20 d'abril

Un cel plomós de diversos tons de gris i una mar plana i avorrida com un diumenge a la tarda d’hivern, és el que mostren les primeres llums del dia en sortir a la coberta del pont de passatgers que he fet meva durant la nit. I plou.

De qui havia de ser sa maleta que ha volgut revisar sa guàrdia civil? Exacte! M’he hagut d’esperar fins prop de les 10 que me la tornessin.

Com enyorava la banda sonora de Ses Persianes! Les salutacions amb l’Àngel i l’Andreu han sigut emocionants en comprovar que, tot i la pandèmia, tothom seguia a lloc. L’Àngel s’ha mig emocionat quan li he demanat que m’adrecés a alguna floristeria on comprar flors per deixar a la creu en record dels nàufrags del vapor Général Chanzy. He pogut veure el somriure satisfet malgrat el cap cot per la timidesa i els ulls clavats en el got que esbandia rere la barra i és que a molts ciutadellencs els esborrona la mort de les cent-cinquanta-sis persones en les aigües gelades de gener, a la costa de Tramuntana.

He fet fer un pom de flors menudes de les que creixen entre les pedres que he pogut fer aguantar al peu de la Creu del Général Chanzy entre roques i còdols

He demanat al mecànic que fes un cop de vista als nivells d’oli a de la Vespa, perquè a la bodega del vaixell m’he adonat que el motor havia degotava. Hem quedat per demà al matí a primera hora per fer el canvi d’olis, que ja tocava, doncs no ha vist res afectat pel cop d’ahir. Demà al matí, doncs, tocarà quedar-me a Ciutadella.

I aleshores he anat a l’hotel. Gran bandera espanyola plantada al davant de l’edifici que té forma d’ela. La majoria de personal d’uniforme porta una mascareta fosca amb una estanquera petita. És veu d'una hora lluny que forma part de l’uniforme. Però hi ha algunes mascaretes de les blaves entre els parlants del català de Menorca.

He dinat a l’hotel. Els àpats consisteixen en un bufet que podria ser pitjor, la veritat, però el vi que serveixen és d’aquell que se serveix des de tiradors amb aspecte de tirar Fanta. Blanco, rosado, tinto, sangria i, per sort, també aigua fresca. El personal és amable i amb una cordialitat natural que s’agraeix, tot i que cap esforç pot evitar que l’hotel faci pudor d’hospital.

Com que amenaça pluja i no vull fer córrer massa la moto fins que no passi pel mecànic, m’he arribat a Sant Joan de Missa pel camí de s’Hort des Tarongers i el camí de Son Vives, tots dos asfaltats. I hi ha diferència amb quan encara eren camins de terra tot just fa pocs anys. La pandèmia i els efectes del teletreball sobre els ciutadellencs han facilitat que una munió d’antics llocs del camp, masies i vaqueries, s’hagin arreglat per viure-hi. No cal dir que, amb els camins asfaltats, aquella part que vaig trobar encara tant aïllada i solitària el 2018, en l’actualitat sigui un degoteig lent de vehicles, escassos encara, però veurem a l’estiu...

Sant Joan tancat! Més endavant na Consol m’explicarà que és cosa del bisbat. No m’ho puc creure! En fi, un nou xoc que he superat saltant el mur de pedra que l’encercla i recollint-m’hi una bona estona.

La major part del temps no ens adonem que estem vius, simplement experimentem mentre ens lliurem al pas del temps. El problema amb l’experiència és que escurça la vida.