A PUNT, 19 d'abril

Sempre he anat i vingut de Menorca en vaixell. Per les connotacions d'aventura que encara trobo al fet de comprar un passatge, treure la tarja d’embarcament, salpar i atracar, hores més tard, en qualsevol dels dos mons el els que sempre he viscut. Enyoro els primers anys quan tant a l’anada com sobretot a la tornada compràvem el passatge una hora abans a les finestretes d’una de les dues estacions marítimes. El sentit de l’aventura és el que m’ha allunyat, des que tinc us de consciència, de qualsevol viatge en grups organitzats i un cop a l’illa sempre he procurat fugir dels hotels. A Ciutadella he viscut en cases llogades, cedides pels amics, en habitacions de cases particulars i, les darreres dècades, a Ses Persianes, un petit hostel familiar de vuit habitacions petites i polides d'una casa antiga de la Plaça d'Artrutx. Als baixos, el bar que li presta el nom i on es tanquen els tractes i es cultiva l’amistat. A aquest establiment i a la família que el gestiona els dec gran part de la fidelitat que he conreat envers l’illa i Ciutadella en particular.

L'Àngel darrere la barra de Ses Persianes

Enguany, per primer cop m’he embarcat en un viatge de l’Imserso, és a dir: viatge organitzat i hotel de patacada, en el qual espero romandre-hi les menys hores possibles. Res de Ses Persianes i a veure què passarà amb l’aventura.

Els primers anys, a finals dels setanta i fins a la meitat dels vuitanta, comptàvem els dies a Ciutadella comptant els diners que ens restaven i per la minva de l'haixix i avui, en fer la maleta i comptar les pastilles que em toquen per als propers dies, m’he adonat que els comptaré per les pastilles que restin. Llei de vida i és que, com diu l’Antonio, la nostra generació ja hem canviat els casoris pels enterraments i el coneixement dels bars pel de saber-nos totes les farmàcies.

Les vint-i-quatre hores anteriors i posteriors a qualsevol viatge sempre m’han semblat un territori de ningú, un espai irreal de temps on l’esperit es troba en un lloc i el cos en un altre. Així que he aprofitat la vigília per baixar la Vespa a Barcelona i, com que demà amenaça amb ploure, podré baixar cap al port de Barcelona en tren i amb la maleta.

Mentre em dirigeixo cap al vaixell per embarcar, carregant la maleta, la bossa amb la càmera, el trípode i una petita motxilla al maleter de la Vespa, m’adono que res no em tranquil·litza tant com la proximitat del mar. Tornar a voler provar-ho tot.

A la rampa del ferri el conductor del cotxe del davant l’ha calat i m’ha vingut a sobre. No he pogut reaccionar a temps i moto, jo, maleta, bossa i trípode hem anat per terra. L’home ha baixat disculpant-se preocupat. La veritat és que el cop ha estat fort i sorollós però els danys irrellevants. Una mica de pelades als dos parafangs i llestos.

-          Bah, aquí no s'ha fet res... Deixem-ho així?

Noto potser un punt de temor a la mirada? Com que estem impedint l’embarcament i les pelades al parafang de la Vespa no tenen importància no m’ho penso dies vegades:

-          Deixem-ho així..., responc.

I ens dirigim cadascú al seu lloc a la bodega de càrrega del ferri, jo encara esglaiat de pensar que m’ha anat pels pèls que no em quedo a terra i amb la moto avariada.

Salpar des del port de Barcelona cap a Ciutadella i que em vingui al cap la Rosa, recolzada a la barana de coberta per cantar-me a cau d’orella, te vas alfonsina con tu soledad / qué poemas nuevos fuiste a buscar, és tot ú.

Com d’habitud, a bord, només existeixen el castellà i l’anglès. Opto per l’anglès. Però el bar està obert tota la nit! Iuhuuuu 🕺

És impressionant aquesta zona del port, de fet el final de l’antiga escullera, on es trobava el restaurant Porta Coeli. El soroll dels camions dins el vaixell, la coreografia que executen mil·limètrica ment per anar cadascun al lloc previst i la munió de punts de llum son m’atabalen, i per primera vegada constato la sospita que, més enllà dels tres o quatre metre els contorns es difuminen i, així, la munió de llums del port que m’acomiaden semblen llums de nadal.

Coreografia de camions.

 

A la gossera, de matinada, un gos lladra i udola reclamant l’atenció de qui en sigui l’amo. Vaig a saludar-lo i procuro calmar-lo. Està mullat i baveja desconcertat amb els ulls esbatanats. Em venen ganes d’explicar-li que només durarà una estona, que demà tornarà com abans, que tot anirà bé, que no passa res. Però no vull mentir-li i, després de distreure’l amb unes quantes carícies m’allunyo per no veure’l rosegar frenètic un dels barrots de ferro entre udols i grinyols. Miro la línia llunyana de la costa il·luminada i em retiro al cambrot a somiar que viatjo en vaixell cap a Menorca.

Ciutadella again.