NOTES DE VIATGE. (01 D’OCTUBRE 2018)
Avui és el darrer dia
que tinc llogada la Vespa i em trobo esmorzant al Mónaco. No puc allunyar-me
massa de Palma perquè tanquen la botiga de lloguer a les dues del migdia. Decideixo
dedicar el matí d’avui a la Rosa, Joan, Tito, Kike, Moya, Walter, Montse, l’Albiol,
el Marti, la Noli i jo mateix, que també vaig formar part de l’aventura teatral.
L’any 1983 formava
part del grup de teatre El Mentider, precisament perquè representàvem l’obra homònima
de Carlo Goldoni amb traducció de Joan Oliver, Pere IV i dirigida per l’Alfred
Lucchetti. Havíem fet fer màscares de cuiro noves a Luciano Federico, un italià
teatrero que tenia com a
principal virtut l’elegància de moviments i que també ens va donar alguns tocs
de revisió a la direcció. La majoria dels bolos els vam fer per La Caixa, reducció de La Caixa
d’Estalvis de Catalunya i Balears. Algú dins el grup, en una reunió i mig en
broma es preguntà en veu alta el perquè només actuàvem a les escoles i
instituts del Principat. “Què passa amb les Balears?”. Com que jo feia d’enllaç
entre el grup i l’Obra Social de la Caixa, que era el departament que
gestionava el programa La Caixa a les escoles, la relació amb l’entitat era cordial i no hi
teníem res a perdre, vaig elevar la pregunta a demanda davant els representants
de l’Obra Social. Després de vicissituds, negociacions, tràmits i estira i
arronses de tota mena que no venen al cas, l’any següent, és a dir la temporada
84/85 se’ns comunicà, no sense sorpresa per part nostra, que s’aprovava una
temporada d’un mes i mig a les Illes Balears i Pitiüses. Així doncs, del 22 al
30 d’abril actuaríem a Eivissa, a partir del 2 de maig ens instal·laríem a Mallorca
per actuar a Palma, Pollença, Sa Pobla, Manacor, Inca i Portocristo, i acabaríem
la gira actuant a Maó, Es Mercadal i Ciutadella de Menorca entre els dies 22 i
30 de Maig. El Tito, el Kike i jo, vam allargar una setmana l’estada a Menorca,
fins el 7 de juny.
A Mallorca, per raons d’estalvi
– tot el que poguéssim estalviar anava a parar a les dietes, iuju! -vam ocupar
quatre apartaments en un aparthotel de cinc pisos, tot de color blanc i aspecte
futurista, a la zona de Palma Nova. L’1 de maig, doncs, ens vam instal·lar a la
Nave Nodriza, la manera
com en Joan batejà aquella construcció, tant pel seu aspecte com perquè
resultaria el centre d’operacions del grup durant gairebé un més. L’edifici
estava format per dos blocs en L i una piscina amb espai enjardinat, inclòs un
mini mini-golf, a la part posterior. Com que només teníem funció tres o quatre
dies a la setmana i no tots els dies amb funció de matí i tarda, poc a poc el
rigor per la feina es va anar relaxant fins a convertir-se en un pur tràmit per
poder gaudir del que es convertí en unes llargues vacances pagades. El crit de guerra
“x’paquí pagalacaixa” i el concepte de Nave Nodriza es convertiren respectivament en el recurs jocós
a la satisfacció pel privilegi i en el refugi on descansar dels dies i les
intenses nits, després de la funció de la tarda.
De natural, els
festeros, entre els quals em trobava a vegades, seguíem un horari singular. Ens
llevàvem cap a les 10 de la nit, baixàvem a “esmorzar” i a jugar a dards al Mad
Hatter’s, un pub irlandès que hi havia al mateix edifici i on l’amo, alcohòlic, ens
servia de franc un Jameson darrera un altre a canvi d’anar fent glops cada
vegada que passava a prop, evitant així el control de la la seva dona que no el
volia veure amb cap whisky a la mà. Era la manera que no li faltés gasolina. Ni
a nosaltres tampoc.
Cap a la mitjanit
passada fèiem cap, a l’Abraxas, la discoteca de Palma on des del primer dia vam
negociar entrar-hi sense pagar, argumentant amb els porters que érem onze
persones “força consumidores”. Era la discoteca del moment a la súper turística
Palma i ens sentíem tope privilegiats! Al segon dia ens vam fer amics de la Maite - una de les
cambreres de la terrassa exterior amb vistes al passeig marítim i al port, i lloc
perfecte per poder-hi fumar -, qui ens regalava les consumicions a canvi que
nosaltres compartíssim els petes amb ella. Així que allargàvem les hores fins la
sortida del sol sobre la badia de Palma a cap cost. Aleshores fèiem un esmorzar
de forquilla en algun bar d’Es Jonquet i tornàvem a la “Nave Nodriza” per
recollir la resta de la companyia, disposats a fer les funcions diàries. Cal
dir que, entre funció i funció, completàvem les hores de son que ens mancaven a
les platges de l’illa.
Amb tot, jo mantenia
més d’un peu a la Nave Nodriza i m’estava de sortir
de festa cada dia perquè amb la Rosa, la meva parella aleshores, estàvem en un
període de “separació tècnica”. De fet ens
auto obligàvem a comportar-nos com amants ocults a la vista del grup.
Clar que tothom ho sabia i mirava cap una altra banda, però recordo amb
tendresa aquelles tardes dolces, al llit amb la Rosa, mentre uns dormien i altres
prenien el sol a la piscina.
La veritat és que tot
plegat fou un desgavell total; horari, alimentari i de consum de substàncies
vàries, que només podíem aguantar perquè érem joves. Malgrat el volum i la
quantitat dels excessos, complíem professionalment amb les funcions de teatre
tot i que, amb els dies, les caracteritzacions de cavallers, criats i dames del
S XVII - tots ells personatges que se suposaven pàl·lids i cara emblanquinats amb
pólvores d’arròs -, tendien més aviat a assemblar-se a un conjunt de pirates, a
causa de la morenor que s’anava incorporant a les nostres pells.
En la memòria
col·lectiva, però, han esdevingut uns dies gloriosos plens de llum i de rialles
que, i d’això n’estic convençut, tothom que els vam viure recordem amb afecte.
Per això vull arribar-me a Palma Nova i comprovar què en queda de la Nave
Nodriza, del Mad
Hatter’s i d’aquell restaurant
prop del quarter general on tampoc no ens cobraven el vi, ni els cafès, ni les copes.
Ens agradava pensar que la nostra energia ens devia fer caure simpàtics. També
podria ser que un grup d’onze persones, amb despeses pagades i fora de temporada,
fos un grup per intentar retenir, no diré que no.
He pogut entrar a la Nave
Nodriza i fer la foto de la
piscina des del petit camp de mini-golf, del qual encara se’n veuen els vestigis.
He passat una bona estona contemplant l’apartament que compartia amb en Joan i
en Kike. Ara s’han venut els apartaments individualment i ja no hi ha el bar comunitari
al costat de la piscina on la Rosa, la Montse i la Noli hi feien hores extres.
Tampoc no queda res del Mad Hatter’s ni de l’ambient bulliciós i alcohòlic que hi predominava, doncs la dona
que intentava inútilment controlar al seu marit, també era una borratxa de
nassos. Ara és una espècie de pub de disseny per a turistes anglesos, tot de
fusta, portat per una anglesa i ambientat amb molt de gust. M’ha dolgut no
veure el cartell del Mad Hatter’s, però he pensat que no tot estava perdut quan he comprovat que l’han
canviat pel de Penny Lane, així que he decidit entrar-hi per escriure aquestes ratlles tot prenent
un Jameson a la salut dels
vells temps. Només són les nou del matí i la cambrera anglesa ha posat cara de
pòquer quan li he demanat el xupito. A la barra, un anglès prim i panxut que
mira al buit, distret fa un glop de la seva Bombay amb tota naturalitat.
Dels dies de la “gira
fantàstica”, en queden un parell de cançons dels Tears For Fears que
aquell any ho petaven i no paraven de sonar a les nits de l’Abraxas.
Després de tornar la
Vespa he dinat en un xinès, a Palma mateix, amb temps per quedar amb la Sumsi,
una amiga de Palma, per fer un cafè. Li he fet un flac favor perquè quan
estàvem al Barri Vell he rebut un missatge de Baleària advertint-me que el
passatge del vaixell per demà d'Alcúdia a Ciutadella quedava suspès, doncs estaven
tancats els ports de Menorca i d’Alcúdia a causa de la mala mar. La veritat és
que he tingut fortuna. Jo estava convençut que tenia la tarja d’embarcament per
demà a les 5 de la tarda i resulta que era… a les 5 del matí! Així que no
perdré el vaixell però hauré de buscar-me la vida per ser a les 4 del matí de
demà passat a l’altra punta de l’Illa. Qui n’ha pagat els plats trencats ha
estat la Sumsi, que no he pogut estar per ella, tot i merèixer-ho per la seva
paciència i tranquil·litat. Hem quedat que ens veuríem al vespre, a la Plaça de
Cort, on hi ha convocada una concentració per commemorar l’1 d’Octubre de l’any
passat al Principat.
No ens hi hem trobat
perquè hi havia moltíssima afluència. La propera vegada que vagi a Palma hauré
d’estar per ella, doncs s’ho ha ben guanyat. He quedat amb
n’Antònia i na Magda per ana a la concentració. És realment reconfortant cridar in-inde-indedependència
entre un mar de gent de Mallorca. Per cert, en acabar l’acte he hagut de tornar a cantar Els
Segadors amb la gentada. He hagut de callar quan han cantat l’himne de
Mallorca, La Balanguera, doncs no en sé la lletra. M’he sentit
una mica avergonyit per restar bocaclosa. Potser estaria bé que alguns que com
jo que ens omplim la boca de Països Catalans, comencem a abandonar els marcs
mentals de centre i perifèria, per pensar en una sola terra que vagi de Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó, sense oblidar-nos de l’Alguer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada