NOTES DE VIATGE. (03 D’OCTUBRE 2018):
Són les dues de la
matinada. El silenci a la casa i més enllà de la finestra que dóna a l’eixida
del darrere és absolut. Miro al meu voltant i tot sembla irreal com en els dies
d'estiu quan amb la mare ens llevàvem abans de sortir el sol i agafàvem el
primer cotxe de línia fins l'estació de tren per passar un dia de platja, a
Comarruga. Aleshores mirava amb estranyesa els armaris mirall, el llit, la pica
que hi havia al “cuarto”, com si pertanyessin a un món anterior. Els objectes habituals
esdevenien hermètics i semblaven advertir en silenci alguna mena de presagi, com ara.
M’he dutxat amb
lentitud assaborint els darrers moments viscuts en aquesta casa. Preparo la
cafetera i avui em prendré tot el cafè, sense deixar-ne per si na Magda passes
per casa a migdia, com he vingut fent. Serà un dia llarg i la barreja d'il·lusió i temor pel
temporal anunciat es deixa sentir com un corrent a les extremitats i a la boca
de l'estómac. La massa d'aigua en ebullició em fa respecte i alhora m'atrau.
Des de la vegada que vam tenir temporal de tornada amb la Rosa i el David que, sovint, en embarcar-me em ve la lletra de la cançó "Alfonsina y el
mar".
Te vas Alfonsina con tu soledad,
¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?
una voz antigua de viento y de sal
te requiebra el alma y la está llamando,
y te vas hacia allá como en sueños,
dormida, Alfonsina,
vestida de mar.
De fet pensava que
faria el trajecte entre Alcúdia i Ciutadella ahir tarda, sortida a les cinc i
arribada a dos quarts de set. Però era a les 5 del matí, no les 17 d'ahir! He
tingut sort doncs. I si tot va bé i el vaixell no es retarda massa, encara podré
fer el tram que tenia previst per al dia d’avui, de Punta Nati a Ciutadella.
Això sí, si el temporal no em cansa, que solen ser esgotadors físicament.
Acabo de fer la
passada a les habitacions, menjador, cuina, bany… que tot quedi el més polit
possible i, sobretot, que no em descuidi res. Tancaré la porta sense fer soroll.
Deixo les claus sobre el xifonier. No m'agrada marxar sol.
El carrer resta buit i
mut. Cap cotxe, cap altre persona entre les ombres dels arbres dibuixades a les voreres i
les façanes dels edificis del carrer Aragó. Confio en la paraula dels taxistes quan m’han
assegurat que tothora hi ha taxis a la parada del davant de l’Intermodal i
creuo els dits mentalment perquè és una confiança que no en té res de cega. A
la impensada veig el llum verd esperança d’un taxi que creua el carrer per on arrossego la maleta amb la motxilla a l’esquena i les 2 reflex penjades
del coll. Passa rabent fent-me que no em el braç i deixant-me palplantat com un
gamarús. Sospito que no estic per perdre gaires oportunitats. Començo a témer
que la fatalitat es presentarà de nou, mentre un vel de mandra immens com una
onada m'assalta per si he de passar la nit al carrer. Reprenc el camí fins la
parada amb el cor encongit i la cosa no millora quan veig que la parada és
buida. Buida? No ben bé. A una cinquantena de metres, aparcat sota un dels
semàfors, hi ha un taxi amb el llum verd encès; sense temps d'alegrar-me'n, puc
veure a través del parabrises com el xofer dorm plàcidament, el cap repenjat
enrere. Consulto l’hora i comprovo que encara tinc un bon marge de temps. Són
dos quarts i mig de tres de la matinada i calculo que fins a Alcúdia no hi pot
haver més de quaranta-cinc minuts, així que em dono de coll fins les tres abans
de despertar el dormilega. Passen lents els minuts fins que s’apropa un segon taxi amb el llum verd
apagat tot i no anar ocupat. S'atura al costat del dormilega i amb un cop de
clàxon breu i discret desperta l'altre xofer, baixa del cotxe, el rodeja i s'apropa a la finestra de l’altre vehicle.
Parlen un moment i abans de tornar al
seu cotxe, amb un moviment ràpid, es treu alguna cosa de la butxaca que li cap
a la mà. El canvi de mans és ràpid i discret. Després marxa amb el taxi que ha
vingut i passa pel meu davant amb el llum apagat. Em mira en passar i contemplo
com s'emporta carrer avall el meu pla de contingència, doncs sé que en cap cas
faré us del vehicle del dormilega, potser ara més espavilat. A les tres menys
5, finalment, veig un taxi amb llum verd que ve cap a la parada.
El viatge fins Alcúdia
resulta curt i agradable doncs el taxista és un home a punt de jubilar-se que
m’explica com ha canviat el món del taxi en els 30 anys que porta en el negoci.
Comprenc l’evolució perquè m’explica tot un seguit de principis i codis
deontològics del bon taxista que em recorden la familiaritat amb els dos
taxistes de Sant Pere, allà cap els anys cinquanta i seixanta. Els Peret
Pujades, pare i fill i l’Isidro, de malnom Madrid. Em parla d'una dictadura dels taxistes que estafaven turistes pactant
preus per damunt de les tarifes legals. Segons ell, és aquesta pràctica la que
va portar al sistema actual de números lluminosos per cadascuna de les 4
tarifes. Detalla els diferents complements actuals, ja sigui a l’aeroport, a
les estacions marítimes, si cal carregar o no les maletes, etc. M’ho descriu
amb tot detall obviant que, potser en altres ciutats, per exemple Barcelona, la
cosa podria funcionar de manera similar. Del taxi, però, passa a una matèria
que m'atrau força més i que el fa parlar, més per ell que no pas per mi, de la
seva infància a Son Coc.
Son Coc era un barri
de cases barates construïdes per una cooperativa de treballadors que foren de les
primeres que s'aixecaren fora de les murades de Ciutat. Es repartien per
sorteig i a la seva família els n'hi tocà una. M'agrada la Mallorca que descriu
de carrers polsosos, de carros tirats per rucs, de jocs de nins entre oliverars
i camps d’ametlers però amb la mar sempre present. La mar, quin luxe! Jo
m'havia de conformar amb la riera, el pèlag Bassó, el pèlag Bullidor, la
resclosa Gran... Cavil·lo si no estarà predisposant-me el meu estat d’ànim pels
dies que vindran.
Ara són tres quarts de
sis del matí a la terminal d’Alcúdia. Aviat farà una hora que hauríem d’haver
partit. És una hora freda i allargassada en aquesta terminal deserta..
He apuntat que buscava intimitat. Cert. Però també l’avorriment de deixar
passar estones en blanc davant el pas dels núvols, l’anar i venir de les onades,
o bé, com ara, badant amb la tramuntana escabellant les palmeres del passeig.
A les 6:15 he pujat al
vaixell amb una parella jove que semblava sud-americana, qui sap si en un
viatge ple d’expectatives, i una àvia amb un pobre criatura - la neta suposo -,
que s’adormia dreta. El temporal resulta emocionant i cobreix les expectatives.
La majoria del passatge deuen ser a les sales de butaques o a les cabines
intentant oblidar els forts moviments de proa a popa i d'estribord a babord. Es
confirma que les onades són de 6 metres, exactament com ahir quan van tancar
els ports a Menorca. Per no complicar més el transport de camions es veu que la
naviliera Baleària ha pressionat perquè deixessin entrar el Martín Soler, un
dels seus vaixells més grans.. Gràcies a això puc gaudir d’un temporal que desplaça
cadires a l’exterior i fa arribar els esquitxos de les onades fins el pont de
comandament. El bar és obert i per fi he pogut fer un tallat i una ensaïmada
resseca de no dir. Innocent, direu. D’acord, però l’ensaïmada era glòria
comparada amb l’aspecte encartonat dels croissants que semblaven abandonats a
la seva sort des que els van deixar allí els que construïren el vaixell. La
veritat és que se'm fan curtes les hores de viatge però paga la pena veure la
costa de Ciutadella sota aquest cel blau enyorat i amb el sol que finalment
s’imposa.
A l’estació marítima
nova ja no hi ha ni rastre del bus, i he d’agafar un altre taxi. Tot el que havia
pogut estalviar aquests dies a Palma fa estona que ha fet saltar la banca. En
fi, tranquil Quico, hi ha pasta… i si no ja improvisarem. Deixo les coses a
l’habitació i sense obrir la maleta més que per l'imprescindible, em calço les
avarques, em poso el pantaló curt, el barret de turista i surto a recollir la
moto. És un trasto, ho veig de seguida, però serà el “meu” trasto i els propers
dies em portarà on li digui. M'emociono quan emprenc el camí cap a Punta Nati,
tantes vegades fet i refet a s’horabaixa, només que ara són poc més de les nou
del matí d’un dia radiant i encara calorós de primers d’octubre. Prenc
consciència de tot el temps que tinc per davant i m’adono com s'evapora de mi
tota mena de pressa. M’aturo a fotografiar una barraca de pedra. A l’altra
banda del camí un ruc brama. Ens apropem fins a trobar-nos a banda i banda del
mur de pedra. És tímid i sembla que coqueteja una mica abans de deixar-se
acaronar el morro. No n’estic segur, però em sembla que m'explica que l’illa em
dóna la benvinguda a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada