NOTES DE VIATGE. (30 DE MAIG 2016): RUMB
He arribat a
primera hora a Sant Tomàs amb el bus de Ciutadella preparat per fer el camí de Binigaus
a Cala Galdana, aquesta vegada sí per on marca el Camí de Cavalls. En deixar
enrere Es Bruch, el quiosc de platja de Sant Tomàs, en direcció a Binigaus, en
passar per s’oficina, el racó dels petes, m’he adonat que la bateria de la
càmera s'havia esgotat. Catxis! M’ha calgut tornar enrere a prendre el bus cap
a Maó que no passava fins al cap de tres hores, passades pacientment al banc de
la parada i entretingut amb la darrera novel·la de Sue Grafton i la seva
detectiu Kinsey Millhone.
Un cop a Maó, com
que les botigues ja eren tancades per l’hora de dinar, he pogut fer algunes
fotos, entre elles unes estelades penjades a les finestres d’un casalot prop de
la Plaça del Bastió. Passejant sense rumb, he redescobert un Maó més viu i
menys parc temàtic que Ciutadella; m'he topat amb La Murada, un petit restaurant
de la plaça, on he menjat prou bé i on m’han convidat a una copa de cava a
canvi d’una foto de la parella que el porten.
Avui faig 64 anys
i, en pensar-ho, es dispara un galimaties d'imatges que s’atura en la festa sorpresa que
en David, en Joan i la Roser em van preparar l'estiu del 92 amb l’ajuda de nebot
i nebodes. Sí, ja fa vint-i-quatre anys dels meus quaranta! La festa va arribar
a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca
conya! “De totes les meves guerres”, com assenyalà l’Arantza, una de les meves
alumnes preferides de l’escola de teatre Josep Yxart de Tarragona. Per damunt
de tot en recordo l’estat d’agraïment en forma de somriure sostingut durant
tota la vetllada. Des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'un 'esplendor'
social tant complert. És més: des d'aquell moment els meus cercles han anat
minvant significativament, fet que ha comportat un allunyament d'algunes de les
amistats que aleshores em semblava impossible perdre de vista, com en Joan i la
Carol, en David o la Rosa. Clar que les trobo a faltar doncs mantinc l’afecte
per tothom, tot i haver minvat la necessitat de contacte real. De fet segur que
té a veure amb la baixa d’autoestima que em comporta l’anar fent anys i criant
pèl. Em ve al cap un remolí de noms i d'imatges com si anhelés recuperar-los a
tots amb urgència per cridar que no he oblidat ningú i que no vull que
m'oblidin. Potser són remordiments per la poca destresa, mentre que s’ha anat
fent tard i cadascú hem anat bastint les nostres vides. Menorca significa ara
un magma atapeït on sembla que afectes, amistats i enamoraments es mantenen
intactes. Em complau celebrar la fita dels 64 al meu racó i en la intimitat de
sa meva illa.
Que
llunyans em semblaven quan escoltava la xifra en la cançó dels Beatles! Davant
meu hi dansen la Rosa, la meva vida al teatre o bé l’aventura a la guerra de Bòsnia.
També la connexió amb John, Paul, George i Ringo, així els altres referents que
m’han menat a ser qui sóc: Guillermo Brown (només existia en castellà
quan era la meva hora de llegir-lo), Monty Python, Stan Laurel &
Oliver Hardy (o el “Gordo i el prim” com en dèiem a Sant Pere). Molt
anarquitzant, tot plegat, i molt orgullós d’aquestes influències.
Alguns d’aquests afectes
els he anat a buscar, com la Rosa, no
cal dir-ho, o la meva relació amb Bòsnia; altres me’ls he topat pel camí, com
el teatre, que vaig descobrir als 16
anys gràcies al meu germà Xavier quan em va invitar a fer de figurant en
un Juli Cèsar dirigit per en Josep Anton Codina, l'any 68. Em va
captivar des del primer moment aquell món sorollós i resplendent fora d’escena
i a la vegada tant silenciós entre caixes. Em captivà des del primer
moment la llibertat que flotava en l’ambient de la companyia, l'alegria que
destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...
Guillermo Brown entrà
a la meva vida quan jo tenia onze anys, per desvelar-me un món fantasiós i
ingenu enfrontat a la realitat avorrida dels grans que era mal interpretada
pels pares de Guillermo, mestres, policia del poble i autoritats en general com
a rebel·lió premeditada. Ho trobava tant injust i m’hi identificava tant! Va
ser la bibliotecària de Sant Pere, la Maria Àngels Torrents, qui em facilità
aquell primer llibre de la col·lecció, pensant que m’ajudaria a passar les hores
allargassades d’aquells estius inacabables.
Gràcies! Em va
obrir un món nou on els “proscritos”, “l’agua de regaliz” o les reunions
secretes al “cobertizo” estimularen la meva imaginació i em descobriren les
virtuts de la vagància, del divagar per tardes infinites amb els punys closos,
entaforats a les butxaques dels meus pantalons curts.
Bòsnia no. A Bòsnia
m'hi va portar la indignació i el desconcert. També la incredulitat. Exactament
com em passa en l’actualitat amb els refugiats que deixem morir amb
indiferència al bell mig del mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig comprovar
com decisions que afecten definitivament a la vida de centenars, a vegades de
milers de persones, sovint són preses de manera molt frívola o bé sota
l’influencia d’emocions primàries i interessos personals, quan no es prenen
sota els efectes de l’alcohol o les drogues. També vaig comprendre que
informacions sobre qui ens ha de
representar i a les que potser mai no tindrem accés, s’amaguen sistemàticament.
Fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser una puntada de peu en
llocs més dolorosos.
En conjunt m’adono
que gran part del que he pogut aprendre ho he fet per mi mateix, ja que no
partia d’una idea preestablerta. Que he extret les meves pròpies conclusions a
partir de primeres impressions, moltes vegades sense contaminacions prèvies. O
com en el cas de Bòsnia, desmuntant-ne una imatge formada a partir d’informació
interessada o contradictòria que pretenia la confusió.
M’assec a prendre
un cafè i a esperar que obrin les botigues. És curiosa la facilitat que tinc
per atreure personatges insòlits. Ara mateix estic assegut a la terrassa d'un
bar, a s'Esplanada de Maó amb uns personatges curiosos amb qui no sé com he
acabat establint-hi contacte. Han buscat el contacte ells, això segur, i em
mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al
voltant de temes diversos: Camarón, confidents, drogues, deutes, rics i pobres...
En un moment donat, m'involucren en la conversa, breu i entretallada, sobre els
canvis que ha sofert l’illa en els darrers nou o deu anys. Coincidim en què es
troba a faltar el silenci d’abans. Tres d'ells són castellanoparlants i parla
el català de Menorca. La conversa té lloc en castellà, menys jo que aguanto en
català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí:
- "Abans
tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies (riu), però tothom formàvem
part de l’illa. Catalans i valencians, uns quants bascos i algun madrileny
despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en
parlava i els reconeixíem quan arribaven a qualsevol lloc: he vist els
anglesos! o els italians... ens dèiem els uns als altres. Ara tot es barreja i
només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens
veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I Menorca, sense
menorquins, no té massa sentit."
S'apropa
força a les meves pròpies reflexions sobre l’illa.
Amb això que arriba
una parella mig hippie amb gos inclòs. Hora de tocar el dos; són quasi les cinc
i he d’arribar-me a botiga per comprar una bateria. A més, els companys de
terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo. Per molts anys, em dic,
però no és el meu món i m’acomiado educadament.
When I
get older losing my hair
Many
years from now
Will you
still be sending me a Valentine
Birthday
greetings, bottle of wine?
(When I’m
Sixty-four, Lennon & McCartney)
Després dels dos
dies passats entre Mercadal i el viatge
forçat d’avui a Maó, he tornat a Sant Tomàs i reprenc el Camí cap a Binigaus a les set del vespre; així doncs em faré un
bany i dormiré al porxo on es reuneixen els caps de setmana uns quants padrins.
Tinc sort perquè amunteguen les velles hamaques sota el petit cobert de fusta
que sembla vigilar l’arenal des d’on conflueixen el Camí de Binigaus i el
Sender del Litoral. Així doncs, avui dormiré el son de Binigaus còmode i sota cobert.
2 comentaris:
Maó també ha esdevingut un parc temàtic?!!! Encara bo que hi ha estelades.
Més fotografies exceŀlents.
I m'encanta el teu escrit sobre el teu aniversari i etc.!!!
Bé, un parc temàtic potser és una mica exagerat. Però pensa que és la impressió del moment, 'in situ'. De fet vaig veure més estelades a Mallorca, l'any passat, que a Menorca enguany.. Gràcies pel comentari!!!
Publica un comentari a l'entrada