MAÓ

NOTES DE VIATGE. (30 DE MAIG 2016): RUMB

He arribat a primera hora a Sant Tomàs amb el bus de Ciutadella preparat per fer el camí de Binigaus a Cala Galdana, aquesta vegada sí per on marca el Camí de Cavalls. En deixar enrere Es Bruch, el quiosc de platja de Sant Tomàs, en direcció a Binigaus, en passar per s’oficina, el racó dels petes, m’he adonat que la bateria de la càmera s'havia esgotat. Catxis! M’ha calgut tornar enrere a prendre el bus cap a Maó que no passava fins al cap de tres hores, passades pacientment al banc de la parada i entretingut amb la darrera novel·la de Sue Grafton i la seva detectiu Kinsey Millhone.

Un cop a Maó, com que les botigues ja eren tancades per l’hora de dinar, he pogut fer algunes fotos, entre elles unes estelades penjades a les finestres d’un casalot prop de la Plaça del Bastió. Passejant sense rumb, he redescobert un Maó més viu i menys parc temàtic que Ciutadella; m'he topat amb La Murada, un petit restaurant de la plaça, on he menjat prou bé i on m’han convidat a una copa de cava a canvi d’una foto de la parella que el porten.

When I'm Sixty-four (Molt d’anys, Quico)

Avui faig 64 anys i, en pensar-ho, es dispara un galimaties d'imatges que s’atura en la festa sorpresa que en David, en Joan i la Roser em van preparar l'estiu del 92 amb l’ajuda de nebot i nebodes. Sí, ja fa vint-i-quatre anys dels meus quaranta! La festa va arribar a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca conya! “De totes les meves guerres”, com assenyalà l’Arantza, una de les meves alumnes preferides de l’escola de teatre Josep Yxart de Tarragona. Per damunt de tot en recordo l’estat d’agraïment en forma de somriure sostingut durant tota la vetllada. Des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'un 'esplendor' social tant complert. És més: des d'aquell moment els meus cercles han anat minvant significativament, fet que ha comportat un allunyament d'algunes de les amistats que aleshores em semblava impossible perdre de vista, com en Joan i la Carol, en David o la Rosa. Clar que les trobo a faltar doncs mantinc l’afecte per tothom, tot i haver minvat la necessitat de contacte real. De fet segur que té a veure amb la baixa d’autoestima que em comporta l’anar fent anys i criant pèl. Em ve al cap un remolí de noms i d'imatges com si anhelés recuperar-los a tots amb urgència per cridar que no he oblidat ningú i que no vull que m'oblidin. Potser són remordiments per la poca destresa, mentre que s’ha anat fent tard i cadascú hem anat bastint les nostres vides. Menorca significa ara un magma atapeït on sembla que afectes, amistats i enamoraments es mantenen intactes. Em complau celebrar la fita dels 64 al meu racó i en la intimitat de sa meva illa.

Que llunyans em semblaven quan escoltava la xifra en la cançó dels Beatles! Davant meu hi dansen la Rosa, la meva vida al teatre o bé l’aventura a la guerra de Bòsnia. També la connexió amb John, Paul, George i Ringo, així els altres referents que m’han menat a ser qui sóc:  Guillermo Brown (només existia en castellà quan era la meva hora de llegir-lo),  Monty Python, Stan Laurel & Oliver Hardy (o el “Gordo i el prim” com en dèiem a Sant Pere). Molt anarquitzant, tot plegat, i molt orgullós d’aquestes influències.

Alguns d’aquests afectes els  he anat a buscar, com la Rosa, no cal dir-ho, o la meva relació amb Bòsnia; altres me’ls he topat pel camí, com el teatre, que  vaig descobrir als 16 anys gràcies al meu germà Xavier quan em va invitar a fer de figurant en un Juli Cèsar dirigit per en Josep Anton Codina, l'any 68. Em va captivar des del primer moment aquell món sorollós i resplendent fora d’escena i a la vegada tant silenciós entre caixes. Em captivà des del primer moment la llibertat que flotava en l’ambient de la companyia, l'alegria que destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...

Guillermo Brown entrà a la meva vida quan jo tenia onze anys, per desvelar-me un món fantasiós i ingenu enfrontat a la realitat avorrida dels grans que era mal interpretada pels pares de Guillermo, mestres, policia del poble i autoritats en general com a rebel·lió premeditada. Ho trobava tant injust i m’hi identificava tant! Va ser la bibliotecària de Sant Pere, la Maria Àngels Torrents, qui em facilità aquell primer llibre de la col·lecció, pensant que m’ajudaria a passar les hores allargassades d’aquells estius inacabables.

Gràcies! Em va obrir un món nou on els “proscritos”, “l’agua de regaliz” o les reunions secretes al “cobertizo” estimularen la meva imaginació i em descobriren les virtuts de la vagància, del divagar per tardes infinites amb els punys closos, entaforats a les butxaques dels meus pantalons curts.

Bòsnia no. A Bòsnia m'hi va portar la indignació i el desconcert. També la incredulitat. Exactament com em passa en l’actualitat amb els refugiats que deixem morir amb indiferència al bell mig del  mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig comprovar com decisions que afecten definitivament a la vida de centenars, a vegades de milers de persones, sovint són preses de manera molt frívola o bé sota l’influencia d’emocions primàries i interessos personals, quan no es prenen sota els efectes de l’alcohol o les drogues. També vaig comprendre que informacions sobre  qui ens ha de representar i a les que potser mai no tindrem accés, s’amaguen sistemàticament. Fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser una puntada de peu en llocs més dolorosos.

En conjunt m’adono que gran part del que he pogut aprendre ho he fet per mi mateix, ja que no partia d’una idea preestablerta. Que he extret les meves pròpies conclusions a partir de primeres impressions, moltes vegades sense contaminacions prèvies. O com en el cas de Bòsnia, desmuntant-ne una imatge formada a partir d’informació interessada o contradictòria que pretenia la confusió.

M’assec a prendre un cafè i a esperar que obrin les botigues. És curiosa la facilitat que tinc per atreure personatges insòlits. Ara mateix estic assegut a la terrassa d'un bar, a s'Esplanada de Maó amb uns personatges curiosos amb qui no sé com he acabat establint-hi contacte. Han buscat el contacte ells, això segur, i em mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al voltant de temes diversos: Camarón, confidents, drogues, deutes, rics i pobres... En un moment donat, m'involucren en la conversa, breu i entretallada, sobre els canvis que ha sofert l’illa en els darrers nou o deu anys. Coincidim en què es troba a faltar el silenci d’abans. Tres d'ells són castellanoparlants i parla el català de Menorca. La conversa té lloc en castellà, menys jo que aguanto en català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí:

-  "Abans tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies (riu), però tothom formàvem part de l’illa. Catalans i valencians, uns quants bascos i algun madrileny despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en parlava i els reconeixíem quan arribaven a qualsevol lloc: he vist els anglesos! o els italians... ens dèiem els uns als altres. Ara tot es barreja i només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I Menorca, sense menorquins, no té massa sentit."

S'apropa força a les meves pròpies reflexions sobre l’illa.

Amb això que arriba una parella mig hippie amb gos inclòs. Hora de tocar el dos; són quasi les cinc i he d’arribar-me a botiga per comprar una bateria. A més, els companys de terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo. Per molts anys, em dic, però no és el meu món i m’acomiado educadament.

When I get older losing my hair

Many years from now

Will you still be sending me a Valentine

Birthday greetings, bottle of wine?

(When I’m Sixty-four, Lennon & McCartney)

Després dels dos dies passats entre  Mercadal i el viatge forçat d’avui a Maó, he tornat a Sant Tomàs i reprenc el Camí cap a Binigaus  a les set del vespre; així doncs em faré un bany i dormiré al porxo on es reuneixen els caps de setmana uns quants padrins. Tinc sort perquè amunteguen les velles hamaques sota el petit cobert de fusta que sembla vigilar l’arenal des d’on conflueixen el Camí de Binigaus i el Sender del Litoral. Així doncs, avui dormiré el son de Binigaus còmode i sota cobert.