeix a n’Antònia parlant de Sa Calobra.
En passar Per Pollença em ve al cap el bolo matinal d’El Mentider, fa quasi trenta anys, tant plàcid i relaxat com el recordo, amb en Parramon pelant uns cables elèctrics, il·luminat per un raig de llum blanquíssima que entrava per una finestra oberta, en la sala fosca on estàvem muntant l’escenografia. La resta, la penombra silenciosa dels escenaris.
Així doncs emprenc la carretera cap a Lluc, que està preciosa, fresca i agradable. Prenc momentàniament un camí que s'endinsa en un bosc i quan m’he allunyat prou de la carretera, apago la moto i em cruspeixo l'altra panada entre els sons dels pardals que canten mandrosos i la brisa que xiula entre les fulles dels arbres. Prop de Sa Calobra, reconec el revolt de la carretera on tingué lloc una de les “reconciliacions” amb la Rosa més dolces, asseguts al seient del darrere de la Vannette encarada al crepuscle. Les mans entrellaçades i omplerts d’il·lusió de nou. Un cop a Sóller ens vam repartir una ensaïmada farcida de nata de la pastisseria que hi havia a la plaça del Tren. Poc després he seguit un trencall que m’ha portat a una casa deshabitada de fa temps. S'hi respirava un aire especial, molt d'acord amb l'estat d'ànim. No podia fallar, només calia esperar a trobar-ho, i en fer la volta al cap de cantó de la casa trobo el missatge pintat en una de les velles parets a mode de grafit: "En la mar som Lliures".
Al Port de Pollença em desvio per anar fins al cap de Formentor. En iniciar la pujada cap al mirador d’Es Colomer m’adono del meu error, doncs em sumo a un corrua ininterrompuda de vehicles que van en la mateixa direcció que la meva Vespa i jo. És una carretera de dos carrils excavada entre la roca i el precipici, cosa que fa impossible aturar-me per fer mitja volta o avançar, doncs el carril de baixada va igual de saturat. Arribo al mirador i hi ha tal cua de persones per accedir-hi que decideixo fer mitja volta i passar de Formentor per aquest vegada. Entre tanta gent em resulta impossible connectar amb el paisatge, tal i com succeeix a n’Antònia parlant de Sa Calobra.
En passar Per Pollença em ve al cap el bolo matinal d’El Mentider, fa quasi trenta anys, tant plàcid i relaxat com el recordo, amb en Parramon pelant uns cables elèctrics, il·luminat per un raig de llum blanquíssima que entrava per una finestra oberta, en la sala fosca on estàvem muntant l’escenografia. La resta, la penombra silenciosa dels escenaris.
Així doncs emprenc la carretera cap a Lluc, que està preciosa, fresca i agradable. Prenc momentàniament un camí que s'endinsa en un bosc i quan m’he allunyat prou de la carretera, apago la moto i em cruspeixo l'altra panada entre els sons dels pardals que canten mandrosos i la brisa que xiula entre les fulles dels arbres. Prop de Sa Calobra, reconec el revolt de la carretera on tingué lloc una de les “reconciliacions” amb la Rosa més dolces, asseguts al seient del darrere de la Vannette encarada al crepuscle. Les mans entrellaçades i omplerts d’il·lusió de nou. Un cop a Sóller ens vam repartir una ensaïmada farcida de nata de la pastisseria que hi havia a la plaça del Tren. Poc després he seguit un trencall que m’ha portat a una casa deshabitada de fa temps. S'hi respirava un aire especial, molt d'acord amb l'estat d'ànim. No podia fallar, només calia esperar a trobar-ho, i en fer la volta al cap de cantó de la casa trobo el missatge pintat en una de les velles parets a mode de grafit: "En la mar som Lliures".
- Però eren bones, oi?, m'ha dit amb un somriure franc.
És fantàstic comprovar com el record d’allò que s’ha viscut una vegada va ser realitat, que no ha estat contaminat ni massa distorsionat per l’oblit o la mala memòria i que s’ha conservat viu malgrat els pas dels anys. M’aturo a veure passar el tramvia al port de Sóller. La plaça sota l’ombra dels immensos plàtans és fresca i tranquil·la.
Emprenc el camí cap a Palma per la Ma-11A, i quan arribo al túnel de Sóller adverteixo que tinc dues possibilitats. Travessar la muntanya pel polèmic túnel o fer les mil giragonses de la carretera vella fins el Coll de Sóller. Estic cansat, els ronyons clamen una mica de pietat després de tanta moto i em decideixo per la ruta més ràpida i directa. Mentalment m’explico que, com que vull fer la resta de la carretera de Tramuntana, des del Sud, ja tindré una altra ocasió de tornar a Palma des de Sóller per la carretera vella.
El dia ha estat pletòric i em sento plenament satisfet per la quantitat de fets i persones que he recordat avui, encara que alguna contingui un lleuger polsim blanc de desengany com el sucre d’una ensaïmada.
[1] Mes tard, quan vaig penjar aquestes notes de viatge al bloc, un lector de la zona em va indicar quina era exactament la casa de la M. Aurèlia Campany i en Jaume Vidal-Alcover, a el Mal Pas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada