Li ho devia a Binigaus, i Binigaus m’ho devia a mi. No ens havíem prestat massa atenció - llevat d’algunes tardes passades amb l’Anna a la franja d’arena més propera a l’illot de Binicodrell - d'ençà d’un remot 'Das ist toll’, això és genial en alemany, exclamat per la Susanne en una horabaixa tardorenca del 86. Quan vaig recórrer el Camí de Cavalls hi vaig dormir una nit esplèndida però no es va tractar d’un “dia de platja” com estic fent avui. I francament, Binigaus presenta un aspecte esplèndid amb tanta sorra com feia molts anys que no veia, amb tant poca gent i la mar tant tranquil·la que sembla vestida com per a les grans ocasions.
Pel camí, només sortir d’Es Migjorn Gran pel camí del lloc de Binigaus Nou, Lucinda Williams m’ha picat l’ullet prop de les orelles. També li ho devia a Lucinda, a qui vaig descobrir un dia de vent quan recorria l’ara impossible camí de Sant Antoni d Ruma. Per cert que el camí de Binigaus Nou torna a estar barrat. Ho he intentat camp a través però tampoc se m’ha permès arribar al vell casalot de Binigaus. Almenys he pogut estar una estona prop de l’aljub on ens refrescàvem exhausts, després de la costa que s’enfila des de la platja pel barranc de Torreveia.
Rere Binigaus em captiva el puntillisme groc d’una munió de flors que clapeja el verd de la pastura. Deu ser que el terreny no s’ha infectat com assegura n’Àngel.
Quina il·lusió trobar-me assegut a “s’oficina” per contemplar, una vegada més, l’hipnòtic escull de Binicodrell que em fa pensar en un immens punt i coma horitzontal. El temps no compta, ni pesen els anys, els secrets que guarda aquest indret segueixen sense ser revelats i em disposo a passar una bona estona a la platja.
En un racó apartat, ran de l’aigua quieta i sota els espadats de la part de ponent de Binigaus, m'instal·lo amagat entre roques. Quina llàstima que l’aigua em cridi seductora però encara massa fresca per al bany. Em sento resguardat, quasi clandestí, protegit per l'etèria lluïssor blavosa i el relaxament del xip-xap de l’aigua que em frega els peus. He passat una bona estona recorrent l’arena sota els penya-segats, inassequible durant els darrers anys, encuriosit pels efectes i les formes abruptes dels esfondraments provocats pels temporals. Em refugio en una de les petites coves a l’abric del sol i en la frescor aprofito per fer justícia a una de les formatjades que he comprat a Can Diego. Visualitzo el pes de terra sobre meu i l’entrada enlluernadora de la caverna sembla que meni a un altre món, un altre món potser irreconciliable.
M’aventuro a deixar la tovallola i la resta de patracols que guardin el lloc privilegiat on m’he instal·lat per arribar-me sense noses fins Sa Teulera, al camí de Torre Nova i fer-me l'autoretrat de rigor com faig des del 2007.
Les avarques ha esdevingut un senyal d’identitat
Un parell d’hores més tard, em recorre el cos un corrent de satisfacció en tornar al meu cau entre les roques i comprovar que tot el que hi he deixat segueix al lloc. Renovo la confiança en sa meva roqueta, i aquell “és que s’illa t’acull, Quico” que em va augurar na Consol, pren sentit de nou. He posat a prova la meva confiança i m’he arriscat a perdre alguna pertinença, quasi com un torcebraç amb el destí, només per assaborir uns breus segons de complicitat. La felicitat especial dels somiadors.
Prop de dos quarts de cinc, avançada la tarda i després de badar, passejar i remullar-me, em sento pletòric i il·lusionat d’haver-me retrobat amb Binigaus. Un estat d’ànim furtiu més que un accident geogràfic.
Arribo al bar Peri d’Es Migjorn Gran passades les cinc de la tarda. Tinc gana i a l’interior la calma que hi regna em fa pensar que podria començar-hi un novel·la en qualsevol moment.
El dia intens cal pair-lo amb calma i recolliment, per això, a s’horabaixa, vagarejo per alguns dels camins del migjorn menorquí muntant la Vespa fins fer cap a Sant Joan de Missa, on esperaré la posta tot fent una capcinada recollit en la seva quietud. Fotografio la porta de la rectoria i el pou. Voldria captar-ne l'essència que custodien.
Un cop a l’hotel m’enamoro del somriure d’una noia capturada en una fotografia antiga que ocupa el pany de paret. Em fa pensar en el meravellós, fascinant, efervescent corredor de despulles per on passa l’existència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada