SOTA EL SILENCI D’UN DIA RÚFOL

NOTES DE VIATGE. (18 D’OCTUBRE 2018)

Son les 7 del matí i plou de manera pausada a Ciutadella. És pluja d’hivern que, sense l’acció del vent, cau silenciosa i aplomada. Observo els carrers buits del voltant de la Plaça Artrutx, tots banyats i m’enamoro una vegada més del secret de Ciutadella. Potser la meva constància vers aquesta plaça és com si hi hagués perdut alguna cosa i, una vegada i una altra, hi retorno amb l'esperança de retrobar-la al cap dels anys. Miro cap al Carrer de Sant Joan, amb la casa d’en Víctor on la Rosa i jo amb el seu fill David, passàrem la setmana santa del 79. Em fascina l’esplendor recollit de Ciutadella tal i com deu sobreviure a l’hivern i se me’n renoven les ànsies d'habitar-lo, de sentir el fred ferir-me i la humitat entumint els ossos ...  o potser només és que lamento com em trobaré massa aviat al vaixell en direcció a Barcelona, quan ja tot haurà acabat. Prop de les 9 ha escampat transitòriament tal i com indiquen els radars. Com que sembla que aguantarà fins a la tarda, decideixo arriscar-me - qui no s'arrisca, no pisca - i anar-me’n cap a la Vall. A ben segur que amb la pluja restarà solitària i podrà ser només per a mi. 

M’aturo al bell mig d’una prada humida i seductora que desprèn l'olor del fenc i em sento en lloc segur sota núvols amenaçadors, despullat de tot lligam . Respiro fons, amb l'ànsia irresistible de cridar a ple pulmó; i crido a la immensitat il·limitada del paisatge, on l’eco de la meva veu esdevé testimoni del meu desig inefable de formar-ne part. Però el neguit no s’esvaeix, conscient que els minuts avancen insensibles cap el moment de la partida. Amb tot, un vel ancestral m'ancora a la terra i a aquesta mica de vent, com si pogués retenir-los per sempre. 

[...]  I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles. [...]

(Aiguamarina - Josep Maria de Segarra)

Em sembla que va ser l’Àngel que em va explicar que tot aquest entorn majestuós de La Vall, l’havia comprat un tal Adell, si no estàvem confosos, amo de Desigual. Sembla que les finques i conreus els fa tirar tal i com ho feien, conservant el cultiu de blat, l’ordi o el moresc. També la cura de formatges de vaca, d’ovella i de cabra. Fins i tot sembla que s’ha recuperat bona part de l’horta. Espero que el lloc es preservi, doncs la pressió per construir-hi deu existir i la temptació d’uns guanys, a ben segur que mil-milionaris, segur que és molt forta.

Creuo les platges d’Es Tancat, avui completament solitàries. Despullat de tot lligam, gotes fines despreses de les boires em refresquen la cara i s'arrapen a la pell com bocins de la solitud que només un mar d'hivern pot oferir. Les gavines s’aparten mandroses davant les meves passes, alguna emprèn un vol curt i demenjat per aturar-se uns metres més enllà. Quanta bellesa! Voldria romandre aquí el temps que dura una eternitat, tot essencial, sense res superflu. M'aclame a tu, Ovidi i al secret que compartim amb en Joan Baixes: ‘Ones que venen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Quan creus que tens, tot s’esmuny’.

En tornar cap a Ciutadella recorro el camí de Cala Morell on fa tres dies han començat les obres per a desdoblar-lo. No m'he creuat cap vehicle en els set o vuit quilòmetres que hi ha entre Ciutadella i Algaiarens ni a l'anada ni a la tornada. Això sí, un semàfor solitari vetlla pels accidents enmig del no res. Espero pacient els 180 segons que es van descomptant en una pantalla de leds. Per sort, a l'mp3 puc escoltar You Can't Do That, una divertida versió del tema dels Beatles a càrrec de Harry Nilson.

You Can't Do That - Harry Nilsson.mp3

He tornat aviat a Ses Persianes i aprofito per divagar i fer algunes fotografies més d’aquest dia rúfol a Ciutadella, seductora com una amant encara encoixinada sota els llençols. Si el dia segueix plujós, faré una mica el gos. Dinaré un entrepà a Ses Persianes mateix i aniré a passar la tarda llegint en algun lloc prop del mar. Si escampa de cara al vespre, no descarto fer un Hogar del Pollo per sopar. A una setmana de partir em ve de gust un dia de no fer res.. Encara no he passat ni un dia sense algun fet remarcable que no m'hagi sotraguejat.

Tal dit, tal fet. Després de passar bona part de la tarda llegint a la terrassa del Tritón, al port, m’he assegut en una de les quatre taules parades al carrer de l’Hogar del Pollo. Estava gaudint d’un plat de faves amb un got de turbio, quan un home d’aspecte estranger m’ha demanat per signes si podia seure a la meva taula doncs les altres estaven ocupades. Cap problema. Quan he demanat una segona ració de turbio, servit en la tassa de ceràmica característica, s’ha interessat pel que bevia i n’ha demanat una per a ell. Això ha fet arrencar la conversa. Era de Zurich i ens hem entès, jo en el meu anglès d'indi arapahoe, per parlar d’això i d’allò, de Menorca i del món; també de política i quan m’ha preguntat si era de Menorca, en respondre-li jo que era de Barcelona la cosa ha anat més o menys així.

- Catalan?

- Yes I’m a Catalan.

- From the Catalan Republic?, ha dit somrient amb el que m’ha semblat una certa complicitat.

- From the Catalan Repúblic. Yes.

Aleshores ha començat un munt de preguntes, algunes molt concretes, demostrant un coneixement prou correcte de la qüestió. Amb el meu anglès de circumstàncies i de manera tant desordenada com les preguntes que deixava anar, li he fet cinc cèntims d’història. Els comptats, l'expansió, la confederació  amb els Regnes de Mallorques i de València, la corona catalano-aragonesa, la falsa “federació” amb Castella, les diferents temptatives d’assimilació, les 12 propostes catalanes de resoldre l’encaix del país dins el nou estat al llarg dels segles... Els bombardejos sobre  Barcelona, la repressió endèmica contra els representants del Principat, les Illes, el País Valencià, com a resposta de Castella. També el trencament del pacte constitucional que va significar la sentència del Constitucional, el2009. Ell s’anava posant les mans al cap quan li recordava els dos milions de persones al carrer durant sis o set anys, les contínues demandes per fer un referèndum o per trobar una resposta política a l’aspiració de tanta gent. Ell mateix ha reconegut la resposta a l’1 d’octubre, "la brutalitat com a conseqüència lògica d’un estat violent" i es feia creus de fins a quin punt anava d’errat en creure que Espanya havia deixat enrere el seu secular "toc autoritari". Ho segueix per la premsa suïssa, que en gran mesura es mostra "comprensiva amb l’independentisme i crítica amb la presó i l’exili dels representants catalans". Curiosament ha presidit la conversa un grafit de l’Estrella de la Mort, de Star Wars. (L'endemà, quan la vaig voler fotografiar de prop, havia desaparegut...)

Amb els cafès i els gins hem anat desvelant professions, aficions... s’ha presentat com a dibuixant en una revista prestigiosa de Suïssa i en confesar-li que jo m’havia dedicat al teatre ha esclafit a riure en comprovar que "jo també era un artista"’, ha dit. Hem parlat de Robert Crumb, el dibuixant americà de finals dels 60’s, de la seva relació amb el bar de sa Gavina de na Consol, de Shakespeare, de Leonard Cohen, d’Einstein, de la màgia només "demostrable a partir de la ciència o bé de l’art"… Més tard ha vingut la que suposo que és la seva parella i hem anat a fer un cafè a s’Imperi. Mentre miràvem el port des de la barana de la plaça des Born ha fet una definició de Menorca que li he comprat en el mateix instant en què ha afirmat que "és un lloc on sempre sembla que s'hi amaga més del que se’t mostra o se’t permet veure, com la percepció d’alguna mena de transcendència". A l’hora d’acomiadar-nos doncs parteixen demà, m’ha regalat un dels seus llapis de dibuix. M’he excusat per no tenir res a mà per regalar-los. Un tipus important, diria jo. Un amic seu és el fotògraf oficial del Dalai-Lama. També havia sigut amic d’Astrid Kirchherr, la fotògrafa dels Beatles a Hamburg que va inspirar el seu caracteristic pentinat dels primers temps i novia d’Stuart Sutcliffe, l'amic de Lennon que aleshores tocava el baix al grup. Li he comentat la meva trobada a Barcelona amb Tony Sheridan, amb qui els de Liverpool van enregistrar en la seva estada a Hamburg el famós single  "My Bonnie" que els donà a conèixer. “Amics comuns”, ha dit i tots dos hem esclafit a riure. No sé com explicar-m'ho. Algú ha aparegut des d'un món estranyament proper al meu i m'ha permès créixer precisament en el moment en què em sentia empetitir. És cert i constatable que a Menorca tot és possible si et mantens obert a la seva impenetrable manera d'acollir-te. He pensat una vegada més en el "aquesta illa t'acull, Quico", de na Consol.

Acaben de marxar i jo he restat a la barana de la Plaça des Born, rumiant com aquesta illa, a vegades esquerpa, és capaç d'oferir-te sobtadament un dels dies més intensos que recordo a Ciutadella. Me'n sento habitant just quan he de partir i em poso a escriure les notes, la mirada perduda en la negror del port que em convoca. Els darrers dies vaig més enllà de perdre’m pels camins i em sento del tot alliberat, sense destí ni obligacions que m’estirin cap a una o altra banda. Efectivament, Lennon, un dels "amics comuns", afirma que la vida és allò que passa mentre estem ocupats fent plans per viure-la. Caminar per Menorca m'ha permès deslliurar-me de no sé ben bé quins plans per a més endavant, que és el seu lloc natural. O hauria de ser-ho. Espurnes intermitents de llibertat s'han fos amb instants, somnis, conjures d'amor i pèrdues, difuminades en els marges de la realitat. O almenys jo no he sabut passar d’aquí. Guillermo Brown, John Lennon, Woody Allen, William Shakespeare. No tenir por del desconegut significa anar al davant de tot. La meva curiositat ha fet la resta. Menorca com a refugi on fantasia i realitat se superposen entre els amagatalls de la seva pell.

Absorbeixo delitós l’aire humit i ple de vida que prové del port. El silenci cau pesadament per entre els racons de la plaça des Born i m’abraça com només ho pot fer qui estima de debò, dolçament. Torno cap a casa - a casa! - pels foscs testimonis empedrats dels carrers solitaris dels Sants, mans a les butxaques m'omplo els narius de nit abans de retirar-me a veure-hi clar, com deia en J.V. Foix.

COMIAT DE SON SAURA I SANT JOAN DE MISSA

A son Saura el setembre de 1986 amb en Kike i la Susanne (FOTO Susanne Reise)

NOTES DE VIATGE. (17 D’OCTUBRE 2018)

Una vegada més em trobo a Son Saura. Hi he volgut venir pel Camí de s’Hort de ses Taronges que he descobert aquest any. Com d’habitud m’he aturat uns minuts a la mica de bosquet que creua el camí que circumda la possessió de Son Saura Vell. És un lloc on m'agrada submergir-me en la calma, així que apago el motor de la moto i em deixo portar per imatges difuses de tornades a joc, després d’hores a l’ombra, a l’aigua o a la sorra de les platges de Son Saura.

A la cala de ponent, la més petita dels dos arenals i on feia anys que no reunia condicions per al bany a causa de la posidònia acumulada, hi he pogut fer un primer bany matiner deliciós i he recuperat una mica la vella sensació, esplèndida, d’observar des d'endins de l’aigua el contorn de sorra, els pins al seu darrere i les roques baixes que la delimiten, com si em trobés en una de les illes deshabitades dels mars del Sud, d'aquelles que descrivia Jules Verne. Des dels anys que hi venia amb la Rosa que no m’hi havia pogut tornar a banyar i agraeixo a sa meva roqueta que m’hagi permès aquest luxe, precisament en el dia que m’acomiado d’aquest lloc tant emblemàtic per mi. Sento que Menorca té cura de mi i que satisfà voluntàriament els meus afanys com una amant que consent els meus capricis.

He passat pel bosquet on aparcàvem el 2CV de l’Esteve i la Maria i on després del bany dinàvem amb la Rosa i la canalla de les dues parelles, a l’ombra dels pins. Més endavant he comprovat, una vegada més, com creixien els dos pins sorgits d’una mateixa soca que tant ens atreien a mi i al Norbert, doncs ens recordava el Pi de les Tres Branques. Travessat el canaló d’aigua dolça pel mateix pont de fusta per on entràrem a la sorra muntats dalt de negres corsers menorquins amb la gent del port de Ciutadella, he trepitjat l’estreta franja de sorra que queda de l’immens arenal, ara gran part sota l'aigua. D’aquella excursió a cavall resta el record d’en Jaume, que ara és el propietari de S’Amarador en el l'edifici de l’antic Cafè Balear, d’en Gabi, i, evidentment d’en Biel, l'amo dels cavalls i germà d’en Joan i n’Àngel de ses Persianes; el personatge que anava descalç per les quadres i que mai no havia anat a Maó. Em balla pel cap que confessà haver arribat amb prou feines a Ferreries. Els records fluïen mentre m’apropava a l’arena rosada de la gran platja de llevant tan ben orientada al Sud-Oest. He volgut recórrer els voltants, ara protegits per una barana de corda i estaques. Ja no es pot parlar propiament de platja verge o salvatge com abans però, tot i que ha perdut molta sorra, la badia és formidable i segueix essent un plaer tant per la vista com per al bany. Hi he restat un parell d’hores recorrent sense pressa la senda de sorra que seguíem per arribar-nos fins a Es Talaer. Tot i que en l’actualitat ho impedeix la barana, no he pogut estar-me de saltar-la i fer com abans. Com l’altre tarda a Binigaus, un matí seductor amb banys insuperables.

Després de les confidències a cau d'orella que em xiuxiuejaven els llagosts de Son Saura, un cop al trencall de Son Vivó per comptes de seguir cap a Ciutadella, he tombat a la dreta fins a Sant Joan de Missa, on romanc assegut sota el pi de copa ample i espessa que ombreja el banc des d’on escric aquestes notes. Davant meu la capella de Sant Joan tant blanca com el primer dia, serena, modesta i orgullosa com una temptació que domina la plana que l'envolta. Un amic que feia la mili a Maó, ens la va mostrar a la Rosa i a mi en la nostra primera estada a l'Illa, en aquella ocasió en una casa particular des Mercadal. L’edifici, robust, sembla donar una benvinguda sorneguera aq ui vingui de les Macarelles o de Turqueta. Una amanyac de brisa ha fet sonar una de les petites campanes del característic campanaret i, educat, torno la salutació alçant una ma i fotografiant el moment. Ja una vegada vaig imaginar el meu comiat definitiu aquí, a Sant Joan i somric. Volia que les cendres es repartissin entre l'ermita i la torrassa de Fornells, a l’hora de la posta, orientades cap a Cavalleria. Aquest any, però, he decidit substituir el paisatge de Fornells, per la Creu del Général Chanzy prop de Punta Nati. Em va impactar la solitud i la senzillesa d'aquell lloc que commemora l'enfonsament del vapor.. Només tenir-ne el record em commou i em lliga als terribles darrers instants d'aquelles prop de cent-cinquanta vides, a les quals, cada dia, com un degoteig cruel i inhumà, s'hi van sumant la misèria, la por i l'esperança de milers i milers de víctimes directes de la nostra manera patriarcal, blanca i occidental de viure

Un cop a Ciutadella, m’arribo fins a la Plaça d’Artrutx per fer una mica de gasto a Ses Persianes. Al meu voltant un grup de joves ocupen una taula, en una altra, hi ha algunes dones de la meva edat. La primera imatge de Menorca que recordo és de quan tenia catorze anys i la Pilar Benejam, ciutadellenca i aleshores professora de geografia i història al Costa i Llobera, va possibilitar-nos un viatge de final de curs als de quart de batxillerat. No puc treure la vista de les àvies assegudes en una taula propera. Penso que deuen conservar un record d’aquesta plaça similar al meu. La temptació de comprovar-ho existeix, però al final em continc i guanya la meva timidesa. Les miro i les imagino amb trenes o amb davantalets com els que portaven les nenes del meu carrer a Sant Pere, a l’estiu. Segur que si els preguntés ens adonaríem que compartim semblances que ben bé podrien ser causa de la intensa sensació de pertinença que em provoca Menorca. La seva fotografia mental de la Ciutadella de finals dels seixanta i la meva no deuen diferir gaire, al capdavall. A la taula del costat dos adolescents menorquins parlen en castellà a una noia que els recrimina que entre ells ho facin en català i ells es disculpen argüint que tenen aquest 'mal costum' des de petits. No tinc del tot clar que no se’n fotin una mica amb murrieria. Les velles veuen cervesa i de tant en tant un cotxe trenca la pau del migdia. El temps viscut a Menorca, el grapat d’anys enamorant-nos amb la Rosa i una vida al teatre és tot el que em resta d'aquell viatge que emprenia amb més il·lusió com més anava deixant la mà dels pares, de l'escola, dels escoltes... És el meu bagatge, el que he bastit jo, o potser no és més que el que he somiat. Tempus fugit.

He quedat amb na Consol a l’O.A.R per fer un mos i després acompanyar-la amb la moto fins a l’estació marítima, al vaixell d’Alcúdia. Hem dinat mentre comentàvem la quantitat d’anys passats des de quan ens vam conèixer a la Macarelleta, l’any 83. De seguida vam establir amistat. Vam freqüentar el seu petit bar, Sa Gavina, una cova al peu de Ses Escales del port de Ciutadella. I ha estat el millor bar per mi, que mai he trobat a Menorca. Petit com un puny tancat, tenia una vista formidable sobre el port quan a l'hora d'adormir-se el sol, la seva llum penetrava fins a les parets boterudes de la roca i omplia tothom de la màgia de s'horabaixa. Els entrepans de sobrassada i formatge, la cervesa gelada amb gin i la llum daurada de la posta brillant-nos als ulls. Recordo mirades que avui em glacen la sang i silencis ocasionals que esdevenien música, mesclats en una connexió quàntica. També hem parlat d’amics comuns com el Cesc Orella a qui ella ja coneixia d’abans. També del darrer bolo de la gira amb El Mentider i d’aquell darrer desmuntatge al Col·legi de Sant Francesc. Li he comentat com m’agradà que Ciutadella esdevingués el punt i final d’un dels meus muntatges. I quina ràbia em fa no haver coincidit amb l’Orella a Menorca. Amb el Cesc ens havíem fet amics en el “Ferrer i Guàrdia” on ell interpretava de manera desenfadada el paper de Rugieres, entre altres. Al cap de poc jugàvem al Zeleste a fotre’ns mastegots l’un darrera l’altre fins que no aguantàvem i paràvem just a punt d’enrabiar-nos, per esclafir en una rialla. Ens n’hem rigut amb na Consol, perquè ella també havia viscut aquella ebullició de la Barcelona del barri de Rivera. També hem parlat de l’illa, naturalment, de sa nostra roqueta com m’he acostumat a dir-li, copiant la seva expressió. Li he confessat l’enveja que li tinc pel fet que ella pugui parlar en propietat de la “seva” Menorca, mentre que la “meva” Menorca, sempre la percebré com una il·lusió que he de deixar a mig camí. Hem constatat que compartim certs punts de vista sobre l’evolució de Menorca en aquests darrers anys i de com la mentalitat de la generació jove actual ha variat respecte a la seva implicació amb l’illa. Amb prou feines queden propietaris de finques i llocs i m’ha confirmat fil per randa el que m’explicà l’altre dia na Juanita de ses Coves, assegurant-me que s’ha anat repetint en multitud  d’altres finques. En els millors casos s’han venut finques a gent forestera que, o bé hi ha anat a viure, o bé la lloguen a persones que venen a l’illa per treballar a Maó o a Ciutadella i de moment no s’han convertit en urbanitzacions... encara. D’altra banda això provoca caravanes i embussos a les hores punta per entrar a les poblacions, desterrant la calma i el recolliment característics d’aquella Menorca que cada vegada més, en allò més profund, és un record sentimental, un somni romàntic; un més, que ja es va difuminant. 

He acompanyat na Consol a la nova terminal marítima i després he buscat un lloc solitari on esperar la posta i deixar passar el que queda del dia entre l'embat eròtic de les onades contra les roques. Permeto que Son Saura, Sant Joan i els records compartits amb na Consol s’apoderin de mi. I sí, perquè negar-ho? Em sento una mica trist. Na Consol, n’Àngel, en Joan i l’Amadeu de ses Persianes, la noia que fa de recepcionista al Menurka, na Rosa Maria amb qui vam compartir tantes rialles… El temps que resta fins la posta omple d'amistats els núvols que s’acumulen a l'horitzó composant una imatge d’harmonia. Com puc abandonar allò que estimo? Però el compte enrere del comiat ha començat i Menorca em renya una mica per la infidelitat que significa haver de partir. 

ES CANUTELLS I SANT CLIMENT

NOTES DE VIATGE. (16 D’OCTUBRE 2018)

Part del recorregut d’avui es correspon amb el tram 17 del Camí de Cavalls.

Ahir va ser un dia que avançà en una mena d’encantament encadenat. Per descomptat per la descoberta de Cala Roja, però també pels ous trencats menjats a Son Saura i per les estones passades a Fornells i al port de Ciutadella, a s’horabaixa, pràcticament sol. Estones sostingudes en què espurnejaven aquí i allà ressons de la Menorca tossuda i resistent, de bellesa tant modesta com provocativa. La consciència del recorregut a peu, de Maó a Ciutadella pel nord i a la inversa pel sud, em permet una visió encara més a la mesura humana de tota l’illa, una mica més menuda i a la vegada més estimada. En saber-ne els topalls i conèixer-la millor puc sentir-me tant a prop d’ella i de la seva gent com de les persones que la compartim. Torno a viure-la buida de nosaltres, els forasters – sempre la paradoxa existencial –, mentre que aflora la vida quotidiana soterrada durant la temporada alta i el dia a dia, el seu bategar profund. Gairebé ningú circula pels camins llevat d’algun tractor, ningú ocupa els camps tret d’alguns pagesos. A les carreteres l’activitat es concentra a les hores punta degut a l’augment de la mobilitat entre poblacions, urbanitzacions i el camp, on actualment s’hi han traslladat bon nombre de famílies. Cal sumar-hi l’augment del transport escolar. La resta del dia, el trànsit es redueix a alguns vehicles escadusseres i a tots els autobusos que es poden imaginar. Puc prendre consciència d'indrets que desprenen un fort component sensitiu que desconec a què responen exactament. Simplement constato que em trobo a l’illa,  exactament al lloc on se suposa que em correspon dins un ordre que desconec. Conèixer ritmes, llums, els sons de cada lloc,les  olors, la variació cromàtica en cada estació, els dies de vent o de pluja i alguns d'extraordinaris, com ahir. Un cel blau com uns ulls de fada i castells de núvols blancs com els pòsters de finals dels seixanta, quasi psicodèlics, .

“Picture yourself in a boat on a river

With tangerine trees and marmalade skies.
Somebody calls you, you answer quite slowly,
A girl with kaleidoscope eyes.”

 (Lucy In The Sky With Diamonds – Lennon/McCartney)
Lucy In The Sky With Diamonds - take 8 RM 20 '67 'YS-Film'.mp3

L’embruix es manté quan em disposo a reprendre el camí. En arrencar el trasto als auriculars hi sona A Day in the Life. Menorca sempre es supera i sap com acompanyar-me.

Arribo a Pito’s, a Cala en Porter, disposat a esmorzar tot contemplant la quietud d’una urbanització solitària. S’aixeca el dia sota un únic núvol, negre i amenaçador en direcció a l’est. És la ruta que vull seguir fins Es Canutells. La voluntat és tornar-me a trobar a l’altiplà de Binicalaf Nou, entre el camí de Cales Coves i el Barranc de Ses Penyes per on es  davalla a la platja d’Es Canutells. Vull retrobar-me amb la calma que s’hi respira.

Escric assegut en un dels senyals de fusta que indiquen el Camí de Cavalls quan de lluny m’arriba el ronc desigual d’un tractor que sembla llaurar amb dificultat. A Menorca es deu fer dur el llaurar doncs el sòl és pedregós i les roques fan trontollar el tractor i la rella metàl·lica. De tant en tant el pagès ha de baixar per recollir del terra alguna pedrota que trasllada a una pila que algun dia formarà part d’una nova paret seca per convertir-se en patrimoni immaterial de la humanitat. Passo estona observant l’activitat del pagès i el tractor perquè invoquen sons d’infantesa, a Sant Pere, quan a finals de juny o principis de juliol els pagesos llogaven una màquina de batre, un munt de ferro en forma de trasto vermell i atrotinat, adornat per tires amples de cuiro que feien de cadena de transmissió entre la màquina i un tractor. La instal·laven al camp de futbol poc abans de la festa major i esdevenia l’atracció de tota la canalla del poble quan anàvem a llençar-nos sobre la palla que sobrava, tot i el risc que comportava sí o sí de passar-nos la resta del dia amb picors a tot arreu del cos. Roncs similars que escolto ulls clucs eren el marc sonor dels nostres jocs, del travessar camps de rostolls sense rastre d’humitat, del jugar a fet o simplement del vagarejar per les fonts del Quadres, de Turró, Cargol o Comarquinal. Fatigats ens assèiem als marges de fanal i confessàvem plans i estratègies de cara a la Festa Major, a tocar, i a quines nenes volíem treure a ballar a l’envelat. Tombats a la molsa deixàvem passar, inconscients, les hores millors de les nostres vides, abillats amb calça curta, sandàlies velles, algun barret de palla i un bri d’alguna herba a la comissura dels llavis. Deixo la mirada perduda enllà del firmament amb la plena convicció que els somnis existien per fer-se realitat. Encenc un peta perquè el lloc em retorna alguna cosa del passat i la maria marca territori, com fan els gossos. Arriba el moment de reprendre el camí i deixar enrere la màquina de batre, les fonts i els somnis dels capvespres d’estiu.

Quan he arribat a Es Canutells m’he trobat amb una urbanització fantasma en aquesta època de l’any. He pres el sol una estona còmodament estirat en una gandula a la terrassa d’un espectacular hotel amb aires colonials, completament buit que m’ha fet pensar en les mansions d’Abu Dabi. Ningú no m’ha molestat, tot i que a l’interior, de lluny, m’arribaven veus i sons del personal de manteniment. Al seu davant la parada del bus que em portarà fins a Sant Climent. En l’hora llarga que porto en aquest lloc només han passat dos cotxes i la sensació d’aïllament és absoluta.

A migdia he arribat a Sant Climent. Fa anys ja hi havia passat per trobar un camí que em menés a Alaior, però les ganes de tornar-hi em venen del 2016 quan, en passar-hi per acompanyar la Marta a l’aeroport, vaig veure de reüll un parell o tres de cases que em van cridar l’atenció. Avui les he pogut fotografiar.

Estic fent un menú al Cafè de la Plaça d’Es Pla a Sant Climent, davant per davant de l'església parroquial. Com que a la terrassa hi peta un sol que sembla una maledicció m’he refugiat a la penombra interior. Al local hi deu haver mitja dotzena de persones com a molt i només una parella i jo semblem de fora. Espero el cafè i observo el diàleg entre la blancor amb ribets grocs de l'església i el blau immaculat del cel, quan entren a l’establiment una parella de hippies vells que saluden en general sense obtenir resposta, més per la mandra que per altra raó. Deuen ser dels que es van instal·lar a l’illa a mitjans dels setanta. Vesteixen pantalons amples i faldilla fins als peus, tots dos florejats. Ell porta una armilla damunt un sahari blanc que voleia damunt els pantalons esparracats. Tenen un aire desmanegat i gens convencional. Amb cabelleres grises i deixades, es desplacen en una mena de càmera lenta de moviments desmenjats que recordo bé. Pot ser que visquin a prop, pot ser que hagin tornat per recordar els vells temps, però tot sembla autèntic, com si no hagueren passat els anys. Em ve una visió fugaç d’una tarda de juny del 78 amb una colla d’amics que vivien en una masia, prop d’es Mercadal, quan tothom vestíem si fa no fa. 

Ara, després de dinar i amb la nyonya de la calorada, he entrat a la frescor de l’església. Algú toca a l’orgue alguna cosa de Bach que em sona vagament. N’hi ha tant! No sóc creient però aquest recolliment reverberant entre olors d’encens i de cera cremada sempre m’ha relaxat. M’he estirat en un dels bancs puix que no hi ha ningú més i he col·locat la motxilla a mode de coixí. Sento com em ve la son mentre s’esvaeix el sostre.

La migdiada ha durat 30 minuts, déu n’hi do! Encara faltava una bona estona pel bus que em portaria a Maó per fer transbord fins a Cala en Porter on recolliré la moto. He passejat una estona per Sant Climent en carrers que m’han recordat la primera impressió que vaig tenir de Menorca, a Ciutadella, en aquell viatge amb el Costa i Llobera, l’any 1967. Carrers amples, buits, la meitat ocupats per l’ombra mentre l’altre meitat es torrava estoicament sota el sol. Aleshores, com avui, em va fer pensar en els carrers de les pel·lícules de cowboys. Aquesta intimitat i aquesta soledat em resulten còmodes i permeten somniar “que passaria sí…”, i “com seria si passés que…”. És una soledat meva, pròpia, sòlida, tot i que una mica trista per tot el que, inevitablement, he deixat enrere. Passejant m’he trobat al pati del darrere d’una casa. Una petita piscina amb visió sobre tota la plana del sud-est de l’illa m’ha temptat a refrescar-m’hi els peus. M’he tret botes i mitjons, he creuat els dits i he posat els peus en remull el temps suficient per pensar que, a vegades, la consciència de felicitat es troba tant a l’abast que m'esborrona. Tot i la brevetat de la remullada em queda un punt de mala consciència. Reminiscències de l’entorn dels escoltes o de la responsabilitat treballada al Costa i Llobera? Ara observo la parada del bus des de la banda ombrívola del carrer, per no rostir-me. La veig amb la motxilla solitària deixada sobre el banc i em venen al cap vagues imatges de “A pleno sol” de René Clément, amb Alain Delon, Marie Laforêt i Romy Schneider i amb música de Nino Rota. Al meu mp3 hi sona Ruby Baby dels Silver Beatles, quan joves i abans de ser els Beatles acompanyaren Toni Sheridan. Em sento en plenitud, en harmonia amb l’illa i ple d’energia per com han començat a anar les coses a Menorca després que es buidés de turistes el diumenge passat. Em sento preparat per al comiat. Demà començaré el ritual de les visites als llocs on sempre desitjo tornar.

TRAM 4: DE S’ARENAL D’EN CASTELL A CALA TIRANT

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del comença a l’extrem de ponent de la urbanització de la platja d’Arenal d’en Castell. Caminant 10 min per un sender arran de penya-segat, connectarem amb la urbanització de Son Parc, que haurem de travessar caminant 20 min més fins a arribar al pàrquing de la platja de Son Saura del Nord. El sender continua vorejant la zona humida de Son Saura del Nord i s’endinsa dins una zona boscosa per la qual caminarem durant aproximadament 1 h, fins al fons de la badia de Fornells. Passarem per la basílica paleocristiana de Cap des Port i per les salines de la Concepció, fins a la carretera de Fornells. Des d’aquest punt fins al final del recorregut, ens esperen 3,5 km d’asfalt per la carretera de Fornells i el vial cap a la urbanització Platges de Fornells, fins a arribar a cala Tirant, el final de l’etapa.

Distància: 10,8 km  • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El primer tram del recorregut voreja el penya-segat entre les urbanitzacions d’Arenal d’en Castell i de Son Parc, per un sender rocallós, amb vegetació baixa de romaní i xipell. Bona part d’aquesta etapa del camí de Cavalls, però, transcorre per dins un bosc dominat per pins amb un sotabosc on és força abundant l’arboç. Aquest fet facilita la possibilitat de veure la papallona de l’arboç (una de les més grans i espectaculars de Menorca), ja que les seves erugues depenen d’aquesta planta.

NO T’HO PERDIS

• Arenal de Son Saura: Platja urbana associada a la urbanització de Son Parc, amb un gran sistema dunar d’arenes gruixudes i blanques. Si la volem gaudir ens hi haurem d’acostar expressament, ja que l’itinerari no la travessa. Més informació sobre la platja de Son Saura del Nord.
• Zona humida de Son Saura del nord: Zona humida interessant com a punt d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes espècies d’aus. No està preparada per ser visitada i per poder veure-la ens haurem de desviar del camí. Aquí trobaràs altres punts interessants per anar a observar ocells a Menorca.
• Basílica paleocristiana de Cap des Port: Restes d’una basílica paleocristiana d’entre finals del segle V aC i inicis del segle VI dC, on es pot observar la nau central, una cripta amb forma de creu grega, i un baptisteri amb una pila baptismal en perfecte estat de conservació.
• Torre de Fornells: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a la bocana de la badia de Fornells, amb bones vistes al cap de Cavalleria. Més informació sobre la torre de Fornells i la Menorca britànica.

Noms de llocs: Arenal d’en Castell, Na Xeringa, Urbanització Son Parc, Escull d’en Puig, Arenal de Son Saura, Racó des Bosc, Na Vila, Sa Marcega, Camí a Sa Mola, Font des Ports, s’Era, Cala Roja, Llosa d’en Paquet, Punta des Cagalló, Cala Blanca, Camí de s’Albufera, Torrent des cap des Port, Torrent de Binigurdó, ses Salines Noves, Pleta de sa Marina, Carregador de Dalt, Parat de Dalt i de Baix, Tanca des Sibil·lins, Ses Pedreres, Carregador d’Aprop, Ses Casetes Noves, s’Almudaina, Cala Teulera, Ses Salines Velles, Es Sec, Es Popet, Platja Redona, Es Pujolet, s’Estacada, sa Barrera, en Fondo, es Fondet, Punta de sa Creu, Fornells, Es Antígons, Cala Tirant.

NOTES DE VIATGE. (15 D’OCTUBRE 2018): SATISFACCIÓ FINAL.

Com gairebé sempre que entro o surto de Ciutadella cap a l’interior de l’illa he seguit el Camí Vell de Maó. Les vegades que l’hauré fet i no em cansa mai! El dia pren la cara de la tardor a través d’una lluminositat resplendent que s’obre pas entre la cua de núvols, restes de l’huracà Leslie que s’esmunyen ràpidament pel firmament i semblen competir amb les taques de les seves pròpies ombres acaronant el paisatge. Ningú passa per la carretera i Menorca sembla una altra. Han començat els dies del compte enrere per la meva partida i Menorca sembla oferir-me allò que té de millor i que més m’encadena a ella: silenci, intimitat i recolliment. Dret enmig de la carretereta, al costat del trasto, voleien al meu voltant ecos de la festa d’altre temps i el galimaties d'imatges sembla esmorteir-se pel xiuxiueig del vent entre els ullastres que sobresurten dels murs de pedra. Els plomalls llargs dels canyissars que ressegueixen els torrents pronostiquen un hivern fred. Em concentro en la tebior dels raigs de sol que m’acaronen mans, cuixes i cara.

Avui ha de ser el dia! Vull acabar el tram 4, - em resta des de Son Saura  a Fornells - que vaig deixar pendent a causa de la plaga de ciclistes. Tampoc acabaré el tram a Cala Tirant, si no que el faré acabar a Fornells. Abans d’arrencar la moto connecto la música i m’acompanya Françoise Hardy que em canta a cau d’orella una versió de Suzanne, l’himne d’una generació que ens regalà  Leonard Cohen.

“And you want to travel with her,

And you want to travel blind.”

Un cop a Mercadal decideixo no agafar la carretera més directa de Mercadal a Fornells, si no que vull desviar-me pel camí de Tramuntana, tantes vegades recorregut amb en Kike, en Norbert, l’Anna, l’Antonio… És dels camins més tranquils de Menorca, almenys fora de temporada i em permetrà acomiadar-me del vell Molí de Mercadal que tantes vegades he somniat meu.

Visitat el vell molí reprenc el camí de Tramuntana. Deixo enrere el trencall que em menaria a Pregonda per Son Ametler, també els trencalls de Binimel·là i Cavalleria, fins que arribo al camí que mena al mas de Son Moscard - ara abandonat - on amb l’Esteve, la Maria i la Rosa anàvem a comprar síndries, melons i algun conill. Em ve al cap la Juanita de ses Coves Noves, i enyoro la vida que abans omplia aquests masos, ara abandonats a la seva sort. Finalment arribo on el Camí de Cavalls abandona la carretera que segueix direcció a Maó. És el camí que em permetrà arribar a s’Arenal de Son Saura. Deixo la moto just al costat del camí. La idea és que, com que com tota la ruta Nord l’he seguit de llevant a Ponent, vull que el retorn per completar la volta sencera a l’Illa sigui en el mateix sentit. Qüestió ritual. Passades ses Salines de la Concepció i la Basílica Paleocristiana des Cap des Port, el camí passa molt a prop del fons de la badia de Fornells després d’endinsar-se per un bosc de pins i alzines. A un quilòmetre i mig, més o menys, de la tanca de fusta que marca l’entrada al bosc he deixat el camí per seguir un sender que surt a mà esquerra. Segons el mapa, a no més de 200 o 300 metres hi deu haver la clariana que deixa a l’esquerra l’extrem oriental de Cala Blanca, i a la dreta Cala Roja. A la part de Cala Blanca el bosc arriba fins a tocar de l’aigua, enmig d’unes roques calcàries blanques i llises que recorden algun tipus d’animal marí.

Però si Cala Blanca és un indret que sembla relativament inhòspit, en retrocedir cap a la clariana, un corriol s’obre pas entre brots de pi i d’arbusts que  mena fins una albufera gran i ampla, rodejada de bosc. És un dels paratges més verges, salvatges, solitaris i insòlits que he trobat a Menorca. No podia deixar l’Illa sense conèixer-lo. La fondària no té aparença de superar ni el mig metre molt enllà i l’àmplia zona de sorra argilosa de color teula que la voreja és el que li deu prestar el nom. Degut a la poca fondària sembla poder canviar constantment d’aspecte depenent de fins on arribi l’aigua per l’efecte de l’evaporació, la pressió atmosfèrica, la lluna...

L’indret és absolutament màgic. Al marge de la mica de caminoi i d’una única empremta de bicicleta, l’únic vestigi de presència humana que hi he sabut veure és una petita fita de no més de 15 centímetres amb el número 14 gravat. He pensat que un lloc tant excepcional - ja és un dels que més m’han fascinat de Menorca - bé podia compartir en la meva memòria el número de Johan Cruyff. M’he despullat i he deambulat pel contorn de la badia càmera al coll i barret de palla per tot vestuari. Després d’una hora ben bona m’acomiado d’aquest racó de paradís per retenir-lo amb els cinc sentits, doncs al plaer visual s’hi suma el silenci dens que m’envolta, l’acaronament del sol tebi sobre la meva nuesa i les olors de resina de pi i salabror prenyen l’aire que m'esbulla els cabells. Em sento sol, salvatge i evoco les estones havent dinat, al terrat de casa a Sant Pere, mentre els pares feien la migdiada com el temps es deturava. M’enfronto a mi mateix sense saber-ho, en un anhel per sentir que formo part d’alguna realitat oculta i desconeguda. No puc evitar commoure’m en comprovar la bellesa, tant a tocar, tant, que em trasbalsa. Per l’avançat de la temporada qualsevol bany pot ser el darrer i he de continuar el camí cap a s’arenal de Son Saura on m’hi espera un bany que foragiti l’ombra allargada de la pena pel retorn.

Assegut al Bruch, davant una cervesa i un gin després del bany, contemplo l’altra banda de l’extens Arenal de Son Saura on, ja fa dies d’això, m’enamorava més i més de la Rosa. Tant sols un instant entre els instants del bosó de Higgs! Interromp els meus pensaments el plat de colesterol que em serveix el cambrer consistent en quatre ous ferrats sobre abundants patates fregides, una mica de sobrassada i un rajolí de mel. Sobrepassa amb escreix el que fins avui entenia com a estàndard de felicitat.

Durant la infància, els objectius venien donats per les circumstàncies; després també, però potser no de forma tant evident. Adeu son Saura, tot hauria estat diferent en un altre algoritme. Si ens mantenim en les minses tres dimensions, és ben bé perquè no hem arribat a tot.

Acabo de creuar la línia d’arribada imaginària a la volta a peu a Menorca que vaig començar el 22 de maig de 2016 i que he conclòs ara mateix, el 15 d’octubre de 2018 a les 14:56. L’he anat fent alternant trams “oficials” amb el tafanejar i vagarejar per Menorca que tant m’agrada. Tot plegat ha durat dos mesos a l’illa per fer-me’n una idea de conjunt molt més afinada.

El dia d’avui m’ha permès entrar en contacte amb diverses menorques. La del primer viatge amb l’escola i la de la Rosa a finals dels setanta, la del Norbert, el Kike i la gira amb el grup de teatre, la de l’Anna i l l’Antonio i l’última amb la Marta... Per descomptat que Cala Roja pertany a la intimitat dels viatges en solitari. D’alguna manera Menorca és un pot petit de mesura humana on s’hi conserva la bona confitura de la meva vida. Recorregut complert als 52 anys de relació amb sa meva roqueta. Gràcies Menorca!

Fornells, sempre retorna. És el Quartet d’Alexandria llegit sota les estrelles a La Palma, és la sargantana contra la paret d’en Joan, l’Anna mirant enllà de la badia cap a la Mola, la mirada serena i tranquil·la de la Marta prenent un cafè davant el port o l’aplaudiment de l’Albert Moya a la posta des del Torreó. Així m’acomiadaré de Fornells, amb posta des de la torrassa.

Una nit més al port de Ciutadella. L’ajuntament està retirant els tendals del moll i ha fet fora els amarratges que encara hi havia dissabte passat. Sense tendals, sense les embarcacions i sense forasters, el port encara evoca més el que vaig conèixer a l’inici de tot. Assegut al Tritón, només em fan companyia tres persones en una altra taula i el clapoteig de l’aigua repicant en el moll. Feia dècades que no havia fruit de tanta tranquil·litat a baix a mar.

Ara, a les 21:42, han marxat els ocupants de la taula dels costat i m’he quedat sol al port, sense ningú més, almenys entre el Tritón i l’establiment tot il·luminat de s’Amarador, que abans era el Cafè Balear. Dia per emmarcar.