TRAM 6: DE BINIMEL·LÀ A ALOCS

L’ETAPA

Aquesta és l’etapa més llarga i més dura del camí de Cavalls, i també una de les més espectaculars. Comença a la platja de Binimel·là, des d’on s’agafa el camí que en 30 min ens porta a l’atractiva i coneguda cala Pregonda. El sender segueix per la part posterior de la platja i, després de travessar un pinar ombrívol, arriba fins a cala Barril, caminant 30 min més. És a partir d’aquest punt que el camí s’enfila fins a cala en Calderer, caminant aproximadament 1 h i tot salvant diferents desnivells. A cala en Calderer, val la pena fer una aturada i refrescar-se, ja que encara ens queda 1 h i 30 minuts més de fort desnivell per salvar els penyals de Binidelfà i arribar fins als Alocs, el final de l’etapa.

Distància: 8,9 km • Dificultat: Alta • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls passa per una de les zones més abruptes de la costa de Menorca.

Transcorre íntegrament per una costa verge formada per contínues elevacions del terreny que n’afavoreixen l’atractiu paisatgístic, amb unes vistes úniques de la costa nord i poblades d’una important concentració de socarrells, molts d’ells endèmics. Travessa les platges verges de Binimel·là, cala Pregonda, cala Barril, cala en Calderer i els Alocs, ja siguin de sorra o còdols, totes elles amb zones humides de més o menys importància a la part posterior. Cala Pregonda, la més famosa de totes, destaca per les seves formacions de roca volcànica de tons clars, que protegeixen la platja. Al darrer tram, dalt dels penyals de Binidelfà, ens trobarem al punt més alt del recorregut, amb unes vistes espectaculars de la costa nord.

NO T’HO PERDIS

• Cala Pregonda: Platja verge d’arena daurada, ubicada en un marc natural incomparable. Molt concorreguda durant l’època turística. Més informació sobre cala Pregonda.

• Cala en Calderer: Petita cala verge, encaixada entre penya-segats, de sorra gruixuda i tons vermellosos.

Noms de llocs: Pla Vermell, Platja de Binimel·là, Calesmorts, Penyal de sa Morera, Dalt Pregondó, Platja de Salairó, Torrent de son Ametller, Illot de Pregondó, Cala Pregonda, Escull Llarg, Escull des Bitlo, Penyals Fogers, Cala Barril, Illa des Coloms, sa Creueta, Vermells de Sant Jordi, es Piló, Marina de Sant Jordi, Cala Calderer, Camí de Son Ametler-Sant Jordi, Torrent de Binidelfà, Terra Nova de Baix, Sa Talaia, Marina de son Ermità, Marina d’Enmig, Serra Rossa, Camí i Font dels Alocs, Es Alocs.

NOTES DE VIATGE. (06 D’OCTUBRE 2018): L’ETAPA REINA!

Mentre espero a na Magda, la taxista que em va encotxar en arribar d’Alcúdia a la Terminal del ferri de Ciutadella, observo la petita plaça d’Artrutx, tranquil·la i orientada al primer sol. M’esforço en recordar-la com la vaig veure en arribar-hi per primera vegada durant el viatge de final de curs amb els companys de quart de batxillerat de l’escola Costa i Llobera, l’any 1967. Guardo bé el record de dos o tres instants d’aquell moment, les motxilles amuntegades al peu de la font central, l’ombra que contrastava amb la llum del passeig de sa Contramurada il·luminat pel sol inclement de juny i el conjunt de persianes verdes tancades dels edificis d’una població tant solitària i silenciosa que em va fer pensar en un poblat de l’Oest, com els de les pel·lícules. La resta del records probablement es barregen amb el d’una foto dels anys 20 que vaig descobrir fa anys. La importància que aquesta plaça ha anat augmentant pertransforar-la en el meu centre particular de Ciutadella, doncs mai no m’he allotjat a més de 200 metres d’ella i des dels anys vuitanta solc allotjar-me a Ses Persianes, l’establiment situat en un dels laterals de la plaça. Em venen al cap les cases als carrers de Sant Joan 11, de Sant Francesc 15 o de Sant Rafael 4; penso en l’Hostal Oasis al carrer de Sant Isidre o el Menurka a Domingo Savio, el lloc més allunyat. Però des de tots ells, sempre he acabat tornant una i una altra vegada a aquesta plaça modesta, com si fos un centre de gravetat.

Em trovaba distret amb aquests pensaments quan finalment ha arribat el taxi a l'hora convinguda, per portar-me fins el restaurant de Binimel·là, on xarrupo un cafè mentre em mentalitzo, no sense un polsim de temor, per l’etapa que, segons diuen, és de les més llarga i dura del Camí de Cavalls. En marxa!

M’he aturat a Pregonda per refrescar-me abans d’enfilar el camí cap a les cales Barril i Calderer. Mai no m’havia arribat fins l’Escull Llarg que senyoreja la badia que inclou les cales Pregonda i l’anomenada Salairó amb els illots de Pregondó. La veritat és que està més lluny del que sembla i m’he entretingut bastant doncs no volia cansar-me inútilment. La visió que es té des dels quatre pams d’arena de l’escull encarats a Pregondó és una experiència. També ho és observar la corrua ininterrompuda de persones que recorren el camí de Son Ametller fins els quatre xalets que hi ha a l’extrem de ponent,  just sota la Puanta de Pregonda. La majoria es dirigeix a l’arena daurada de la platja, però observo que n’hi ha que retrobaré al Camí de Cavalls que reemprendré quan acabi de prendre aquestes notes. De lluny semblen formigues o mosques i jo mateix em censuro la comparació. Quan enfilo el camí empinat de la solana en direcció a Cala Barril m’arriben de lluny rialles i retalls de converses entre crits i càntics. Des de la carena faig per veure si em segueixen de molt lluny, però es troben en el bosc que acabo de travessar i no els puc distingir. Segueixen els crits i la gresca que no callen ni sota l’aigua. Després de passar la cala Barril, on no m’he pogut banyar a causa de l’excés d’algues, el camí s’emparra dret fins a un puig rocós des d’on es divisa, magnifica, cala Barril a la dreta i la part de la costa d’Es Vermells fins a Punta Calderer. Entenc la dificultat de la que tothom en parla quan m’adono que els segments de camí que puc entreveure travessen uns quants barrancs als quals hauré de baixar per tornar-me a emparrar després fins cadascuna de les comes. I el fort m’espera a partir de Cala Calderer! Mare meva on m’he fotut! Ara veig el grup que em persegueix amb els seus crits. Tot just els veig arribar a Barril. Són un parell de grups, una vintena de persones en total, en una corrua allargassada per la dificultat del camí que els separa i per això deuen cridar tant. M’apresso a reprendre el camí, quan veig que els primers inicien l’ascens cap on estic des de l’extrem occidental de Barril.

Suposo que les continues pujades i baixades els han fet desistir de seguir parlant tota l’estona. Fins a la platja de Cala Calderer on em trobo absolutament sol assegut en un vell tronc, hem anat jugant al gat i la rata. Quan jo baixava cap als incomptables barrancs ni els veia ni els sentia, doncs ells es trobaven a l’altre banda iniciant la pujada, però quan era jo el que pujava, aleshores els veia sobresortir per la carena anterior i començar el descens, per on jo havia baixat feia pocs minuts. Aleshores tornaven a acompanyar-me els crits d’ànim dels primers als més endarrerits.

- Adelanteeeeeeeee equipooooooooooo B! S’esgargamellava una noia dirigint-se a algú que em tapava la muntanya. Retallada contra el cel i des de la distància on jo em trobava he pensat amb malícia que seria un blanc fàcil.

Pel camí que arriba a Calderer en direcció contrària a la que segueixo, baixa una parella jove que em saluda i em pregunta si falta molt per arribar a Barril. La noia s’ha lesionat i li fa mal el genoll. Ella és francesa, es diu Noemí, ell italià i es diu Alessio. Els aconsello no arribar a Barril si està lesionada doncs és un tram que pot ser massa dur. Ens caiem bé i comentem la mala educació dels que ara baixen pel camí tortuós per on he arribat fins a Calderer, doncs flipen del sorollosos que són. Espanten les cabres que abans m’he creuat tranquil·lament entre la seva indiferència, s’apoderen de la petita casa que presideix la cala a base de crits i riures. La parella em pregunta rient com els he pogut aguantar i els explico la meva estratègia: esperar a Calderer per deixar-los passar, que m’avancin, i jo seguir al cap d’una estona, sol i tranquil. Però tinc el fat en contra i així que els baladrers arriben a la sorra, s’hi asseuen i comencen a treure coses per fer un esmorzar. Veig la meva oportunitat i emprenc la marxa entre somriures còmplices i desitjos de bona sort mutus amb l’Alessio i la Noemí.

Collons d’etapa! 10 quilòmetres de continues pujades i baixades extremament empinades, plenes de còdols i pedres que rodolen sota els peus. En alguns llocs la pujada és tant vertical que s’ha d’anar amb quatre ulls per no relliscar ja que no hi ha vegetació on agafar-se i la caiguda probablement seria aturada per les roques que esperen al fons. La costa després de Calderer és de proporcions colossals per a algú com jo que no fa excursions serioses des dels catorze o uinze anys, quan em van fer fora dels escoltes. Quan he arribat a dalt, després de diversos falsos avisos d’un final desitjat a la desesperada, no podia dir fava i m’he hagut d’asseure una bona estona a esperar que es normalitzessin tant la respiració i la transpiració com el ritme cardíac. No he tardat en escoltar de nou el xivarri dels excursionistes esverats i he hagut de rempendre el camí sense estar recuperat del tot. El cas és que m’adono que estan habituats a les caminades, van equipats i porten un bon ritme de marxa que jo no podré seguir. És qüestió de temps que m’acabin atrapant.

Finalment, els cridaners m’han atrapat, per sort a prop de l’única ombra amb que he trobat  des de la zona boscada en sortir de Pregonda. Ens hem saludat, els he deixat passar mentre em refrescava, assedegat pel cansament. Assegut a la pedra plana que em fa de seient, m’he tret les botes, els mitjons i aprofito per dinar. Realment és, de llarg, el tram més dur que recordo però que paga la pena per l’espectacularitat dels paisatges i perquè, ara que ja sembla haver passat el pitjor, la satisfacció per l’esforç compensa plenament aquest. Cansat i pletòric em reconcilio amb el món i agraeixo a Menorca la capacitat que té de sorprendre’m fent-me sentir lliure i feliç.

Quan arribo al torrent que desemboca a Alocs, entre la Serra Rossa i la serra de la Marina de Santa Elisabet i que és el final del trajecte on m’espera l’Scotter des d’ahir, novament les veus m’indiquen la proximitat dels acompanyants involuntaris de l’etapa. Però ara em donen una alegria, doncs distingeixo perfectament pels seus comentaris que lamenten els dos quilòmetres que encara els queden de pujada de pujada fins a la tanca on han quedat amb la furgoneta que els ha de recollir. M’alegro d’haver baixat amb la moto fins a Alocs doncs i d’estalviar-me aquests dos quilometres de camí que resultaria un dur un cop de gràcia final als meus castigats bessons. Somric interiorment per la petita revenja quan els saludo en passar per entre ells cap a la moto, el trasto, que m’espera amb les claus visiblement posades al pany del contacte i a la que miren amb una certa enveja gens dissimulada. Com que no puc evitar sentir els seus comentaris sobre la manca de cobertura que els impedeix avisar que els vinguin a recollir, m’ofereixo a portar a qui vulgui fins la carretera, on probablement hi haurà cobertura, i així els que pugin caminant no hauran d’esperar tanta estona que els vinguin a recollir.

Puja un dels homes al seient del meu darrere i abans d’arribar a la tanca de fusta avancem la Noemí i l’Alessió que pugen fatigosament, doncs expliquen que han creuat pel dret la fincs de Son Ermità. Ens saludem amb alegria. Quan arribem a la tanca el meu acompanyant encara no té cobertura i segueixo pel camí asfaltat avall fins al trencall amb el camí de Son Abatzer on finalment pot telefonar. Baixo de la moto i immediatament ens acull el silenci. Comento el valor d’aquell silenci, sense fer al·lusions impertinents. Coincideix com pensant en una altra cosa en la bellesa que ens rodeja i en la perfecció de les formes. Jo em disposo a fer  unes pipades d’un peta com a premi per l’esforç i ell se’n torna a trobar la resta del grup. Estic content d’haver-los ajudat malgrat que m’han dao er dia. Somric per mi i em sento en plenitud en aquesta coma des d’on domino dues valls que fan l’efecte de ser jardins.

M'arriba la remor d'un motor en apropar-se i resulta ser una autocaravana Volkswagen ruïnosa conduïda per l’Alessió amb la Noemí al seient del co-pilot. Des de la distància els ensenyo el mig peta que encara em queda i la Noemí, que és la primera en captar la idea, es posa les mans al cap rient mentre deixar anar una exclamació de sorpresa i satisfacció a la vegada. Els faig senyals que no s’aturin i allargo la ma a la Noemí que em pren el peta al vol. Han flipat mandonguilles i encara deuen flipar, però aquestes coses són les que poden passar a Menorca, he pensat, l’illa on gairebé tot és possible. La furgoneta avança en direcció al sol baix, enmig del jardí que s’estira fins l'horitzó talment el final d’una pel·lícula on the road again. La llum em commou mentre observo com s’allunyen els nous amics que previsiblement no veuré més però que probablement ens recordarem. Noemí i Alessio, sé els seus noms i ells saben el meu. Contrasta amb el grup d’excursionistes del camí, que tot i haver-hi estat més estona i haver conversat per com solucionar un problema, no se’ns ha acudit presentar-nos, ni a ells ni a mi. Tot a lloc, justícia poètica.

Em dutxo i m’arribo, descansat a Sant Nicolau per no perdre’m la posta. Més tard he de trobar-me amb la Susanne, la Ulrike i les filles, Jada i Karla, per sopar. Em ve al cap la tarda, l’autocaravana i Samba pa tí, i amb el tema de Santana se’m desplega la imatge de la Conxi al Barbary de Sant Sadurní ballant amb mi, deu fer una quarantena d’anys. M’entristeix  el record de la seva mort prematura a causa i desitjo que hagués estat una estona en aquesta pau hipnòtica de quan el sol és un disc vermell que es deixa mirar fit a fit. Ha estat un dia intens, dur, exuberant i m’agrada cloure’l amb un moment dolç en què em sento acompanyat per una màgia que no sé d’on ve, però que em parla d’amors i d’amistats a qui m’encomano.

TRAM 7: D'ES ALOCS A LA VALL D'ALGAIARENS

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença al codolar dels Alocs, vorejant la costa durant 30 min fins a l’alçada de cala Pilar. Si volem accedir a aquesta platja, unes escales de fusta a mà dreta ens faciliten l’accés. El camí de Cavalls, però, segueix recte, oferint-nos unes bones perspectives de la platja, passant a tocar d’una font natural d’aigua dolça, fins a arribar a un pinar on trobarem unes taules de pícnic ideals per fer un aturada. El sender segueix uns 30 min més fins a baixar al Pla de Mar. A partir d’aquest punt, el camí s’endinsa cap a l’interior travessant una extensa zona de bosc i terres de cultiu que ens acompanyaran unes 2 h fins a arribar a les platges d’Algaiarens o de la Vall, una gran cala formada per dues platges verges: la platja des Tancats i la platja des Bot.

Distància: 9,7 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls destaca per la diversitat d’ambients que travessa. La zona de cala Pilar és important per la seva riquesa d’endemismes vegetals, que conviuen amb la vegetació pròpia dels arenals i de la zona litoral. Més a l’interior hi trobem uns dels alzinars més ben conservats de l’illa. Després del Pla de Mar, el camí s’endinsa cap a l’interior per salvar el gran obstacle geogràfic de la Muntanya Mala, travessant boscos on a la primavera ens serà fàcil sentir el cant del rossinyol o el refilar agut del bruel (reietó cella-blanca), l’ocell més petit d’Europa. El tram final voreja terres de cultiu fins a arribar a les platges d’Algaiarens, amb un espectacular sistema dunar i una llacuna litoral d’aigües a la platja des Bot.

Noms de llocs: Es Alocs, Escull des Barco, Cala Pilar, Penyal de ses Coves, Sa Bombarda, Macar d’Alforinet, Font de sa Taula, Canal i Font des Ports, Puig Julià, Coves de l’Amo en Marc, s’Hort Nou, Na Salada de s’Hort, Algaiarens, Pujol de sa Taula, Pleta de ses Lluques, Na Tombada, Boer Vell, Torrent de la Vall, La Vall, Puig Tremolor, Sa Cantina, Pinar de Son Àngel, Cala d’Algaiarens amb les platges des Bot i des Tancats.

NOTES DE VIATGE. (05 D’OCTUBRE 2018): 

Esmorzo a les vuit, una mica més tard de l'habitual, per coincidir a Ses Persianes amb en Joan, ara jubilat i copropietari de l’establiment, amb n’Àngel i els altres germans. En Joan acostuma a esmorzar amb alguns amics al seu antic lloc de treball. En Biel, que va morir i de qual en parlaré més endavant, va morir fa temps, però jo l’havia conegut en unes altres circumstàncies i també en guardo un gran record.

Aquests germans i na Consol són la meva petita família a Menorca. Amb na Consol l’amistat ve de les primeres vegades que vaig viatjar a l’Illa amb en Norbert o en Kike, i encara de la setmana santa del 79 a Ciutadella, a casa del Víctor., amb la Rosa i el David. Na Consol n’era amiga i, vam tornar a coincidir tot quallant l’amistat. Més o manco des que a mitjans dels 80 en Kike i jo vam començar a allotjar-nos al minúscul hostal de vuit habitacions que en Joan i n’Àngel lloguen sobre el bar Ses Persianes. Ha estat casa meva a Menorca. L’amistat amb els germans ha accentuat el meu sentiment de pertinença per atracament (1) i ha afavorit un  esbós a vol d'ocell de l’Illa, el qual no ha deixat de reblar els vincles amb Ciutadella, Menorca i les Illes en General. Tenim establert un traç eteri que m’apropa a la Menorca que ja no existeix. Gràcies a ells i a na Consol mantinc viu el record d’una Menorca que confirma que la “joie de vivre” viscuda a l’illa no va ser cap miratge.

- “Bé, hem aguantat un poc més que ets altres, però al capdavall, també hem cedit a sa pressió”, em confirma en Joan. I continua:

- “Molta de sa gent que ve ara ja no sap on ve, a què ve, ni què és Menorca… llei de vida.”

Cada vegada veig més forasters i turistes calçats amb xancles brasileres. És un símptoma que confirma la teoria d’en Joan de Ses Persianes. Les avarques i la resta de calçats de pell de vaca habituals a Menorca, com ses porqueres, avarques tapades o ses botes amb sivella, que ja quasi no se’n veuen, tret d’autòctons, estiuejants establerts i poca cosa més. Els joves s’apunten a la moda de calçat esportiu. Un fet similar es dona amb el Gin, que ara forma part de l’aparador quan era una part fonamental del paisatge.

L'illa de Menorca va estar sota dominació britànica des del 1712 fins al 1802, moment en què va tornar definitivament a ser ‘espanyola’. La influència anglesa a Menorca és indubtable i perceptible clarament avui en dia, i es veu reflectida en la ginebra com en identitat cultural. Durant la dominació anglesa a Menorca es va començar a produir ginebra adreçada als soldats que hi estaven destinats, però va passar progressivament a ser valorat i consumit pels illencs, de manera que va sobreviure a la desocupació dels consumidors originals. En un principi la ginebra s'elaborava a partir d'aiguardent obtingut per la fermentació de cereals, seguit d'una posterior destil·lació i aromatització amb baies de ginebró, per distintes tècniques. Se li addicionaven també altres ingredients com ara llavors i grans de coriandre, arrel d'angèlica, canyella, comí, pell de taronja, etc. Actualment la legislació europea accepta que les begudes espirituoses «al ginebró», puguin ser obtingudes per l'aromatització amb baies de ginebró, d'alcohol etílic d'origen agrícola, d'un aiguardent o un destil·lat de cereals. L'esperit mediterrani de l'illa de Menorca va fer que s'optés per un alcohol d'origen vínic, en lloc del procedent dels cereals. Aquest toc mediterrani, juntament amb algunes herbes aromàtiques dóna al Gin de Menorca el seu caràcter i personalitat. Ara forma part de la història, del gust, dels costums i de les celebracions dels menorquins i, per extensió, de molts habitants de les altres illes i de la resta de Països Catalans. El 1997 es va aprovar el reglament de la denominació geogràfica Gin de Menorca, la qual cosa permet per una part protegir el nom geogràfic, i per l'altra evitar la competència deslleial i garantir la qualitat del producte.

Però els canvis són més profunds, gens anecdòtics i afecten sobretot la minsa economia, pràcticament aturada fora de la temporada d’estiu, mentre que s'observa un component de canvi de mentalitat generacional. El decaïment de gran part de les cases de camp, habitualment grans casalots de pedra marès elegants i senyorials, rodejats de grans extensions de terreny, s’han convertit en hostals o cases d’agroturisme. En altres casos s’ha urbanitzat el terreny i s’han abandonat tant la masia com l’activitat agrícola. Les administracions han prioritzat doblar carrils a carreteres caríssimes de mantenir que només col·lapsen a l’estiu, a provar altres solucions comprovades en destins turístic de tot el món. Comento aquestes i altres coses a en Joan deixant-li entreveure que probablement aquest sigui es darrer viatge. Primer es pensa que es deu  a què tanquen el negoci d’hostal. Quan li explico el dolor que sento davant la pèrdua de personalitat en diferents àmbits de l’illa, ho entén i em comenta que a vegades ell també en marxaria. Però ‘on aniria millor que aquí’, es pregunta en veu alta. I té raó. Malgrat les pèrdues, Menorca contínua essent un lloc privilegiat que satisfà les expectatives de qui busqui la bellesa primigènia de la Mediterrània.

He partit aviat, doncs la ruta prevista per avui tot i no ser molt llarga, entre 9 i 10 quilòmetres, és de dificultat mitjana i a més acaba a Algaiarens, un indret que mai no en tinc prou. Sento que m’hi esperen una vegada més la llum intensa filtrada per la boirina subtil que embolcalla el silenci, l’olor dels boscos, els tancats i els camins frondosos per la humitat acumulada. Vaig amb el trasto fins als Alocs on la deixaré fins demà. Avui toca el tram entre Alocs i La Vall d’Algaiarens, passant per ses cales des Pilar. Cada vegada em queda menys per haver fet la volta sencera a l’Illa, i començo a sentir-me una mica “veteranu”.

M’assec a escriure en una paret seca, em trec el barret que em protegeix del sol i deixo que la mica d’aire m’esbulli els cabells. No puc descriure l’eufòria i la plenitud que m’omple en aquest moment. No puc evitar sentir-me al capdamunt del cim del món, del meu món, quan prenc consciència de ser dalt de tot d’una de les carenes més altes del tram. Diviso la gran massa de la Muntanya Mala i els Penyals de sa Falconera al fons, on formen la Punta de l’Anticrist. A primer terme els esculls des Barco i cala Pilar,. Un lloc que vull meu per la bellesa majestuosa que em commou. Emocionat penso en persones amb qui compartiria aquest moment i faig la foto, malgrat la inabastable combinació de bellesa i encantament, una dolça impotència m’humiteja els ulls. Un lloc per quedar-s’hi.

Fa calor i m’he anat creuant una munió de sargantanes que s'esmunyien davant les meves passes, multitud de papallones grogues, precioses i un exèrcit de llagosts. Fins i tot jo, que no em fixo gaire amb insectes ni animalons petits, m’he adonat de la gran quantitat de petites bestioles, escarbatets, marietes... També uns mosquits que de tant en tant et claven una fava que et deixa distret, tot cal dir-ho. El camí des Alocs fins a Pilar és incòmode i pedregós, ple de petits desnivells constants, però se’m fa curt si el comparo amb la primera vegada que el vam recorre amb l’Anna. Juraria que el camí passava més ran de mar amb més desnivells i més forts, doncs se’ns va fer inacabable.

Ara em trobo a l’extrem de llevant de Pilar entre sorra, roques i l’aigua calmada. Encara no fa prou calor per a un bany i aprofito per escriure assegut en una pedra, amb els peus dins l’aigua. Veig les meves pròpies petjades enfonsades en la sorra granelluda. Peuades d’amunt s’arena, penso en la cançó d'en Cris Juanico. Contemplo la penya enorme de la Punta de l’Anticrist des de lluny i les roques argiloses ran de l’aigua, on amb l’Anna ens empastifàvem d’argila per fer una neteja de pell que deixava les nostres pells com la d’un nadó. Clar que passàvem 3 dies tacant tovalloles de fang. Ara està prohibit per l’erosió que en causava l’excés. M’he estat una bona estona a Pilar i  després d’una primera ingesta de mandarines toca seguir la ruta cap a La Vall.

Segueixo el camí que surt de l’extrem oriental de la cala tot recorrent, costa amunt, la Punta des carregador, quan a mitja alçada em topo amb una cavitat a la roca que protegeix el degoteig d’una font diminuta amb una vitrina que guarda la imatge de la verge del Pilar. Als seus peus, alguns caminants hi deixen petxines, pedres o canyes amb inscripcions que donen fe que tal dia de tal any algú estimava algú altre. M’entretinc a llegir-ne alguns i començo a buscar algun lloc on poder deixar la meva petjada. Trobo un tros de canyís on poder-hi escriure alguna cosa. La llista dels que m’estimo és massa llarga i la canya massa curta. Finalment em decanto per escriure ‘peuades damunt s’arena’, vers que em balla pel cap fa estona i que resumeix perfectament l’estat en què em trobo en escriure-ho. Repeteixo la frase a mitja veu amb la fonètica tant suau de l’accent menorquí tot fruint de la connexió amb l’entorn i permeto que la imatge de les meves peuades damunt s’arena de ses cales des Pilar, em quedi fixada també als records d’aquest dia .

Peuades damunt s’arena
Si vens em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca,
i tu per jo et tornaràs loca.
[...]
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d’aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t’estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

(Si véns – Ja t’ho diré)

El recorregut s’enfila per un pendent suau que voreja el Penyal de Ses Coves i, un cop arribat al punt més elevat, baixa fins a sa Bombarda, ran de mar. És espectacular malgrat l'aridesa i la poca vegetació. Just després d’aquesta cala ample, el camí gira a l’esquerra seguint el Canaló de sa Fonts des Porcs, ran d’un bosc d’alzines i pins en el qual s’acaba endinsant per tramuntar fins el pendent que baixa suaument fins l’extrem més oriental de La Vall d’Algaiarens. És un territori desconegut fins ara per mi i el vaig desvelant amb fruïció. En arribar al punt més alt, just abans que el camí iniciï la baixada, descobreixo a mà dreta la font de la Teula en un clar de bosc ombrívol i una mica apartat del camí. És un lloc que destil·la pau i un ambient fresc que agraeixo, així que aprofito per carregar l’ampolla d’aigua fresca i descansar. Deixo la motxilla sobre unes pedres, em trec la samarreta amarada de suor per estendre-la al sol i, vençut per la gana,  em cruspeixo un parell de formatjades. És d’hora, encara no és migdia i des que he deixat enrere la cala des Pilar estic completament sol al bosc, així que allargo l’aturada per assaborir l’exclusivitat.

Relaxat i amb la mirada perduda més enllà de les copes dels arbres em pregunto les raons que em van fer decidir pel teatre. Va passar l’estiu de 1968 quan vaig assistir a la representació de Juli Cèsar, de Shakespeare, que em canvià la vida. Un diumenge de maig pel matí poc abans de complir anys, quan encara no havia entrat en contacte amb aquest món, passejava amb la Carme per l’escullera del port de Barcelona i em lamentava d’arribar ja als setze. Meitat perquè em sentia una mica deprimit, meitat per fer-me l'important. Trobava que la meva vida es trobava en un cruïlla. A punt d’acabar el batxillerat se'm feia molt costa amunt continuar estudiant, però no tenia ni idea de què volia fer amb la meva vida. No feia tant que havia anat deixant la lectura dels llibres de Guillermo, fins aleshores devorats amb passió, mentre que el moviment hippie començava a arribar als carrers de Barcelona i m’atreia perquè em despertava molta curiositat;  semblava una transició prou coherent per seguir, mans a les butxaques, les passes del meu heroi de pubertat. A casa m’animaven a seguir estudiant, però tenia una paret davant, el trauma causat per un fill de puta falangista, sàdic i professor de Formación dels Espíritu Nacional, Higinio Pérez Maldonado, que m’havia fet perdre dos cursos i m'havia apartant dels companys i amics que tenia des dels 10 anys. En paral·lel, l’esperit contracultural i anti-sistema (franquista, aleshores) de les noves tendències desvetllaven en mi rebuig pel món materialista del treball. Menyspreava els diners i no volia que ningú em manés en una feina; d’altra banda, el món dels negocis que significaria seguir les passes del pare, el trobava una monstruositat i una mandra immensa. Així doncs, la clau era trobar una activitat que m’agradés tant que estigués disposat a fer-la sense més condicions. No són gaires les persones que ho aconsegueixen! -  em deia. Descartava pilots de cotxes o de motos com Jim Clark o Giacomo Agostini, que  l’Oriol, el Lluís i jo admiràvem. Altres alternatives eren els músics, jo estava hipnotitzat pels Beatles, els Stones i tota la música dels seixanta, com tota la meva generació. Però també sabia que era un somni a pesar que havia après a tocar la guitarra pel meu compte. Ja només quedaven artistes i jo no tenia cap talent, atletes i jo odiava l’exercici físic… O els assassins a sou. Potser aquella funció de l’obra de Shakespeare i el contacte amb la companyia, amics i companys del meu germà Xavier, em va obrir realment els ulls... o potser em vaig agafar al primer tren que passava. El fet és que a lo tonto a lo tonto em vaig quedar amb el teatre i encara no en sé les autèntiques raons.

A la Vall d’Algaiarens s’hi entra per s’Hort Nou pel camí que passa sota un túnel verd fet de branques baixes d’alzines, heures i altres plantes enfiladisses. Camino per sota l’arc emocionat ja per endavant. Tinc el record diàfan de l’horabaixa en què amb en Norbert vam arribar per primera vegada a La Vall. Per cert, em pensava que la memòria em jugava una mala passada, però no: l’home que ens va aturar per impedir-nos l’entrada i que semblava el guarda d’algun feu sicilià, sí que duia una carabina penjada a l’esquena. És molt probable que fos el propi Marquès, encara el propietari aleshores de La Vall, al qual se li’n va anar l’olla en perdre un territori immens a mans dels bancs, o viceversa. Em balla pel cap que algú em va dir que era la propietat, en el seu conjunt, més gran de cap illa de l’Estat espanyol. El cas és que es posava ell personalment a controlar, carabina en ma, que només entressin menorquins a les seves propietats. Amb nosaltres feu una excepció. Recordo que dos anys més tard, per poder-hi anar amb la Companyia de Teatre El Mentider, ja vam haver de demanar permís a La Caixa.

Podria passejar-hi durant hores, mans a les butxaques, badant i rivalitzant amb les passes sense rumb de Guillermo. Finalment surto del túnel d’alzines i s’obre al meu davant la plenitud de la vall. Entretant ressonen dins meu les exclamacions de quan entràrem per primera vegada a Algaiarens per l’altre extrem, muntant la Benelli, el motor apagat i cridant al vent “És el paradís”, “hem pillat, tio!”. Els repeteixo en veu alta, com un joc. Sobtadament em sembla com si algú assentís al meu costat, a la meva dreta. No hi ha ningú, és clar. Jugo despreocupadament uns instants amb la suggestió, però la impressió persisteix i finalment decideixo incorporar-la. M’ha semblat adonar-me d’una presència - no és la primera vegada a l’illa - i m’agradaria que tingués alguna relació amb el Norbert, perquè avui el trobo a faltar. I perquè no? Penso que estic sol absolutament i m’allibero de tot prejudici. Així que tanco els ulls i dic en veu alta reflexions que semblen ser escoltades tot i que no hi ha resposta. Em sento ridícul, però el resultat són uns minuts esplèndids i emotius, parlant a prats i al boscam com si mantingués una conversa amb algú invisible. Fins que l’efecte ha passat.

Com que m’hi he posat molt d’hora i el camí per la Vall és planer m’ha resultat relativament fàcil recórrer el tram més ràpid del previst i ara considero la possibilitat d’arribar-me fins a la platja des Bot per tornar a Ciutadella amb el bus de la tarda. L'alternativa és fer una migdiada sota un parell de castanyers immensos que tinc a la vista i tornar amb el bus de migdia. Em venç la mandra.

A la nit he anat a fer una visita a la “casa con una cópula” al Camí de Sa Farola. Hem sopat a la fresca del jardí i la Susanne i jo hem explicat a la seva amiga Ullie (de fet Ulrike) aquelles vacances del 86 en què ens vàrem conèixer. Ja només li queden 4 dies, però hem quedat d’estar en contacte per veure’ns. Abans de presentar-m’hi, he passat per Sant Nicolàs a acomplir amb el ritual de fotografiar la posta El marc és insuperable i  fa que qualsevol moment esdevingui un moment únic. Passa la barca i un grup de noies xerren alegres a bord, que em fa pensar en Papasseit.

(1) A Menorca i en algunes parts de Mallorca, encara s'usa el verb transitiu atracar en el sentit de la segona definició del Diccionari Català/Valencià/Balear d'Alcover-Moll, 1962 - Editorial Moll, Palma.

ATRACAR v.
2. tr. Acostar, posar més prop; cast. acercar. No vos atraqueu tant an es soldats, Roq. 2. Del Pirineu, niu d'àligues, t'atraca als penyalars, Atlàntida, i. a) Atracar al vei: fer una casa arrambada a l'altra (Barc.).