TRIP TO MALLORCA 05

NOTES DE VIATGE. (30 DE SETEMBRE 2018)

Aquest matí continua l’estat de placidesa en què em va submergir la intensitat d’ahir. Galilea, rodejat de tant silenci que fins i tot la brisa callava, al matí, i a la tarda, recorrent la infància de n’Antònia pels seus indrets estimats i que tant em recorden els meus. Quasi calcats, fruit d’emocions molt properes. Els jocs de canalla, la llibertat dels capvespres a l’estiu, sense adults, quan la penombra avança entre perfums de gessamins i mimoses. Els secrets relatats a mitja veu i els secrets guardats per sempre... Llocs com La Pau, Cura, Randa o Algaida, en el fons, es corresponen amb el Pont Penjant, davant la fàbrica del Valls, a tocar de la riera, les Toeses, cal Regata o la font del Quadres. L’embolcall d’infància es concreta en la cançó The Breeze/My baby cries que m’arriba a través dels auriculars. “Voldria tocar-te però he oblidat com fer-ho”, es pot ser més precís? Quan tot s’allunya en el temps fa l’efecte d’esvair-se fins a generar dubtes sobre l’existència mateixa. En resta l’efemèride, el relat, amb sort una imatge però se’n difumina el contingut vital, l’emoció, talment un arbre que es desfulla a l’hivern. Podem enumerar les emocions però no tornar-les a copsar plenament. Hi ha dies, com avui, en què la limitació em rebel·la no sense un pessic de tristesa. Tornaré a recórrer els camins d’ahir per recollir-me de nou amb aquella intimitat que ja no és. M’agradaria visitar els santuaris de Gràcia i Sant Honorat i també dinar al Celler de Randa, el bar al poble que vaig veure de coa d’ull, ahir, i que feia tant bona pinta. 

Doncs no, al bar de Randa només hi he esmorzat. Una mica de pernil i formatge, una copa de vi negre i un cafè; tot plegat no ha arribat als 5€. Són detalls que em fan sentir agraït amb la vida. Amb la Vespa he passat poc a poc pel paisatge tranquil de la Pau i m’he arribat fins al Santuari de Cura. Ahir hi estàvem gairebé sols, avui una munió de visitants hi formigueja. Malgrat tot m'adono de com les hores viscudes ahir m’hi vinculen quan m’assec en el barri d’entrada al Santuari, guardat per un gran baluard amb una era central al voltant de la qual s’hi alcen diversos edificis de dues plantes que fan pensar en una construcció castrense. La calma, m'empara a l’ombra de les alzines quan baixo fins el Santuari de Sant Honorat on s'hi atura el temps. Conec els símptomes, i em deixo portar malgrat que sento una mica com si li fes el salt a Menorca. Abans m’he quedat a les portes de Gràcia, un santuari dins la roca que no he pogut tafanejar doncs està tancat per obres. En aquest massís de Randa, on s’hi troben aquests tres santuaris, les vistes sobre l’Illa són immillorables i jugo a intentar reconèixer alguns dels llocs pels que he passat els dies anteriors, cosa quasi impossible sense conèixer millor l’Illa. Prenc la decisió de tornar a Mallorca per fer una mica el que he fet amb Menorca; recórrer tots els camins i senders que vagi trobant i ficar el nas a tot arreu per tal d’amarar-me’n.

Com més avanço per la carretera d’Algaida a Llucmajor i Santanyí per l’entramat de camins i camps de conreu del Sud, per evitar passar per l’autovia cap a Campos, més present se’m fa Menorca i la noció de plenitud que l’acompanya. M’estic enamorant de Mallorca, bé, m’estic tornant a enamorar de Mallorca tal i com havia fet l’any 71, quan vaig viure uns dies en una cova d’uns hippies a Cala Figuera, o qualsevol de les vegades que hi he vingut de bolo, amb Canigó, Chauffeur… al Palace!, El Mentider, o de guitarrista amb en Lluís Llach.

Avanço per les estretes carreteres voltades de conreus, torno enrere, refaig i em desvio per algun altre camí que em porta a l’anterior. Prenc nota dels noms i penso que tinc tot el temps del món abans d’arribar a Santanyí i Cala Figuera, el destí que m’he marcat. Camí de sa Sorda, Camí des Palmer, Camí des Ravellar, Camí d’es Cirerer de Cortadeta, Camí de Son Marrano, Camí de Son Puigserver…Un laberint de viarons rurals estrets i protegits per murs de pedra seca com a Menorca, tot i que l’aspecte n’és sensiblement diferent. M’envolten camps de fruiters, de cereals alguns de llaurats, altres són vinyes petites, amb 100 o 200 ceps, no gaires més. En alguns hi pasten aparentment immòbils algunes ovelles o vaques. Camins buits, deserts enmig de la plana immensa sota el sol de migdia i el cel d’un blau vigorós. És de llarg el tipus d’entorn que més em plau i n’estic segur que serà una de les parts de l’illa on més tindré per costum perdre-m’hi. Finalment arribo a Ses Salines i em desvio cap a la carretera que porta al far, on després d’uns quants kilòmetres de cotxes aparcats a les dues bandes de la carretera, em trobo cara a cara amb l’illa de Cabrera al meu davant. Mai no l’havia contemplada abans i m’impressiona. Vagarejo una estona per les roques entre el far i el mar, tot i el continu passar de persones. Hi ha qui es banya i prenc nota del lloc com un indret on m'agradarà passar-m’hi hores en un futur no gaire llunya, espero.. 

Finalment arribo a Cala Figuera amb el cor una mica encongit. Tot i els canvis soferts, encara reconec la casa amb el porxo -abans una de les poques que hi havia- on vaig fumar haixix per primera vegada. De la cova on vam viure-hi una setmana amb la Carme, el seu cosí Fernando i un noi que es deia Llop de cognom, ja no en queda res o no l’he sabut trobar. Recordo que era gran i tenia dues sales. Hi devia arribar corrent elèctric, doncs em venen a l'oïda els temes de Chicago que m’acompanyaven quan em tirava a l’aigua de la mica de canal de bon matí, a tres passes comptades de l’entrada de la cova. El 1985, quan vam venir a Mallorca amb la gira d’El Mentider, també m’hi vaig escapar uns minuts, però fins avui no puc dir plenament que he tornat a Cala Figuera, 47 anys després. Se’m glaça la sang quan ho penso i a la vegada m’omple d’orgull haver pogut viure aquells dies, també haver-hi pogut tornar tants anys més tard. Tot és molt confús diu en Joan fent broma a vegades.

El cert és que em plau la consciència de ser en un lloc on m’adono que hi vaig ser feliç. I hi vaig ser feliç perquè em sentia lliure, perquè era jove i se me’n fotien els plans de futur més enllà de viure al dia, al minut, a l’instant, absorbint el major nombre d’emocions que fos possible. Perquè em sentia enamorat i perquè el món del teatre m’esperava amb els braços oberts, o això era el que jo em pensava. Em ve al cap el poema La relíquia, del poeta illenc Joan Alcover, que penja d’un mur al jardí de Can Alcover, a Palma, seu de l’Obra Cultural Balear. Me’l va mostrar n’Antònia en el meu anterior viatge, fa dos anys.

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut
Beneïda l'hora
que m'ha duït aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos.
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora
i venta qui venta.
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l'engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut. [1]

Són més de les quatre, és tard i tinc gana. De tornada m’aturo en un bar dels Llombards, població solitària i quieta que em fa pensar en els petits pobles del Penedès, pràcticament d’un sol carrer habitualment solitari i colpit pel sol als migdies. Demano què podria menjar a la dona de l’altra banda de la barra que té un aspecte decidit i una veu greu que m'agraden. Els seus ulls foscs i profunds il·luminen una cara ferrenya, establim una conversa banal amb algun toc d'humor sorneguer que m'ajuda a menjar de gust el frit mallorquí, satisfent-me plenament i arrodonint el dia. És hora de tornar cap a Palma, a Llucmajor prenc la carretera que passa pel costat de l’aeroport on aterra una aeronau. M’hi encanto una bona estona mirant com aterren un avió darrera l’altre amb una freqüència d’entre 3 i 5 minuts. Mai ho havia fet ni havia vist aterrar un avió de tant a prop, cosa que m’ha impressionat i m’ha fet entendre les persones que van al final de les pistes per fotografiar-los. Té la seva gràcia. Engego la nena quan recordo que m’espera el Mónaco, tancat ahir diumenge, on em dirigeixo. És on escric aquestes notes mentre prenc, satisfet, l’enèsim tallat descafeïnat de màquina.

---

[1] La relíquia (Poemari Cap al Tard, 1909) - JOAN ALCOVER, Palma de Mallorca 1854-1926