És una qüestió quàntica. Com si dues realitats sobreposades maldessin per imposar-se. L’una, el paisatge fet de petits grups d’arbres sorgint dels sembrats, a dins les tanques, restes d’un ritme de vida, que es dilueix en l’altra realitat: contaminació acústica, pèrdua gradual de naturalitat, interferint com en una mala recepció de la tele, quan es pixel·la, sencalla i es barregen imatges com en un caos indefinit de sorolls i taques de colors.
Com en el cas del gat de Sroedginger - la vida del qual penja del fil de la nostra mirada per ser viu i mort a la vegada -, així, la contemplació d’avui, contradiu la memòria que s’esvaneix com un globus que es desinfla . Ho constato ara mateix al Camí Veí , absort en dos parells de vaques i entre cants de puputs , el brunzir d'insectes o el tímid cant d’un gall, mesclats amb la fresa llunyana del transit que m’arriba de la carretera general, el ronc d’un avió que s’enlaira en direcció al firmament o el retruny sord de maquinària. En aquest cas la meva mirada esdevé irreal. La manera com les observem, afecta la naturalesa de les coses fins al punt que em cal canviar la mirada sobre l’illa?
Un dels llindars entre aquests dos mons es troba a la cruïlla entre el camí de Binigarba i la carretera Me-1, la trepidant via que no només uneix les poblacions més grans de l’illa, si no també les restes d’un passat que recula.
Talment el bosó de Higgs l’excursió per l’impressionant Mola de Fornells fins a s'Arenalet ha estat l’altra cara de la moneda. El previst era intentar arribar a la Talaia de sa Mola, però frisava per tornar a Cala Roja i m’he deixat vèncer una vegada més per la temptació, tot i que significava desviar-me del camí. La part del tram que coincideix amb l’etapa quarta del Camí de Cavalls, transcorre sense gaires desnivells sota l’ombra dels boscos frondosos i plens de vida que delimiten la badia de Fornells. És per tant un camí fàcil, agradable i fresc. Però la pista és fatigosa a causa de les pedres i petites roques que sobresurten entre freqüents bassals de fang sec que dificulten un caminar còmode. Total, que el caprici ha fet que arribés a s’Arenalet sense forces per iniciar l’ascensió final cap a la Talaia.
En el caló del costat, sa Cabra salada, tot i que el camí fa marrada i queda una mica apartat, m’apropo a observar la petita rada on un parell de persones prenen el sol a bord d’una barca varada envoltats d’un silenci corprenedor, tret del mormol de la brisa entre els pins i el piular mandrós d’alguns ocells que es protegeixen de la calor del migdia amagats entre branquillons. Les onades, modestes, no són sinó lleugers xip-xaps espaiats. He tardat qui sap què per arribar a aquest racó de paradís trescant camins apartats i solitaris, mentre que els del bot ho poden haver enllestit en cinc o deu minuts si venen des de Fornells, a l’altra riba de la badia. Seguint amb la teoria, segur que tenim percepcions del mateix lloc ben diferents.
A l’estiu aquests racons deuen estar petats d’embarcacions.
He arribat a s’Arenlet a l’hora de la calor, el lloc, d’una bellesa salvatge m’ha captivat des del primer moment i la possibilitat d’un bany de peus en l’aigua freda, ara que bullen, han comportat un ràpid canvi de plans que m’ha desposseït de tota pressió per arribar al cim. M’he despullat de la roba amb parsimònia per assaborir la cremor del sol a mesura que descobria la meva pell i després he deixat que la fredor de l’aigua d’abril refresqués els meus peus bullents encara per la caminada. I així he deixat passar, ni sé l’estona, caminant entre la sorra i un mar que semblava una aiguamarina.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aigua-marina.
(Aigua-marina, Josep Maria de Segarra)
A l’OAR, a Ciutadella, fan una tapa de Salsitxa al curri que és un pecat.
Darreres llums d'una tarda fina irradien la carena i encloten en la penombra el mas, els camps i els conreus, mentre l'aire fresc del capvespre m'asseca la suor de la cara.
Al vent
La cara al vent
El cor al vent
Les mans al vent
Els ulls al vent
Al vent del món
(Raimon Pellejero)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada