DIUMENGE A CIUTADELLA I SANT JOAN DE MISSA

NOTES DE VIATGE. (07 D’OCTUBRE 2018)

En la planificació d’aquest viatge els dissabtes i diumenges queden lliures de qualsevol pla, en part per si em cal descansar i en part per evitar la previsible massificació dels cap de setmana. També per gaudir d’aquella sensació de no tenir res a fer tot deixant-me portar pel vent d’on bufa. Com que la setmana s’ha escurçat a causa d’haver-se posposat un dia el viatge d’Alcúdia a Ciutadella he corregut també la planificació un dia, de manera que ahir dissabte vaig completar el tram de Binimel·là a Alocs. Així que avui diumenge em sento disposat a deixar-me portar pel vent, el temps, l’estat d’ànim i, com sempre, per l’atzar.

El dia es presenta rúfol i no gaire càlid, amb núvols que llisquen pel cel a una velocitat considerable empesos per un vent del sud que no sembla portar res de bo, tot i que s’entreveuen taques d’un blau diàfan. De tant en tant s’escapen unes quantes gotes i el paviment brilla d’humitat. De moment em quedaré a Ciutadella i ho aprofitaré per rentar roba a la bugaderia automàtica que es troba a la confluència del Carrer de la Pau, Plaça Europa i Carrer Degollador, nom que sempre m’ha cridat l'atenció. Fa molt anys era el camí que mena a la platja del mateix nom, ara Platja Gran. Com sempre, n’Àngel de Ses Persianes, m’ha explicat el perquè d'aquest nom. Sembla ser, segons una tradició no documentada, que s’hi esdevingué una dura batalla entre Alfons II de Catalunya i Aragó i els sarraïns menorquins, el 1287, durant la conquesta de l’illa. Venceren els cristians i, segons la llegenda, es van dedicar a degollar una quantitat ingent de sarraïns al capdamunt del barranc del Canal Salat que desemboca a la platja, precisament  on ara es troba el Centre de Salut i Hospital de Ciutadella. Segons recull la llegenda, varen ser tants els degollats que l’aigua del torrent, ara sec, es tornà vermella, fet que va  donar el nom d’Es Degollador a la platja on s’hi acumulava la sang i restes humanes. El camí que conduïa a aquesta platja, ara carrer, era conegut com es camí des Degollador. Curiós que sigui on es troba l’establiment on rentar la roba bruta.

Aprofito els quaranta minuts de coll que em permet la rentadora per baixar al port per fer un bon esmorzar al Tritón, el cafè dels pescadors del port de Ciutadella que estimo des de les tardes passades llegint-hi un dels volums de Quartet d'Alexandria de L. Durrell. El dia rúfol i la penombra fosca com una tarda d’hivern em tempten i opto per un entrepà de sobrassada “coenta” i formatge semi curat. Mentre frueixo amb el pa calent i cruixent, el picant de la sobrassada i la salabror rància del formatge, miro a la tele les darreres sis voltes del Gran Premi de Tailàndia de moto GP. Guanya Màrquez, com sempre, en un final trepidant i amb continus avançaments entre el tro de Cervera, Andrea Dovizioso i Maverick Viñales, segon i tercer respectivament. Satisfet, recolliré la roba i buscaré un lloc arrecerat del vent on instal·lar-me a llegir una estona còmodament.

M’he arribat fins als replans de la Platja Gran encara massa exposats el vent. El dia em demana recolliment, així que decideixo arribar-me a Sant Joan de Missa i una esgarrifança de plaer em ressegueix el cos en enfilar la carretereta, doncs s’han obert els núvols deixant pas a un cel blau i net, ja una mica de tardor. Són moltes les sintonies en relació a aquesta ermita aïllada, encarada a ponent i rodejada de camps de cultiu. Un punt d' il·lusió d’allò que m’agradaria haver viscut potser, d’allò somiat, tal vegada  intuït o qui sap si pertanyent a una altra dimensió.

Hi deu haver alguna cosa inherent a la naturalesa humana que ens empeny a buscar sentit al món caòtic i impenetrable com aparenta el pla quàntic on vivim. La vida no és gaire més que una sèrie d'històries desordenades entre qui creiem ser, amb qui ens relacionem i com resistim per sobreviure. Sembla absurd assignar un significat a cada esdeveniment casual i no obstant ho faig constantment. Rodejat d’anècdotes, premonicions, coincidències atzaroses, casualitats inexplicables o moments màgics passats al porxo blanc, m’assec al banc de pedra del jardí i em predisposo a l’estat d’ànim vibrant que m’arrela a aquest indret, com si fos cridat a ser testimoni d’alguna cosa que se m’escapés constantment, just quan em trobo a punt de copsar-la. Lamento que la sensació de felicitat sigui sempre tant efímera i em pregunto en quin moment podria interrompre-la renunciant a ella mateixa en cas de posseir la capacitat d’allargar-la a voluntat. De seguida m’adono que em quedaria amb el dubte de si el moment següent no hauria estat encara millor que aquell en el qual m'he detingut. La fortuna només es dóna inesperadament. Si durés eternament seria insuportable, com insuportable resulta contemplar com s’escapa i no poder fer res per retenir-la. 

No sé l’estona que he estat assegut al banc del porxo davant un dels arcs emblanquinat quan, al jardí de davant les voltes porxades, ha aparegut d’improvís una pilota que avançava rodolant, lentament i amb bots espaiats cap a la porta de sortida al camí. N'observo el recorregut i penso que és hora de marxar. Corrent al seu darrere, un nen d’uns 9 o 10 anys. El senyal clar de marxar, m’he dit, tot intuint una família. En dirigir-me a la porta ferrada del petit jardí en direcció a la moto, em creuo amb el nano.

- Bon dia, li dic jo.

- Bon dia.

Penso en la frase de Pla: “El meu país és aquell on quan dic Bon dia, em responen: sí, sembla que farà bon dia”.

- Més tard hi ha una festa -, he sentit la veu quan ja havia deixat enrere al mainatge, com diuen al Rosselló. La veu clara que m’ha cridat l’atenció. M’he tombat encuriosit.

- On és la festa? Aquí? A Sant Joan?

- Sí

- A quina hora?

- De les 12 a les 6 (letsís)

- Gràcies, miraré de venir…

- De res. Bon dia

-Bon dia, - I ha agafat la pilota amb les dues mans.

Uns passos més enllà m’he girat per preguntar-li si era una festa privada o no, però ja no hi havia rastre ni del nen ni de la pilota. Tampoc he sabut distingir cap família ni cap cotxe a l’entorn. No dic que no hi fossin fora de l’abast de la meva vista, però… Un cop de vent ha fet sonar imperceptiblement una de les campanes i m’ha fet pensar en un relat que vaig escriure fa temps i que passa a Sant Joan de Missa. He reprès el camí cap a Ciutadella convençut una vegada més que les coses que em succeeixen a Sant Joan de Missa no són gaire habituals. Si més no pel que fa a la poesia.

RELAT (Sant Pere, 1992)

Serà a finals de maig i el camí de Sant Joan de Missa s'oferirà particularment esplendorós sota la llum obliqua que travessarà les branques dels pins i en destacarà l’aire de puresa inabastable que envolta l'ermita. Seran amb prou feines les vuit del matí, quan un grup de persones s'acostaran a la porta ferrada que dona entrada al jardí de l'ermita. Immersos en un silenci greu, es dirigiran al porxo tan ben orientat a l'oest, en un contrallum perfecte de tons negres contra la paret tan blanca, que obligarà a aclucar els ulls. En un dels extrems del porxo, sobre el banc de pedra pintat amb calç blanca, hi deixaran aigua fresca en un càntir de terracota grisa. I el lloc, tot d’una, esdevindrà més acollidor encara. Restaran uns instants bocacloses. Potser el flash d'una càmera fotogràfica captarà un sanglot contingut.

No tardaran en abandonar el porxo en direcció al jardí i al banc adossat al mur que dóna al nord, una balconada que s'aboca sobre el prat, on hi pasturaran un grapat de vaques rumiant les seves coses. Uns quants dels personatges s'asseuran al banc mirant de fit cap a l’horitzó. Tot plegat guardarà un aire de recolliment. Com si hom esperés esdeveniments. Sense saber ben bé com, apareixeran uns altaveus sobre el banc. Una dona gran, de cabells rossos i rinxolats s'atansarà als blocs de pedra. A les mans hi durà amb delicadesa una urna amb les meves cendres. Als ulls, del color de la mel, s’hi reflectiran records d’altres temps que combinaran amb el blau del cel, el verd del prat i el roig de la terra de l'illa. En uns altaveus apereguts dels no-res començarà a sonar Bird on a Wire de Leonard Cohen.

Coincidint amb les darreres notes de la cançó la dona destaparà l'urna i n'abocarà el contingut més enllà del respatller del banc. Una regolfada de vent atraurà les cendres i se les emportarà seguint formes capritxoses per damunt dels caps, per dipositar-les finalment com la pluja fina sobre el terra. Com una ombra, el grup es dirigirà cap al pou que es refugia sota un ullastre immens on guardaran uns minuts de silenci. Finalment tornaran amb recança cap als cotxes. Engegaran llurs motors i es posaran en marxa per allunyar-se del lloc fins a confondre’s amb el paisatge. Quan ja no es distingeixin ni la remor ronca dels motors ni la carícia dels pneumàtics sobre la pell del camí, el lloc recuperarà la seva quietud. Un lleuger cop de vent, o el que sigui, farà sonar una única vegada la campana. Al banc de pedra blanca el càntir seguirà oferint aigua fresca a qualsevol visitant.

TRAM 6: DE BINIMEL·LÀ A ALOCS

L’ETAPA

Aquesta és l’etapa més llarga i més dura del camí de Cavalls, i també una de les més espectaculars. Comença a la platja de Binimel·là, des d’on s’agafa el camí que en 30 min ens porta a l’atractiva i coneguda cala Pregonda. El sender segueix per la part posterior de la platja i, després de travessar un pinar ombrívol, arriba fins a cala Barril, caminant 30 min més. És a partir d’aquest punt que el camí s’enfila fins a cala en Calderer, caminant aproximadament 1 h i tot salvant diferents desnivells. A cala en Calderer, val la pena fer una aturada i refrescar-se, ja que encara ens queda 1 h i 30 minuts més de fort desnivell per salvar els penyals de Binidelfà i arribar fins als Alocs, el final de l’etapa.

Distància: 8,9 km • Dificultat: Alta • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls passa per una de les zones més abruptes de la costa de Menorca.

Transcorre íntegrament per una costa verge formada per contínues elevacions del terreny que n’afavoreixen l’atractiu paisatgístic, amb unes vistes úniques de la costa nord i poblades d’una important concentració de socarrells, molts d’ells endèmics. Travessa les platges verges de Binimel·là, cala Pregonda, cala Barril, cala en Calderer i els Alocs, ja siguin de sorra o còdols, totes elles amb zones humides de més o menys importància a la part posterior. Cala Pregonda, la més famosa de totes, destaca per les seves formacions de roca volcànica de tons clars, que protegeixen la platja. Al darrer tram, dalt dels penyals de Binidelfà, ens trobarem al punt més alt del recorregut, amb unes vistes espectaculars de la costa nord.

NO T’HO PERDIS

• Cala Pregonda: Platja verge d’arena daurada, ubicada en un marc natural incomparable. Molt concorreguda durant l’època turística. Més informació sobre cala Pregonda.

• Cala en Calderer: Petita cala verge, encaixada entre penya-segats, de sorra gruixuda i tons vermellosos.

Noms de llocs: Pla Vermell, Platja de Binimel·là, Calesmorts, Penyal de sa Morera, Dalt Pregondó, Platja de Salairó, Torrent de son Ametller, Illot de Pregondó, Cala Pregonda, Escull Llarg, Escull des Bitlo, Penyals Fogers, Cala Barril, Illa des Coloms, sa Creueta, Vermells de Sant Jordi, es Piló, Marina de Sant Jordi, Cala Calderer, Camí de Son Ametler-Sant Jordi, Torrent de Binidelfà, Terra Nova de Baix, Sa Talaia, Marina de son Ermità, Marina d’Enmig, Serra Rossa, Camí i Font dels Alocs, Es Alocs.

NOTES DE VIATGE. (06 D’OCTUBRE 2018): L’ETAPA REINA!

Mentre espero a na Magda, la taxista que em va encotxar en arribar d’Alcúdia a la Terminal del ferri de Ciutadella, observo la petita plaça d’Artrutx, tranquil·la i orientada al primer sol. M’esforço en recordar-la com la vaig veure en arribar-hi per primera vegada durant el viatge de final de curs amb els companys de quart de batxillerat de l’escola Costa i Llobera, l’any 1967. Guardo bé el record de dos o tres instants d’aquell moment, les motxilles amuntegades al peu de la font central, l’ombra que contrastava amb la llum del passeig de sa Contramurada il·luminat pel sol inclement de juny i el conjunt de persianes verdes tancades dels edificis d’una població tant solitària i silenciosa que em va fer pensar en un poblat de l’Oest, com els de les pel·lícules. La resta del records probablement es barregen amb el d’una foto dels anys 20 que vaig descobrir fa anys. La importància que aquesta plaça ha anat augmentant pertransforar-la en el meu centre particular de Ciutadella, doncs mai no m’he allotjat a més de 200 metres d’ella i des dels anys vuitanta solc allotjar-me a Ses Persianes, l’establiment situat en un dels laterals de la plaça. Em venen al cap les cases als carrers de Sant Joan 11, de Sant Francesc 15 o de Sant Rafael 4; penso en l’Hostal Oasis al carrer de Sant Isidre o el Menurka a Domingo Savio, el lloc més allunyat. Però des de tots ells, sempre he acabat tornant una i una altra vegada a aquesta plaça modesta, com si fos un centre de gravetat.

Em trovaba distret amb aquests pensaments quan finalment ha arribat el taxi a l'hora convinguda, per portar-me fins el restaurant de Binimel·là, on xarrupo un cafè mentre em mentalitzo, no sense un polsim de temor, per l’etapa que, segons diuen, és de les més llarga i dura del Camí de Cavalls. En marxa!

M’he aturat a Pregonda per refrescar-me abans d’enfilar el camí cap a les cales Barril i Calderer. Mai no m’havia arribat fins l’Escull Llarg que senyoreja la badia que inclou les cales Pregonda i l’anomenada Salairó amb els illots de Pregondó. La veritat és que està més lluny del que sembla i m’he entretingut bastant doncs no volia cansar-me inútilment. La visió que es té des dels quatre pams d’arena de l’escull encarats a Pregondó és una experiència. També ho és observar la corrua ininterrompuda de persones que recorren el camí de Son Ametller fins els quatre xalets que hi ha a l’extrem de ponent,  just sota la Puanta de Pregonda. La majoria es dirigeix a l’arena daurada de la platja, però observo que n’hi ha que retrobaré al Camí de Cavalls que reemprendré quan acabi de prendre aquestes notes. De lluny semblen formigues o mosques i jo mateix em censuro la comparació. Quan enfilo el camí empinat de la solana en direcció a Cala Barril m’arriben de lluny rialles i retalls de converses entre crits i càntics. Des de la carena faig per veure si em segueixen de molt lluny, però es troben en el bosc que acabo de travessar i no els puc distingir. Segueixen els crits i la gresca que no callen ni sota l’aigua. Després de passar la cala Barril, on no m’he pogut banyar a causa de l’excés d’algues, el camí s’emparra dret fins a un puig rocós des d’on es divisa, magnifica, cala Barril a la dreta i la part de la costa d’Es Vermells fins a Punta Calderer. Entenc la dificultat de la que tothom en parla quan m’adono que els segments de camí que puc entreveure travessen uns quants barrancs als quals hauré de baixar per tornar-me a emparrar després fins cadascuna de les comes. I el fort m’espera a partir de Cala Calderer! Mare meva on m’he fotut! Ara veig el grup que em persegueix amb els seus crits. Tot just els veig arribar a Barril. Són un parell de grups, una vintena de persones en total, en una corrua allargassada per la dificultat del camí que els separa i per això deuen cridar tant. M’apresso a reprendre el camí, quan veig que els primers inicien l’ascens cap on estic des de l’extrem occidental de Barril.

Suposo que les continues pujades i baixades els han fet desistir de seguir parlant tota l’estona. Fins a la platja de Cala Calderer on em trobo absolutament sol assegut en un vell tronc, hem anat jugant al gat i la rata. Quan jo baixava cap als incomptables barrancs ni els veia ni els sentia, doncs ells es trobaven a l’altre banda iniciant la pujada, però quan era jo el que pujava, aleshores els veia sobresortir per la carena anterior i començar el descens, per on jo havia baixat feia pocs minuts. Aleshores tornaven a acompanyar-me els crits d’ànim dels primers als més endarrerits.

- Adelanteeeeeeeee equipooooooooooo B! S’esgargamellava una noia dirigint-se a algú que em tapava la muntanya. Retallada contra el cel i des de la distància on jo em trobava he pensat amb malícia que seria un blanc fàcil.

Pel camí que arriba a Calderer en direcció contrària a la que segueixo, baixa una parella jove que em saluda i em pregunta si falta molt per arribar a Barril. La noia s’ha lesionat i li fa mal el genoll. Ella és francesa, es diu Noemí, ell italià i es diu Alessio. Els aconsello no arribar a Barril si està lesionada doncs és un tram que pot ser massa dur. Ens caiem bé i comentem la mala educació dels que ara baixen pel camí tortuós per on he arribat fins a Calderer, doncs flipen del sorollosos que són. Espanten les cabres que abans m’he creuat tranquil·lament entre la seva indiferència, s’apoderen de la petita casa que presideix la cala a base de crits i riures. La parella em pregunta rient com els he pogut aguantar i els explico la meva estratègia: esperar a Calderer per deixar-los passar, que m’avancin, i jo seguir al cap d’una estona, sol i tranquil. Però tinc el fat en contra i així que els baladrers arriben a la sorra, s’hi asseuen i comencen a treure coses per fer un esmorzar. Veig la meva oportunitat i emprenc la marxa entre somriures còmplices i desitjos de bona sort mutus amb l’Alessio i la Noemí.

Collons d’etapa! 10 quilòmetres de continues pujades i baixades extremament empinades, plenes de còdols i pedres que rodolen sota els peus. En alguns llocs la pujada és tant vertical que s’ha d’anar amb quatre ulls per no relliscar ja que no hi ha vegetació on agafar-se i la caiguda probablement seria aturada per les roques que esperen al fons. La costa després de Calderer és de proporcions colossals per a algú com jo que no fa excursions serioses des dels catorze o uinze anys, quan em van fer fora dels escoltes. Quan he arribat a dalt, després de diversos falsos avisos d’un final desitjat a la desesperada, no podia dir fava i m’he hagut d’asseure una bona estona a esperar que es normalitzessin tant la respiració i la transpiració com el ritme cardíac. No he tardat en escoltar de nou el xivarri dels excursionistes esverats i he hagut de rempendre el camí sense estar recuperat del tot. El cas és que m’adono que estan habituats a les caminades, van equipats i porten un bon ritme de marxa que jo no podré seguir. És qüestió de temps que m’acabin atrapant.

Finalment, els cridaners m’han atrapat, per sort a prop de l’única ombra amb que he trobat  des de la zona boscada en sortir de Pregonda. Ens hem saludat, els he deixat passar mentre em refrescava, assedegat pel cansament. Assegut a la pedra plana que em fa de seient, m’he tret les botes, els mitjons i aprofito per dinar. Realment és, de llarg, el tram més dur que recordo però que paga la pena per l’espectacularitat dels paisatges i perquè, ara que ja sembla haver passat el pitjor, la satisfacció per l’esforç compensa plenament aquest. Cansat i pletòric em reconcilio amb el món i agraeixo a Menorca la capacitat que té de sorprendre’m fent-me sentir lliure i feliç.

Quan arribo al torrent que desemboca a Alocs, entre la Serra Rossa i la serra de la Marina de Santa Elisabet i que és el final del trajecte on m’espera l’Scotter des d’ahir, novament les veus m’indiquen la proximitat dels acompanyants involuntaris de l’etapa. Però ara em donen una alegria, doncs distingeixo perfectament pels seus comentaris que lamenten els dos quilòmetres que encara els queden de pujada de pujada fins a la tanca on han quedat amb la furgoneta que els ha de recollir. M’alegro d’haver baixat amb la moto fins a Alocs doncs i d’estalviar-me aquests dos quilometres de camí que resultaria un dur un cop de gràcia final als meus castigats bessons. Somric interiorment per la petita revenja quan els saludo en passar per entre ells cap a la moto, el trasto, que m’espera amb les claus visiblement posades al pany del contacte i a la que miren amb una certa enveja gens dissimulada. Com que no puc evitar sentir els seus comentaris sobre la manca de cobertura que els impedeix avisar que els vinguin a recollir, m’ofereixo a portar a qui vulgui fins la carretera, on probablement hi haurà cobertura, i així els que pugin caminant no hauran d’esperar tanta estona que els vinguin a recollir.

Puja un dels homes al seient del meu darrere i abans d’arribar a la tanca de fusta avancem la Noemí i l’Alessió que pugen fatigosament, doncs expliquen que han creuat pel dret la fincs de Son Ermità. Ens saludem amb alegria. Quan arribem a la tanca el meu acompanyant encara no té cobertura i segueixo pel camí asfaltat avall fins al trencall amb el camí de Son Abatzer on finalment pot telefonar. Baixo de la moto i immediatament ens acull el silenci. Comento el valor d’aquell silenci, sense fer al·lusions impertinents. Coincideix com pensant en una altra cosa en la bellesa que ens rodeja i en la perfecció de les formes. Jo em disposo a fer  unes pipades d’un peta com a premi per l’esforç i ell se’n torna a trobar la resta del grup. Estic content d’haver-los ajudat malgrat que m’han dao er dia. Somric per mi i em sento en plenitud en aquesta coma des d’on domino dues valls que fan l’efecte de ser jardins.

M'arriba la remor d'un motor en apropar-se i resulta ser una autocaravana Volkswagen ruïnosa conduïda per l’Alessió amb la Noemí al seient del co-pilot. Des de la distància els ensenyo el mig peta que encara em queda i la Noemí, que és la primera en captar la idea, es posa les mans al cap rient mentre deixar anar una exclamació de sorpresa i satisfacció a la vegada. Els faig senyals que no s’aturin i allargo la ma a la Noemí que em pren el peta al vol. Han flipat mandonguilles i encara deuen flipar, però aquestes coses són les que poden passar a Menorca, he pensat, l’illa on gairebé tot és possible. La furgoneta avança en direcció al sol baix, enmig del jardí que s’estira fins l'horitzó talment el final d’una pel·lícula on the road again. La llum em commou mentre observo com s’allunyen els nous amics que previsiblement no veuré més però que probablement ens recordarem. Noemí i Alessio, sé els seus noms i ells saben el meu. Contrasta amb el grup d’excursionistes del camí, que tot i haver-hi estat més estona i haver conversat per com solucionar un problema, no se’ns ha acudit presentar-nos, ni a ells ni a mi. Tot a lloc, justícia poètica.

Em dutxo i m’arribo, descansat a Sant Nicolau per no perdre’m la posta. Més tard he de trobar-me amb la Susanne, la Ulrike i les filles, Jada i Karla, per sopar. Em ve al cap la tarda, l’autocaravana i Samba pa tí, i amb el tema de Santana se’m desplega la imatge de la Conxi al Barbary de Sant Sadurní ballant amb mi, deu fer una quarantena d’anys. M’entristeix  el record de la seva mort prematura a causa i desitjo que hagués estat una estona en aquesta pau hipnòtica de quan el sol és un disc vermell que es deixa mirar fit a fit. Ha estat un dia intens, dur, exuberant i m’agrada cloure’l amb un moment dolç en què em sento acompanyat per una màgia que no sé d’on ve, però que em parla d’amors i d’amistats a qui m’encomano.