DIES TRANQUILS: DIA SEGON

NOTES DE VIATGE. (20 DE JUNY 2016)

M’he deixat portar per la moto fins as Mercadal on he deixat la carretera Me-1 per seguir el camí d’en Kane. Tot i conèixer el camí, he pogut descobrir un carrerany que es desvia a la dreta poc abans d’arribar a Alaior venint des Mercadal. Sembla que és el Camí Vell del Toro, un camí de grava estret que es troba amb el Camí de Biniguarda, també Vell d’Es Migjorn, a tocar d’Alaior. De seguida m’he trobat en una plana dividida en petits terrenys, cadascun amb la seva casa tradicional, alguns horts, camps de conreu amb fruiters o alguna masia restaurada enmig de jardins ben cuidats. Si els primers dies em disgustaven els canvis amb què m’anava topant, ara he recuperat la sensació de trobar llocs nous, m’he retrobat amb els camins coneguts i tot plegat em permet tenir una nova mirada sobre els vells silencis i les noves intimitats. Es pot ben dir que l’illa ha vençut les meves reticències inicials, cosa que m’ha permès restablir, en part, el recolliment que tant em semblava trobar a faltar.

Fa estona que estic seguint el Camí de Biniguarda submergit en la calma del mig matí, sota l’esguard silenciós de casetes blanques i verdes que m’esguarden aquí i allà traient el cap rere murs de pedra. Menorca torna a seduir-me. En aclucar els ulls respiro a fons i  em submergeixo en l’aquí i l’ara mateix. I aquesta immensa quietud tant sols per a mi! El que no m’enamora em fa mandra, el que no m’il·lusiona fa pujada.

Prop d’Es Migjorn Gran fotografio les parets de pedra, un bosquet i els núvols que em recorden el fum d’un vaixell, i que fan una composició que  m’agrada. És així com ens comuniquem, la meva illa i jo. I com en el Petit Princep sento una mica Menorca com la meva rosa. És el temps que has dedicat a la rosa el que la fa tan important, explica Saint-Exupéry. 

In My Life.mp3 

There are places I'll remember

All my life, though some have changed

Some forever, not for better

Some have gone, and some remain

All these places had their moments

With lovers and friends, I still can recall

Some are dead, and some are living

In my life, I've loved them all.

(In my Life / Lennon&McCartney)

Es Mitjorn Gran, Sant Cristòfol o encara San Cristóbal l’any 80, té la particularitat que és l’unic ‘Jaleo’, festa amb cavalls, que he viscut a Menorca. Va ser l’any 81 i la vaig viure amb la Rosa, la Maria i l’Esteve, tots amb sengles canalles. Va ser el dia que em vaig trobar amb en Joan Ollé i la Núria Nebot que estaven a Menorca per algun bolo de teatre, tot i que en Joan no ho recorda i ho nega convençut. També significa la població per on arribar a la platja de Binigaus, ja sigui pel camí des Barranc, ara tancat, o per la carretera que mena a Sant Tomàs. Tant el camí com la carretera, són probablement les rutes per on he passat més vegades en les estades a Menorca.

Així que he decidit anar a fer unes tapes al bar Peri, situat a la Plaça sa Plaça, que m’encanta el nom. A més, aquesta és la plaça on vaig viure la festa de Cavalls. Pel que fa a l’establiment, com que està situat a la confluència en biaix dels carrers Major i Mirada del Toro amb la plaça, té obertures a tres de les parets, la qual cosa el fa un lloc acollidor i lluminós. A més el xicot que ho porta cuina amb gust i mesura i els preus són de bar de poble, que és el que és.

Quan el sol queia a plom m’he arribat fins a Binigaus a fer-me un bany i he dedicat la resta de la tarda a voltar per camins i trencalls fins arribar a Ciutadella. Avui, penúltim dia de la meva estada, vull anar a fer la meva penúltima posta a Sant Nicolau i Sa Farola. Menorca m’abraça amb una claror diàfana que retalla turons de conformacions femenines. Els núvols alenteixen el pas del temps i evoco llunyanes migdiades fingides quan m'escapava de la casa de vacances per vagarejar per un poble buit que respectava amb silenci les becaines dels pagesos. Fins i tot les fàbriques i els molins s’avenien a l’horari del camp.  M'acompanyava el parrupar dels coloms dalt els porxos de les cases, algun ronc o el so metàl·lic de les persianes mogudes per la marinada repicant suaument les baranes dels balcons; a vegades el toc de les campanes, desigual i sincopat si tocava a morts. Una terra sota el sol i prop del mar, heus ací. D’aquí a dos dies seré al vaixell de tornada intentant esbrinar qui deixa a qui. En qualsevol cas marxaré a poc a poc, deixant que l’illa m'estimi fins al final.

DIES TRANQUILS: DIA PRIMER

NOTES DE VIATGE. (19 DE JUNY 2016)

Un cop acabats els trams del Camí de Cavalls que els genolls m’han permès fer, he deixat enrere els dies caminats cap a nits al ras embolcallades pel trànsit de la lluna; també els darrers dies passats a Ciutadella en companyia de la Marta i que van culminar amb l’excel·lent caldereta a Es Cranc de Fornells. Ahir ens vam acomiadar a l’aeroport. Per als darrers tres dies que em queden d’escurar el temps compto amb un scooter Peugeot, així que espero tornar a sentir el vent escabellant-me els cabells, fregar-me cara i mans tot arremolinant-se’m a l’esquena, sota la samarreta, sobre la pell.  Em podré gronxar entre olors de ginebró, de bosc, de camps adobats I reviure l’olor indescriptible que entra pels porus i s'arrapa a la pell. L'olor dels anys. Ara m’he aturat i escric mentre aguanto la moto entre les cames. A l'mp3 hi sona 'Put a Straw Under Baby' de Brian Eno que m'obre un ventall de possibilitats. L’apunto per quan faci el vídeo amb les fotos d’aquest dia.

Des de la meva arribada he prescindit dels auriculars en tombar per l’illa doncs he volgut impregnar-me dels paisatges sonors i acostumar-me de nou als sons antics que, al capdavall, expliquen bona part del viscut a Menorca. Per amortir el soroll del motor de la moto, avui m’he tornat a posar els auriculars i el paisatge, sense els sons naturals, m'evoca una Menorca diferent que ara puc captar sota els peus. Munto el cavallet i em deixo endur a través de l’illa per una alegria continguda feta d'hores d’espera.

Obro bé els ulls i contemplo una vegada més el cel d’un blau que no me’n sé avenir tot esquitxat de núvols perfectes. Cap vent. Calma. El lloc, el moment, tot el que es reuneix al meu voltant esdevé balsàmic i actua com si ho fes sobre velles ferides causades per la supervivència. Les endolceix però no les cura. Com els analgèsics.

Ja he arribat a l'aparcament a peu del camí a Cala Pilar a través del bosc. Segueix la màgia que se m'ha aferrat al cos. El bestiar que rondina rere una tanca a l'ombra d'un parell de roures trenca el silenci com si cap altra element pogués alterar el moment. Les tanques, el petit bosquet d'alzines i pins que s'enfilen costa amunt, el sol entre les fulles que obliga als animals del tancat a desplaçar-se amb moviments mandrosos. El temps resta suspès i el camí d’arena m’invita protegit del sol per l’ombra del bosc mediterrani. Contemplo la vall talment ho feia els estius a Sant Pere, esguardant el poble des de Mas d’en Tort, o algun altre dels turons que l’envoltaven; feia plans per quan arribés la tardor amb les pluges i la família m’arrossegués fins a Barcelona, separant-me de les hores vibrants de l’estiueig. Ara ja no en faig de plans, ni estiuejo. Els estius, com la resta d’estacions, les puc passar intentant esbrinar com es van esvair tots aquells plans, en part per mandra, en part per oblit... Què tenim contra la nostàlgia? És la darrra distracció que ens queda quan hem perdut la fe en el futur. Però l'agost no s'acaba i la tardor no arriba fins que no venen les pluges, no cal que ens hi posem pedres al fetge. Al capdavall està bé. Està bé així. Serà millor agafar la motxilla i començar a caminar.

Esguardo Cala Pilar i del penya-segat estant  m’adono que hi ha massa mar. Cala Pilar té un mar que enganya per les roques a ras d’aigua que hi ha a tocar de la riba.  No m’hi embolico i decideixo fer un tros del camí cap Algaiarens. Coneixent La Vall d’Algaiarens i pel tros de camí fet, el recorregut sencer ha de ser espectacular. Potser sí que hauré de tornar una vegada més encara.

La tornada de Cala Pilar sota el sol, amb la moto circulant ben a poc a poc, em transporta a les passejades amb el Kike, muntats en sengles Vespa. Sense casc, una sola mà, fumant i conversant en paral·lel, els cabells rossencs del Kike esbullats pel vent i decidint anar fer un mos a Ferreries per després fer cap a Binigaus per passar-hi la tarda. Ben pensat, em dic. Ja es veu que sabíem el que ens fèiem. Així doncs m’encamino a Sa Perdiu, a Ferreries.

Sa Perdiu continua essent un d’aquests bars blaus, que de tant en tant es donen a l’Empordà i que sorprèn una mica aquí, on el verd característic de l’illa acostuma a predominar. Finalment m’he decantat per la sípia amb pèsols. Exquisida.

Tarda de descobriments. Després d’unes hores estupendes a Binigaus he decidit tornar cap a Ciutadella abans de cremar-me, però poc abans d’arribar a Ferreries per la carretera Me-20 d’Es Migjorn, a mà esquerra, he llambregat una tanca oberta. He seguit un camí que habitualment havia vist amb el cadenat sempre posat. Un cartell en un dels pilars de tanca hi posava ‘Sa Mola’.  Com que mai no l’havia recorregut i sempre friso per descobrir nous llocs he emprès la mica de costa que segueix una corba ampla cap a llevant i el Sud. Al capdamunt del turó m’hi he trobat un mas amb de pedra seca i l blocs de pedra marès, perfectament reformat, alçat enmig d’una quietud transparent i amb vistes sobre la major part del Migjorn de l’illa. La vista m’abastava des del far d’Artrutx que s’endevina a l’Oest fins a Cala en Porter. En un tancat proper bramaven uns rucs i m’arribava l’escataineig de les gallines. Era evident que em trobava en una propietat particular. Al meu darrere he sentit el so d’una cortina com aquelles de gafets, d’on arrencàvem la munició per a les nostres pistoles de fusta, seguit dels crits de les botigueres. En escoltar el so característic del petar d’una cortina en la fusta, m’he girat i una dona de mitjana edat ha aparegut al pati. Abans que digués res m’he excusat per la intrusió. Li he explicat que en veure la tanca de baix oberta amb el nom de Sa Mola, m’he imaginat una altra cosa, cosa que era certa. No s’ha molestat, al revés, m’ha ofert un cafè i hem estat no més de mitja hora fent-la petar. Es diu Maria Àngels, és de Barcelona i viu en aquest lloc privilegiat. Després ha aparegut una furgoneta d’on ha baixat el seu fill que tornava del col·legi. He aprofitat per agrair-li el cafè, l’estona i acomiadar-me. M’he guardat una frase que m’ha cridat l’atenció: “la setmana que ve, em sembla que baixaré a Ferreries –a menys de dos quilòmetres- ... És que d’aquí dalt, costa de sortir-ne”. 

He tornat a Ciutadella amb ganes de repetir una estona en aquest lloc privilegiat, amb una persona tant acollidora, amb qui hem parlat de teatre, de música i de la bellesa de Menorca. No obstant, sé que no faré cap pas per tornar i que passarà a enriquir el cabdal de fets i circumstàncies que he anat deixant per més endavant al llarg de la meva vida.

Com sempre, he fet la tornada per Es Camí Vell per allargar la tranquil·litat fins al darrer moment. Arribat a Ciutadella m’he trobat amb es bè de Sant Joan i es Caixer Major amb tota la comitiva de jovent que el seguia. M’he afegit a la festa pletòric de satisfacció després d’un dia de tranquil·litat absoluta.

Abans de buscar un lloc on fer un mos, m’he acostat a la bocana del port de Ciutadella per reflexionar i assaborir la satisfacció plena que m’ha brindat el dia. He fotografiat Capdepera de Mallorca, a l’altra banda del canal. M’han vingut al cap les meves amigues, n’Antònia i na Magda. Són allà, no fa ni un més de la meva curta estada a Palma i sembla que hagin passat mesos. El temps és relatiu, va assegurar Einstein. I Ciutadella, Menorca en general, en són la confirmació de la teoria.

ALAIOR

NOTES DE VIATGE (9 DE JUNY 2016): STARDUST MEMORIES

a Marta Castelar

Era la primavera del 77 o el 78. Feia poc que en Franco havia mort, això sí. El xivarri i la festa, que bullia a Zeleste, al Saló Diana, al London, als Enfants Terribles, al Minotauro  o a qualsevol altre de les desenes de tuguris que oferien activitat nocturna fins a les primers clarors del dia, havien pres els carrers juntament amb la lluita diària per reclamar drets socials, sindicals, nacionals, de condició sexual, de llibertat, d’amnistia o contra les nuclears (No, gràcies!). Les mateixes persones que ens trobàvem a les Rambles manifestant-nos entre l'Ocaña i el Nazario, també ens trobàvem a les reivindicacions de 9 barris en contra de la planta asfàltica o a Gallecs defensant la conservació d’un paratge natural. Era l'època en què ens reconeixíem i ens saludàvem pels carrers quan ens creuàvem; temps de cridòries rebels fent costat a les feministes o als presos de la Copel. Era l'època en què el Zeleste separava el dia de la nit i era on ens trobàvem tothom amb tothom. Algunes nits, a la guingueta del Parc de la Ciutadella s’hi muntava una festa entre amics i coneguts fins que sortia el sol amb la meitat de músics de l’Orquestra Plateria i d’altres formacions musicals del moment. Va ser en aquell ambient de persones que ens colàvem al parc per fer música, fumar "leños" , ballar o simplement lligar, en el context d'eufòria llibertària, d'afanys de descoberta, d'estímuls frescos, de noves emocions i també, perquè no dir-ho, de joventut. Va ser en aquest entorn on els fets, les accions simplement fluïen, quan em va sorgir l’oportunitat de tornar a Menorca després d’aquell primer viatge amb l’escola d’una dècada abans. Entre les noies que assistien a aquelles nits blanques, a la Marta li van caure a les mans un parell de passatges cap a Maó d'una parella que havia hagut de renunciar al viatge. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig aprofitar l’oferta desconeixedor, òbviament, de l’impuls que donaria als vincles emocionals amb l’illa, els quals s’han aprofundit amb el pas dels anys. Així que la Marta i jo ens embarcàrem al Ciudad de Compostela enmig de l'esclat de música i colors tant freqüent en aquelles dates; vingueren a acomiadar-nos un munt d'amistats amb instruments i rotllos de paper higiènic per llançar com a  serpentines en el moment de salpar el vaixell. Semblava el que aleshores en dèiem un passa-carrers, per traducció directa de pasacalle. Fins i tot el Pepelú, que portava una torradora de campionat, va aconseguir entrar al vaixell sense passatge, i una mica més i se'n ve a Menorca amb nosaltres.

Quan feia un parell d'hores que havíem salpat, de la barana de popa estant Barcelona només era una lluïssor que s’esmorteïa darrere l'horitzó. L'aire primaveral i humit, era càlid i l’envergadura del vaixell ens protegia d'un excés de vent. La lluna, quasi plena, lluïa entre els cabells rinxolats de la Marta i parlàvem apassionadament de música i cançons, com solia passar entre la colla en la que ens movíem, amb diversos músics dels Koniek, Secta Sònica, Plateria... La Marta i jo compartíem el gust pels Beatles, els Stones i el blues entre molts altres estils, però molt especialment les cançons del Rubber Soul. En un moment donat i no sé per quina raó, la conversa girà sobre Joan Manuel Serrat i la cançó que parla d’una trobada amb una noia en un petit cafè del port, on no hi volen entrar ni la llum del carrer ni la gent assenyada. Va ser com una revolada, no sé si pel romanticisme de la cançó, per l'embriaguesa de la nit o pel fet inusual i excitant de trobar-nos en enmig del mar, envoltats per aquella immensa foscor. El fet és que ens abraçarem i ens besarem amb avidesa, amb desig impacient l’un de l’altre i a la vegada amb la tendresa i complicitat que va sostenir-se durant els dos dies que vam passar junts a l’illa. Em feu descobrir Alaior, Cala Mesquida, Son Bou, els tomàquets menjats a mossegades de la planta estant i un casalot de camp fet de blocs de pedra marès on vaig ser conscient per primer cop de la calma hermètica de Menorca, i que no he sabut localitzar mai més.

Quan vaig apagar el motor de la moto a la mica d’era que hi havia al davant de l‘edifici ens envoltà de cop un silenci anterior fet de les tardes quietes del mes d’agost. Oia només el grinyol regular d’algun objecte metàl·lic ballant per l’efecte de la mica de brisa. Més tard vingueren les presses per arribar al port de Maó a temps per no perdre el vaixell, que aleshores sortia a les set del vespre.

En partir jo de Maó ella restà a l’illa, no se del cert si a Alaior o a Es Mercadal. Era diumenge, tornava cap a Barcelona i perdia la pista per sempre més d’aquell enamorament amb data de caducitat. També tornava de tres dies plens de llum, dels qual he retingut a la memòria un moment intranscendent, una aturada a Alaior per fer benzina. Feia una mica de vent, al firmament, els núvols i el sol s’alternaven amb rapidesa, mentre jo sostenia la mànega del sortidor. Ella, dreta i una mica allunyada de la moto, restava  immòbil, aliena a tot, contemplant absent més enllà de la carretera, la faldilla fins els peus que voleiava. Fou després d’aquest moment quan anàrem a Son Bou i al mas on ens hi esperava l'Alba, envoltada del silenci de les tardes d’estiu entre camins protegits per parets de pedra seca.

Menorca ens amarava i la Marta i jo érem conscients que allò que ens passava, fos el que fos, només succeiria allí i durant aquells dies.  Records d’aquelles hores han perdurat a través dels anys.  L'arribada al mercat de Maó sobre el port a primera hora del matí, l'aigua gelada del pou per dutxar-nos, les cançons cantades resseguint el camí de terra que aleshores vorejava la part final del port de Maó. I sobretot el comiat punyent d'aquell capvespre trist i alegre a la vegada.

El parèntesi que es va obrir a finals dels setantes ha perdurat fins avui, quan passejant per Alaior m'he topat amb una d'aquestes botigues modestes i elegants tant habituals als carrers menorquins, on a l’aparador hi destacaven unes sabates d'avarca totes florejades, que m’han retornat a la faldilla llarga i estampada voleiant mentre la Marta contemplava l’horitzó. He anat al cafè de la plaça, m'he demanat un gin i una cervesa per celebrar el record d’aquells dies.  Agraït que la memòria me’ls hagi fet reviure, m’he disposat a escriure aquestes quatre ratlles, aliè a tot, absent, la vista perduda en la plaça d’Alaior.