25 d'abril

És una qüestió quàntica. Com si dues realitats sobreposades maldessin per imposar-se. L’una, el  paisatge fet de petits grups d’arbres sorgint dels sembrats, a dins les tanques, restes d’un ritme de vida,  que es dilueix en l’altra realitat: contaminació acústica, pèrdua gradual de naturalitat, interferint com en  una mala recepció de la tele, quan es pixel·la, sencalla i es barregen imatges com en un caos indefinit de sorolls i taques de colors. 

Com en el cas del gat de Sroedginger - la vida del qual penja del fil de la nostra mirada per ser viu i mort a la vegada -, així, la contemplació d’avui, contradiu la memòria que s’esvaneix com un globus que es desinfla . Ho constato ara mateix al Camí Veí , absort en dos parells de vaques i entre cants de puputs , el brunzir d'insectes o el tímid cant d’un gall, mesclats amb la fresa llunyana del transit que m’arriba de la carretera general, el ronc d’un avió que s’enlaira en direcció al firmament o el retruny sord de maquinària. En aquest cas la meva mirada esdevé  irreal. La manera com les observem, afecta la naturalesa de les coses fins al punt que em cal canviar la mirada sobre l’illa? 

Un dels llindars entre aquests dos mons es troba a la cruïlla entre el camí de Binigarba i  la carretera Me-1, la trepidant via que no només uneix les poblacions més  grans de l’illa, si no també les restes d’un passat que recula. 

Talment el bosó de Higgs l’excursió per l’impressionant Mola de Fornells fins a s'Arenalet ha estat l’altra cara de la moneda. El previst era intentar arribar a la Talaia de sa Mola, però frisava per tornar a Cala Roja i m’he deixat vèncer una vegada més per la temptació,  tot i que significava desviar-me del camí. La part del tram que coincideix amb l’etapa quarta del Camí de Cavalls, transcorre sense gaires desnivells sota l’ombra dels boscos frondosos i plens de vida que delimiten la badia de Fornells. És per tant un camí fàcil, agradable i fresc. Però la pista és fatigosa a causa de les pedres i petites roques que sobresurten entre freqüents bassals de fang sec que dificulten un caminar còmode. Total, que el caprici ha fet que arribés a s’Arenalet sense forces per iniciar l’ascensió final cap a la Talaia. 

En el caló del costat, sa Cabra salada, tot i que el camí fa marrada i queda una mica apartat, m’apropo a observar la petita rada on un parell de persones prenen el sol a bord d’una barca varada envoltats d’un silenci corprenedor, tret del mormol de la brisa entre els pins i el piular mandrós d’alguns ocells que es protegeixen de la calor del migdia amagats entre branquillons. Les onades, modestes, no són sinó lleugers xip-xaps espaiats. He tardat qui sap què per arribar a aquest racó de paradís trescant camins apartats i solitaris, mentre que els del bot ho poden haver enllestit en cinc o deu minuts si venen des de Fornells, a l’altra riba de la badia. Seguint amb la teoria, segur que tenim percepcions del mateix lloc ben diferents. 

A l’estiu aquests racons deuen estar petats d’embarcacions. 

He arribat a s’Arenlet a l’hora de la calor, el lloc, d’una bellesa salvatge m’ha captivat des del primer moment  i la possibilitat d’un bany de peus en l’aigua freda, ara que bullen, han comportat un ràpid canvi de plans que m’ha desposseït de tota pressió per arribar al cim. M’he despullat de la roba amb parsimònia per assaborir la cremor del sol a mesura que descobria la meva pell i després he deixat que la fredor de l’aigua d’abril refresqués els meus peus bullents encara per la caminada. I així he deixat passar, ni sé l’estona, caminant entre la sorra i un mar que semblava una aiguamarina. 

Comprendre indistintament 
rosa i espina; 
i estimar aquest moment, 
i aquesta mica de vent, 
i el teu amor, transparent 
com una aigua-marina. 
(Aigua-marina, Josep Maria de Segarra) 

A l’OAR, a Ciutadella, fan una tapa de Salsitxa al curri que és un pecat. 

Darreres llums d'una tarda fina irradien la carena i encloten en la penombra el mas, els camps i els conreus, mentre l'aire fresc del capvespre m'asseca la suor de la cara. 

Al vent 
La cara al vent 
El cor al vent 
Les mans al vent 
Els ulls al vent 
Al vent del món 
(Raimon Pellejero)

24 d'abril

Son Olivar Vei

Tinc el dia per davant i l'esplèndida aventura de no tenir ni idea de què faré ni on aniré avui. Decideixo arribar-me a Son Olivar Vei i pensar-mho allí, entre murs de pedra. El lloc és la vaqueria dels germans de Ses Persianes, o si més no ho havia sigut, i també és el lloc on vaig conèixer en Biel, un dels germans, el dia en què vam fer una excursió a cavall cap a Son Xoriguer i Son Saura amb un grup d’amics. El lloc es conserva exactament igual, llevat de l’asfalt del camí. Els cavalls prenen el sol immòbils, els rucs festegen, els ponis semblen tenir una reunió i jo segueixo sense saber què faré. De moment aquí s’hi està més que bé.

Penso en la munió d’habitatges, antigues estables o petites masies que ara abunden per aquests camins i que per sort s’han rehabilitat respectant l’aspecte inicial. Segur que contribueix a l’aspecte net i ordenat que  l’illa conserva.

Al final, m’he arribat fins al camí de Binigarba on m’he aturat per decidir què fer d’una vegada abans d’arribar a la carretera general. Res a fer. Em penjo amb el silenci i amb un aspersor que rega el sembrat. Em sento ric de temps, en mans de la ventura, i és una sensació extraordinària d’assaborir la llibertat. Al final prenc una decisió: Favaritx, Sanitja i Cavalleria. Per aquest ordre.

Com que s'ha acabat el passar directament de Ferreries al camí de Tramuntana per Sant Antoni de Ruma i la Serra, m’arribaré fins a Favàritx pel camí d’en Kane. Fa temps que dec una visita al far de la lluna. Després retrocediré fins a Alaior pel Kane, seguiré el cami de sa Roca fins arribar al port de Sanitja, al peu de Cavalleria, per mirar de trobar les restes arqueològiques del port romà de Sanisera. I per acabar el dia: posta de sol a Cavalleria.

Favàritx. Ja m’he adonat que vagi on vagi i sigui l’hora que sigui, sempre hi haurà algú més. I no és que hi hagi molta gent, l’illa està pràcticament buida, deu ser que els que hi som ens movem molt... 🙄

Montgofre també tancat. Adéu a s'Estany de Montgofre, doncs!

La Vespa ja no és el vehicle ideal per moure’s per l’illa. Les carreteres són massa amples i massa ràpides per a un vehicle que és ideal per anar relaxadament a 60 km/h. Molts dels camins de terra que queden estan tancats de tal manera que les vies de comunicació esdevenen vies d’incomunicació. Se nos va, se nos va!

M’ha costat trobar el camí que mena fins a la Punta de sa Torre, a ponent de Sanitja, a l’altra banda del cap de Cavalleria. A mig camí de la Torre de Sanitja s’hi troben les restes arqueològiques d’una ciutat  o un port romans que alguns arqueòlegs relacionen amb la ciutat romana de Sanisera , citada per Plini el Vell, tot i que altres pensen que aquesta podria trobar-se al fons de la badia de Fornells. Tot plegat sembla un conjunt de pedres vagament ordenades, però s’hi endevinen contorns i semblen restar al mateix lloc on les van deixar fa segles. Qui les devia carregar per darrera vegada? Podria haver estar fatigat i haver begut aigua, distretament, pendent de preocupacions que mai més no han tingut sentit? Segur que no d’una ampolla de plàstic, com jo. Podria haver descansat, assegut com jo ara, davant l’omnipresent massís de Cavalleria a l’altra riba del port de Sanitja? Podria haver sentit la cremor del sol a les seves espatlles i aclucat els ulls forçat per la llum aclaparadora? I malgrat tot, restes d’una paret romanen majestuoses en peu com a testimoni mut de tants secrets i misteris.

restes de la ciutat romana a Sanitja

Avui can Bep està més tranquil que de costum, però s’han despistat i m’han servit una carn amb fesols, pèsols a Menorca, que ha estat massa estona al micro-ones i ha quedat com una sopa de carn mig desfeta. El sabor és bo, però la carn ha quedat estellosa i en deixo la meitat.

La llum a la plaça d’Es Born de Ciutadella en una tarda assolellada de diumenge de primavera, no té preu. M'atrau l'esplendor senyorial dels altius porxos dels palauets construïts amb pedra Marés que aporten als edificis l'aspecte misteriós i insondable de les grans obertures que s'enfonsen en la foscor de l'interior. Generacions senceres han pogut gaudir de l’espectacle, de la grandesa d’aquesta llum sigil·losa que acomiada el dia mentre llisca per les parets que tanquen la plaça, i em sento abrigat per la munió anònima amb qui puc compartir el moment, enllà del pas del temps i de l’espai. Sud-oest, sempre cap al sud-oest, com assenyalava el pèndol del professor Tornasol. Cansat i amb ganes d’una dutxa m’arribo fins a Artrutx però no espero l’ocàs que  em sorprèn més tard darrere d’uns ullastres. Tant li fa, el dia ha estat gratificant.

23 d'abril

He esmorzat al bufet de l’hotel un talla i una ensaïmada mini, per cert molt bona. Però he observat que els pocs hostes que ho fan amb mi, tant a primera hora, s’omplen es plat amb un poquet de tot el que hi ha: ous de tota mena, xoricets, xistorres, bacó fumat, pernil dolç, formatges, ensaïmades, croissants, xuixos... Els plats semblen petites muntanyetes de greix, llard i altres formes de colesterol. I tronen contents cap a les taules comentant excitats el bo que és tot. Em revolta una mica l’estómac doncs ja fa anys que, en saltar del llit, no puc encabir gaire res més que un cafè i poca cosa més. Fins l’ensaïmada mini em costa d’acabar. El meu cos rebutja la visió, però al meu cap s’hi congria un pessic d'enveja perquè guardo bons records dels esmorzars de forquilla i de l’avidesa amb què em disposava, davant del plat, a menjar-me el món. Sobtadament, darrera el mur d’una tanca, s’han apropat uns cavalls curiosos i amables que em treuen dels meus pensaments. Xerro una estona amb ells i fins i tot n’hi ha un que sembla que assenteixi fent anar el cap amunt i avall. Hi restaria més estona però tinc ganes de començar el dia. Cap a Ses Persianes, doncs!

Davant d’un cortado, n’Àngel se’m mostra decebut,

-          Tot és una facècia! Exclama.

“Els pagesos que infecten els sembrats per viure de ses subvencions, això comporta que molts ocells i bestioletes no prosperin”; les pastures també es perden perquè amos de llocs on abans es pasturava fan un hotel d'agroturisme en l’antic casalot i es dediquen més as turisme que a s’agro; altres venen les finques senceres a fons d’inversió només per urbanitzar-ne una part, deixar de produir el que fos que s’hi produís i permetent que sa casa des lloc caigui a trossos. Això sí, han pintat algunes cases de camp, n’han reconstruït o rehabilitat d’altres, i tot sembla molt polit. “I sa gent pensa que tot és verd i ordenat, i no saben que es camps tots verds són es que estan més infectats. A la primavera no toca es verd. Als sembrats hi toca es groc i es vermell de ses flors. Quan vegis un sembrat florit, aquell ho fa bé. Com un català que va comprar sa finca d’Algaiarens i l’ha anat regenerant amb gestió ecològica i tot bé, s’amo de Desigual, em sembla que és,. Un deu.”

Aporto a la conversa que, sobretot amb sa pandèmia i el teletreball, moltes casetes i boueries a no més de quatre o cinc quilòmetres de Ciutadella s’han habitat i ha calgut asfaltar camins com el de s’Hort de ses Taronges, el de sa Coma, Son Vicenç, Son Vives... cosa que ha comportat en pocs anys un augment del transit en una de les parts que encara restava preservada i natural per la banda de Ciutadella. Poc a poc Menorca va canviant sa seva personalitat i es va posant al dia en el món líquid i telemàtic del S. XXI.

Abans de partir de Ciutadella cap al camí de Tramuntana faig una volta per les parades de llibres i roses que han plantat a la plaça de la catedral. Em commou constatar com n’és d’idèntica la festa aquí com al Principat. Sí, efectivament, som un sol poble encara que ens ho vulguin fer oblidar.

He seguit el camí de Sant Antoni de Ruma per passar al camí de la Serra i arribar-me fins a la Mola de Fornells pel camí de Tramontana, però a la masia de Sant Antoni m’he trobat sa barrera tancada. Una parella amb accent francès ha sortit de la casa per indicar-me que l’actual amo ha tancat el camí i que, a més, no es pot passar perquè, a baix, on el camí travessava un petit barranc, han enrunat el pontet amb una excavadora. És una contrarietat que em pesa, doncs era una ruta que, a més de bonica i poc coneguda, estalviava haver de passar per la carretera general si es volia anar de Ferreries cap as Mercadal. Menorca es va fent petita i hi ha massa gent al bosc.

Canvio de plans i em dirigeixo cap a cala Galdana per mirar de trobar el camí d’Algendar. Passat Ferreries, en començar el descens cap a la costa del sud, ràfegues de vent del sud-oest desestabilitzen la Vespa. “Sento enveja del vent que murmura a cau d’orella, que udola a l'hivern, que congela els dits i remou els cabells, que enceta els llavis i glaça fins al moll de l’os”, canta la Lucinda Williams

Un cop al barranc d’Algendar m’adono que m’ha caigut el cul definitivament i tornant de Galdana, prop de Ferreries, quatre gotes d’un cap de núvol m’aconsellen resguardar-me per si fos el cas. Faré un mos fins que escampi, espero que a temps d’arribar a Ciutadella per fer un cafetó amb na Consol.

Primer m’he confós de bar. Al que he entrat no tenen tapes, però sona Janis Joplin de fons i veig uns jugadors que llancen uns dards contra la diana. Em venen imatges del Kike i jo a l’Herba de Ciutadella i les innombrables partides que allargaven algunes nits. El català domina totes les converses. Tot plegat em resulta tant familiar que demano un gin i una canya de cervesa per romandre-hi una estona. El mos pot esperar al bar del costat.

I el següent bar és el Feymar. El bar on l’Anna Papita hi va treballar i també on vaig estar a punt de conèixer n’Olga Febrer, que és de Ferreries. Conec ses tapes i en demano una de sípia amb ceba. És mel. I cau sa segona cervesa. Aniré cap al cafè i no cap es segon gin. Ja no tenim edat per una pallofa.

Escull de Binicodrell, a Sant Tomàs i la passarel·la que arriba fins al caminet que mena a la platja de Binigaus

Com que el cel es va aclarint m’arribo fins a Binigaus. Ara, des del xiringo d’Es Bruc, hi ha una passera de fustes amb baranes de corda fins a “l’oficina”, el petit porxo davant s’escull de Binicodrell. Tothom amb qui he estat a Menorca ha parat en aquest lloc. Em trobo que una cadena blanca i vermella no em permet entrar-hi des de la passera de fusta que hi ha construït. Vaig a fer una fotografia des lloc i un home surt amb cara de pocs amics. En un castellà més que catalanitzat em deixa anar,

-          No, eso no. Fotografie el mar y lo que quiera, pero eso... – amb un gest vague m’assenyala es porxo i es petit banc – eso no!

Una lloc menys. Per contra, en es porxo de l’inici del camí cap a Binigaus Nou, al final de l’arenal, un home surt de la cova per invitar-me a entrar. Desestimo l’oferta amb l’excusa que només cerco un lloc arrecerat des vent per fer-me una cigarreta. No li vull dir que el que vaig a fer és liar-me un garibaldi.

Des de Binigaus veig les grues que construeixen dos mega hotels a Sant Tomàs. Em ronda la idea que el vent i el mar probablement son de les poques coses que persisteixen immutables  a l’illa. Potser n’Àngel té raó i tot plegat no és més que una facècia.

Guardaré els teus ulls,

Entre els fulls,

D’un llibre antic.

A s’horabaixa i davant sengles tasses de te i cafè, na Consol s’interessa per com veu les coses n’Àngel de Ses Persianes, “perquè sa família són pagesos”, diu. Em comenta que els francesos estan fent-se amb l’illa com van fer els alemanys amb la veïna Mallorca i penso en el camí tancat i el petit pont abatut de Sant Antoni de Ruma. Na Consol i jo ens hem fet grans i estem contents d’haver arribat fins aquí. Brindem amb unes cerveses.

-          Quant a la nostra generació...

No acabo la frase, els ulls es troben i les mirades sornegueres fan que  esclafim en una rialla.

-          Al manco sabem de què parlem!

I brindem amb la complicitat abismal que aporten els anys de coneixença.

Per fí una posta de sol com cal!