GOOGLE TRANSLATOR

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camí de Cavalls 2018. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Camí de Cavalls 2018. Mostrar tots els missatges

TRAM 5: DE CALA TIRANT A BINIMEL·LÀ

Efectes del temporal d'ahir a Mallorca:




L’ETAPA
El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a cala Tirant, que haurem de travessar per una passera de fusta que salva la desembocadura del seu torrent. Després de caminar uns minuts per una pista ampla, agafarem el sender que, vorejant la costa durant 1 h i 30 min, ens portarà fins al cap de Cavalleria, just on s’ubiquen les restes de l’antiga ciutat romana de Sanitja. Per tornar a recuperar el sender, haurem de caminar 20 min per carretera fins al pàrquing de la platja de Cavalleria. Un cop travessada aquesta platja, el camí de Cavalls segueix la línia del litoral, salvant diferents desnivells amb molt bones vistes de la costa nord de Menorca, fins a arribar a cala Mica, després de caminar 40 min. Des d’aquest punt, caminant 30 min més arribarem a la platja de Binimel·là, el final de l’etapa.


Distància: 9,6 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h.


L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls travessa una de les zones litorals més ben conservades de Menorca. És per això que la Unió Europea l’ha declarat lloc d’importància comunitària (LIC) i zona especial de protecció per a les aus (ZEPA). És una ruta d’una remarcable riquesa geològica i botànica, on domina la vegetació baixa i dispersa amb presència de romaní, camamilla i savina, amb una important comunitat de socarrells, arbustos endèmics, espinosos, compactes i de forma semiesfèrica. A les platges de Cavalleria, Tirant i Binimel·là, hi trobarem sistemes dunars d’una gran riquesa ecològica, i tant cala Tirant com la platja de Binimel·là conserven una zona humida associada. La riquesa paisatgística de l’etapa la completa la presència omnipresent del cap de Cavalleria i el seu far, sobre els imponents penya-segats.


NO T’HO PERDIS
• Ciutat romana de Sanitja: Restes de l’antiga ciutat romana de Sanisera (segle I aC – VI dC ), instal·lada al voltant del port natural de Sanitja, al cap de Cavalleria. Les excavacions realitzades en aquest jaciment arqueològic ens informen de la gran activitat mercantil d’aquest nucli romà.

• Torre de defensa de Sanitja: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a l’entrada del port de Sanitja. Més informació sobre els monuments de la Menorca britànica.

• Far de Cavalleria: Situat a la punta del cap de Cavalleria, sobre un dels penya-segats més alts i impressionants de l’illa, a l’extrem més septentrional de Menorca, amb excepcionals vistes de la costa nord.

Més informació del far de Cavalleria.

• Zona humida de Lluriac: Coneguda també com a Prat de Lluriac, és una de les principals zones humides de Menorca, punt ineludible per als amants de l’observació d’aus aquàtiques. Es troba a la pista que uneix el camí de Tramuntana amb l’extrem de ponent de cala Tirant:

Noms de llocsCala Tirant, Estany de Binidonaire, Es Pujolàs, Na Sans des Pi, Macar i Punta de sa Talaieta, Macar Petit, Terres des Barranquell, Punta Negra, Es Reclau, Macar Gran, Xoriguer, sa Mitgera, Punta i Platja d’en Patet, Campament Romà de Sanitja, Camí des Mercadal a Sanitja, Santa Teresa, Punta i Cala Roja, Pltaja de Cavalleria, Platja Escull i Punta de Ferragut, Ses Pesqueres es Macar, Lloses de Cala Mica, Cala Mica, Punta des Marès, Tanca de la Mar, Pleta de sa Merlera, Punta de na Batle, Platja de Binimel·là, Pla Vermell.

NOTES DE VIATGE. (09 D’OCTUBRE 2018)


Aquest matí, quan escoltava encara al llit Catalunya Ràdio des de l’iPad m’he assabentat que el temporal de llevant d’ahir tarda/vepre va provocar inundacions a Sant Llorenç des Cardassar, al NE de Mallorca. Les notícies són que el poble està incomunicat i es parla d’11 morts. Contrasta amb el cel tant net que ara m’enlluerna, jo recolzat a la finestra de l’habitació 14 de Ses Persines,, des d’on es té una visió general de la plaça d’Artrutx. M’entristeix el contrast i em desconcerta. Em costa acceptar la bellesa enmig de la tragèdia i em provoca malestar, com si no gosés admirar-la. A Ses Persianes les converses giren al voltant de la notícia amb un cert esglai. “només ens separa es canal!”, exclama algú. Les imatges a vista de dron d’IB3 són descoratjadores. Reflexiono sobre el trajecte d’ahir, en l’scooter, sota la mateixa borrasca  i prenc consciència de fins a quin punt vaig posar-me en perill. Com ja havia fet abans a Bòsnia quan, en caure algunes granades prop del cafè on em trobava a Tuzla i a la vista que ningú dels presents reaccionava, no vaig gosar fer el “ridícul” protegint-me al lavabo jo sol, tal i com marcaven les mesures d’autoprotecció. Fins que no en caigué una a tocar del minúscul cafè on ens trobàvem, no vam córrer a restar ajupits i arrapats els uns contra els altres. Al primer impacte no em vaig moure de davant d’un finestral, amb el risc que comporta la possible trencadissa dels vidres. Inconsciència? No, perquè ahir era conscient del perill quan vaig prioritzar arribar a Ciutadella. Temeritat, intrepidesa, cercar els límits? No ho sé. M’entristeixen els morts i m’enutja no cuidar-me una mica millor. Clar que serà un enuig transitori. Cap cot, començo el dia i decideixo no encallar-me en pensaments ombrívols, tot i que penso en l'estat d'ànim de na Magda i n'Antonia a Palma. Em poso en marxa i em concentro en el trajecte del bus, el cel tant blau i el paisatge que m’espera, procurant allunyar-me  del malestar no sense la recança de deixar de fer un deure inconcret.


M’agrada partir de Ciutadella a primera hora del matí quan les ombres allargades semblen amagar partides anteriors. A les 7:00 arrencava el bus de Ciutadella i a les 8:15 el bus L41 em trasllada de Mercadal a Cala Tirant. Frueixo del cel sense accents i de la frescor nítida que es percep en l’ambient després de la pluja. Procuro instal·lar-me en el moment present, en l’ara mateix, únic existent. El que acabo d'escriure deixa de ser, i la següent frase encara no és. M’enfonso en el paisatge per apropiar-me de paratges que creuo en instants fugissers. Cala Tirant, als meus peus, té una bellesa continguda. Després de travessar el torrent des Mercadal que hi desemboca, el camí ressegueix la costa a poca altura del mar, per la qual cosa no s’abandona en cap moment el contacte visual amb el vell Mediterrani de blau intens que va impactar-me en aquell primer viatge en vaixell amb l’escola. Després de Punta Negra, hi ha el Macar Gran [1] amb unes pedres vetades, que recorden el marbre. Arribo a l’ínfima Platja d’en Patet, a Santa Teresa, un racó amb dos entrants de mar petitíssims, l’un amb la sorra justa per a un parell de persones, i l’altre encaixat entre roques i un llit de còdols, macs a les Illes. Hi he pogut fruir d’un bany llarg i refrescant i ara escric sota el petit cobert bastit amb fustes tronades i un sostre de boix que recull l’escalfor del sol, cosa que agraeixo doncs l’aigua de la costa nord ja comença a fresquejar.


Pel camí del darrere de la cala passa una parella d’excursionistes ben equipats amb botes de muntanya, motxilles i pals de trekking. Els saludo tot nu des del meu refugi  i em tornen una salutació perplexa abans de desaparèixer entre  pins d'un bosquet coster. Pel cel hi avança un inquietant castell de núvols blancs per la banda de llevant. Espero que no em torni a remullar com ahir, doncs desconec el camí i no sé si trobaria algun lloc on refugiar-me en cas de pluja. De moment encara estan lluny. Entretant em dedico a contemplar la badia de cala Tirant, amb la Torre de Fornells, al meu davant i Sa Mola al seu darrere. Els minuts passen lentament tot escoltant el batec insistent de les onades a les roques i el fregadís de l’aigua en retirar-se de la sorra. Voldria quedar-me una estona més, però els núvols m’inquieten. Reprenc el camí encarat a la mola rocosa de Cavalleria i en passar per les  runes romanes,  prop de Sanitja, m’entretinc a llegir la informació.

Sanitja
Just a la punta septentrional de Menorca, al cap de Cavalleria, hi ha la petita badia de Sanitja, que, per la seva llunyania dels nuclis habitats, és considerada com un des llocs més silenciosos, tranquils i preciosos d'aquesta part de la costa. Al costat del desballestat port de Sanitja hi ha un dels més importants jaciments de l'època del baix Imperi romà. Es tracta de les restes d'un poblat romà, que l'historiador Plini el Vell, ja al segle I, cita amb el nom de Saniceram. En aquella època el port s’endinsava encara més cap a l’interior i tenia més profunditat, el que permetia el calat de naus de dimensions considerables. Era l’únic lloc de la Costa Nord que donava refugi quan bufava la tramuntana; l’estreta bocana del port de Fornells no permetia l’accés de les embarcacions antigues quan hi havia mala mar. Les intervencions arqueològiques han posat al descobert les restes d’un campament militar vinculat a les guerres sertorianes (82 aC. – 72 aC.).

(1 a la imatge), una zona industrial del Baix Imperi Romà (284-476 dC).
(2 a la imatge), un complex eclesiàstic de l’època de Vàndals i Bizantins (ss. V i VI).
(3 a la imatge), sis necròpolis de diferents moments de l'antiguitat .


Els darrers llocs no els he visitat perquè s’aparten massa de la ruta cap a la platja de Cavalleria, proper destí i, tot i que el temps aguanta assolellat, a llevant segueix creixent la massa de nígols que semblen ben carregats d’aigua. No voldria tornar-me a mullar doncs ahir ja vaig superar la mullena del viatge entre Maó i Ciutadella, l’any 79, amb la Rosa i el David de quatre anys, muntats en la Montessa Impala del Kike. En passar per Cavalleria, no obstant, no puc resistir la temptació d’un bany ràpid sota un sol que pica de debò en travessar els núvols.

No és fins arribant a Cala Mica quan alguna gota perduda m’impacta a la cara i em fa accelerar el pas. M’afanyo per aixoplugar-me a la barraca que hi ha al darrere de la cala i en arribar al petit porxo de fusta cau un ruixat que té tota la pinta de durar poc. També hi han fet cap la parella d’excursionistes amb qui abans ens hem saludat. Com que la pluja s’allargava he tret les mandarines comprades al mercat de Ciutadella, i les hem compartit. Eren també del Principat i no hem pogut evitar parlar del “procés”. Com quasi bé sempre, jo he estat el més optimista, mentre que entre ells hi havia disparitat de criteris, amb reserves de la noia, més animada i el panorama negre que pintava l’home. Collons! També ho veig jo tot perdut a vegades, però si volem guanyar no ens ho podem permetre. Em fa pensar en aquella gent que en relació a Bòsnia excusava sense pretendre-ho l’agressió que sofrien, afirmant que era una zona on sempre hi havia violència, com si els seus habitants gaudissin d’estomacar-se des de fa segles, o com si hi hagués pobles destinats a la pau i altres a la guerra... o al pa amb oli i sucre. Em nego a creure en predestinacions, sobretot en la que sosté que al nostre poble sempre li toca acotar el cap, això sí, amb la cara ben alta. Doncs no. Mentre ens lamentem, i m’hi incloc, ens desviem de l’objectiu justament quan l’actitud és el punt de partida primordial per emprendre qualsevol acció, ja sigui aquesta, un muntatge teatral, un partit de futbol o una revolució. O és que  no ens hem llegit el To be or not to be, bé del tot? De tota manera, en sentir-nos lluny del centre de l’huracà minva la intensitat i l’interès decau, doncs l’entorn tranquil i reservat de cala Mica s’imposa.

Ha estat una pluja breu, de no més de vint minuts, però s’ha emportat el sol de Cala Mica i no m'hi banyaré com esperava. La parella de Catalans, que ja estava de tornada, continua cap a Tirant on tenen el cotxe. Jo segueixo cap a Binimel·là, que ja és a tocar, tot i que m’espera la part més difícil del tram d’avui. Abans d’arribar a Cala Mica he fotografiat l’arc de Sant Martí i penso en allò de “al matí, la pluja ja està aquí’, tot i que jo diria que avui no tornarà a ploure.


Mentre baixava des de Punta na Batlé pel camí que recorre les minúscules cales i racons de la part oriental de Binimel·là, m’han vingut a la memòria la Maria, l’Esteve i la mainada quan queia la tarda en tardes llunyanes de principis dels vuitanta; les pells brunes i brillants i, ja de tornada, protegits per la penombra del seient del darrere del 2CV, la Rosa i jo començàvem a preparar-nos per fer l’amor, entrada la nit. Va serdurant l'estada de quinze dies a la caseta de pescadors que l’Esteve i la Maria tenien llogada a Fornells.Per aquests moments estimo també Menorca; perquè els ha recollit i sap guardar-ne els secrets.

Finalment he arribat a Binimel·là i he de reconèixer que el tram final, to ti que curt, ja mostra una part de la duresa del següent tram. M’he instal·lat al restaurant, davant l’horta de Son Ametller i ara mateix m’estic prenent un gin i una cervesa que em fan feliç. He aprofitat per demanar una tapa de pop amb ceba, que aquí és un plat segur. Contemplo el paisatge que vaig conèixer el 81 i el temps sembla aturar-se, com si l’eternitat pogués cabre en l’instant en què el verd dels conreus canvia de to quan el sol juga a fet i amagar entre els núvols. Només em queda esperar, pletòric, el taxi enmig d’aquest silenci. Fantàstic! Gràcies Menorca.





1. MAC m.
|| 1. Còdol (bal.); cast. piedra, guijarro. A Mallorca i Menorca, el mac no sol esser més gros que el puny d'un home; a Eivissa se diu mac a pedres més grosses, tant com el cap.
2. MACAR m.
Lloc abundant de macs (mall., men.); codolar; cast. pedregal.
(Diccionari català-valencià-balear)

TRAM 11: DEL CAP D’ARTRUTX A CIUTADELLA

L’ETAPA

Aquesta etapa del camí de Cavalls comença a l’antiga estació marítima del port vell de Ciutadella. Pel carrer de Santa Bàrbara, primer, i després pel de sa Moradeta, vorejarem els plans de Sant Joan fins a arribar a la plaça des Born. Un cop travessada la plaça dels Pins, agafem el carrer de Mallorca, per sortir de Ciutadella passant per la platja Gran. A partir d’aquí, girant a mà dreta per una rotonda, caminarem per diverses zones residencials, passant per la nova estació marítima i cala Santandria, fins a cala Blanca. Tot plegat, 9,5 km d’asfalt. Des de cala Blanca, el camí transcorre seguint la línia de la costa per un camí pla i pedregós que ens durà al final de l’etapa, a 1 km del far de cap d’Artrutx.

Distància: 13,2 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

El recorregut d’aquesta etapa el podem dividir en dues parts ben diferenciades. La primera meitat travessa Ciutadella i bona part de les zones residencials de la costa de ponent de Menorca. Val la pena aprofitar-ho per fer una visita a fons pels carrers antics i els edificis històrics de Ciutadella. Des de cala Blanca fins al final de l’etapa, recorrerem un camí pla i poc accidentat, resseguint un litoral de penya-segats marins de poca alçada, amb una comunitat vegetal molt interessant. El matollar costaner de cap d’Artrutx hi destaca la gran abundància de socarrells, planta endèmica de Balears, que veurem florits a finals de primavera.

NO T’HO PERDIS

• Ciutadella: Val la pena aprofitar per passejar pel port vell i fer una visita a fons pels carrers i edificis històrics del casc antic.
• Torre de Santandria: Torre de defensa construïda durant la segona dominació anglesa (1799). El recorregut voreja cala Santandria passant-hi ben a prop.
• Naveta d’habitació: Restes d’un edifici d’ús domèstic del període pretalaiòtic (2000-1500 aC). Es troba just darrere de la platja de cala Blanca.
• Far d’Artrutx: Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada turística. Més informació sobre el far d’Artrutx.

Noms de llocs: Cap i Far d’Artrutx, Punta de Tramuntana de sa Cova des Moro, Punta de na Guinavet, Barraques de s’Home  i de la Mar, Bancal de son Olivaret, Cala i Punta des Sac des Blat, Es Bel Sant, Marina de son Olivaret, Cala Aixada, Marina de So Na Marineta, Sa Boida de n’Aleix, Cap Negre, Camí i Cala en Bassó, Son Morro, Punta de na Freda, Cala en Bastó, Punta de na Fonda, Racó de ses Bardisses, Es Boi de ses Sirvies, Son Cabrisses, Punta de s’Aigua Dolça, Cap de na Paret, Cala Blanca, Punta d’en Quintana, Roca Tombada, Punta Rafelina, Cala Fetge, Punta Rafelera, Clot de sa Cera, Cala de Santandria, Sa Caleta, Es Castellà, Racó de ses Avellanes, Cova de ses Tres Boques, Pont Puós, Punta de son Oleo, Punta des Pagre, Punta i Cova des Gegant, Punta Prima, Ciutadella

NOTES DE VIATGE. (08 D’OCTUBRE 2018): PERILL.


Miro fixament les avarques calçades als meus peus, assegut en el tamboret de la barra de Ses Persianes.  El tallat i el suc de Taronja tarden doncs el local està ple. Sento llunyanes les veus al meu voltant i no sé perquè em ve al cap un matí al Campamento Militar de Talarn. Sí, també vaig fer la mili. Estava gandulejant damunt del segon pis de la llitera, després del toc de diana, a la sala dormitori de la caserna. Sentia les veus d’altres soldats que advertien a crits què els farien a les seves novies quan arribessin a casa de permís, aquell divendres al vespre. Hi havia xivarri en l’ambient i jo només volia aclucar els ulls una estona més i desaparèixer entre el sopor. En l’entreson  vaig convenir que  “avui em cordaré les botes amb faltes d’ortografia”. Somric a les avarques. No les puc cordar avui, aquí, envoltat de la gent de Menorca que ja és en sí és una suau falta d’ortografia. Una dona grassoneta amb permanent em deixa la taronjada i el tallat al meu davant. Avui hauré d’improvisar. Tothom consulta l’aplicació d’alerta de pluges per l’avís de tempestes fortes a la zona. Regna una certa excitació barrejada amb temença. Ciutadella, silenciosa i vestida de gris, adopta un posat greu que m’impressiona, com si se’n preparés alguna de forta. Em ve al cap la paraula galerna, de quan llegia Jules Verne. Hi entreveig  l’hivern i el desig de viure’l a Menorca m’envaeix una vegada més. Em disposo a assaborir el dia perquè veuré una Menorca nova. Segon canvi de plans en una setmana, ara comprovarem de debò si l’Excel funciona i estan tant ben calculats els dies “buits” com per permetre fer canvis. Renuncio a fer el tram que va des del far de Favàritx a l’Arenal d’en Castell. Em disposo a divagar.

He vist que el matí aguanta, humit, lleugerament ventós i fred però sense pluges. Així que he engegat el trasto  per seguir el Camí Vell cap es Molí de Dalt fins on em trobo ara, al camí de Son Guillermo en  una barraca enrunada que es troba just abans de la baixada cap a l’entrada del Barranc d’Algendar i on, no sé ben bé perquè , acostumo a tenir-hi tirada per passar-m’hi algunes estones. El lloc, segons el mapa, és el Desmamador de Baix, suposo que en relació a les vaques, com tants noms a Menorca. El cel i els núvols es mouen imperceptiblement i la llum és agrisada i amenaçadora. Escolto el silenci una bona estona  i observo pastar uns rucs al prat del darrere ,aliens a tot. Realment el silenci intimida per absolut, sense el cant de cap ocell ni el brunzir de cap insecte.

Estic temptat d’arribar-me al  barranc d'Algendar però el seny s’imposa i m’adverteix  que ajuntar l’amenaça de tempesta amb un torrent no és la millor idea. Penso en un lloc alt i decideixo visitar les runes del Castell al pic de Santa Àgueda, tercer “cim” de Menorca després del Toro i la serra de l’Enclusa. Mai no hi he estat, no és gaire lluny, el pensava fer un  altre dia i una vegada, fa anys, vaig buscar-ne el camí però estava tancat. M’encomano a la meva sort per tal que el dia aguanti com fins ara, sense pluja. Em desviaré cap a la general pel Camí de Binigarba i, abans de Ferreries, giraré cap a l’esquerra pel camí d’Els Alocs i Son Ermità.

És un veritable home d’enlloc
Assegut a la seva terra enlloc
Fent els seus plans d’enlloc per a ningú.
No té un punt de partida
No sap cap on va
No és una mica com tu i jo?



No sé l’estona que fa que volto per l’extensió considerable de terreny i feixes a diversos nivells, antics horts closos, l’aljub, les torres i el castellet, que formen el conjunt de ruïnes del Castell de Santa Àgueda. La visió de l’Illa des del mur de pedra on em trobo assegut és impressionant. Encarat al Nord, albiro des del Far de Cavalleria i la part posterior de la badia de Fornells fins la zona de Pilar i Algaiarens i encara es pot endevinar la corba plana de la costa, després de Cala Morell cap a Punta Nati. Apuntant a l’Oest es domina la part central de l’illa, travessada per la carretera general. Cap a Migjorn s’endevina Mallorca a l’altra banda del canal, sorgint del mar. I bona part de la costa sud, fins a quedar tapada per la serra de l’Enclusa. A la part sud-oest sembla que és on es concentra la tempesta. A l’Est, amb alguns clars, la vista arriba fins al Toro, a l’esquerra de la serra de l’Enclusa.

M’ha sorprès el ben conservada que està la pràctica totalitat del vell camí romà que s’enfila fins al capdamunt del pic. Impressiona sentir sota els peus les pedres com altres les han sentit, segles enrere. Tot plegat, la pujada, una meteorologia com per habituar-se a una concepció diferent del temps i l’espai. Visitat per primera vegada Santa Àgueda, m'ha semblat, en alguns moments, com si retornés a les estones passades al Castell de Mediona, a l’Alt Penedès, en llunyanes trobades familiars, amb gent de Sant Pere o, ja de més gran, amb amistats de Barcelona. M’agradava contemplar la Torre enmig del bosc, ara cremat, i emparrar-me per les restes mig derruïdes de l’escala interior, tot seguint al meu germà Xavier. La festa del casament del Toni i l’Àngels, al pati de rajoles de toba, l’anar i venir buscant bolets al bell mig del bosc que ara ocupa una urbanització il·legal… Santa Àgueda ha resultat un lloc nou i a la vegada estranyament familiar que he estimat des de l’arribada. Un lloc nou que m’hauria agradat compartir amb persones estimades. Sembla que cap el Nord, els núvols es separen i deixen veure forats de cel blau. Contrasta amb el SO on es concentra una negror considerable sobre Mallorca.


Arribar a Ciutadella, entrar a l’Oar per fer una pizza i començar a plovisquejar, ha estat tot u. He tingut sort de no mullar-me i, encara influenciat per record de l’estona a Santa Àgueda, continuo pensant que l’Illa m’acull. Espero la pizza amb una cervesa al meu davant i unes patates fregides al "punto de sal" que dedico al meu cardiòleg. Crec que aquesta tarda m’arribaré amb la moto fins el cap d’Artrutx per mica que millori el temps.

Una mica abans d’arribar a Artrutx, passat Son Cabrisses, m'he aturat un moment al Camí de Son Vicent. Allí hi ha unes quadres que havien estat d'en Biel, germà d'en Joan i n'Àngel de ses Persianes. Fa anys va morir, però el 85, quan el vam conèixer amb en Jaume d'Es Glop, en Kike i altres persones del port de Ciutadella que no recordo, va ser per anar amb els seus cavalls fins a Son Saura en un dels dies més feliços a Menorca que recordo. Aquell dia ens va explicar que amb prou feines coneixia res més que Ciutadella. Només havia estat a Maó un parell de vegades en tota la seva vida i mai no havia sortit de l'Illa. Aleshores devia rondar la quarantena. Era un home taciturn però molt agradable que va ser un més entre la ‘colla de catalans i algun foraster’, com va definir al grup. El recordo caminant descalç per la quadra sobre una capa de fems, orins i palla, mentre guarnia els cavalls i carregava de menjar i aigua les alforges d’un ruc que va resultar ser també la seva muntura. D’aquell dia tant extraordinàriament brillant en guardo tres records que encara m’impacten.  El so del trot d’el cavall en el terra del camí, una catifa de pinassa que apaga el pa-ta-trap dels cascs, a l’ombra d’un bosquet entre  les Torres Saura Nou i Vell, tant baix que m’obligava a muntar ajupit sobre el cavall. L’impressionant moment quan ens vam aturar al cim d’un turó per reagrupar el grup, i sobretot esperar el ruc d’en Biel. Quan ens vam girar cap a ponent, podíem contemplar tota la plana fins al Cap d’Artrutx, amb el Far retallat contra un sol rodó, vermell i brillant sobre el mar platejat, enmig d’un cel blau i magenta que ho impregnava tot d’una boirina que semblava de vellut. Quan ens giràrem cap a llevant, una súper lluna plena semblava néixer del mar, omplint de llum platejada les allargades ombres de la costa de Son Saura que ja no cobria la llum del Sol. En aquell moment vaig considerar un luxe poder contemplar a la vegada la posta de sol i la sortida de lluna. I encara ho considero. El tercer  record que en tinc és l’entrada al mar muntant els cavalls negres, fins al punt de no fer terra. Es veu que les bèsties es volien refrescar i així que van trepitjar la sorra, van córrer decidits cap a l’aigua, com un sol cavall.


Ostres! A mig camí d’Artrutx m’he adonat que amb prou feina tenia benzina per arribar . Un cop a Artrutx he preguntat per la benzinera i m’han dit que no n’hi ha. Bé… què hi farem! Faré el tram 11 de Ciutadella a Artrutx a la inversa  que havia previst fer el mateix dia que visités Santa Àgueda! Així l’ordre dels factors i el canvi d’avui no alterarà el resultat, o viceversa...Quan arribi a Ciutadella compraré un parell de litres de benzina i tornaré amb autobús a recollir el trasto. Voldria arribar a temps de quedar amb la Susanne, doncs em sembla que demà parteix cap a Barcelona i Alemanya. L’any 79 durant el viatge amb la Rosa i el David la Impala amb què ens desplaçàvem també es quedà sense benzina en aquesta mateixa plaça i la tarda amenaçava tempesta. Com avui, també vaig anar fins a Ciutadella, aquell dia en taxi, per tornar amb un dipòsit amb benzina.

Del tram de camí des d’Artrutx a Ciutadella, poca cosa a dir. Fins a Cala Blanca el camí voreja la costa amb espadats  que es diferencien poc de la costa entre Ciutadella i Punta Nati. El més rellevant avui és l’amenaça constant de les nuvolades que m'intranquil·litzen una mica… A veure si al final encara em mullaré! A Cala Blanca, com que ja tot és urbanitzat, he decidit preguntar per un bus enmig d’un carrer de xalets entre pins. De cop i volta veig un bus i m’adono que estic just a la parada.

- Va cap a Ciutadella?

Sí, va a Ciutadella.
Què? M’acull o no m’acull l’illa? Just en arribar a casa ha caigut un ruixat breu. Contemplo la possibilitat de deixar la moto a Artrutx fins demà al matí i no arriscar-me a una mullena més que probable, però em fa mandra a l’avançada passar la moguda a demà, abans de planificar el dia. Miro el radar - que ja he instal·lat a l’Ipad -, i veig que disposo d’una hora, hora i mitja abans no torni ha haver-hi risc de pluja, decideixo arriscar-me. Són prop de les sis de la tarda i sé que tornaré quan ja serà fosc, no obstant tiro endavant.


He anat corrent fins el basar per comprar un dipòsit de plàstic per a la benzina, tot seguit a la benzinera, i sense parar, de dret fins a la Plaça dels Pins a buscar el 65, tot, en poc més de 20 minuts. Al cap de cinc minuts ha vingut el bus de les 18:00 h. Pels volts de Cala Blanca, just a l’horitzó, un sol ponent de llum estranya i inquietant ha sorgit de sota la torbonada de núvols negres, il·luminant per uns moments la nit aparent que ho envoltava tot. Massa fosc  per l’hora en aquesta època de l’any, he baixat del bus, he omplert el dipòsit i, quan anava a engegar la moto, han començat a caure unes gotes grosses i pesants. M’adono, tard,  que he fet cas omís dels darrers avisos que he anat rebent durant  tot el dia.

Ha començat a ploure de debò just en allunyar-me d’Atrutx. He notat com augmentava la  intensitat de la pluja i he accelerat per la carretera mullada mirant d'avançar-me a la pluja. La cosa ha funcionat més o menys fins que han arribat els primers revolts. Allà he hagut de frenar i avançar en direcció diferent a la de la pluja, per la qual cosa he notat com m'atrapava de ple el patac d'aigua. Hores d’ara jo ja estava xop de cap a peus i darrere la visera, on lliscava l’aigua amb força, veia poca cosa més que un calidoscopi de llums dels pocs cotxes que circulaven en direcció contraria. Alguns s’havien aturat. Amb prou feines es veien els límits de la carretera, i per descomptat cap edifici. Estava al bell mig del núvol amb uns vents canviants que feien perillar la meva estabilitat. I a sobre els llamps! Cada vegada eren més freqüents i sentia algun espetec abans del tro. Però no podia fer res més. No veia cap lloc on resguardar-me. És un suïcidi contemplar els llamps des de tant a prop d’on cauen i haver de seguir i seguir. De tant en tant passava per un transformador elèctric de la carretera, un, dos, tres, potser quatre… M’espantava que hi caigués un llamp just en passar-hi pel davant doncs són a tocar de la carretera. La força de la tempesta era desmesurada i estava realment acollonit per la manifestació brutal de la naturalesa.


Finalment he aconseguit  arribar sencer a Ciutadella on m’he sentit segur i protegit pels edificis. No m’ho he pensat dues vegades. He deixat el trasto al carrer Alaior quan encara plovia fort i he avançat ja del tot indiferent a la mullena pel Carrer Estret fins l’Hogar del Pollo. He deixat darrera meu un rastre d’aigua en entrar i la gent em mirava entre divertida i estranyada. Tinc molt fred i em demano un Gin que m’he guanyat. Entra bé, molt bé. En demano un altre i sembla que el fred s'escapa.

M’assec en una de les taules i em demano una ració de faves. Respiro a fons, alleugerit i em vaig tranquil·litzant tot i que la sensació de mullena ho domina tot. Una noia bromeja amb els ulls sobre la meva mullena en recollir una copa de la barra i passar pel meu davant. Va a seure a la taula on està amb altra gent però ens seguim veient. Ens hem caigut bé i ens agrada jugar, almenys a distància. Agraeixo la mica d’escalfor que em proporciona el gin i el menjar calent que acaben de refer-me. Pago i surto del local. Un cop al carrer i a través de la finestra veig la noia parlant amb un noi. Ella mira cap on sóc i li faig l’ullet. Ella aprofita que el noi mira el plat i em torna l’aclucada d’ulls amb un somriure. Com seria de fàcil viure sense pors ni  prejudicis. N’estic segur que tothom sabem com fer-ho, aleshores, a què esperem?

Arribo a Ses Persianes. Ja no plou. Em sap greu no haver-me pogut acomiadar de la Susanne, però estic esgotat. De Ses Persianes aniré a la dutxa i al llit. Hi faig un tallat entre algunes mofes sobre la meva “sort”. Després d’una dutxa calenta i de deixar la roba estesa al bany, em fico al llit a escriure les notes i comprovo sorprès que només són dos quarts de deu! Els dies intensos tenen aquestes coses. Menorca segueix essent molta Menorca i es reivindica a cada pas. Com m’estimo aquest cony d’illa! M’acull, sí, però em tracta com vol i avui he après que em farà gruar tant com pugui la meva intenció de no tornar-hi. M’alegro de seguir viu.

Pots seguir-me a Telegram

Telegram: @Boladevidre

DESCÀRREGUES DE VÍDEOS I DEL PDF