RETORN A LA NAVE NODRIZA

NOTES DE VIATGE. (01 D’OCTUBRE 2018)

Avui és el darrer dia que tinc llogada la Vespa i em trobo esmorzant al Mónaco. No puc allunyar-me massa de Palma perquè tanquen la botiga de lloguer a les dues del migdia. Decideixo dedicar el matí d’avui a la Rosa, Joan, Tito, Kike, Moya, Walter, Montse, l’Albiol, el Marti, la Noli i jo mateix, que també vaig formar part de l’aventura teatral.

L’any 1983 formava part del grup de teatre El Mentider, precisament perquè representàvem l’obra homònima de Carlo Goldoni amb traducció de Joan Oliver, Pere IV i dirigida per l’Alfred Lucchetti. Havíem fet fer màscares de cuiro noves a Luciano Federico, un italià teatrero que tenia com a principal virtut l’elegància de moviments i que també ens va donar alguns tocs de revisió a la direcció. La majoria dels bolos els vam fer per La Caixa, reducció de La Caixa d’Estalvis de Catalunya i Balears. Algú dins el grup, en una reunió i mig en broma es preguntà en veu alta el perquè només actuàvem a les escoles i instituts del Principat. “Què passa amb les Balears?”. Com que jo feia d’enllaç entre el grup i l’Obra Social de la Caixa, que era el departament que gestionava el programa La Caixa a les escoles, la relació amb l’entitat era cordial i no hi teníem res a perdre, vaig elevar la pregunta a demanda davant els representants de l’Obra Social. Després de vicissituds, negociacions, tràmits i estira i arronses de tota mena que no venen al cas, l’any següent, és a dir la temporada 84/85 se’ns comunicà, no sense sorpresa per part nostra, que s’aprovava una temporada d’un mes i mig a les Illes Balears i Pitiüses. Així doncs, del 22 al 30 d’abril actuaríem a Eivissa, a partir del 2 de maig ens instal·laríem a Mallorca per actuar a Palma, Pollença, Sa Pobla, Manacor, Inca i Portocristo, i acabaríem la gira actuant a Maó, Es Mercadal i Ciutadella de Menorca entre els dies 22 i 30 de Maig. El Tito, el Kike i jo, vam allargar una setmana l’estada a Menorca, fins el 7 de juny.

A Mallorca, per raons d’estalvi – tot el que poguéssim estalviar anava a parar a les dietes, iuju! -vam ocupar quatre apartaments en un aparthotel de cinc pisos, tot de color blanc i aspecte futurista, a la zona de Palma Nova. L’1 de maig, doncs, ens vam instal·lar a la Nave Nodriza, la manera com en Joan batejà aquella construcció, tant pel seu aspecte com perquè resultaria el centre d’operacions del grup durant gairebé un més. L’edifici estava format per dos blocs en L i una piscina amb espai enjardinat, inclòs un mini mini-golf, a la part posterior. Com que només teníem funció tres o quatre dies a la setmana i no tots els dies amb funció de matí i tarda, poc a poc el rigor per la feina es va anar relaxant fins a convertir-se en un pur tràmit per poder gaudir del que es convertí en unes llargues vacances pagades. El crit de guerra “x’paquí pagalacaixa” i el concepte de Nave Nodriza es convertiren respectivament en el recurs jocós a la satisfacció pel privilegi i en el refugi on descansar dels dies i les intenses nits, després de la funció de la tarda.

De natural, els festeros, entre els quals em trobava a vegades, seguíem un horari singular. Ens llevàvem cap a les 10 de la nit, baixàvem a “esmorzar” i a jugar a dards al Mad Hatter’s, un pub irlandès que hi havia al mateix edifici i on l’amo, alcohòlic, ens servia de franc un Jameson darrera un altre a canvi d’anar fent glops cada vegada que passava a prop, evitant així el control de la la seva dona que no el volia veure amb cap whisky a la mà. Era la manera que no li faltés gasolina. Ni a nosaltres tampoc. 

Cap a la mitjanit passada fèiem cap, a l’Abraxas, la discoteca de Palma on des del primer dia vam negociar entrar-hi sense pagar, argumentant amb els porters que érem onze persones “força consumidores”. Era la discoteca del moment a la súper turística Palma i ens sentíem tope privilegiats! Al segon dia ens vam fer amics de la Maite - una de les cambreres de la terrassa exterior amb vistes al passeig marítim i al port, i lloc perfecte per poder-hi fumar -, qui ens regalava les consumicions a canvi que nosaltres compartíssim els petes amb ella. Així que allargàvem les hores fins la sortida del sol sobre la badia de Palma a cap cost. Aleshores fèiem un esmorzar de forquilla en algun bar d’Es Jonquet i tornàvem a la “Nave Nodriza” per recollir la resta de la companyia, disposats a fer les funcions diàries. Cal dir que, entre funció i funció, completàvem les hores de son que ens mancaven a les platges de l’illa. 

Amb tot, jo mantenia més d’un peu a la Nave Nodriza i m’estava de sortir de festa cada dia perquè amb la Rosa, la meva parella aleshores, estàvem en un període de “separació tècnica”. De fet ens  auto obligàvem a comportar-nos com amants ocults a la vista del grup. Clar que tothom ho sabia i mirava cap una altra banda, però recordo amb tendresa aquelles tardes dolces, al llit amb la Rosa, mentre uns dormien i altres prenien el sol a la piscina. 

La veritat és que tot plegat fou un desgavell total; horari, alimentari i de consum de substàncies vàries, que només podíem aguantar perquè érem joves. Malgrat el volum i la quantitat dels excessos, complíem professionalment amb les funcions de teatre tot i que, amb els dies, les caracteritzacions de cavallers, criats i dames del S XVII - tots ells personatges que se suposaven pàl·lids i cara emblanquinats amb pólvores d’arròs -, tendien més aviat a assemblar-se a un conjunt de pirates, a causa de la morenor que s’anava incorporant a les nostres pells. 

En la memòria col·lectiva, però, han esdevingut uns dies gloriosos plens de llum i de rialles que, i d’això n’estic convençut, tothom que els vam viure recordem amb afecte. Per això vull arribar-me a Palma Nova i comprovar què en queda de la Nave Nodriza, del Mad Hatter’s i d’aquell restaurant prop del quarter general on tampoc no ens cobraven el vi, ni els cafès, ni les copes. Ens agradava pensar que la nostra energia ens devia fer caure simpàtics. També podria ser que un grup d’onze persones, amb despeses pagades i fora de temporada, fos un grup per intentar retenir, no diré que no. 

He pogut entrar a la Nave Nodriza i fer la foto de la piscina des del petit camp de mini-golf, del qual encara se’n veuen els vestigis. He passat una bona estona contemplant l’apartament que compartia amb en Joan i en Kike. Ara s’han venut els apartaments individualment i ja no hi ha el bar comunitari al costat de la piscina on la Rosa, la Montse i la Noli hi feien hores extres. Tampoc no queda res del Mad Hatter’s ni de l’ambient bulliciós i alcohòlic que hi predominava, doncs la dona que intentava inútilment controlar al seu marit, també era una borratxa de nassos. Ara és una espècie de pub de disseny per a turistes anglesos, tot de fusta, portat per una anglesa i ambientat amb molt de gust. M’ha dolgut no veure el cartell del Mad Hatter’s, però he pensat que no tot estava perdut quan he comprovat que l’han canviat pel de Penny Lane, així que he decidit entrar-hi per escriure aquestes ratlles tot prenent un Jameson a la salut dels vells temps. Només són les nou del matí i la cambrera anglesa ha posat cara de pòquer quan li he demanat el xupito. A la barra, un anglès prim i panxut que mira al buit, distret fa un glop de la seva Bombay amb tota naturalitat.

Dels dies de la “gira fantàstica”, en queden un parell de cançons dels Tears For Fears que aquell any ho petaven i no paraven de sonar a les nits de l’Abraxas.

007 - Tears For Fears - Everybody Wants To Rule The World.mp3

021 - Tears for Fears - Shout.mp3

Després de tornar la Vespa he dinat en un xinès, a Palma mateix, amb temps per quedar amb la Sumsi, una amiga de Palma, per fer un cafè. Li he fet un flac favor perquè quan estàvem al Barri Vell he rebut un missatge de Baleària advertint-me que el passatge del vaixell per demà d'Alcúdia a Ciutadella quedava suspès, doncs estaven tancats els ports de Menorca i d’Alcúdia a causa de la mala mar. La veritat és que he tingut fortuna. Jo estava convençut que tenia la tarja d’embarcament per demà a les 5 de la tarda i resulta que era… a les 5 del matí! Així que no perdré el vaixell però hauré de buscar-me la vida per ser a les 4 del matí de demà passat a l’altra punta de l’Illa. Qui n’ha pagat els plats trencats ha estat la Sumsi, que no he pogut estar per ella, tot i merèixer-ho per la seva paciència i tranquil·litat. Hem quedat que ens veuríem al vespre, a la Plaça de Cort, on hi ha convocada una concentració per commemorar l’1 d’Octubre de l’any passat al Principat.

No ens hi hem trobat perquè hi havia moltíssima afluència. La propera vegada que vagi a Palma hauré d’estar per ella, doncs s’ho ha ben guanyat. He quedat amb n’Antònia i na Magda per ana a la concentració. És realment reconfortant cridar in-inde-indedependència entre un mar de gent de Mallorca. Per cert, en acabar l’acte he hagut de tornar a cantar Els Segadors amb la gentada. He hagut de callar quan han cantat l’himne de Mallorca, La Balanguera, doncs no en sé la lletra. M’he sentit una mica avergonyit per restar bocaclosa. Potser estaria bé que alguns que com jo que ens omplim la boca de Països Catalans, comencem a abandonar els marcs mentals de centre i perifèria, per pensar en una sola terra que vagi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sense oblidar-nos de l’Alguer.

TRIP TO MALLORCA 05

NOTES DE VIATGE. (30 DE SETEMBRE 2018)

Aquest matí continua l’estat de placidesa en què em va submergir la intensitat d’ahir. Galilea, rodejat de tant silenci que fins i tot la brisa callava, al matí, i a la tarda, recorrent la infància de n’Antònia pels seus indrets estimats i que tant em recorden els meus. Quasi calcats, fruit d’emocions molt properes. Els jocs de canalla, la llibertat dels capvespres a l’estiu, sense adults, quan la penombra avança entre perfums de gessamins i mimoses. Els secrets relatats a mitja veu i els secrets guardats per sempre... Llocs com La Pau, Cura, Randa o Algaida, en el fons, es corresponen amb el Pont Penjant, davant la fàbrica del Valls, a tocar de la riera, les Toeses, cal Regata o la font del Quadres. L’embolcall d’infància es concreta en la cançó The Breeze/My baby cries que m’arriba a través dels auriculars. “Voldria tocar-te però he oblidat com fer-ho”, es pot ser més precís? Quan tot s’allunya en el temps fa l’efecte d’esvair-se fins a generar dubtes sobre l’existència mateixa. En resta l’efemèride, el relat, amb sort una imatge però se’n difumina el contingut vital, l’emoció, talment un arbre que es desfulla a l’hivern. Podem enumerar les emocions però no tornar-les a copsar plenament. Hi ha dies, com avui, en què la limitació em rebel·la no sense un pessic de tristesa. Tornaré a recórrer els camins d’ahir per recollir-me de nou amb aquella intimitat que ja no és. M’agradaria visitar els santuaris de Gràcia i Sant Honorat i també dinar al Celler de Randa, el bar al poble que vaig veure de coa d’ull, ahir, i que feia tant bona pinta. 

Doncs no, al bar de Randa només hi he esmorzat. Una mica de pernil i formatge, una copa de vi negre i un cafè; tot plegat no ha arribat als 5€. Són detalls que em fan sentir agraït amb la vida. Amb la Vespa he passat poc a poc pel paisatge tranquil de la Pau i m’he arribat fins al Santuari de Cura. Ahir hi estàvem gairebé sols, avui una munió de visitants hi formigueja. Malgrat tot m'adono de com les hores viscudes ahir m’hi vinculen quan m’assec en el barri d’entrada al Santuari, guardat per un gran baluard amb una era central al voltant de la qual s’hi alcen diversos edificis de dues plantes que fan pensar en una construcció castrense. La calma, m'empara a l’ombra de les alzines quan baixo fins el Santuari de Sant Honorat on s'hi atura el temps. Conec els símptomes, i em deixo portar malgrat que sento una mica com si li fes el salt a Menorca. Abans m’he quedat a les portes de Gràcia, un santuari dins la roca que no he pogut tafanejar doncs està tancat per obres. En aquest massís de Randa, on s’hi troben aquests tres santuaris, les vistes sobre l’Illa són immillorables i jugo a intentar reconèixer alguns dels llocs pels que he passat els dies anteriors, cosa quasi impossible sense conèixer millor l’Illa. Prenc la decisió de tornar a Mallorca per fer una mica el que he fet amb Menorca; recórrer tots els camins i senders que vagi trobant i ficar el nas a tot arreu per tal d’amarar-me’n.

Com més avanço per la carretera d’Algaida a Llucmajor i Santanyí per l’entramat de camins i camps de conreu del Sud, per evitar passar per l’autovia cap a Campos, més present se’m fa Menorca i la noció de plenitud que l’acompanya. M’estic enamorant de Mallorca, bé, m’estic tornant a enamorar de Mallorca tal i com havia fet l’any 71, quan vaig viure uns dies en una cova d’uns hippies a Cala Figuera, o qualsevol de les vegades que hi he vingut de bolo, amb Canigó, Chauffeur… al Palace!, El Mentider, o de guitarrista amb en Lluís Llach.

Avanço per les estretes carreteres voltades de conreus, torno enrere, refaig i em desvio per algun altre camí que em porta a l’anterior. Prenc nota dels noms i penso que tinc tot el temps del món abans d’arribar a Santanyí i Cala Figuera, el destí que m’he marcat. Camí de sa Sorda, Camí des Palmer, Camí des Ravellar, Camí d’es Cirerer de Cortadeta, Camí de Son Marrano, Camí de Son Puigserver…Un laberint de viarons rurals estrets i protegits per murs de pedra seca com a Menorca, tot i que l’aspecte n’és sensiblement diferent. M’envolten camps de fruiters, de cereals alguns de llaurats, altres són vinyes petites, amb 100 o 200 ceps, no gaires més. En alguns hi pasten aparentment immòbils algunes ovelles o vaques. Camins buits, deserts enmig de la plana immensa sota el sol de migdia i el cel d’un blau vigorós. És de llarg el tipus d’entorn que més em plau i n’estic segur que serà una de les parts de l’illa on més tindré per costum perdre-m’hi. Finalment arribo a Ses Salines i em desvio cap a la carretera que porta al far, on després d’uns quants kilòmetres de cotxes aparcats a les dues bandes de la carretera, em trobo cara a cara amb l’illa de Cabrera al meu davant. Mai no l’havia contemplada abans i m’impressiona. Vagarejo una estona per les roques entre el far i el mar, tot i el continu passar de persones. Hi ha qui es banya i prenc nota del lloc com un indret on m'agradarà passar-m’hi hores en un futur no gaire llunya, espero.. 

Finalment arribo a Cala Figuera amb el cor una mica encongit. Tot i els canvis soferts, encara reconec la casa amb el porxo -abans una de les poques que hi havia- on vaig fumar haixix per primera vegada. De la cova on vam viure-hi una setmana amb la Carme, el seu cosí Fernando i un noi que es deia Llop de cognom, ja no en queda res o no l’he sabut trobar. Recordo que era gran i tenia dues sales. Hi devia arribar corrent elèctric, doncs em venen a l'oïda els temes de Chicago que m’acompanyaven quan em tirava a l’aigua de la mica de canal de bon matí, a tres passes comptades de l’entrada de la cova. El 1985, quan vam venir a Mallorca amb la gira d’El Mentider, també m’hi vaig escapar uns minuts, però fins avui no puc dir plenament que he tornat a Cala Figuera, 47 anys després. Se’m glaça la sang quan ho penso i a la vegada m’omple d’orgull haver pogut viure aquells dies, també haver-hi pogut tornar tants anys més tard. Tot és molt confús diu en Joan fent broma a vegades.

El cert és que em plau la consciència de ser en un lloc on m’adono que hi vaig ser feliç. I hi vaig ser feliç perquè em sentia lliure, perquè era jove i se me’n fotien els plans de futur més enllà de viure al dia, al minut, a l’instant, absorbint el major nombre d’emocions que fos possible. Perquè em sentia enamorat i perquè el món del teatre m’esperava amb els braços oberts, o això era el que jo em pensava. Em ve al cap el poema La relíquia, del poeta illenc Joan Alcover, que penja d’un mur al jardí de Can Alcover, a Palma, seu de l’Obra Cultural Balear. Me’l va mostrar n’Antònia en el meu anterior viatge, fa dos anys.

Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut
Beneïda l'hora
que m'ha duït aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida
tombats a la molsa
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos.
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzaroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol
fent-lo més ombrívol
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós portava la soco torçuda
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora
i venta qui venta.
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l'engrossadora
com trista penyora
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut. [1]

Són més de les quatre, és tard i tinc gana. De tornada m’aturo en un bar dels Llombards, població solitària i quieta que em fa pensar en els petits pobles del Penedès, pràcticament d’un sol carrer habitualment solitari i colpit pel sol als migdies. Demano què podria menjar a la dona de l’altra banda de la barra que té un aspecte decidit i una veu greu que m'agraden. Els seus ulls foscs i profunds il·luminen una cara ferrenya, establim una conversa banal amb algun toc d'humor sorneguer que m'ajuda a menjar de gust el frit mallorquí, satisfent-me plenament i arrodonint el dia. És hora de tornar cap a Palma, a Llucmajor prenc la carretera que passa pel costat de l’aeroport on aterra una aeronau. M’hi encanto una bona estona mirant com aterren un avió darrera l’altre amb una freqüència d’entre 3 i 5 minuts. Mai ho havia fet ni havia vist aterrar un avió de tant a prop, cosa que m’ha impressionat i m’ha fet entendre les persones que van al final de les pistes per fotografiar-los. Té la seva gràcia. Engego la nena quan recordo que m’espera el Mónaco, tancat ahir diumenge, on em dirigeixo. És on escric aquestes notes mentre prenc, satisfet, l’enèsim tallat descafeïnat de màquina.

---

[1] La relíquia (Poemari Cap al Tard, 1909) - JOAN ALCOVER, Palma de Mallorca 1854-1926