COMIAT DE SON SAURA I SANT JOAN DE MISSA

A son Saura el setembre de 1986 amb en Kike i la Susanne (FOTO Susanne Reise)

NOTES DE VIATGE. (17 D’OCTUBRE 2018)

Una vegada més em trobo a Son Saura. Hi he volgut venir pel Camí de s’Hort de ses Taronges que he descobert aquest any. Com d’habitud m’he aturat uns minuts a la mica de bosquet que creua el camí que circumda la possessió de Son Saura Vell. És un lloc on m'agrada submergir-me en la calma, així que apago el motor de la moto i em deixo portar per imatges difuses de tornades a joc, després d’hores a l’ombra, a l’aigua o a la sorra de les platges de Son Saura.

A la cala de ponent, la més petita dels dos arenals i on feia anys que no reunia condicions per al bany a causa de la posidònia acumulada, hi he pogut fer un primer bany matiner deliciós i he recuperat una mica la vella sensació, esplèndida, d’observar des d'endins de l’aigua el contorn de sorra, els pins al seu darrere i les roques baixes que la delimiten, com si em trobés en una de les illes deshabitades dels mars del Sud, d'aquelles que descrivia Jules Verne. Des dels anys que hi venia amb la Rosa que no m’hi havia pogut tornar a banyar i agraeixo a sa meva roqueta que m’hagi permès aquest luxe, precisament en el dia que m’acomiado d’aquest lloc tant emblemàtic per mi. Sento que Menorca té cura de mi i que satisfà voluntàriament els meus afanys com una amant que consent els meus capricis.

He passat pel bosquet on aparcàvem el 2CV de l’Esteve i la Maria i on després del bany dinàvem amb la Rosa i la canalla de les dues parelles, a l’ombra dels pins. Més endavant he comprovat, una vegada més, com creixien els dos pins sorgits d’una mateixa soca que tant ens atreien a mi i al Norbert, doncs ens recordava el Pi de les Tres Branques. Travessat el canaló d’aigua dolça pel mateix pont de fusta per on entràrem a la sorra muntats dalt de negres corsers menorquins amb la gent del port de Ciutadella, he trepitjat l’estreta franja de sorra que queda de l’immens arenal, ara gran part sota l'aigua. D’aquella excursió a cavall resta el record d’en Jaume, que ara és el propietari de S’Amarador en el l'edifici de l’antic Cafè Balear, d’en Gabi, i, evidentment d’en Biel, l'amo dels cavalls i germà d’en Joan i n’Àngel de ses Persianes; el personatge que anava descalç per les quadres i que mai no havia anat a Maó. Em balla pel cap que confessà haver arribat amb prou feines a Ferreries. Els records fluïen mentre m’apropava a l’arena rosada de la gran platja de llevant tan ben orientada al Sud-Oest. He volgut recórrer els voltants, ara protegits per una barana de corda i estaques. Ja no es pot parlar propiament de platja verge o salvatge com abans però, tot i que ha perdut molta sorra, la badia és formidable i segueix essent un plaer tant per la vista com per al bany. Hi he restat un parell d’hores recorrent sense pressa la senda de sorra que seguíem per arribar-nos fins a Es Talaer. Tot i que en l’actualitat ho impedeix la barana, no he pogut estar-me de saltar-la i fer com abans. Com l’altre tarda a Binigaus, un matí seductor amb banys insuperables.

Després de les confidències a cau d'orella que em xiuxiuejaven els llagosts de Son Saura, un cop al trencall de Son Vivó per comptes de seguir cap a Ciutadella, he tombat a la dreta fins a Sant Joan de Missa, on romanc assegut sota el pi de copa ample i espessa que ombreja el banc des d’on escric aquestes notes. Davant meu la capella de Sant Joan tant blanca com el primer dia, serena, modesta i orgullosa com una temptació que domina la plana que l'envolta. Un amic que feia la mili a Maó, ens la va mostrar a la Rosa i a mi en la nostra primera estada a l'Illa, en aquella ocasió en una casa particular des Mercadal. L’edifici, robust, sembla donar una benvinguda sorneguera aq ui vingui de les Macarelles o de Turqueta. Una amanyac de brisa ha fet sonar una de les petites campanes del característic campanaret i, educat, torno la salutació alçant una ma i fotografiant el moment. Ja una vegada vaig imaginar el meu comiat definitiu aquí, a Sant Joan i somric. Volia que les cendres es repartissin entre l'ermita i la torrassa de Fornells, a l’hora de la posta, orientades cap a Cavalleria. Aquest any, però, he decidit substituir el paisatge de Fornells, per la Creu del Général Chanzy prop de Punta Nati. Em va impactar la solitud i la senzillesa d'aquell lloc que commemora l'enfonsament del vapor.. Només tenir-ne el record em commou i em lliga als terribles darrers instants d'aquelles prop de cent-cinquanta vides, a les quals, cada dia, com un degoteig cruel i inhumà, s'hi van sumant la misèria, la por i l'esperança de milers i milers de víctimes directes de la nostra manera patriarcal, blanca i occidental de viure

Un cop a Ciutadella, m’arribo fins a la Plaça d’Artrutx per fer una mica de gasto a Ses Persianes. Al meu voltant un grup de joves ocupen una taula, en una altra, hi ha algunes dones de la meva edat. La primera imatge de Menorca que recordo és de quan tenia catorze anys i la Pilar Benejam, ciutadellenca i aleshores professora de geografia i història al Costa i Llobera, va possibilitar-nos un viatge de final de curs als de quart de batxillerat. No puc treure la vista de les àvies assegudes en una taula propera. Penso que deuen conservar un record d’aquesta plaça similar al meu. La temptació de comprovar-ho existeix, però al final em continc i guanya la meva timidesa. Les miro i les imagino amb trenes o amb davantalets com els que portaven les nenes del meu carrer a Sant Pere, a l’estiu. Segur que si els preguntés ens adonaríem que compartim semblances que ben bé podrien ser causa de la intensa sensació de pertinença que em provoca Menorca. La seva fotografia mental de la Ciutadella de finals dels seixanta i la meva no deuen diferir gaire, al capdavall. A la taula del costat dos adolescents menorquins parlen en castellà a una noia que els recrimina que entre ells ho facin en català i ells es disculpen argüint que tenen aquest 'mal costum' des de petits. No tinc del tot clar que no se’n fotin una mica amb murrieria. Les velles veuen cervesa i de tant en tant un cotxe trenca la pau del migdia. El temps viscut a Menorca, el grapat d’anys enamorant-nos amb la Rosa i una vida al teatre és tot el que em resta d'aquell viatge que emprenia amb més il·lusió com més anava deixant la mà dels pares, de l'escola, dels escoltes... És el meu bagatge, el que he bastit jo, o potser no és més que el que he somiat. Tempus fugit.

He quedat amb na Consol a l’O.A.R per fer un mos i després acompanyar-la amb la moto fins a l’estació marítima, al vaixell d’Alcúdia. Hem dinat mentre comentàvem la quantitat d’anys passats des de quan ens vam conèixer a la Macarelleta, l’any 83. De seguida vam establir amistat. Vam freqüentar el seu petit bar, Sa Gavina, una cova al peu de Ses Escales del port de Ciutadella. I ha estat el millor bar per mi, que mai he trobat a Menorca. Petit com un puny tancat, tenia una vista formidable sobre el port quan a l'hora d'adormir-se el sol, la seva llum penetrava fins a les parets boterudes de la roca i omplia tothom de la màgia de s'horabaixa. Els entrepans de sobrassada i formatge, la cervesa gelada amb gin i la llum daurada de la posta brillant-nos als ulls. Recordo mirades que avui em glacen la sang i silencis ocasionals que esdevenien música, mesclats en una connexió quàntica. També hem parlat d’amics comuns com el Cesc Orella a qui ella ja coneixia d’abans. També del darrer bolo de la gira amb El Mentider i d’aquell darrer desmuntatge al Col·legi de Sant Francesc. Li he comentat com m’agradà que Ciutadella esdevingués el punt i final d’un dels meus muntatges. I quina ràbia em fa no haver coincidit amb l’Orella a Menorca. Amb el Cesc ens havíem fet amics en el “Ferrer i Guàrdia” on ell interpretava de manera desenfadada el paper de Rugieres, entre altres. Al cap de poc jugàvem al Zeleste a fotre’ns mastegots l’un darrera l’altre fins que no aguantàvem i paràvem just a punt d’enrabiar-nos, per esclafir en una rialla. Ens n’hem rigut amb na Consol, perquè ella també havia viscut aquella ebullició de la Barcelona del barri de Rivera. També hem parlat de l’illa, naturalment, de sa nostra roqueta com m’he acostumat a dir-li, copiant la seva expressió. Li he confessat l’enveja que li tinc pel fet que ella pugui parlar en propietat de la “seva” Menorca, mentre que la “meva” Menorca, sempre la percebré com una il·lusió que he de deixar a mig camí. Hem constatat que compartim certs punts de vista sobre l’evolució de Menorca en aquests darrers anys i de com la mentalitat de la generació jove actual ha variat respecte a la seva implicació amb l’illa. Amb prou feines queden propietaris de finques i llocs i m’ha confirmat fil per randa el que m’explicà l’altre dia na Juanita de ses Coves, assegurant-me que s’ha anat repetint en multitud  d’altres finques. En els millors casos s’han venut finques a gent forestera que, o bé hi ha anat a viure, o bé la lloguen a persones que venen a l’illa per treballar a Maó o a Ciutadella i de moment no s’han convertit en urbanitzacions... encara. D’altra banda això provoca caravanes i embussos a les hores punta per entrar a les poblacions, desterrant la calma i el recolliment característics d’aquella Menorca que cada vegada més, en allò més profund, és un record sentimental, un somni romàntic; un més, que ja es va difuminant. 

He acompanyat na Consol a la nova terminal marítima i després he buscat un lloc solitari on esperar la posta i deixar passar el que queda del dia entre l'embat eròtic de les onades contra les roques. Permeto que Son Saura, Sant Joan i els records compartits amb na Consol s’apoderin de mi. I sí, perquè negar-ho? Em sento una mica trist. Na Consol, n’Àngel, en Joan i l’Amadeu de ses Persianes, la noia que fa de recepcionista al Menurka, na Rosa Maria amb qui vam compartir tantes rialles… El temps que resta fins la posta omple d'amistats els núvols que s’acumulen a l'horitzó composant una imatge d’harmonia. Com puc abandonar allò que estimo? Però el compte enrere del comiat ha començat i Menorca em renya una mica per la infidelitat que significa haver de partir. 

ES CANUTELLS I SANT CLIMENT

NOTES DE VIATGE. (16 D’OCTUBRE 2018)

Part del recorregut d’avui es correspon amb el tram 17 del Camí de Cavalls.

Ahir va ser un dia que avançà en una mena d’encantament encadenat. Per descomptat per la descoberta de Cala Roja, però també pels ous trencats menjats a Son Saura i per les estones passades a Fornells i al port de Ciutadella, a s’horabaixa, pràcticament sol. Estones sostingudes en què espurnejaven aquí i allà ressons de la Menorca tossuda i resistent, de bellesa tant modesta com provocativa. La consciència del recorregut a peu, de Maó a Ciutadella pel nord i a la inversa pel sud, em permet una visió encara més a la mesura humana de tota l’illa, una mica més menuda i a la vegada més estimada. En saber-ne els topalls i conèixer-la millor puc sentir-me tant a prop d’ella i de la seva gent com de les persones que la compartim. Torno a viure-la buida de nosaltres, els forasters – sempre la paradoxa existencial –, mentre que aflora la vida quotidiana soterrada durant la temporada alta i el dia a dia, el seu bategar profund. Gairebé ningú circula pels camins llevat d’algun tractor, ningú ocupa els camps tret d’alguns pagesos. A les carreteres l’activitat es concentra a les hores punta degut a l’augment de la mobilitat entre poblacions, urbanitzacions i el camp, on actualment s’hi han traslladat bon nombre de famílies. Cal sumar-hi l’augment del transport escolar. La resta del dia, el trànsit es redueix a alguns vehicles escadusseres i a tots els autobusos que es poden imaginar. Puc prendre consciència d'indrets que desprenen un fort component sensitiu que desconec a què responen exactament. Simplement constato que em trobo a l’illa,  exactament al lloc on se suposa que em correspon dins un ordre que desconec. Conèixer ritmes, llums, els sons de cada lloc,les  olors, la variació cromàtica en cada estació, els dies de vent o de pluja i alguns d'extraordinaris, com ahir. Un cel blau com uns ulls de fada i castells de núvols blancs com els pòsters de finals dels seixanta, quasi psicodèlics, .

“Picture yourself in a boat on a river

With tangerine trees and marmalade skies.
Somebody calls you, you answer quite slowly,
A girl with kaleidoscope eyes.”

 (Lucy In The Sky With Diamonds – Lennon/McCartney)
Lucy In The Sky With Diamonds - take 8 RM 20 '67 'YS-Film'.mp3

L’embruix es manté quan em disposo a reprendre el camí. En arrencar el trasto als auriculars hi sona A Day in the Life. Menorca sempre es supera i sap com acompanyar-me.

Arribo a Pito’s, a Cala en Porter, disposat a esmorzar tot contemplant la quietud d’una urbanització solitària. S’aixeca el dia sota un únic núvol, negre i amenaçador en direcció a l’est. És la ruta que vull seguir fins Es Canutells. La voluntat és tornar-me a trobar a l’altiplà de Binicalaf Nou, entre el camí de Cales Coves i el Barranc de Ses Penyes per on es  davalla a la platja d’Es Canutells. Vull retrobar-me amb la calma que s’hi respira.

Escric assegut en un dels senyals de fusta que indiquen el Camí de Cavalls quan de lluny m’arriba el ronc desigual d’un tractor que sembla llaurar amb dificultat. A Menorca es deu fer dur el llaurar doncs el sòl és pedregós i les roques fan trontollar el tractor i la rella metàl·lica. De tant en tant el pagès ha de baixar per recollir del terra alguna pedrota que trasllada a una pila que algun dia formarà part d’una nova paret seca per convertir-se en patrimoni immaterial de la humanitat. Passo estona observant l’activitat del pagès i el tractor perquè invoquen sons d’infantesa, a Sant Pere, quan a finals de juny o principis de juliol els pagesos llogaven una màquina de batre, un munt de ferro en forma de trasto vermell i atrotinat, adornat per tires amples de cuiro que feien de cadena de transmissió entre la màquina i un tractor. La instal·laven al camp de futbol poc abans de la festa major i esdevenia l’atracció de tota la canalla del poble quan anàvem a llençar-nos sobre la palla que sobrava, tot i el risc que comportava sí o sí de passar-nos la resta del dia amb picors a tot arreu del cos. Roncs similars que escolto ulls clucs eren el marc sonor dels nostres jocs, del travessar camps de rostolls sense rastre d’humitat, del jugar a fet o simplement del vagarejar per les fonts del Quadres, de Turró, Cargol o Comarquinal. Fatigats ens assèiem als marges de fanal i confessàvem plans i estratègies de cara a la Festa Major, a tocar, i a quines nenes volíem treure a ballar a l’envelat. Tombats a la molsa deixàvem passar, inconscients, les hores millors de les nostres vides, abillats amb calça curta, sandàlies velles, algun barret de palla i un bri d’alguna herba a la comissura dels llavis. Deixo la mirada perduda enllà del firmament amb la plena convicció que els somnis existien per fer-se realitat. Encenc un peta perquè el lloc em retorna alguna cosa del passat i la maria marca territori, com fan els gossos. Arriba el moment de reprendre el camí i deixar enrere la màquina de batre, les fonts i els somnis dels capvespres d’estiu.

Quan he arribat a Es Canutells m’he trobat amb una urbanització fantasma en aquesta època de l’any. He pres el sol una estona còmodament estirat en una gandula a la terrassa d’un espectacular hotel amb aires colonials, completament buit que m’ha fet pensar en les mansions d’Abu Dabi. Ningú no m’ha molestat, tot i que a l’interior, de lluny, m’arribaven veus i sons del personal de manteniment. Al seu davant la parada del bus que em portarà fins a Sant Climent. En l’hora llarga que porto en aquest lloc només han passat dos cotxes i la sensació d’aïllament és absoluta.

A migdia he arribat a Sant Climent. Fa anys ja hi havia passat per trobar un camí que em menés a Alaior, però les ganes de tornar-hi em venen del 2016 quan, en passar-hi per acompanyar la Marta a l’aeroport, vaig veure de reüll un parell o tres de cases que em van cridar l’atenció. Avui les he pogut fotografiar.

Estic fent un menú al Cafè de la Plaça d’Es Pla a Sant Climent, davant per davant de l'església parroquial. Com que a la terrassa hi peta un sol que sembla una maledicció m’he refugiat a la penombra interior. Al local hi deu haver mitja dotzena de persones com a molt i només una parella i jo semblem de fora. Espero el cafè i observo el diàleg entre la blancor amb ribets grocs de l'església i el blau immaculat del cel, quan entren a l’establiment una parella de hippies vells que saluden en general sense obtenir resposta, més per la mandra que per altra raó. Deuen ser dels que es van instal·lar a l’illa a mitjans dels setanta. Vesteixen pantalons amples i faldilla fins als peus, tots dos florejats. Ell porta una armilla damunt un sahari blanc que voleia damunt els pantalons esparracats. Tenen un aire desmanegat i gens convencional. Amb cabelleres grises i deixades, es desplacen en una mena de càmera lenta de moviments desmenjats que recordo bé. Pot ser que visquin a prop, pot ser que hagin tornat per recordar els vells temps, però tot sembla autèntic, com si no hagueren passat els anys. Em ve una visió fugaç d’una tarda de juny del 78 amb una colla d’amics que vivien en una masia, prop d’es Mercadal, quan tothom vestíem si fa no fa. 

Ara, després de dinar i amb la nyonya de la calorada, he entrat a la frescor de l’església. Algú toca a l’orgue alguna cosa de Bach que em sona vagament. N’hi ha tant! No sóc creient però aquest recolliment reverberant entre olors d’encens i de cera cremada sempre m’ha relaxat. M’he estirat en un dels bancs puix que no hi ha ningú més i he col·locat la motxilla a mode de coixí. Sento com em ve la son mentre s’esvaeix el sostre.

La migdiada ha durat 30 minuts, déu n’hi do! Encara faltava una bona estona pel bus que em portaria a Maó per fer transbord fins a Cala en Porter on recolliré la moto. He passejat una estona per Sant Climent en carrers que m’han recordat la primera impressió que vaig tenir de Menorca, a Ciutadella, en aquell viatge amb el Costa i Llobera, l’any 1967. Carrers amples, buits, la meitat ocupats per l’ombra mentre l’altre meitat es torrava estoicament sota el sol. Aleshores, com avui, em va fer pensar en els carrers de les pel·lícules de cowboys. Aquesta intimitat i aquesta soledat em resulten còmodes i permeten somniar “que passaria sí…”, i “com seria si passés que…”. És una soledat meva, pròpia, sòlida, tot i que una mica trista per tot el que, inevitablement, he deixat enrere. Passejant m’he trobat al pati del darrere d’una casa. Una petita piscina amb visió sobre tota la plana del sud-est de l’illa m’ha temptat a refrescar-m’hi els peus. M’he tret botes i mitjons, he creuat els dits i he posat els peus en remull el temps suficient per pensar que, a vegades, la consciència de felicitat es troba tant a l’abast que m'esborrona. Tot i la brevetat de la remullada em queda un punt de mala consciència. Reminiscències de l’entorn dels escoltes o de la responsabilitat treballada al Costa i Llobera? Ara observo la parada del bus des de la banda ombrívola del carrer, per no rostir-me. La veig amb la motxilla solitària deixada sobre el banc i em venen al cap vagues imatges de “A pleno sol” de René Clément, amb Alain Delon, Marie Laforêt i Romy Schneider i amb música de Nino Rota. Al meu mp3 hi sona Ruby Baby dels Silver Beatles, quan joves i abans de ser els Beatles acompanyaren Toni Sheridan. Em sento en plenitud, en harmonia amb l’illa i ple d’energia per com han començat a anar les coses a Menorca després que es buidés de turistes el diumenge passat. Em sento preparat per al comiat. Demà començaré el ritual de les visites als llocs on sempre desitjo tornar.

TRAM 4: DE S’ARENAL D’EN CASTELL A CALA TIRANT

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del comença a l’extrem de ponent de la urbanització de la platja d’Arenal d’en Castell. Caminant 10 min per un sender arran de penya-segat, connectarem amb la urbanització de Son Parc, que haurem de travessar caminant 20 min més fins a arribar al pàrquing de la platja de Son Saura del Nord. El sender continua vorejant la zona humida de Son Saura del Nord i s’endinsa dins una zona boscosa per la qual caminarem durant aproximadament 1 h, fins al fons de la badia de Fornells. Passarem per la basílica paleocristiana de Cap des Port i per les salines de la Concepció, fins a la carretera de Fornells. Des d’aquest punt fins al final del recorregut, ens esperen 3,5 km d’asfalt per la carretera de Fornells i el vial cap a la urbanització Platges de Fornells, fins a arribar a cala Tirant, el final de l’etapa.

Distància: 10,8 km  • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El primer tram del recorregut voreja el penya-segat entre les urbanitzacions d’Arenal d’en Castell i de Son Parc, per un sender rocallós, amb vegetació baixa de romaní i xipell. Bona part d’aquesta etapa del camí de Cavalls, però, transcorre per dins un bosc dominat per pins amb un sotabosc on és força abundant l’arboç. Aquest fet facilita la possibilitat de veure la papallona de l’arboç (una de les més grans i espectaculars de Menorca), ja que les seves erugues depenen d’aquesta planta.

NO T’HO PERDIS

• Arenal de Son Saura: Platja urbana associada a la urbanització de Son Parc, amb un gran sistema dunar d’arenes gruixudes i blanques. Si la volem gaudir ens hi haurem d’acostar expressament, ja que l’itinerari no la travessa. Més informació sobre la platja de Son Saura del Nord.
• Zona humida de Son Saura del nord: Zona humida interessant com a punt d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes espècies d’aus. No està preparada per ser visitada i per poder veure-la ens haurem de desviar del camí. Aquí trobaràs altres punts interessants per anar a observar ocells a Menorca.
• Basílica paleocristiana de Cap des Port: Restes d’una basílica paleocristiana d’entre finals del segle V aC i inicis del segle VI dC, on es pot observar la nau central, una cripta amb forma de creu grega, i un baptisteri amb una pila baptismal en perfecte estat de conservació.
• Torre de Fornells: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a la bocana de la badia de Fornells, amb bones vistes al cap de Cavalleria. Més informació sobre la torre de Fornells i la Menorca britànica.

Noms de llocs: Arenal d’en Castell, Na Xeringa, Urbanització Son Parc, Escull d’en Puig, Arenal de Son Saura, Racó des Bosc, Na Vila, Sa Marcega, Camí a Sa Mola, Font des Ports, s’Era, Cala Roja, Llosa d’en Paquet, Punta des Cagalló, Cala Blanca, Camí de s’Albufera, Torrent des cap des Port, Torrent de Binigurdó, ses Salines Noves, Pleta de sa Marina, Carregador de Dalt, Parat de Dalt i de Baix, Tanca des Sibil·lins, Ses Pedreres, Carregador d’Aprop, Ses Casetes Noves, s’Almudaina, Cala Teulera, Ses Salines Velles, Es Sec, Es Popet, Platja Redona, Es Pujolet, s’Estacada, sa Barrera, en Fondo, es Fondet, Punta de sa Creu, Fornells, Es Antígons, Cala Tirant.

NOTES DE VIATGE. (15 D’OCTUBRE 2018): SATISFACCIÓ FINAL.

Com gairebé sempre que entro o surto de Ciutadella cap a l’interior de l’illa he seguit el Camí Vell de Maó. Les vegades que l’hauré fet i no em cansa mai! El dia pren la cara de la tardor a través d’una lluminositat resplendent que s’obre pas entre la cua de núvols, restes de l’huracà Leslie que s’esmunyen ràpidament pel firmament i semblen competir amb les taques de les seves pròpies ombres acaronant el paisatge. Ningú passa per la carretera i Menorca sembla una altra. Han començat els dies del compte enrere per la meva partida i Menorca sembla oferir-me allò que té de millor i que més m’encadena a ella: silenci, intimitat i recolliment. Dret enmig de la carretereta, al costat del trasto, voleien al meu voltant ecos de la festa d’altre temps i el galimaties d'imatges sembla esmorteir-se pel xiuxiueig del vent entre els ullastres que sobresurten dels murs de pedra. Els plomalls llargs dels canyissars que ressegueixen els torrents pronostiquen un hivern fred. Em concentro en la tebior dels raigs de sol que m’acaronen mans, cuixes i cara.

Avui ha de ser el dia! Vull acabar el tram 4, - em resta des de Son Saura  a Fornells - que vaig deixar pendent a causa de la plaga de ciclistes. Tampoc acabaré el tram a Cala Tirant, si no que el faré acabar a Fornells. Abans d’arrencar la moto connecto la música i m’acompanya Françoise Hardy que em canta a cau d’orella una versió de Suzanne, l’himne d’una generació que ens regalà  Leonard Cohen.

“And you want to travel with her,

And you want to travel blind.”

Un cop a Mercadal decideixo no agafar la carretera més directa de Mercadal a Fornells, si no que vull desviar-me pel camí de Tramuntana, tantes vegades recorregut amb en Kike, en Norbert, l’Anna, l’Antonio… És dels camins més tranquils de Menorca, almenys fora de temporada i em permetrà acomiadar-me del vell Molí de Mercadal que tantes vegades he somniat meu.

Visitat el vell molí reprenc el camí de Tramuntana. Deixo enrere el trencall que em menaria a Pregonda per Son Ametler, també els trencalls de Binimel·là i Cavalleria, fins que arribo al camí que mena al mas de Son Moscard - ara abandonat - on amb l’Esteve, la Maria i la Rosa anàvem a comprar síndries, melons i algun conill. Em ve al cap la Juanita de ses Coves Noves, i enyoro la vida que abans omplia aquests masos, ara abandonats a la seva sort. Finalment arribo on el Camí de Cavalls abandona la carretera que segueix direcció a Maó. És el camí que em permetrà arribar a s’Arenal de Son Saura. Deixo la moto just al costat del camí. La idea és que, com que com tota la ruta Nord l’he seguit de llevant a Ponent, vull que el retorn per completar la volta sencera a l’Illa sigui en el mateix sentit. Qüestió ritual. Passades ses Salines de la Concepció i la Basílica Paleocristiana des Cap des Port, el camí passa molt a prop del fons de la badia de Fornells després d’endinsar-se per un bosc de pins i alzines. A un quilòmetre i mig, més o menys, de la tanca de fusta que marca l’entrada al bosc he deixat el camí per seguir un sender que surt a mà esquerra. Segons el mapa, a no més de 200 o 300 metres hi deu haver la clariana que deixa a l’esquerra l’extrem oriental de Cala Blanca, i a la dreta Cala Roja. A la part de Cala Blanca el bosc arriba fins a tocar de l’aigua, enmig d’unes roques calcàries blanques i llises que recorden algun tipus d’animal marí.

Però si Cala Blanca és un indret que sembla relativament inhòspit, en retrocedir cap a la clariana, un corriol s’obre pas entre brots de pi i d’arbusts que  mena fins una albufera gran i ampla, rodejada de bosc. És un dels paratges més verges, salvatges, solitaris i insòlits que he trobat a Menorca. No podia deixar l’Illa sense conèixer-lo. La fondària no té aparença de superar ni el mig metre molt enllà i l’àmplia zona de sorra argilosa de color teula que la voreja és el que li deu prestar el nom. Degut a la poca fondària sembla poder canviar constantment d’aspecte depenent de fins on arribi l’aigua per l’efecte de l’evaporació, la pressió atmosfèrica, la lluna...

L’indret és absolutament màgic. Al marge de la mica de caminoi i d’una única empremta de bicicleta, l’únic vestigi de presència humana que hi he sabut veure és una petita fita de no més de 15 centímetres amb el número 14 gravat. He pensat que un lloc tant excepcional - ja és un dels que més m’han fascinat de Menorca - bé podia compartir en la meva memòria el número de Johan Cruyff. M’he despullat i he deambulat pel contorn de la badia càmera al coll i barret de palla per tot vestuari. Després d’una hora ben bona m’acomiado d’aquest racó de paradís per retenir-lo amb els cinc sentits, doncs al plaer visual s’hi suma el silenci dens que m’envolta, l’acaronament del sol tebi sobre la meva nuesa i les olors de resina de pi i salabror prenyen l’aire que m'esbulla els cabells. Em sento sol, salvatge i evoco les estones havent dinat, al terrat de casa a Sant Pere, mentre els pares feien la migdiada com el temps es deturava. M’enfronto a mi mateix sense saber-ho, en un anhel per sentir que formo part d’alguna realitat oculta i desconeguda. No puc evitar commoure’m en comprovar la bellesa, tant a tocar, tant, que em trasbalsa. Per l’avançat de la temporada qualsevol bany pot ser el darrer i he de continuar el camí cap a s’arenal de Son Saura on m’hi espera un bany que foragiti l’ombra allargada de la pena pel retorn.

Assegut al Bruch, davant una cervesa i un gin després del bany, contemplo l’altra banda de l’extens Arenal de Son Saura on, ja fa dies d’això, m’enamorava més i més de la Rosa. Tant sols un instant entre els instants del bosó de Higgs! Interromp els meus pensaments el plat de colesterol que em serveix el cambrer consistent en quatre ous ferrats sobre abundants patates fregides, una mica de sobrassada i un rajolí de mel. Sobrepassa amb escreix el que fins avui entenia com a estàndard de felicitat.

Durant la infància, els objectius venien donats per les circumstàncies; després també, però potser no de forma tant evident. Adeu son Saura, tot hauria estat diferent en un altre algoritme. Si ens mantenim en les minses tres dimensions, és ben bé perquè no hem arribat a tot.

Acabo de creuar la línia d’arribada imaginària a la volta a peu a Menorca que vaig començar el 22 de maig de 2016 i que he conclòs ara mateix, el 15 d’octubre de 2018 a les 14:56. L’he anat fent alternant trams “oficials” amb el tafanejar i vagarejar per Menorca que tant m’agrada. Tot plegat ha durat dos mesos a l’illa per fer-me’n una idea de conjunt molt més afinada.

El dia d’avui m’ha permès entrar en contacte amb diverses menorques. La del primer viatge amb l’escola i la de la Rosa a finals dels setanta, la del Norbert, el Kike i la gira amb el grup de teatre, la de l’Anna i l l’Antonio i l’última amb la Marta... Per descomptat que Cala Roja pertany a la intimitat dels viatges en solitari. D’alguna manera Menorca és un pot petit de mesura humana on s’hi conserva la bona confitura de la meva vida. Recorregut complert als 52 anys de relació amb sa meva roqueta. Gràcies Menorca!

Fornells, sempre retorna. És el Quartet d’Alexandria llegit sota les estrelles a La Palma, és la sargantana contra la paret d’en Joan, l’Anna mirant enllà de la badia cap a la Mola, la mirada serena i tranquil·la de la Marta prenent un cafè davant el port o l’aplaudiment de l’Albert Moya a la posta des del Torreó. Així m’acomiadaré de Fornells, amb posta des de la torrassa.

Una nit més al port de Ciutadella. L’ajuntament està retirant els tendals del moll i ha fet fora els amarratges que encara hi havia dissabte passat. Sense tendals, sense les embarcacions i sense forasters, el port encara evoca més el que vaig conèixer a l’inici de tot. Assegut al Tritón, només em fan companyia tres persones en una altra taula i el clapoteig de l’aigua repicant en el moll. Feia dècades que no havia fruit de tanta tranquil·litat a baix a mar.

Ara, a les 21:42, han marxat els ocupants de la taula dels costat i m’he quedat sol al port, sense ningú més, almenys entre el Tritón i l’establiment tot il·luminat de s’Amarador, que abans era el Cafè Balear. Dia per emmarcar.

CAMÍ D'EN KANE

RICHARD KANE (1662-1736),

Fou primer tinent de governador i després governador anglès de Menorca durant els dos primers períodes de l'ocupació anglesa a Menorca.

Richard Kane va néixer amb el nom de Richard O'Cahan, a Duneane (Irlanda). De pares irlandesos, Richard viatjaria aAnglaterra per rebre una millor formació militar i es canviaria el nom per Richard Kane al prendre la religió anglicana i abandonant la seva pròpia, la catòlica i posar-se així en contra del rei catòlic, Jaume II de la Gran Bretanya. Als divuit anys va enrolar el Regiment d'Infanteria anglès amb el qual va lluitar contra els protestants d'Irlanda.

Més tard va participar en les guerres contra la Lliga d’Augsburg i en la de Successió espanyola a Flandes. Entre 1720 i 1721 Kane fou nomenat governador de Gibraltar.

El 1713, amb el Tractat d'Utrecht, en Kane queda al comandament de Menorca amb el càrrec de tinent de governador, ja que el governador, el duc d'Argyll, no passava prou temps a l'illa. En 1733 fou nomenat pel rei Jordi II de la Gran Bretanya nou governador de Menorca i el 1735, el monarca britànic el nomenaria brigadier general.

La seva missió principal era assegurar la possessió de l'illa per part dels britànics, amb la qual cosa hauria de regular el comerç, la indústria, l'agricultura, ramaderia i l'administració insular. Sovint topava tant amb les institucions polítiques i religioses menorquines[1] com amb la població, que "gelosa de la seva fe i dels seus privilegis polítics, veia els britànics com a dominadors i heretges protestants".[1] Fins i tot va haver d'anar a Londres per a defensar-se de les acusacions dels menorquins. Fou el governador que canvià la capital històrica de l'illa, Ciutadella, a Maó. La seva obra més reconeguda és "The Kane's Road" o el Camí d'en Kane.

Morí el 31 de desembre de 1736 a Maó després de vint-i-cinc anys de servei a la corona britànica i havent aconseguit una gran millora en les seves relacions amb els menorquins, que "lamentaren sincerament la seva mort".[1] Fou enterrat a la capella del castell de Sant Felip de Maó. (Font: Viquipèdia)

CAMÍ D'EN KANE

NOTES DE VIATGE. (14 D’OCTUBRE 2018):

És diumenge. Els diumenges els dedico a rentar roba, passejar mentre es renta i s’asseca, deixar-me portar, no seguir cap pla prefixat i deixar que la improvisació i l’atzar s’ocupin de mi. Ses Persianes tanca els diumenges i per esmorzar hauré de buscar-me la vida doncs són quarts de vuit i l’antic bar d’es Molí, ara de disseny, no obre els diumenges i a més li han llevat tot l’encant. He entrat a fer un cafè i una ensaïmada en una fleca de la Plaça dels Pins. A les 8 del matí d’un diumenge, Ciutadella està deserta i silenciosa. Em captiven la llum que es filtra entre els pins de la plaça i el petit local sense tele, ni ràdio, ni fons musical. Em basta escoltar el dringar dels coberts, com bufa la cafetera o el murmuri d’alguna conversa discreta vinguda de lluny. Instants en què tot sembla senzill i perdurable. “Si la vida fos així…”, em sento temptat de pensar a vegades. I és que la vida ho és “així”. Fins i tot canviar unes monedes per posar en marxa la rentadora amb vistes al Canal Salat pot ser un moment captivador... quan no esperes res. Passejo una estona pel parc que dona a Cala Degollador i torno per posar la roba a l’assecadora. Núvols blancs s’enfilen com castells pel damunt de les cases que enlluernen pel sol, com si es tractés d’un decorat que contrasta amb el blau diàfan d'un ciclorama. Faig temps assegut en un dels replans de pedra als marges de la cala, fixada la mirada en l’aigua, sota els peus, com una aiguamarina. Decideixo que recorreré el Camí d’en Kane fins a tocar de Maó, per tornar tranquil·lament pel mateix camí, però perdent-me per on em cridi l’atenció.

En enfilar el Camí Vell per sortir de Ciutadella, connecto la música i, com un senyal Carole King em canta Tapestry a cau d’orella. My life has been a tapestry. Un tema que em fa pensar en Amy Winehouse perquè va ser una de les seves cançons preferides. Em dol que ja no pugui fruir de cap més dia lluminós com el d’avui. “La meva vida ha sigut un tapís”. Doncs això. Comença bé el dia però m’adono que ja li he fet el tomb a l’estada i que es comença a dibuixar l’horitzó boirós del retorn. A casa? A la “normalitat”? a la realitat? On tornaràs, Quico? Evidencio que enlloc que senti meu. Aquest punt de fugida endavant que va començar quan, a punt de fer els divuit, em vaig escapar de casa, del “cole”, de la Carme i dels amics, cap a París. Era l’any setanta, pel març, i els Beatles acabaven de treure el darrer single: Let it Be. El senzill originalment va sortir a la venda el 6 de març de 1970 , amb la cançó You Know My Name (Look Up the Number) a la cara B. Ho recordo perquè va ser l’únic record que vaig poder comprar de París, abans que els gendarmes em posessin un segell al Passaport per fer-me fora de França abans de vint-i-quatre hores. No per res de l’altre món. Hi havia hagut uns incidents estudiantils a Nanterre i, amb el maig ’68 encara fresc, simplement van expulsar tot déu estranger d’entre els estudiants que van trobar als auberges de jeunesse.

M‘he aturat a fer un tallat a Mercadal. En una de les taules una parella jove. No estic pendent del què diuen però me n’arriben paraules aïllades. Se’ls veu molt encaterinats i parlen somrient-se amb els ulls. Ara comenten projectes de vida i compatibilitats.  Em retorna molt enrere, quan em sentia enamorat, tot emoció i alteració dels sentits. Em sembla que la joventut de la meva generació ens enamoràvem de qui érem, de la personalitat, de l’actitud amb què ens enfrontàvem al que ens rodejava, força limitat, per desgràcia, comparant-ho amb l’actualitat. Compatibilitats? Projecte de vida? Què era això? O bé ningú me’n va parlar mai, o bé jo no vaig escoltar, que tot podria ser. Amb prou feines havia après a somiar o a perdre’m en fantasies. Que potser no ve d’aquí  aquest núvol de sucre que es desfà amb el pas dels anys, entre els dits, davant els ulls?

El dia ha donat molt de sí. Ara que ja falten pocs quilòmetres per completar la volta a l’illa, quan l'acabi, voldria dedicar la resta de dies a descobrir llocs nous, com avui. Confio que l’illa satisfarà els meus desitjos tot i que també voldrà retenir-me amb tardes com la d’avui. Voltar, vagarejar pels vorals del Camí d’en Kane i descobrir llocs magnífics a cada sortida del camí asfaltat. Llocs que desprenen un punt de perdurabilitat, de Menorca i de la vida viscuda. Menorca, que encara em sedueix com una estimada. És horabaixa i estic preparat per l’aventura. Sempre l’espero l’aventura, des que Guillermo Brown em va venir a buscar d'entre les pàgines de qualsevol dels seus llibres. És ara l’hora del somni perquè d’aquí a uns moments ja no en quedarà res.

Aquesta tarda de diumenge, Menorca sembla que s’hagi buidat de cop. De fet ha estat així. Deu ser que s’ha acabat el cap de setmana llarg del Pilar i la gent ja ha marxat. Les campanes de la catedral m’acompanyen quan passo pel Carrer Estret fins a la porta de l’Hogar del Pollo on per fi hi ha lloc. Ara mateix estic esperant una ració de “lacón” i de “vino turbio” de patacada per acompanyar-lo. Tot pot esdevenir ritual si se’n té la voluntat. Han marxat els ciclistes de l'illa, la majoria de turistes i forasters'han esfumat i només retem a Ciutadella algunes persones tossudes com jo; l’Hogar del Pollo recupera la condició de refugi natural. Joves amb rastes, noies d’estètica encara punk o fins i tot amb tocs hippiosos, també gent treballadora que agraeix els preus raonables. L’establiment conserva la màquina de tabac,  damunt la qual sona música de fa algunes dècades. Una parella d’avis, hippies supervivents dels setantes, menja en silenci en una de les taules de la petita sala que fa de menjador.  En un moment donat creuen les seves mirades i es somriuen amb tendresa. Em fan pensar en la parella jove del matí a es Mercadal. Projecte de vida! Ric per dins per no plorar. L’establiment i la segona copa de “turbio” em transporten a altres temps i em sento còmode i confortable entre el personal. M’adono que la dotzena de dies que em queden a Menorca seran tranquils i podré, per fi, gaudir de l’Illa i de la seva gent. M’arribo al Tritón, al port, per llegir tranquil mentre faig un cafè. Perfecte. Una vegada més, gràcies Menorca!