23 d'abril

He esmorzat al bufet de l’hotel un talla i una ensaïmada mini, per cert molt bona. Però he observat que els pocs hostes que ho fan amb mi, tant a primera hora, s’omplen es plat amb un poquet de tot el que hi ha: ous de tota mena, xoricets, xistorres, bacó fumat, pernil dolç, formatges, ensaïmades, croissants, xuixos... Els plats semblen petites muntanyetes de greix, llard i altres formes de colesterol. I tronen contents cap a les taules comentant excitats el bo que és tot. Em revolta una mica l’estómac doncs ja fa anys que, en saltar del llit, no puc encabir gaire res més que un cafè i poca cosa més. Fins l’ensaïmada mini em costa d’acabar. El meu cos rebutja la visió, però al meu cap s’hi congria un pessic d'enveja perquè guardo bons records dels esmorzars de forquilla i de l’avidesa amb què em disposava, davant del plat, a menjar-me el món. Sobtadament, darrera el mur d’una tanca, s’han apropat uns cavalls curiosos i amables que em treuen dels meus pensaments. Xerro una estona amb ells i fins i tot n’hi ha un que sembla que assenteixi fent anar el cap amunt i avall. Hi restaria més estona però tinc ganes de començar el dia. Cap a Ses Persianes, doncs!

Davant d’un cortado, n’Àngel se’m mostra decebut,

-          Tot és una facècia! Exclama.

“Els pagesos que infecten els sembrats per viure de ses subvencions, això comporta que molts ocells i bestioletes no prosperin”; les pastures també es perden perquè amos de llocs on abans es pasturava fan un hotel d'agroturisme en l’antic casalot i es dediquen més as turisme que a s’agro; altres venen les finques senceres a fons d’inversió només per urbanitzar-ne una part, deixar de produir el que fos que s’hi produís i permetent que sa casa des lloc caigui a trossos. Això sí, han pintat algunes cases de camp, n’han reconstruït o rehabilitat d’altres, i tot sembla molt polit. “I sa gent pensa que tot és verd i ordenat, i no saben que es camps tots verds són es que estan més infectats. A la primavera no toca es verd. Als sembrats hi toca es groc i es vermell de ses flors. Quan vegis un sembrat florit, aquell ho fa bé. Com un català que va comprar sa finca d’Algaiarens i l’ha anat regenerant amb gestió ecològica i tot bé, s’amo de Desigual, em sembla que és,. Un deu.”

Aporto a la conversa que, sobretot amb sa pandèmia i el teletreball, moltes casetes i boueries a no més de quatre o cinc quilòmetres de Ciutadella s’han habitat i ha calgut asfaltar camins com el de s’Hort de ses Taronges, el de sa Coma, Son Vicenç, Son Vives... cosa que ha comportat en pocs anys un augment del transit en una de les parts que encara restava preservada i natural per la banda de Ciutadella. Poc a poc Menorca va canviant sa seva personalitat i es va posant al dia en el món líquid i telemàtic del S. XXI.

Abans de partir de Ciutadella cap al camí de Tramuntana faig una volta per les parades de llibres i roses que han plantat a la plaça de la catedral. Em commou constatar com n’és d’idèntica la festa aquí com al Principat. Sí, efectivament, som un sol poble encara que ens ho vulguin fer oblidar.

He seguit el camí de Sant Antoni de Ruma per passar al camí de la Serra i arribar-me fins a la Mola de Fornells pel camí de Tramontana, però a la masia de Sant Antoni m’he trobat sa barrera tancada. Una parella amb accent francès ha sortit de la casa per indicar-me que l’actual amo ha tancat el camí i que, a més, no es pot passar perquè, a baix, on el camí travessava un petit barranc, han enrunat el pontet amb una excavadora. És una contrarietat que em pesa, doncs era una ruta que, a més de bonica i poc coneguda, estalviava haver de passar per la carretera general si es volia anar de Ferreries cap as Mercadal. Menorca es va fent petita i hi ha massa gent al bosc.

Canvio de plans i em dirigeixo cap a cala Galdana per mirar de trobar el camí d’Algendar. Passat Ferreries, en començar el descens cap a la costa del sud, ràfegues de vent del sud-oest desestabilitzen la Vespa. “Sento enveja del vent que murmura a cau d’orella, que udola a l'hivern, que congela els dits i remou els cabells, que enceta els llavis i glaça fins al moll de l’os”, canta la Lucinda Williams

Un cop al barranc d’Algendar m’adono que m’ha caigut el cul definitivament i tornant de Galdana, prop de Ferreries, quatre gotes d’un cap de núvol m’aconsellen resguardar-me per si fos el cas. Faré un mos fins que escampi, espero que a temps d’arribar a Ciutadella per fer un cafetó amb na Consol.

Primer m’he confós de bar. Al que he entrat no tenen tapes, però sona Janis Joplin de fons i veig uns jugadors que llancen uns dards contra la diana. Em venen imatges del Kike i jo a l’Herba de Ciutadella i les innombrables partides que allargaven algunes nits. El català domina totes les converses. Tot plegat em resulta tant familiar que demano un gin i una canya de cervesa per romandre-hi una estona. El mos pot esperar al bar del costat.

I el següent bar és el Feymar. El bar on l’Anna Papita hi va treballar i també on vaig estar a punt de conèixer n’Olga Febrer, que és de Ferreries. Conec ses tapes i en demano una de sípia amb ceba. És mel. I cau sa segona cervesa. Aniré cap al cafè i no cap es segon gin. Ja no tenim edat per una pallofa.

Escull de Binicodrell, a Sant Tomàs i la passarel·la que arriba fins al caminet que mena a la platja de Binigaus

Com que el cel es va aclarint m’arribo fins a Binigaus. Ara, des del xiringo d’Es Bruc, hi ha una passera de fustes amb baranes de corda fins a “l’oficina”, el petit porxo davant s’escull de Binicodrell. Tothom amb qui he estat a Menorca ha parat en aquest lloc. Em trobo que una cadena blanca i vermella no em permet entrar-hi des de la passera de fusta que hi ha construït. Vaig a fer una fotografia des lloc i un home surt amb cara de pocs amics. En un castellà més que catalanitzat em deixa anar,

-          No, eso no. Fotografie el mar y lo que quiera, pero eso... – amb un gest vague m’assenyala es porxo i es petit banc – eso no!

Una lloc menys. Per contra, en es porxo de l’inici del camí cap a Binigaus Nou, al final de l’arenal, un home surt de la cova per invitar-me a entrar. Desestimo l’oferta amb l’excusa que només cerco un lloc arrecerat des vent per fer-me una cigarreta. No li vull dir que el que vaig a fer és liar-me un garibaldi.

Des de Binigaus veig les grues que construeixen dos mega hotels a Sant Tomàs. Em ronda la idea que el vent i el mar probablement son de les poques coses que persisteixen immutables  a l’illa. Potser n’Àngel té raó i tot plegat no és més que una facècia.

Guardaré els teus ulls,

Entre els fulls,

D’un llibre antic.

A s’horabaixa i davant sengles tasses de te i cafè, na Consol s’interessa per com veu les coses n’Àngel de Ses Persianes, “perquè sa família són pagesos”, diu. Em comenta que els francesos estan fent-se amb l’illa com van fer els alemanys amb la veïna Mallorca i penso en el camí tancat i el petit pont abatut de Sant Antoni de Ruma. Na Consol i jo ens hem fet grans i estem contents d’haver arribat fins aquí. Brindem amb unes cerveses.

-          Quant a la nostra generació...

No acabo la frase, els ulls es troben i les mirades sornegueres fan que  esclafim en una rialla.

-          Al manco sabem de què parlem!

I brindem amb la complicitat abismal que aporten els anys de coneixença.

Per fí una posta de sol com cal!