TRIP TO MALLORCA 06

NOTES DE VIATGE. (02 D’OCTUBRE 2018) EL TREN ANOMENAT DESIG

La incertesa plana sobre el dia d’avui. Des de can Baleària m’han comunicat que, si durant el dia no m’informen del contrari, el vaixell cap a Ciutadella té previst sortir d’Alcúdia a les 5 del matí de demà dia 3. Podria ser que es cancel·lés a darrera hora degut al temporal que segueix amb onades de 6 metres. Recordo el temporal viscut amb l’Eduard amb onades de fins a vuit metres en un vaixell més petit. Avui es veu que no ens posen tant en perill, almenys en les travessies en vaixell. Estic convençut que aquella vegada vam estar a un badall de grill de naufragar doncs els motors es van aturar, es dispararen les sirenes d’alarma de la bodega i la càrrega es va desplaçar, cosa que ens va fer arribar a Barcelona totalment escorats a estribord. Malgrat tot, els temporals m’agraden i espero que la mala mar es mantingui fins demà. A veure si se’m concedeix el desig!

Davant la incertesa m’ho prenc amb calma. M’assec a prendre el cafè a l’eixida de “casa” i consulto les possibilitats que tinc de ser a les 4 del matí a l’Estació Marítima d’Alcúdia. He de descartar passar la nit en a un Hotel d’Alcúdia o similar atesos els preus, prohibitius per a la meva economia de viatge de sabata i espardenya. Des d’una agència de taxis de Palma m’asseguren que a la parada de la Plaça de la Plaça de la Porta Pintada o més popularment coneguda per plaça del Mal Nom - d’Espanya, s'entén -, hi ha taxis les vint-i-quatre hores..”  em diu la veu metàl·lica del telèfon.

- I quan em tocarà pagar? li pregunto.
- No li ho puc dir però trobarà uns indicadors a la parada.

Bé davant l’evidència de no saber si hi haurà vaixell, si trobaré taxi a les 3 de la matinada ni quan em costarà, cas d'arreplegar-ne un, em disposo a gaudir tant com pugui del darrer dia d’estada a Palma i a Mallorca. Com que ja no tic la nena -marededéu i com l’enyoro! -, decideixo viatjar amb el Ferrocarril fins a Sóller, i d’allí al Port amb el tramvia, per passar-hi el dia. Només entrar a l’estació m’adono que sóc un més entre la munió de turistes. Estic a punt de renunciar, però davant l’opció de quedar-me tot el dia per Palma decideixo fer el cor fort i aventurar-me. El darrer vagó es va omplint de persones que parlen en francès, alemany, anglès, Japonès… Marededéu on m’he fotut! Quan el tren és a punt d’arrencar hi ha gent dreta que algú fa canviar de vagó… Per un moment tinc la visió d’un planeta on tots fem el turista i totes les ciutats i racons del món s’omplen de persones com jo, fora de lloc. Res a contemplar; tot queda tapat per una muntanya de barrets, ulleres de sol i sandàlies amb mitjons que s’interposen entre jo i el paisatge que ja no pertany a ningú més que a anònims operadors de turisme vinculats a fons d’inversió que, a sobre, és a qui confiem els nostres exigus estalvis. “Malos tiempos para la lírica” deia la cançó de finals dels vuitanta. “I per a l’èpica” penso jo connectant-me amb el procés. - Només ens queda el drama!, estic a punt de cridar. Per sort el tren arrenca i es dissipa la visió apocalíptica que amenaçava en “arreglar-me” el dia.

Sempre m’ha agradat viatjar en tren. Molt. I ara que he pogut apujar el vidre de la finestra del vell vagó de fusta i descansar el cap sobre els braços plegats guaitant el paisatge desfilar sense solució de continuïtat, m’adono que tenia oblidat aquest plaer que remata l’aire en acaronar-me la pell. Quan el tren entra en un túnel, l’antiga olor del fum de carbó que encara es percep desvetlla el record d’hores passades abocat a les finestres de trens que, any rere any, m’encaminaven cap a estiuejos sense final fets de dies encara per omplir. Aleshores contemplava abstret els patis buits de col·legis, jardins frondosos de cases estranyes o els darreres amb roba estesa d’edificis de mil estils, que passaven rabents. Més endavant i ja lluny de Barcelona em deixava atraure pels camps i els grups d’arbres que balancejaven prop d’algun mas o pel futur immediat de camins i carreteretes que em cridarien a la descoberta, tot pedalant la bicicleta que m’esperava penjada al celler de la casa familiar on passàvem l’estiu. De lluny m’arribava la veu de la mare que m’explicava plans horaris que permetrien, aquell any sí, començar el curs següent amb els deures d’estiu completats. Però el viatge era llarg i jo només frisava per ser de nou a Sant Pere. Entretant, m’esforçava en sobreposar al paisatge que lliscava des del tren, imatges amb la canalla del meu carrer que no veia d’ençà de setmana santa. Optava a què la mare anés dient. Tot m’era permès en aquell món de fantasia que es desplegava al meu davant, on els adults s’enfonsaven en un pou negre sense fons fins a desaparèixer amb les seves ordres i normes, mentre a mi una força que semblava desprendre's de l'ambient em cridava a anar més enllà del somni. Com faig ara amb bocins de converses que m’arriben en llengües diverses  i el pensaments que em descobreix la marxa lenta del tren.

És el vent el que m’humiteja els ulls? No n'estic segur, potser és la imatge de la candidesa furtada a males companyies. Guillermo el Travieso, Lennon més endavant, algunes substàncies psicotròpiques, l’experiència amb les quals m'influí molt més que algunes lectures recomanades.

Lectures que m’avorrien tant com els propis guardians de la consciència i  pretesos gurus que les suggerien en grupuscles contraculturals de la Barcelona dels setanta. Potser sí que l’estratègia, rau en els plans racionals, però la llibertat de llençar -se al buit i aspirar a comprendre l’univers sencer, sempre, l’he trobat en les emocions i en el desig per la vida. Tota mena de vida. Per això dec somiar amb un bon temporal per demà al vaixell…

El tren s’ha aturat per esperar el comboi que ve en direcció contrària. Des de la falda de la muntanya on s’atura es té una panoràmica privilegiada de Sóller i molts turistes baixen dels vagons per fer fotografies; m’agrada aquesta calma que s’imposa al fet de trobar-me en un dels indrets amb més pressió turística del Mediterrani.

Ja al Port de Sóller, així que he baixat del tramvia m’he adonat que no m’hi quedaria tot el dia com tenia pensat. Amb tot m’he arribat fins al capdamunt d’un carrer que puja fins l’esplanada des d’on es pot contemplar la badia de Sóller d’una banda, i el mar obert a l’altra. M’he adonat que era el mateix indret des d’on vam contemplar una posta espectacular amb la Carme l’any 71. Obrint-me pas entre turistes he tornat al tramvia que m’ha retornat a Sóller i com que encara faltava una hora per pujar al tren de tornada, he fet una ullada pels voltants de l’estació, fora dels llocs turístics, on la població roman buida i solitària. Què ho fa que els turistes ens acumulem en unes zones i no en unes altres, sobretot quan aquestes poden ser més gratificants? Arribo a la conclusió que ens limitem a recórrer els llocs on s’ofereixen tot tipus de productes. Trobo just que els que hem de renunciar a la temptació de gastar contínuament trobem l’alternativa de racons plens d’encant i de vida, fora del ramat. Justícia poètica. Un cop a Palma reconec que m’ha agradat el viatge, sobretot pel trajecte en tren. Més lluny, hem d’anar més lluny. En aquest cas sí que el camí ha estat l’important.

He dinat fatal en un restaurant de menú i després d’una migdiada i de preparar la maleta per aquesta matinada, he sortit a comprar quatre coses per tal de restituir el que he consumit a casa na Magda. Sé que em renyarà, però no ho sé fer d’una altra manera. Estic agraït, molt, per deixar-me estar a casa seva i per totes les coses que ha fet per tenir-la a punt per mi. La veritat és que he buscat una floristeria per tot el barri i no l’he sabut trobar. Sé que hauria estat més encertat, però què hi farem… els compliments i aquestes coses que la resta del mon sembla fer amb tota la naturalitat, no són el meu fort. I com que no tinc gens de traça per agrair que em cuidin mai no sé si passo de llarg o faig curt. A aquesta edat, però, ja no n’aprendré, què hi farem!

He quedat amb n’Antònia i na Magda per acomiadar-nos i m’han volgut portar a l’Ermita de Valldemossa o de la Trinitat, que és un mirador encastat a la Serra de Tramuntana. El lloc sembla preciós i, pel que fa a les vistes, he pogut comprovar que són esplèndides, tot i que ja estava tancat. Els ha sabut greu però almenys hem pogut assistir a una posta tranquil·la i una mica descafeïnada des de la carretera. Són formidables i em complau la seva amistat, meitat per orgull i meitat per admiració. I per l’afecte, clar. Finalment ens hem acomiadat amb un berenar sopar al Bosch, al capdamunt des Born, a Palma, sense el punt de tristesa dels comiats. Senyal que sabem que ens hi tornarem a veure. He volgut convidar-les i m’han tornat a renyar entre bromes… Però jo ja m’havia guanyat al cambrer, plegat a la meva voluntat gràcies a pensar-se que jo era menorquí.

- De Ciutadella, l’hi he dit amb convicció.

N’Antonia i na Magda s’han petat de riure. Menys mal, perquè un tercer reny no l’hauria pogut resistir.