27 d'abril

Com cada dia passo per Ses Persianes a fer el tallat de primera hora. 

He quedat amb na Consol al bar Imperi, a la Plaça des Born, ja que vaig reservar el passatge del vaixell per al 30 quan l’hotel s’acaba el 29 i l’hi he de demanar si em deixa dormir a casa seva la nit del 29 al 30 d’abril.

 

Abans, però, passo per Ca Na Fayas a comprar formatge i sobrassada coenta per portar cap a casa. Aquesta vegada n’escullo unes de porc negre i lleugerament fumades. El formatge escollit entre els que m'han deixat tastar, és un curat que es trenca a trossos, saladet i melós com m’agrada. 

Passo pel carrer de Sant Joan que tants records em porta de la Rosa. A la paret del fons encara s’endevinen restes dels dibuixos anònims d’alguns velers gravats a la pedra marès. El primer grafiter de Ciutadella, com apuntà amb humor en Víctor Ollé. Sostenia que, pel tipus de vaixells que s’hi endevinen, probablement els devia fer algú a finals del segle XIX o principis del XX. La veritat és que sempre m’han intrigat i sorprès que ningú més de Ciutadella en sàpiga res.

Mentre espero na Consol a s’Imperi, un noi trans pren un tallat dret a la barra. Xerra en menorquí amb el cambrer i, tot i saber que és una bestiesa, em xoca i ho trobo divertit.

  

Després de partir-nos un llonguet de sobrassada i formatge, passem un moment per l’ajuntament, on hi treballa el germà de na Consol. Segons ella, havia estat un activista defensor del medi ambient i de preservar l’illa del creixement desordenat. Ara, més gran, se’l veu resignat i amb un discurs desenganyat que m’entristeix. Sembla que arreu està de moda que els polítics, representants de les nostres voluntats a l’administració, vagin renunciant a allò que defensaven i intentin justificar-ho davant la resta amb un discurs derrotat i ple de cinisme amarg.

Passem per la plaça des Peix, nom popular de la plaça del Mercat. Ja està plena de turistes i forasters i na Consol s’exclama: Ja està, ja han vengut! Ara ja serà un no parar. Ho diu amb humor, però n'adono de com se li humitegen els ulls. Tot seguit em mostra el camí a casa seva i quedem per l’horabaixa del 29.

 

Provo d’arribar-me a Son Saura però pel camí em trobo restes de pluja recent i també una família de vaques que avancen pel camí anquejant despreocupadament. Una es gira i em llença una llambregada com per anatematitzar-me. M'aturo un moment i deixo que decideixi el seu camí perquè quedi clar que no soc cap depredador. Les vaques, com els cavalls i altres animals que tenen els ulls a banda i banda del cap, temen instintivament a animals que, com els humans, tenim els ulls junts, característica dels depredadors. Raons no els en falten.

Per com està el dia de tapat i pel nombre de vehicles a l’aparcament de Son Saura, decideixo girar cua i tornar cap al camí de son Guiem on estic segur que hi ha d’haver un camí que em permeti recórrer sencer el barranc d’Algendar, que deu sortir de prop d’una estable en runes coneguda com es Desmamador. Volto i volto, m’esgarrinxo les cames amb les bardisses humides, però no li trobo el desllorigador. Mitja volta i cap a Ciutadella.

Deixo enrere la nuvolada del sud, però el dia segueix rúfol i fred. Em sento una mica bloquejat i no sé què fer, on anar. Aparto la temptació de dinar a l’hotel i quedar-m'hi fent el manta pel que resta de dia i encaro cap al Bananas, a Ciutadella. Salsitxes amb ceba, perfecte. No sé com, em ve al cap el Norbert i el dia que vam anar a Cala Morell per després descobrir la Vall d’Algaiarens. El trobo un pla que s'avé amb el dia i després del cafè em dirigeixo cap a Cala Morell.

 

Des de l’assentament pre-talaiòtic que es troba al cim de l’impressionant Punta de Ponent de Cala Morell, veig arribar un autocar del que baixen una cinquantena de persones grans, avis com jo per entendre’ns, abillats amb robes multicolors d'alta muntanya. Deuen ser dels meus, penso. Hora de marxar! Un bosc de cames, bastons i xiscles enriolats i jo ens creuem en una corba del sender estret i rocós que baixa fins quasi tocar el mar per després enfilar-se cap a la Punta de Ponent. Van a la seva i m'he d'arrambar a l'espadat per deixar-los passar. - Bon dia, els dic, més que res perquè s'adonin de la meva presència i evitar que em llencin al mar.

- Buenas tardes, responen un parell o tres, concentrats en on posen els peus. La resta m'han confós amb un dels penyals, n'estic convençut.

Algaiarens. Des de la part més elevada de la carretera, abans no s’endinsi serpentejant pel bosc que descendeix suaument cap a La Vall, es divisa l’extensa plana que envolta Ciutadella. M’hi he aturat un moment per tornar a gaudir de la vista i retrobar-me amb l’estat d’ànim tant especial que m’inunda quan m’acosto a La Vall d’Algaiarens i les platges d’Es Tancat i Es Bot. Després deixo lliscar la Vespa per la lleugera baixada i deixo enrere els vells pins que em saluden tot balancejant mansament les copes. Una munió de pàl·lids rajos d’un sol opac travessa les branques inundant el bosc de notes de llum que dansen en una coreografia que em fa sentir que torno a casa, una altra casa, i amb la família. Una altra família. Les valls, entre els troncs, aparenten un edredó verd de tants ullastres com hi brillen, rics de reflexos allí on la brisa els acaricia les fulles del color dels peixos. Al fons de tot, s’hi retallen alguns xiprers alts i esvelts que balandregen com si estiguessin enfeinats a pintar el cel encara una mica més blau entre els castells de núvols blancs. Sembla com si Menorca s’esforcés per satisfer-me i així, el dia que ha començat boirós, ha anat mudant amb subtilesa cap aquest capvespre plàcid que ens reconcilia. Ja no em sento només de visita, fora compliments i quan emprenc el descens cap a Ciutadella, Dylan em recorda que no és del tot fosc encara.