Com els darrers viatges dubto en tornar o no a Menorca. Marxaré una mica decebut, com ja em va passar el 2016 i el 2018. El canvi en els darrers 3 anys ha estat molt gran. I sé que amb el temps oblidaré i tornarà a semblar-me possible trobar els meus espais a l’Illa, nous racons on l’aïllament i el contacte empàtic amb l’entorn tornin a ser possibles. El temor de trobar cada cop més llocs i camins inaccessibles m’ofega. El paisatge s’allunya massa quan les carreteres són tan amples, la velocitat esborra els detalls Ja no em parlen. L’Illa m’ha sabut trobar de nou, sí, però quan engego la Vespa enmig del camí de Son Vives, pels auriculars m’arriba Let it Be. Deixa-ho estar, deixa-ho estar.
Que trobo a faltar la jovenesa? Doncs és clar! El joc, l’energia, els afectes...sens dubte no son els mateixos. Però aquesta cosa em passa tant si em trobo a Menorca com si no. No. No és només una vena nostàlgica pel temps i els llocs sense rastre. És el desencant per una suma de canvis que, si bé inevitables, em sembla que no s’han fet amb prou cura per preservar intangibles que no s’haurien hagut de deixar perdre, sobretot quan han existit unes condicions excel·lents fins no fa gaire que s’han obviat. És també l'exasperació trista de comprovar com els habitants de l’Illa, almenys entre els que conec, s'empassen els canvis, cap cots i amb tristesa resignada els uns, o bé amb ràbia continguda uns altres. Menorca semblava l’illa més pura de les Balears. Pura en el sentit de lliure, d’exempta d’elements perniciosos pel que fa a la llengua, a la cultura o al paisatge.
Des de sempre que sento debilitat per les bicicletes recolzades a les cases dels carrers de Ciutadella. Semblen de ningú i de tothom al mateix temps i m’agrada comprovar que ningú les amarra, com una mostra de confiança.
El dinar a l’hotel, segon àpat que hi faig, em desespera. El gran menjador està atapeït, el soroll és eixordador i la barreja d’olor de fregits i d’hospital persisteix. Em veig a mi mateix com una ceba en una reunió de plàtans. Res, doncs. Becaina i passeig amb la Vespa pel camí de Son Guiem per rescabalar-me. Demà serà el darrer dia. Creuo els dits per saber encertar els llocs on anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada