Son Olivar Vei
Tinc el dia per davant i l'esplèndida aventura de no tenir
ni idea de què faré ni on aniré avui. Decideixo arribar-me a Son Olivar Vei i
pensar-mho allí, entre murs de pedra. El lloc és la vaqueria dels germans de
Ses Persianes, o si més no ho havia sigut, i també és el lloc on vaig conèixer
en Biel, un dels germans, el dia en què vam fer una excursió a cavall cap a Son
Xoriguer i Son Saura amb un grup d’amics. El lloc es conserva exactament igual,
llevat de l’asfalt del camí. Els cavalls prenen el sol immòbils, els rucs festegen,
els ponis semblen tenir una reunió i jo segueixo sense saber què faré. De
moment aquí s’hi està més que bé.
Penso en la munió d’habitatges, antigues estables o petites masies que
ara abunden per aquests camins i que per sort s’han rehabilitat respectant l’aspecte
inicial. Segur que contribueix a l’aspecte net i ordenat que l’illa conserva.
Al final, m’he arribat fins al camí de Binigarba on m’he aturat
per decidir què fer d’una vegada abans d’arribar a la carretera general. Res a
fer. Em penjo amb el silenci i amb un aspersor que rega el sembrat. Em sento
ric de temps, en mans de la ventura, i és una sensació extraordinària d’assaborir
la llibertat. Al final prenc una decisió: Favaritx, Sanitja i Cavalleria. Per
aquest ordre.
Com que s'ha acabat el passar directament de Ferreries al
camí de Tramuntana per Sant Antoni de Ruma i la Serra, m’arribaré fins a
Favàritx pel camí d’en Kane. Fa temps que dec una visita al far de la lluna.
Després retrocediré fins a Alaior pel Kane, seguiré el cami de sa Roca fins arribar al port de Sanitja, al peu de
Cavalleria, per mirar de trobar les restes arqueològiques del port romà de Sanisera.
I per acabar el dia: posta de sol a Cavalleria.
Favàritx. Ja m’he adonat que vagi on vagi i sigui l’hora que
sigui, sempre hi haurà algú més. I no és que hi hagi molta gent, l’illa està
pràcticament buida, deu ser que els que hi som ens movem molt... 🙄
Montgofre també tancat. Adéu a s'Estany de Montgofre, doncs!
La Vespa ja no és el vehicle ideal per moure’s per l’illa.
Les carreteres són massa amples i massa ràpides per a un vehicle que és ideal
per anar relaxadament a 60 km/h. Molts dels camins de terra que queden estan tancats
de tal manera que les vies de comunicació esdevenen vies d’incomunicació. Se
nos va, se nos va!
M’ha costat trobar el camí que mena fins a la Punta de sa
Torre, a ponent de Sanitja, a l’altra banda del cap de Cavalleria. A mig camí
de la Torre de Sanitja s’hi troben les restes arqueològiques d’una ciutat o un port romans que alguns arqueòlegs
relacionen amb la ciutat romana de Sanisera , citada per Plini el Vell, tot i
que altres pensen que aquesta podria trobar-se al fons de la badia de Fornells.
Tot plegat sembla un conjunt de pedres vagament ordenades, però s’hi endevinen
contorns i semblen restar al mateix lloc on les van deixar fa segles. Qui les
devia carregar per darrera vegada? Podria haver estar fatigat i haver begut aigua,
distretament, pendent de preocupacions que mai més no han tingut sentit? Segur
que no d’una ampolla de plàstic, com jo. Podria haver descansat, assegut com jo
ara, davant l’omnipresent massís de Cavalleria a l’altra riba del port de
Sanitja? Podria haver sentit la cremor del sol a les seves espatlles i aclucat
els ulls forçat per la llum aclaparadora? I malgrat tot, restes d’una paret
romanen majestuoses en peu com a testimoni mut de tants secrets i misteris.
Avui can Bep està més tranquil que de costum, però s’han
despistat i m’han servit una carn amb fesols, pèsols a Menorca, que ha estat
massa estona al micro-ones i ha quedat com una sopa de carn mig desfeta. El
sabor és bo, però la carn ha quedat estellosa i en deixo la meitat.
La llum a la plaça d’Es Born de Ciutadella en una tarda
assolellada de diumenge de primavera, no té preu. M'atrau l'esplendor senyorial
dels altius porxos dels palauets construïts amb pedra Marés que aporten als
edificis l'aspecte misteriós i insondable de les grans obertures que s'enfonsen
en la foscor de l'interior. Generacions senceres han pogut gaudir de
l’espectacle, de la grandesa d’aquesta llum sigil·losa que acomiada el dia
mentre llisca per les parets que tanquen la plaça, i em sento abrigat per la
munió anònima amb qui puc compartir el moment, enllà del pas del temps i de
l’espai. Sud-oest, sempre cap al sud-oest, com assenyalava el pèndol del
professor Tornasol. Cansat i amb ganes d’una dutxa m’arribo fins a Artrutx però
no espero l’ocàs que em sorprèn més tard
darrere d’uns ullastres. Tant li fa, el dia ha estat gratificant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada