CAMÍ D'EN KANE

RICHARD KANE (1662-1736),

Fou primer tinent de governador i després governador anglès de Menorca durant els dos primers períodes de l'ocupació anglesa a Menorca.

Richard Kane va néixer amb el nom de Richard O'Cahan, a Duneane (Irlanda). De pares irlandesos, Richard viatjaria aAnglaterra per rebre una millor formació militar i es canviaria el nom per Richard Kane al prendre la religió anglicana i abandonant la seva pròpia, la catòlica i posar-se així en contra del rei catòlic, Jaume II de la Gran Bretanya. Als divuit anys va enrolar el Regiment d'Infanteria anglès amb el qual va lluitar contra els protestants d'Irlanda.

Més tard va participar en les guerres contra la Lliga d’Augsburg i en la de Successió espanyola a Flandes. Entre 1720 i 1721 Kane fou nomenat governador de Gibraltar.

El 1713, amb el Tractat d'Utrecht, en Kane queda al comandament de Menorca amb el càrrec de tinent de governador, ja que el governador, el duc d'Argyll, no passava prou temps a l'illa. En 1733 fou nomenat pel rei Jordi II de la Gran Bretanya nou governador de Menorca i el 1735, el monarca britànic el nomenaria brigadier general.

La seva missió principal era assegurar la possessió de l'illa per part dels britànics, amb la qual cosa hauria de regular el comerç, la indústria, l'agricultura, ramaderia i l'administració insular. Sovint topava tant amb les institucions polítiques i religioses menorquines[1] com amb la població, que "gelosa de la seva fe i dels seus privilegis polítics, veia els britànics com a dominadors i heretges protestants".[1] Fins i tot va haver d'anar a Londres per a defensar-se de les acusacions dels menorquins. Fou el governador que canvià la capital històrica de l'illa, Ciutadella, a Maó. La seva obra més reconeguda és "The Kane's Road" o el Camí d'en Kane.

Morí el 31 de desembre de 1736 a Maó després de vint-i-cinc anys de servei a la corona britànica i havent aconseguit una gran millora en les seves relacions amb els menorquins, que "lamentaren sincerament la seva mort".[1] Fou enterrat a la capella del castell de Sant Felip de Maó. (Font: Viquipèdia)

CAMÍ D'EN KANE

NOTES DE VIATGE. (14 D’OCTUBRE 2018):

És diumenge. Els diumenges els dedico a rentar roba, passejar mentre es renta i s’asseca, deixar-me portar, no seguir cap pla prefixat i deixar que la improvisació i l’atzar s’ocupin de mi. Ses Persianes tanca els diumenges i per esmorzar hauré de buscar-me la vida doncs són quarts de vuit i l’antic bar d’es Molí, ara de disseny, no obre els diumenges i a més li han llevat tot l’encant. He entrat a fer un cafè i una ensaïmada en una fleca de la Plaça dels Pins. A les 8 del matí d’un diumenge, Ciutadella està deserta i silenciosa. Em captiven la llum que es filtra entre els pins de la plaça i el petit local sense tele, ni ràdio, ni fons musical. Em basta escoltar el dringar dels coberts, com bufa la cafetera o el murmuri d’alguna conversa discreta vinguda de lluny. Instants en què tot sembla senzill i perdurable. “Si la vida fos així…”, em sento temptat de pensar a vegades. I és que la vida ho és “així”. Fins i tot canviar unes monedes per posar en marxa la rentadora amb vistes al Canal Salat pot ser un moment captivador... quan no esperes res. Passejo una estona pel parc que dona a Cala Degollador i torno per posar la roba a l’assecadora. Núvols blancs s’enfilen com castells pel damunt de les cases que enlluernen pel sol, com si es tractés d’un decorat que contrasta amb el blau diàfan d'un ciclorama. Faig temps assegut en un dels replans de pedra als marges de la cala, fixada la mirada en l’aigua, sota els peus, com una aiguamarina. Decideixo que recorreré el Camí d’en Kane fins a tocar de Maó, per tornar tranquil·lament pel mateix camí, però perdent-me per on em cridi l’atenció.

En enfilar el Camí Vell per sortir de Ciutadella, connecto la música i, com un senyal Carole King em canta Tapestry a cau d’orella. My life has been a tapestry. Un tema que em fa pensar en Amy Winehouse perquè va ser una de les seves cançons preferides. Em dol que ja no pugui fruir de cap més dia lluminós com el d’avui. “La meva vida ha sigut un tapís”. Doncs això. Comença bé el dia però m’adono que ja li he fet el tomb a l’estada i que es comença a dibuixar l’horitzó boirós del retorn. A casa? A la “normalitat”? a la realitat? On tornaràs, Quico? Evidencio que enlloc que senti meu. Aquest punt de fugida endavant que va començar quan, a punt de fer els divuit, em vaig escapar de casa, del “cole”, de la Carme i dels amics, cap a París. Era l’any setanta, pel març, i els Beatles acabaven de treure el darrer single: Let it Be. El senzill originalment va sortir a la venda el 6 de març de 1970 , amb la cançó You Know My Name (Look Up the Number) a la cara B. Ho recordo perquè va ser l’únic record que vaig poder comprar de París, abans que els gendarmes em posessin un segell al Passaport per fer-me fora de França abans de vint-i-quatre hores. No per res de l’altre món. Hi havia hagut uns incidents estudiantils a Nanterre i, amb el maig ’68 encara fresc, simplement van expulsar tot déu estranger d’entre els estudiants que van trobar als auberges de jeunesse.

M‘he aturat a fer un tallat a Mercadal. En una de les taules una parella jove. No estic pendent del què diuen però me n’arriben paraules aïllades. Se’ls veu molt encaterinats i parlen somrient-se amb els ulls. Ara comenten projectes de vida i compatibilitats.  Em retorna molt enrere, quan em sentia enamorat, tot emoció i alteració dels sentits. Em sembla que la joventut de la meva generació ens enamoràvem de qui érem, de la personalitat, de l’actitud amb què ens enfrontàvem al que ens rodejava, força limitat, per desgràcia, comparant-ho amb l’actualitat. Compatibilitats? Projecte de vida? Què era això? O bé ningú me’n va parlar mai, o bé jo no vaig escoltar, que tot podria ser. Amb prou feines havia après a somiar o a perdre’m en fantasies. Que potser no ve d’aquí  aquest núvol de sucre que es desfà amb el pas dels anys, entre els dits, davant els ulls?

El dia ha donat molt de sí. Ara que ja falten pocs quilòmetres per completar la volta a l’illa, quan l'acabi, voldria dedicar la resta de dies a descobrir llocs nous, com avui. Confio que l’illa satisfarà els meus desitjos tot i que també voldrà retenir-me amb tardes com la d’avui. Voltar, vagarejar pels vorals del Camí d’en Kane i descobrir llocs magnífics a cada sortida del camí asfaltat. Llocs que desprenen un punt de perdurabilitat, de Menorca i de la vida viscuda. Menorca, que encara em sedueix com una estimada. És horabaixa i estic preparat per l’aventura. Sempre l’espero l’aventura, des que Guillermo Brown em va venir a buscar d'entre les pàgines de qualsevol dels seus llibres. És ara l’hora del somni perquè d’aquí a uns moments ja no en quedarà res.

Aquesta tarda de diumenge, Menorca sembla que s’hagi buidat de cop. De fet ha estat així. Deu ser que s’ha acabat el cap de setmana llarg del Pilar i la gent ja ha marxat. Les campanes de la catedral m’acompanyen quan passo pel Carrer Estret fins a la porta de l’Hogar del Pollo on per fi hi ha lloc. Ara mateix estic esperant una ració de “lacón” i de “vino turbio” de patacada per acompanyar-lo. Tot pot esdevenir ritual si se’n té la voluntat. Han marxat els ciclistes de l'illa, la majoria de turistes i forasters'han esfumat i només retem a Ciutadella algunes persones tossudes com jo; l’Hogar del Pollo recupera la condició de refugi natural. Joves amb rastes, noies d’estètica encara punk o fins i tot amb tocs hippiosos, també gent treballadora que agraeix els preus raonables. L’establiment conserva la màquina de tabac,  damunt la qual sona música de fa algunes dècades. Una parella d’avis, hippies supervivents dels setantes, menja en silenci en una de les taules de la petita sala que fa de menjador.  En un moment donat creuen les seves mirades i es somriuen amb tendresa. Em fan pensar en la parella jove del matí a es Mercadal. Projecte de vida! Ric per dins per no plorar. L’establiment i la segona copa de “turbio” em transporten a altres temps i em sento còmode i confortable entre el personal. M’adono que la dotzena de dies que em queden a Menorca seran tranquils i podré, per fi, gaudir de l’Illa i de la seva gent. M’arribo al Tritón, al port, per llegir tranquil mentre faig un cafè. Perfecte. Una vegada més, gràcies Menorca!

NOTES DE VIATGE. (13 D’OCTUBRE 2018): FERRERIES, PAS D’EN REVULL

Noms de llocs: Ferreries, Camí d’Algendar, Es Penell, Verra de Garrovers, Porrassa de sa Marina, Pleta des Camí, Terra Nova d’Enfora, Figueres d’en Serra, Tanca de ses Figueres, Es Corralet, s’Alzinar, Es Vinyot de s’Alzinar, s’Ametlerar, Tanca des Pont, s’Era, Passatge de Na Beltrana, Pleta de s’Ullastre, Era Vella, s’Antigot, Na Prima Gran, Saleme, Sa Talaieta, Es Canaló, Pas d’en Revull, Son Pruna, Molí de Dalt, Ses Voltes, Sant Antoni d’Aranjassa, Camí i Cova Reial, Na Murtona, Sa Cuina, Algendar, Pla des Camí, Valent de sa Cova, Cisterna de Baix, Sardines de sa Costa, Son Guarnesset, Biniatrum, Camí des Barranc.

La boira plana de la rosada s’arrapa al terra de la vall per on s’obre pas la carretera cap a Ferreries. Amb la serra de s’Enclusa i el Pic de Santa Àgueda de fons, els narius se m’omplen d’un combinat de ferum de terra humida i la fragància de plantes com el ginebró, l’olor de llenya cremada i la fortor d’adobs i fems. La vella coneguda olor que em recorda aquell infant que cada matí sortia adelerat al carrer de vacances amb la il·lusió de descobrir un nou món nou. L’illa està impregnada de verd, de verd de llibertat, penso per mi. El blanc de la boirina s’esfilagarsa com el vel de puresa d’una infància que queda lluny, sota el blau indiscutible del firmament infinit i misteriós que sembla avisar, potser, d’algun perill però d’alguna oportunitat al mateix temps. Travesso camps clivellats de tons terrencs que van del groc rovellat al marró rogenc de l’argila. Inalterable, el que sempre ha estat, es prepara per hivernar i guardar la llavor que renaixerà a la primavera.

He arribat a Ferreries a primera hora per fer un mos a peu de carretera i deixar la moto prop de la parada del bus, on m’hi retornarà un bus des de Cala Galdana. M’he decidit per cercar el camí del barranc d’Algendar, aprofitant que els 500 ciclistes, ara ja en sé el nombre, avui recorreran la part de Cala en Porter cap a Punta Prima i Maó. Surto a peu de Ferreries i m’anima el dia la façana d’una casa tota pintada de blau on hi consta amb lletres blanques, de cal·ligrafia “Aquesta façana està dedicada a tots els amants de la mar”. Menorca també és poesia visual. M’enfilo pel camí d’Algendar, el qual parteix del desviament de la carretera a Ciutadella, a  l’oest de la població. El recorregut és fresc perquè el camí asfaltat creua una zona boscada fins arribar a un pàrquing. Travesso un paisatge nou per mi que em fa entendre encara millor l’illa. L’observació des d’un altiplà que em sembla que deu ser la Pleta des Camí, em permet una visió àmplia de la Menorca profunda i comprendre  millor la distribució de les cases rurals, les vaqueries i els murs de pedra seca, com un mosaic [1]. Segueixo el camí cap al barranc d’Algendar, entre una vegetació densa d’alzines que descendeix suaument fins al mirador del barranc. En arribar a un pas de l'espadat, on se suposa que el camí continua baixant fins al fons del barranc per desembocar a cala Galdana, m’he trobat que aquest estava tancat i amb una barricada d’un parell d’alzines que impedeixen el pas. Més tard algú m’ha dit “idò bé, és propietat d’algú”. L’eterna qüestió menorquina dels camins privats. Em feia mandra desfer el camí però no m’ha quedat més remei.

A mig quilòmetre, però, m’he trobat amb l’oportunitat de canviar el meu pla, doncs, a mà dreta, he vist i per pura casualitat un cartell mig amagat al costat d’una font entaforada entre la vegetació on hi havia escrit “Pas d’en Revull”. El recorregut que ascendeix pel marge del torrent que retorna al camí d’Algendar, és curt però intens, curt perquè just abasta uns 400 metres de llarg ... intens perquè aquest espai reduït estimula un munt de sensacions visuals, auditives i olfactives que commouen l'esperit. És senzillament un fabulós tapís fet de sensacions punyents... tant que pots arribar a sentir els batecs d'aquest cor d'Algendar. No sabria descriure el seguit d’emocions que m’han superat del tot mentre avançava, meravellat enmig d’aquest paratge que aïlla completament de la resta del món fins al punt de no saber si et trobes al cor d’una selva en una illa perduda dels mars del Sud, o directament entre les fulles d’un llibre de contes de follets i fades.

EL QUE ALTRES HAN DIT DEL PAS D’EN REVULL

"… espais enigmàtics, carregats d'energies, que desperten els sentits. Al seu interior sembla que el temps s'aturi. S'hi respira quietud. S'hi senten presències de tots els passats de l'illa. La serenor intranquil·la dels cementiris." 

Cristòfol Mascaró

"és com una baixada a les fondàries de la foscor per caminois de cabra on no hi arriba la llum del sol perquè la vegetació hi és tan espessa que forma un sostre compacte, gruixat i ben espès. Ha estat lloc d’amagatall de bandejats, de bruixes i de parelles, segons l’època i els costums. I tot això li ha donat fama de paratge estrany, perillós, guardador de coses i fets de vegades extraordinaris, de vegades inconfessables."

Maria Antònia Oliver, Les Illes [Barcelona: Pub. de l’Abadia de Montserrat, p. 158]

LLEGENDA DES PAS D'EN REVULL

Blog: Es meu racó

Açò era una vegada quan una nau de pirates va voler arredossar-se a la platja de Cala Galdana, que és on acaba el barranc d'Algendar. Vet aquí que un dels més joves d'aquells pirates, tan polit va trobar aquell paratge que va seguir riu amunt, barranc amunt, de manera que seguia caminant bocabadat d'aquella meravella de paisatge. Però, quasi sense entemer-se'n, es va perdre, i quan va tornar a la platja, el vaixell ja no hi era, per tant aquell moret va haver de quedar a Menorca. Va pensar que per aquells indrets s'hi trobaria bé, era un lloc on hi havia molta fruita i podria ben viure.

Va seguir barranc amunt fins arribar als llocs d'Algendar. Per aquelles terres va trobar una cova com un túnel, ben tapat d'esbarzers, que tenia dues entrades, i va pensar que es podria amagar allà dintre i no el trobarien.

Mentre hi va haver fruita tot va anar bé, però en arribar l'hivern, ja no va ser tan bo de fer trobar menjar i començà a passar gana.

Per no morir-se de fam, va pensar que tal vegada podria agafar colque animal per menjar. Un dia faltava una gallina a s'Aranjassa, un altre hi faltava un conill a Algendar, o un be, o un cabrit, fins i tot el moix des Canaló va desaparèixer. Ningú d'aquells indrets no sabia per on desapereixien els animals.

Però un vespre de porquetjades en què els pagesos de les rodalies es varen trobar al lloc des Canaló, armant conversa s'ho van contar tot. Així va ser com van pensar que hi havia algú que feia de lladre i un vespre de lluna plena es posaren en camí per veure si afinaven qui era el qui robava. A l'hora manco pensada van veure com una sombra sortia de la Penya Fosca. Els pagesos es van proposar de seguir-lo i el van començar a encalçar, però arribats a un determinat lloc el perderen de vista, era com si la terra se l'hagués engolit.

El vespre següent ho varen tornar a intentar, peró els va passar el mateix, sempre el perdien de vista, sols sabien que era moro i que tenia els cabells revulls. Una vegada, però, no li va bastar la llestesa i li van afinar l'amagatall, era una cova en forma de túnel que tenia dues entrades ben tapades d'esbarzes. Van pigar foc a una de les entrades i van esperar que sortís per s'altra i el van aplegar.

D'aquell moro, no en sabem res més, però sabem que per allà van fer passar el camí del barranc i, de llavors ençà, se li donà el nom del pas d'en Revull.

“I marxàvem per camins sota l’ombra de la vegetació que ens refrescava. No recordo ni fred  ni calor, tant sols els panteixos de les respiracions nostres i dels cavalls al galop i el so vellutat dels cascs sobre el terra esponjós. I no ens cansàrem mai." El record ve de l’excursió a cavall, l’any 1985 des de Son Xoriguer a les platges de Son Saura, amb en Kike i alguna gent més d’entre els que regentaven i els que freqüentàvem els bars musicals de la nit al port de Ciutadella. Partirem d’una quadra que tenia en Biel, el germà gran d’en Joan i n’Àngel de Ses Persianes, precisament en el camí que aquest any he recorregut sencer per primera vegada , el Camí de s’Hort de ses Taronges. Suposo que la frondositat màgica del Pas d’en Revull ha estimulat el record d’aquest altre record memorable.

Un cop he retornat a Ferreries, a peu davant l’impossibilitat d’arribar a Cala Galdana, he decidit arribar-me a Can Peri, as Migjorn Gran, per després passar la tarda a la platja de Binigaus. La manera com la claror blanca de les façanes de les cases a l’altra banda del carrer es reflecteix dins l’establiment o potser l’obliqüitat de la llum del migdia, la ràdio que sona fluix en algun lloc del local, els murmuris d’alguna conversa, el dringar reposat del vidre o dels coberts darrera la barra i la fressa del vapor de la cafetera, de tant en tant, m’evoquen el pas del temps a les tardes d’estiu i el ‘dolce far niente’. No hauria fet escarafalls a una vida basada més en la contemplació de veure-la passar que no pas en l’esclavitud d’assolir uns objectius inconcrets dels quals mai no he acabat de comprendre’n el perquè. Probablement m’hauria pogut adaptar millor, però ara em vull concentrar en el bacallà de can Peri perquè és mel - que diuen a les Illes -, està acabat de fer al forn, amb un pessic de sobrassada al seu damunt que li atorga trapelleria. Quatre panses de Corint aporten exotisme amb la dolçor de la ceba caramel·litzada que combinen meravellosament amb la melositat del bacallà i complementen el cruixent de la pell torrada. Una lliçó de cuina modesta i ben feta. Després de fruir de la tapa, m’he dirigit cap a Sant Tomàs i Binigaus amb una certa prevenció. L’illa està plena en aquest pont del Pilar i m’he preparat a trobar-la atapeïda, però la sorpresa ha estat que, en la sorra minvant que es resisteix a desaparèixer sota el caminet de la costa fins a Binigaus, no hi havia gairebé ningú a les clapes de sorra. En un espai ampli de sorra entre grapats de pedres i petites roques hi he trobat un raconet tant sols per mi on podia jeure-hi, caminar i banyar-me en una aigua, avui, excepcional. Sempre hi ha un racó, per petit que sigui, a Binigaus. El lloc, la digestió satisfeta de l’àpat a Can Peri, el sol que m’escalfa la pell en la mida justa, el so amic de les onades suaus i la mica de peta que em quedava, m’han portat a un estadi ensonyat on qualsevol cosa sembla possible, on tot sembla formar part del moment en què la taca somnolent s’engrandeix tot sumint-me en una becaina dolça, al costat de l’aigua. Ist toll [2], com no parava de dir la Susanne l’any 86. I m’he adormit.

Binigaus és la tarda allargassada de setembre, és “You’ve Got a Friend” i és l’indret per on l’illa va començar a acollir-me. Binigaus és la tendresa viscuda i l'enamorament, barrejats amb el son de la becaina. És la pell humida i és l’amistat compartida, regalada quan encara gairebé tot el que quedava era futur. És l’atzar i la complicitat, també la soledat de jugar amb les onades. Binigaus, és sobretot refugi de l’origen del meu compromís sentimental amb Menorca, i en serà també el comiat algun dia. Entretant, avui ha estat un gran dia. He fotografiat les meves petjades desapareixent a la sorra. D’aquesta manera podré restar-hi per sempre. Gràcies, Menorca.

[1] Recomano aquest article de Miquel Camps, La tessel·la petita, sobre el mosaic menorquí.

---

[2] Genial, en alemany.

NOTES DE VIATGE. (12 D’OCTUBRE 2018): EL FINAL ES FA ESPERAR

Assegut davant el finestral de Ses Persianes des d’on domino la Plaça d’Artrutx, contemplo la parròquia habitual de la cafeteria a primera hora del matí i em veig a mi mateix com un turista més. Calça curta, barret de palla, motxilla i la definitiva càmera fotogràfica delaten la meva condició de foraster. Ja ho sé que els amics de Ses Persianes, o na Consol em tracten com si fos una mica menorquí perquè ja són molts anys de conèixer-nos, però als ulls de la resta sóc un més dels "altres". Formo part del turisme que ha esdevingut imprescindible a causa de l’enfonsada de la indústria del calçat o de la ceràmica i de l'abandó a la seva sort de bona part de l’agricultura. Hi ha males pràctiques en les ajudes agrícoles, alguns pagesos opten per provocar pèrdues beneficiant-se així de les subvencions. Van passant a la història alguns terratinents, uns han perdut les seves finques a mans de bancs descobrint de cop que les rendes no solen ser eternes - cas de la Vall d’Algaiarens -, altres terres han deixat de produir perquè els fills dels antics amos, o bé les han venut a fons financers que poc a poc les van poblant d’urbanitzacions, o bé transformen antics casals en hotels com en el cas de Binigaus Vell, Son Ermità i altres. L’obertura del Camí de Cavalls també ha afectat a la població de l’illa doncs, a més d’ampliar la temporada turística des d’abril a octubre, ha obert als quatre vents espais que fins fa poc eren quasi inaccessibles. És evident que els canvis han afavorit determinats sectors econòmics que milloren el PIB de l’lla, però al preu d’impedir o dificultar a la gent de Menorca gaudir de la seva illa amb la llibertat i la tranquil·litat d’abans. A la Menorca que vaig conèixer de finals dels setanta hi havia alguns estiuejants, principalment catalans, que a l’estiu s’integraven als costums i als ritmes de l’illa, també hi començàvem a aparèixer una determinada joventut cercant llibertat, aire lliure, autenticitat, riure i passar-ho bé, però érem poques persones i seguíem fascinats les pautes silencioses que es desprenien del tarannà pausat dels menorquins. Clar que destacàvem, però la proporció entre illencs, catalans o valencians, amb alguns bascos o madrilenys i pocs turistes internacionals resultava força sostenible. Ara la meva vestimenta i accessoris ja no són un cas aïllat. No voler formar part de la saturació per deixar espai a qui vulgui fruir de l’innegable atracció que continua exercint Menorca, també és un dels motius de la meva renúncia. Senzillament, no hi cabem tothom i potser comença a ser l’hora de deixar espai lliure per a qui encara no la conegui. Com un pas al costat, que es porta tant en l’actualitat.  Observo les terrasses plenes, els carrers plens, un parell de ciclistes drets sobre els pedals, fent equilibris entre la gent. M’entristeix, enyoro la Ciutadella reclosa en ella mateixa i ja no em sento al meu lloc. Prenc el suc de taronja, el tallat i l'ensaïmada per oblidar.

Avui toca completar el Camí de Cavalls. Aniré amb la moto fins on ho vaig deixar ahir, a s’Arenal d’en Castell, on comença el tram 4. D’allí fins a s’Arenal de Son Saura en realitat és un passeig entre dues urbanitzacions de costa, enllaçades per uns centenars de metres de camí coster i potser un quilòmetre per entre un bosc de pins baixos i espargits, típicament mediterrani. De Son Saura en surt el camí que creua per la base de Sa Mola i el Sud de la Badia de Fornells travessant Ses Salines, per desembocar a un parell de quilòmetres de Fornells, a la carretera Me-7 que ve de Maó.

Poc abans de creuar la urbanització de Ses Coves, arribant ja a s’Arenal d’en Castell, a mà esquerra he vist de reüll una mica de camí que mena a un mas a pocs metres de la carretera. Com que la tanca era oberta, he baixat de la moto i he avançat cap a l’era de davant de l’edifici per fer una foto a la casa. M’hi he trobat una senyora podant una parra que s’enfilava per la paret de la casa. Demanar-li permís per fer la fotografia i començar una conversa que l’ha portat a explicar-me qui era i perquè es trobava podant la parra o arrencant males herbes a la casa deshabitada, ha estat tot ú.

Ella és na Juanita de Ses Coves, setanta-nou anys, i la gran extensió de camps i terrenys que es perden de vista pertanyen a la casa de Ses Coves Noves. Na Juanita i el seu marit, en casar-se fa ja un munt d’anys, van venir-hi com a masovers i hi van viure quaranta anys, fins no fa gaire. Aquí hi van créixer els fills amb qui jugava a cuit i amagar i als que es sumaven els fills “d’ets amos” als estius. Aquí feien berenades sota l’esplendorosa figuera, ara abandonada i mig morta. El matrimoni portava les terres i es quedaven la seva part, amb més motiu perquè el seu home “tenia iniciatives i sa finca tirava bé”. Així que es va anar establint un vincle entre les dues famílies i van venir els anys bons, els anys en què venien llet, formatge, fruita, verdura, algun conill els diumenges i a l’estiu melons i síndries als estiuejants “de Barcelona” que passaven per la carretera. “´Noltros érem ets pagesos de sa finca”. Però els amos van morir tots dos i els fills es casaren a Maó i el contacte es va anar refredant fins al tracte purament de la terra, la collita o les reparacions que s’havien de fer a la casa. AIeshores vingué la crisi dels 90, i els fills decidiren vendre la finca a una promotora urbanística. Els fills van exigir que en el contracte de compra-venda constés que la Juanita i el seu marit havien de seguir vivint a la casa i disposant de l’hort, de l’aigua i del camí. La multinacional no hi va posar cap impediment, doncs no li interessava ni la casa ni els terrenys de cultiu, volien només “es tros que no dóna res, es tros del costat de la mar”. Clar! La urbanització de Ses Coves, he pensat. Malgrat tot el matrimoni va continuar vivint a la casa i de la terra, ara amb un sou, però fent-se grans i veient la necessitant d’inversió que la finca s’hi demanava en la sembra, maquinaria i en general per mantenir-la dreta. “Ets qui la van comprar només volien que edificar i van deixar caure sa casa i sa finca… Idò, ets qui tenen quatre doblers ho poden tot, tenen quatre peces i se fan amb tot, va així, això!”. En l’actualitat, na Juanita i el seu marit, els han donat un apartament a la urbanització, on viuen i treballen per a l’empresa fent feines de neteja i manteniment, ara assegurats -“s’amo antic no que no ens hi tenia d’assegurats, però ets nous sí”-. Però na Juanita de Ses Coves, ve alguns caps de setmana a cuidar com pot la casa “per tal que no acabi de caure. Perquè l’estim”, afirma amb la naturalitat de la gent humil.  

M’ha agradat conèixer na Juanita a qui he escoltat en silenci mentre s’anava explicant sense deixar de treballar. M’ha commogut la modèstia amb què assumia els esdeveniments de la seva vida, sense queixar-se però sense resignació, simplement exposant els fets com si els seus sentiments i emocions no comptessin. M’ha fet pensar en la Leonor o la Soledad González, dones treballadores dels  poemes de Martí i Pol.

“L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. “

“Tot el que es perd, es perd per sempre:

vosaltres, jo, la Soledat González.”

El dia no ha donat gaire més de sí pel que fa al Camí de Cavalls. Després de deixar el trasto on comença el tram del Camí cap a Cala Tirant he arribat fins a s’Arenal de Son Saura d’on parteix el camí pròpiament que m’hauria d’haver menat a Fornells, si no m’hagués trobat centenars de ciclistes que feien cua per entrar al camí, bloquejant-ne l’entrada. I de la banda de la platja en seguien arribant! Després de vint minuts d’una incessant cua de ciclistes contemplada des d’un roquissar prop de l’aigua, decebut, he decidit que ja acabaria aquest darrer tram tant accidentat un altre dia. He endrapat l’entrepà de fuet de Mercadal que m’ha preparat aquest matí n’Àngel de Ses Persianes, m’he assegut al xiringo des Bruch a fer un tallat i uns pastissets mentre feia esforços per imaginar aquest arenal sense els edificis de la urbanització de Son Park tal i com el vaig conèixer amb la Rosa i el David, i amb l’Esteve, la Maria i la seva canalla, l’any 81. No ho he aconseguit. 

Després del cafè he desfet el camí fins arribar a la moto i m’he deixat portar per camins de  prop del Toro, pels voltants de Mercadal. M’he deixat caure un moment per Ca la Jeny a saludar el personal, que m’ha reconegut. Ca la Jeny és la fonda on vaig fer un parell de nits el 2016,. Em sembla que a tothom ens ha fet il·lusió retrobar-nos. De tornada cap a Ciutadella he parat una estona a Sa Perdiu, a Ferreries, per llegir i fer una cervesa al local que em té enamorat de fa anys i que vaig descobrir amb l’Anna. L’ambient fresc de penombra que es respirava dins al local era com el de tardes perdudes en el temps. La  televisió sense volum, la ràdio que desgranava fluix algun pasdoble o cançons com Me gustas mucho, me gustas mucho tu de la Rocío Durcal, la mitja llum de l’interior que contrastava amb la llum tant enlluernadora de l’exterior, els finestrals... Tot plegat m’ha recordat el cafè del “Centro” a Sant Pere. Alguns matins, quan amb altra mainada del poble jugàvem entre els arbusts i la pols del pati de les escoles velles, ens agradava refugiar-nos de la calor en aquell ambient fresc com d’església, a mitja llum del vell cafè on hi ressonava el programa Ràdio Scope. Aleshores demanàvem un got d’aigua que en Jaume “del Centro”, ens servia directament de l’aixeta del desgel de l’antiga nevera de fusta que ocupava tot un dels panys de paret. Quan he marxat de Sa Perdiu sonava a l’aparell “Cuéntame que te pasó” dels Manhattan Transfer. Impossible no evocar el Zeleste en escoltar el solo de trompeta i la inconfusible tornada: “io á, io a é, io á, io a é” . Amb calma he pres el Camí Vell en direcció a Ciutadella. Un cop al camí de Ronda veient que encara era d’hora per la posta m’he arribat fins aquí, a Cala Santandria, conduint a poc a poc i aturant-me aquí i allà en la solitud del Camí de s’Hort des Tarongers. Clar que he fet una mica de volta, però és que aquest camí m’ha convençut que encara em queda molta cosa per descobrir a Menorca. Continuaran desconeguts per mi i em quedarà la recança, però mantindré la il·lusió de la seva existència. A l'hora de la posta, quan orenetes i falciots s'apoderen del capvespre tot voletejant al meu damunt, és quan em recullo i, entre ombres que xisclen juganeres, em sembla percebre a persones vingudes del passat i del present i a tot allò que estimo.