29 d'abril

Darrer dia. Els darrers dies de les meves estades a Menorca sempre em plantejo viure’ls de manera una mica especial. De fet els recordo quasi tots, barrejats naturalment i sense poder assegurar a quin any pertany el record fixat, però els mantinc guardats a la retina, alguns de força antics. El cop que vaig haver de fer autoestop amb la Norton, una moto de 210 Kg., i no obstant va parar un pagès que conduïa una furgoneta 2CV i que em va permetre carregar la moto a la caixa del vehicle,  com si fos el més natural del món; la boira que a primera hora del matí s’esfilagarsava arrapada al terra en passar per es Pla Verd, al peu de la serra de s’Enclusa, viatjant de paquet a la Vespa del Kike; la pluja enrabiada per la partida que acompanyà el vaixell fins que perdérem de vista l’illa rere l’horitzó; una munió de darrers banys ben concentrat en no perdre’m-en cap detall, a Binigaus, a Son Saura, a Cala Mica, a Macarella i Macarelleta, a Mesquida...

Sé que avui prestaré una atenció especial a tot el que faci, per retenir les emocions d’un dia que mai no s’assembla als altres. Fa temps que vaig comprendre que la millor manera de fruir-ne a més no poder del darrer dia, consisteix en deixar-me portar per la improvisació i permetre que l’escàs temps que em resta flueixi sense filtres.

Les rotondes de la ronda de Ciutadella i en general de Menorca, són les més ben parides que conec per passar-hi en moto.

Em dirigia cap a Ferreries quan he parat l'atenció en el cartell que indica el camí de cala Pilar. No m’ho he pensat ni dues, ni mitja vegada. Intermitent i cap a cala Pilar.

A l’aparcament que es troba al peu del camí de Pilar hi ha només un parell de cotxes, però m’inquieta un autocar. Falsa alarma. La classe dels aneguets de P3 ha sortit d’excursió i estan fent jocs en una clariana del bosc, prop del camí, sota l’ombra de l'alzinar.

-          Bon dia, els dic en passar.

-          Bon dia, em responen dues mestres.

-          Bon diaaaaaaaaa! Xisclen els aneguets.

I continuen amb els jocs. Tothom xerrant en català. Quina enveja!

Com que per facilitar el Camí de Cavalls ha canviat lleugerament el camí que travessa el bosc, intento seguir el camí que seguia fa més de deu anys. Al principi tot anava bé, fins que el camí ha desaparegut com per art de màgia enmig de la vegetació. És clar que ha tingut temps suficient per esborrar qualsevol rastre en alguns trams transformats en torrenteres. Sort que entre branques i troncs he aconseguit emparrar-me fins el cim d’una de les dunes que domina el roquissar i cau bruscament fins a la cala. Com que ara està prohibit el pas per davant les coves arribo fins a la sorra per les escales construïdes per facilitar el Camí de Cavalls. Pilar, tota per a mi.

L’arribada és espectacular realment i l’estada tant encisera que podria passar-m'hi tot el dia. Potser ho acabi fent tanmateix encara que em requi per tots els indrets que deixaré al marge.

Ve gent, vull retenir la llibertat que m’ha permès ocupar tota la cala durant les darreres dues o tres hores. És el senyal per partir. Adeu Pilar i a reveure. Escric el meu avatar en un trosset de ceràmica trobat entre els còdols d’una minúscula cova i el deposito al costat del rajolí que fa de font, al peu del petit altar que sosté la figura de la verge del Pilar.

Al bar Peri, a Es Migjorn Gran, el moment és de nou esplèndid, com si el temps hi romangués suspès. De fons, un tema tranquil de Chet Baker, de Blue Note, acompanya a la perfecció la tapa de bacallà amb ceba i un punt de sobrassada que és per no oblidar. Ja l’havia tastat en una altra ocasió i sabia què venia a buscar. A veure si l’encerto amb una mica de formatge. Clavada! És només un semi-curat, però és sa cirereta del pastís.

I cap a Binigaus com en els vells temps, sense pensar-m'ho. I com sempre, Binigaus no falla. Espectacular, millor fins i tot que fa tres dies. Feia molts anys, molts, que no trobava la platja com avui, amb tanta sorra i l’aigua tant transparent i calma.

En refer el camí, hores més tard, una darrera ullada a l’extensa platja i al camí que serpenteja damunt el marge, tot resseguint la part de la sorra on s’hi troba més gent. M'estic de resseguir-lo de nou com faria per no perdre’m la posta a Sa Farola. Un clàssic.

Al darrer moment, en passar per davant la barrera del Camí des Pins, no puc estar-me de recórrer una vegada més aquest lligam boirós amb la infància a Sant Pere que em provoca el sol fet de passar-hi; com si tornés a tenir onze anys i amb la colla d’amics ens aventuréssim a contradir als nostres pares circulant per la carretera deserta que discorria entre l'ombra de grans plàtans .

Com sol fer, Menorca m’ha ofert un darrer dia exultant. I com solc fer, m'he deixat portar com una fulla al vent. Com si demà ja no em despertés al lloc on m’adormiré avui.

A s’horabaixa, en creuar la Plaça des Born per baixar cap al port, quan el sol resta suspès per uns instants a les façanes dels edificis, les campanes de Santa Maria toquen, mandroses, a morts.

Clang... Clong...

A la nit, després d'una queixalada al Casino, asseguts a la fresca amb na Consol, ens dirigim a casa seva, on conversem fins ben avançada la entre cerveses amanides amb algun gin. En recalcar  que és la primera vegada que em quedo a dormir a casa seva, tot i haver conegut els pisos al costat del Cafè Balear, al port i el de sa mare prop de sa Contramuarda, va i em llença,

-    - Mai no m’has demanat res. Que visc a Ciutadella, Quico! Tots els amics de fora l’illa m’han demanat per venir i a passar uns dies a ca meva. Tu mai no ho has fet. A què esperes?

La seva pregunta esvaeix els meus dubtes sobre “tornar o no tornar, heus aquí la qüestió”. Gairebé m’hi comprometo encara que només sigui per retornar a na Consol tot el que li dec sobre el coneixement de l’illa. Quan jo no era més que un nouvingut, delerós de sol, platges i una mica de festa a la nit, va ser ella qui va obrir-me la porta a platges quan eren encara verges i solitàries de debò, de quins camins em calia descobrir per arribar a indrets amagats, i el seu amor per sa seva roqueta, ara també meva, va desvetllar-me la curiositat. Gràcies a na Consol, i també a n’Àngel o en Joan de ses Persianes, que no m’he sentit mai com un foraster o un turista. Així he pogut teixir complicitats amb cada macar, cada marge, cada dia de sol o de pluja o de vent, com si realment hagués viscut a Menorca. Després de només una hora i mitja de son, he trucat a la porta de la seva habitació per acomiadar-me.

- És l’hora de partir, me’n vaig, gràcies per l’hospitalitat -  l’hi he dit fluixet des del llindar de la porta.

- A reveure, polit...