Començar el dia a Ses Persianes davant un cafè amb llet –
feia anys que no passava del tallat -, una torrada amb mantega i de fons Elton
John oferint la seva versió de Lucy In The Sky With Diamonds, no té preu...
Aquest matí toca Ciutadella perquè fins a migdia no tindré
la moto. M’estic una estona a la plaça dels Pins i veig passar un grup de
l’Imserso... Els miro passar de lluny.
No plou de moment tot i que és la previsió i sí que sembla
que amenaça pluja. Però em ve de gust perdre’m per la Ciutadella tancada en si
mateixa i comprovar com la vida ancestral aflora a cada cap de cantó. Passejo
estona pels carrers solitaris de la Ciutadella vella i m’impregno de la vida
tant de poble, encara. Passo pel carrer de Sant Francesc, m’aturo davant la
casa on vaig estar-me la tardor del 85, m’emociono en baixar per ses escales
cap al port de Ciutadella com si l’eco de les vegades que l’he recorregut fos
gairebé perceptible i al moll, no puc renunciar a un gin al Tritón encara que
només siguin les 10 del matí. És l’encant d'aquest port i el recolliment que
evoca. Potser una vida al món del teatre és el que m’ha permès sentir-me a prop de
la vida contemplativa.
M’arribo a Son Saura, platja que sempre he vist amb aigües
tranquil·les, però avui el vent del sud-oest que s’ha aixecat remou les aigües
de la cala. Quatre gotes apunten que pot ser que arribin les pluges anunciades.
En front del políticament correcte només ens resta
l’anarquia i el caos com a conseqüència.
Doncs al final, de tornada a l’hotel on provaré de dinar, tampoc
no ha plogut. Això sí, s’ha aixecat vent i amb el vent, indefectiblement, ha
acabat venint la pluja just després de dinar. Canvi de plans. Aquesta tarda m’hauré d’espavilar per
Cala Blanca, una urbanització fantasma a aquestes alçades de temporada.
D’entrada he entrat a fer un tallat en l’únic establiment obert dels voltants i és un bar de lolaileo i colegueo, en el que s’anuncien tapas y montaditos que no es veuen per enlloc. El més destacable, tret del fons musical aflemencat i de la veu sonora i rogallosa d’un que no calla, és la campana, un toc de la qual podria perforar un timpà amb durícies. I la noia la fa sonar a cada propina. I els parroquians deixen propina a cada consumició. I consumeixen molt. El bar es diu No Ni Na i la parella de cambrers duen sengles samarretes amb la inscripció: "Si la vida te dice no, tu dile No, Ni Na!!" De debò, un local que pot estar molt bé però que si s’hi ha d’anar expressament, no paga la pena. Després he girat cua i he tornat a l’hotel a mirar sèries a l’Ipad, mentre el vent i la pluja a l'exterior avançaven les ombres de la nit i s'emportaven el món cap al fred i el cruxir de dents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada