22 d'abril

Assegut a l’esglaó  que fa de vorera a Ses Voltes esperant que obrin la botiga de fotografia, acabo de constatar dues coses: s’Hogar del Pollo no ha tancat i no acabo de sintonitzar amb l’illa. Tot va molt bé, Menorca està preciosa, tranquil·la i acollidora, però s’ha creat una distància subtil entre l’illa i jo que ha refredat la relació. Procuraré retrobar-la.

De moment he solucionat el problema sobrevingut amb la Nikon.

A la plaça d’Artrutx han començat a enderrocar l’edifici als baixos del qual hi havia el Sayto, una barreja de petita sala de festes i de night-club, emblema nocturn d’una determinada Ciutadella. Em sembla que només hi vaig entrar una vegada, però el nom de Sayto en neó vermell que il·luminava el cap de cantó entre els carrers de Sant Joan i Sant Isidre amb la plaça, els trobaré a faltar.

Assegut en un mur des camí de Binigarba, m’organitzo es dia. M’atracaré a Maó per visitar la Mola, que ja toca. Mai no he tingut gaire curiositat per les fortaleses perquè sempre m’han semblat massa properes a allò militar, i en  els 43 anys que fa que venc a Menorca, mai no l’he visitat. Consider que ja toca. Un cop al Camí d’en Kane en direcció a Maó veig passar el paisatge verd, frondós, els casalots grans dels llocs grans i les petites barraques que semblen vigilar algun ramat de vaques o d’ovelles que pasten indiferents, sense prestar-me cap atenció. Ja no els crida l’atenció el soroll de cap motor. Veig passar l’illa com si l’observés a través d’una postal antiga. Polida fins a la perfecció però distant i enfonsada en una apatia displicent, com resignada al seu destí.

Res millor que un berenar de mig matí, tranquil, a Sa Perdiu de Ferreries, una tapa, un gin, una canya i un cafetó, i deixar-te endur a aquest viatge en el temps que es congria a l’interior del local de molt abans que arribés a l’illa per primer cop.

Gaudeixo del Camí d’en Kane i del Camí a Sa Mola, sentint el vent a la cara.

La Mola és un lloc fascinant i immens. En el primer que he pensat és en una localització per a una pel·lícula. Una d’aquelles que feien tant bé els anglesos els anys seixanta i setanta. Militars rigorosos amb salacot donant ordres en escenaris abandonats, batuts pel vent i plens de pols; corns de caça i de corneta sonant per damunt de la testa, batalles impossibles guanyades a cops de canó i de disciplina. La construcció fortificada té, en la seva major part, fronts amb 3 nivells defensius: el superior, per a defensa llunyana i amb gran artilleria; l'intermedi, per a la defensa de mitjana longitud i amb artilleria; i la inferior, per a la defensa de curt abast amb fusells. No pertany en absolut al meu món, però m’atrau la seva grandesa àrida, sense absolutament res fora de lloc i també sense arbres ni gran vegetació. La visita és un recorregut d’uns set quilòmetres, senyalitzat i amb freqüents panells informatius, ple de sorpreses arquitectòniques d’una lògica sense discussió, de túnels, fossars, bateries, edificis i baluards, que he recorregut en poc menys de tres hores i m’han fet imaginar mil aventures. Somio una mica en com hagués gaudit, de nen, si hagués tingut un lloc com aquest per jugar amb la canalla de Sant Pere. A la vespa, vaig fent càbales sobre quin tipus de jocs ens hauríem inventat! Perquè cony deixem de ser infants? Quin sentit pràctic té?

Sis avis repartits en 5 taules, a Can Bep, as Mercadal, parlen de futbol. A la terrassa, famílies mes joves. Tothom xerra en menorquí. A la gran pantalla rere la barra, el canal DMAX emet mut la vida de moderns buscadors d’or i a la ràdio hi sona Rocío Jurado. Cómo una ola, insisteix ella, però ningú no li fa cas. Pago la tapa de pollastre al curri i el tallat i surto de Can Bep cap a la Vespa. En travessar la porta la cançó ja és una altra: Allà en el rancho grande, Allí donde viviiiiiiiaaaa...

La Vespa descansa, discreta i mig amagada entre bardisses al camí de Santa Eularieta. Alço la mirada per damunt dels murs de pedra i del verd que omple les tanques. L’ocre de la tarda cau sobre el paisatge com un tel o com una carícia. La calma i la bellesa mantenen una conversa per damunt les onades dels camps de cereals.

De tant en tant passa el cotxe d’algú que va o ve de Ciutadella, minuts més tard una furgoneta en direcció contrària, un ciclista, una parella a peu...

-          Adéu, bon dia.

-          Bon dia...

És agradable participar de la vida quotidiana de l’illa. Però a la vegada aquests petites distraccions interrompen la conversa silenciosa entre jo i l’illa. Veig però no tinc temps de contemplar, com qui fulleja amb ànsia un llibre de fotografies en un quiosc, tement el moment en què li cridaran l’atenció. El mateix succeeix amb l’amplitud de la carretera general que t’has de menjar, sí o si, per circular entre Binigarba, Ferreries i es Mercadal. L’illa queda lluny, en segon pla, rere una mirada concentrada en carrils, retrovisors i la resta de vehicles. No hi ha temps d’assaborir, de fixar el paisatge que passa rabent com la darrera existència d’un record. No sé si és més pràctic beure per oblidar, o oblidar per no haver de beure.....