NOTES DE VIATGE. (10 D’OCTUBRE 2018)

CAMINS DELS HORTS

Noms de llocs: San Nicolau, Binisalord, Sant Sebastià, Ses Truqueries, Camí de ses Vinyes, Camí de Son Salomó, Hort de’n Esquella, Torrents dels Horts, Son Salvador, Camí de Punta Nati, Torre Nova d’en Lozano, Torre Vella d’en Lozano, Son Triall, Son Fe Vell, Torrent dels Horts, Son Salvador, Camí de Son Escudero, Son Mascaró, Son Bernardí, Son Escudero, Son Fe d’en Begur, Hort d’en Benet, Ses Retxilleres, Hort d’en Saurina, Camí de ses Capelletes, Binillumaní, Camí de Son Angladó, Hort de ses Magranes, Santa Rita, Son Cavallo, Camí de Sant Ignasi.

Tinc mandra i el temps no acompanya. Posposaré el programa previst per avui per a demà, dilluns. El dia és humit, no bufa el vent, però una espècie de calma tensa ho omple tot d’aquell gris cru amb què es vesteixen els dies a l’hivern. Faré doncs una cosa que des que vaig establir Ciutadella com a lloc d’estada a l’Illa he volgut fer i que sempre he anat deixant per més endavant. Vull perdre’m pels vells camins que conflueixen al nord de Ciutadella entre horts i petites propietats. Al capdavall també tenia previst fer-ho un dia o altre. Si més tard s’aclareix una mica miraré d’agafar el bus de les 12:30 fins a l’Arenal d’en Castell per fer el tram fins a Fornells i tornar des d’allí també en el bus.  Atès que Ses Persianes tanca el bar els diumenges, des de la finestra de l’habitació i tot fruint d’una formatjada de carn amb pèsols, contemplo distret un núvol llunyà que descarrega aigua cap al Sud. M’encanta reconeixer el pessic de sobrassada.

Al final m’he quedat pels voltants de Ciutadella; els núvols tenien tan mala pinta que repartien ruixats breus aquí i allà i jo, per sort, l'he anat torejant… de moment. M’he arribat fins a Son Salomó pel camí de Punta Nati aventurant-me pels estrets viaranys que em podien portar a algun lloc. Tocant a la Ronda de circumval·lació, m’he endinsat pels camins de Retxilleres, pel de Capelletes, el Paratge Magranyes, he passat per s’Hort de Ses Magranes… Estranyament conservats, presenten aquell aspecte atrotinat per la pàtina del temps i la gran bellesa que desprenen els llocs i propietats on es nota que s’hi feineja amb continuïtat. Quan he vist la pluja massa a prop, he creuat la ronda fins al Bananas per fer un beure. De fet l’he acompanyat amb un pastís de carn fet a l’anglesa, amb capes de pasta de full i una crema de formatge lleugerament espumosa, que m’ha deixat més que satisfet.

Quan tornava en direcció a la Ronda a la recerca d’algun camí perdut, m’ha cridat l’atenció un corriol amagat i discret - no m’està permès informar d’on partia- i en seguir-lo a peu se m’ha anat desvetllant al meu davant un món vell, nou per a mi i diferent, a tocar de Ciutadella mateix. Els primers metres semblaven dur a una edificació enmig de pins i palmeres; un casalot característic del camp menorquí, amb doble porxada a la planta baixa i al primer pis, flanquejat per dues palmeres enormes.  M’esforço per imaginar l’efecte de la llum que es projecti en les estàncies, totes amb eixida als porxos. He somiat tantes vegades una casa similar i l’he situat a tants llocs! Senyorejant una cala, entre els camins deserts de l’interior, a La Vall… En el rastre dels colors gastats preserva el punt exacte de romanticisme, i l’estat general de decadència sembla l'empremta d’antics esplendors, en l'estil de les novel·les de i relats de Llorenç Villalonga.

Quan em disposo a fer una foto que pugui copsar la part davantera de l'edifici, un gat blanc sorgit de no sé on s’asseu al davant de l’entrada. Em queda clar qui és l’amo de la casa i, quan em disposo a marxar,la bestiola se m’hapropa tot refregat -se entre els meus turmells i, girant-se per comprovar si el seguia, s’ha encaminat cap els darreres de la casa fins arribar a un camí estret que s’enfonsa en el Canal dels Horts, on m’ha abandonat tots desapareixent entre els murs de pedra seca. Encaro la bombolla de frondositat grisa formada per una gran quantitat d’alzines i on  contrasta amb el verd viu de l’herba i la molsa humides que la rosada fa brillar. M’endinso en el torrent entre murs de pedra fets encara a l'antiga i les tanques de fusta d'ullastre que guarden petits horts, un parell o tres de feixes llaurades amb aixada i alguns camps  amb mitja dotzena de fruiters. Arribo a un camp de carbasses amb molts exemplars posats a assecar damunt els murs. Hi respiro a fons la fragància del mon reconegut i enyorat del camp; del treball al camp entre olors de fang barrejat amb el de fems d’algun cavall que no veig i el perfum melos de fruits que comencen a podrir-se. M’aturo davant d’una petita alqueria al fons del torrent, envoltada de verd i pel cant dels ocells que  donen a l’indret l’aparença d’estar a anys llum del centre de Ciutadella que no es troba a més de tres o quatre-cents metres.

Em saluda un home que surt de la casa. És l’Aitor, un xicot fornit que passa de la trentena, basc. Té llogada per molt pocs diners  la mica de masoveria al propietari de la casa del gat blanc - que tant m’ha atret i que m’ha acabat portant fins aquí - amb l’acord que l’Aitor reconstruiria la petita alqueria i es faria càrrec dels conreus. Així que la mica de terra que envolta la casa combina encara un cert aspecte d’abandó amb proliferació d’esbarzers i bardissa entre restes de murs  amb zones cultivades i amb els murs refets que li retornen la vida. L’ajuda un pagès amic de l’amo que en sap molt, segons explica l’Aitor. Està aconseguint recuperar un lloc acollidor i idíl·lic, quasi autosuficient, a deu minuts a peu del cor de Ciutadella. M’ha deixat fer la fotografia de la casa a canvi que no desveli ni el lloc on es troba ni com arribar-hi, doncs no voldria que alguna fotografia penjada a les xarxes servís per guiar cap al seu amagatall tant reservat, a turistes àvids de tipisme, que acabarien amb la seva tranquil·litat. Em fa pensar en els dissidents amagats al bosc per aprendre's de memòria els llibres que han aconseguit salvar de la crema, al final de la pel·lícula Fahrenheit 451, preparant-se per transmetre el coneixement al futur. En particular em fa pensar en un vespre quan, deprimit vaig aparèixer pel Puntal, un bar musical que hi havia al Torrent de l’Olla. A la barra hi havia el Tito, el flautista, a qui devia comentar el meu estat de baixa forma anímica perquè recordo la sentència que em va clavar:

- Ànims, Quico. Sempre hi ha algú en algun lloc que prepara…  que hi fa un Fahrenheit 451!

Sembla confirmar-se, doncs. Quins d'entre els nosaltres seran els que retornaran el nom a cada cosa? He compartit un peta amb l’Aitor mentre xerràvem de Menorca, de com era l’illa en l’època en què ell va arribar-hi, fa uns quinze anys,  i de les diverses etapes en què he conegut Menorca al cap dels anys. Constato que, com moltes de les persones conegudes meves que viuen a Menorca, és molt conscient d’on es troba i de què és el que no poden permetre’s de perdre. Ens hem acomiadat amb afecte i, a contracor; m’he acomiadat també de l'indret bonic i acollidor, agraint a Menorca l’oportunitat de permetre'm tastar-lo. En el meu pensament s'hi ha format la imatge del gat blanc, talment un déu grec de l'illa disfressat per guiar l’heroi, cap el seu destí humit i acollidor. S'han barrejat el fat i l'acollida que sempre acabo mereixent de sa meva roqueta. I avui l'he estimada més que mai.

He tornat cap a Ciutadella, voltant per Ses Truqueries i entrant des del Nord, pel camí de Sa Farola, per Dalt es Penyals. Estic esperant una pizza a l’OAR i sembla que el dia aguanta, de moment, tot i que en venir des de Ses Persianes he hagut de córrer per no mullar-me. Per cert, l’Àngel, l’amo de Ses Persianes, en comentar-li que vaig fotografiar les quadres del seu germà Biel al camí de Son Vicent, m’ha explicat que seguint-lo i deixant enrere la carretera d’Artrutx, el camí torna a Ciutadella per l’interior. Sembla una bona opció per després de la migdiada.

CAMÍ DE S’HORT DE SES TARONGES

Encabat de dinar he posat la moto en marxa sense un objectiu clar. El cel seguia amb aparença d’inestabilitat i he decidit, mapa en mà, anar a trobar el camí que m’ha comentat n’Àngel. M’adono sobre el mapa que es tracta d’un camí que jo sempre havia mig intuït. Als anys vuitanta, amb en Kike, dedicàvem una bona part del temps a descobrir nous camins que ens portessin a qui sap quina nova meravella. Penso una vegada més en l’esperit de "Guillermo el travieso" vagarejant i descobrint indrets que ens resultaven nous, com el camí de Binigaus Vell, ara tancat, el camí que travessava el lloc de Mallauí per arribar fins la caleta d’Es Talaier, en aquella època pràcticament desconeguda pels de fora de l’illa... també el bosc i el camí que passen per Sa Teulera abans de baixar cap a Cala Escorxada i Fustam, a mig camí de Trebalúger... Clar que acumulàvem fracassos i sovint ens trobàvem amb el final d’algun camí tancat o amb el cadenat posat; també  ens trobàvem amb camins que desembocaven després d’un llarg recorregut en camps llaurats o que es perdien entre murs de pedra amagats sota els esbarzers. Però quasi sempre era suficient la recompensa malgrat no arribar a cap indret concret. Em vaig acostumar a moure’m per l’illa cercant camins solitaris, amb els ulls oberts i a la recerca de noves rutes que m’estalviessin carreteres o camins massa transitats. I al final del dia recrear-me amb la consulta als mapes dels noms dels indrets on havia estat, adquirint així la familiaritat amb els topants de l’illa que és, al capdavall, el que marca la meva relació amb Menorca i el meu particular sentiment de pertinença. Mai no havia trobat la manera de “saltar” de la carretera d’Artrutx i Son Xoriguer fins al camí de Son Saura que baixa de Ciutadella per Son Vivó. Doncs bé, seguint el Camí de Travessera de Son Vicents (També de Son Marc) he anat a parar al camí de Son Teri Vell, que és el que conflueix amb el de Son Saura, just davant l’avinguda arbrada que mena fins a la casa que posa el nom al lloc. De fet la setmana passada n’havia fet una part d’aquest camí sense saber-ho. El dia que buscava la Susanne a Son Bou Nou inútilment.

Una mica més tard, seguint ja el Camí de s’Hort de ses Taronges en direcció a Ciutadella, he comprovat que per la dreta en surt un camí que mena fins a Son Enzinar, a tocar de la carretera de Sant Joan de Missa. Així que he trobat la manera de Connectar Artrutx amb la zona de les platges del Sud fins almenys a Macarella evitant passar per Ciutadella. Bingo!

Em trobo envoltat d’aquesta pau enmig del camí, entre Son Teri Nou i Son Marc. M’entretinc a retenir els murmuris acústics que em traslladen a una infància tant llunyana que s'assembla més a un llibre de contes que al record d’una realitat viscuda. Tanco els ulls i enllà escolto un tractor que treballa la terra i els alts i baixos del motor que il·lustren el balanceig brusc del vehicle sobre el terreny. De més lluny m’arriba el bramul d’alguna vaca i el lladruc d’un gos al qual respon un altre quisso. De les edificacions m’arriba el renillar inquiet dels cavalls i el so apagat de les cosses contra el terra. De tant en tant algun ocell valent canta amb timidesa. Vaig completant el registre dels sentits a què em va empenyent la guia invisible de l'illa. Aquest matí, als camins dels horts, ha estat l’olfacte el que m’ha embriagat amb olors i males olors quasi oblidades; ara és per l’oïda que m’arriba el modest paisatge sonor on s'hi reflecteix el regust de llibertat com la de les primeres vegades. Finalment he arribat a Artrutx i m’he plantat prop del far per assistir a la posta que tenia pendent des del dia que em va sorprendre el temporal. 

Finalment he completat els cinc fars de Menorca fotografiats: Artrutx, Punta Nati, Cavalleria, Favàritx i el de l’illa de l’Aire, que per raons òbvies només he pogut fotografiar des de la costa o des del vaixell.

Feia anys que no em deixava caure per baixamar cap al fosc més que per fer-hi una passejada puntual. Avui he decidit anar a fer una tapa al Tritón, com en els vells temps, i he aprofitat per començar Solenoide, la novel·la de Mircea Cartarescu que em recomanà l'Assumpció, i que no havia tornat a obrir d’ençà el primer dia d’aquest viatge, en el trajecte de Barcelona a Palma. Des de la taula dirigeixo la mirada cap a Es Pla i ses escales que pugen cap a Ciutadella. M’agrada que l’edifici on hi havia el Cafè Balear torni a estar il·luminat i obert al públic després de tants anys,, ara com a restaurant s’Amarador. Em retorna la imatge més antiga que tinc del port. El fet que els establiments a peu de muralla estiguin tancats i fora de temporada, també hi ajuda, lògicament. Així doncs, avui no podré fer el cafè al Balear, ni la primera copa a l’Aladino com abans, o a Es Pla. Tampoc m’endinsaré en la nit d’Es Glop, l’Herba o els Estels, ja a l’hora de les bruixes, aquells bars musicals una mica a la manera d’un Zeleste repartit entre tirades de daus, partides de dards, copes a dojo o la lliure circulació de Marihuana i Hashish, on ens trobàvem quan una mirada podia acabar enmig de la foscor del camí a Punta Nati, entre petons i frisança de cossos joves que es lliuraven amb passió.

Pot ser que no fossin més que miratges d’afecte, soledat, o simplement passió, però esdevenien aixoplucs efímers quan resultaven una combinació de tot plegat. Flirtejos fugaços que resten en la memòria amb llum pròpia i que evoco amb la tendresa que atorga el temps. Així fou el port de Ciutadella algunes nits d’aquells estius; un punt lluminós que atreia al seu entorn l’aire tebi del que s’alimentava la nostra joventut. Em venen al cap les paraules que, amb en Joan, vam manllevar per a un espectacle que mai vam arribar a estrenar.“Van Gogh s’està tornant boig, Dylan Thomas s’està bevent la vida... No són més que l’intent de trencar la camisa de força... Nosaltres, els nòmades, els que ens trobem en el camí més solitari, mai no comencem un dia on l’hem deixat el dia abans... Som... com llavors... que quan arriba un cop de vent, s’apodera de nosaltres i ens dispersa".

TRAM 5: DE CALA TIRANT A BINIMEL·LÀ

Efectes del temporal d'ahir a Mallorca:

L’ETAPA
El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a cala Tirant, que haurem de travessar per una passera de fusta que salva la desembocadura del seu torrent. Després de caminar uns minuts per una pista ampla, agafarem el sender que, vorejant la costa durant 1 h i 30 min, ens portarà fins al cap de Cavalleria, just on s’ubiquen les restes de l’antiga ciutat romana de Sanitja. Per tornar a recuperar el sender, haurem de caminar 20 min per carretera fins al pàrquing de la platja de Cavalleria. Un cop travessada aquesta platja, el camí de Cavalls segueix la línia del litoral, salvant diferents desnivells amb molt bones vistes de la costa nord de Menorca, fins a arribar a cala Mica, després de caminar 40 min. Des d’aquest punt, caminant 30 min més arribarem a la platja de Binimel·là, el final de l’etapa.

Distància: 9,6 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h.

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls travessa una de les zones litorals més ben conservades de Menorca. És per això que la Unió Europea l’ha declarat lloc d’importància comunitària (LIC) i zona especial de protecció per a les aus (ZEPA). És una ruta d’una remarcable riquesa geològica i botànica, on domina la vegetació baixa i dispersa amb presència de romaní, camamilla i savina, amb una important comunitat de socarrells, arbustos endèmics, espinosos, compactes i de forma semiesfèrica. A les platges de Cavalleria, Tirant i Binimel·là, hi trobarem sistemes dunars d’una gran riquesa ecològica, i tant cala Tirant com la platja de Binimel·là conserven una zona humida associada. La riquesa paisatgística de l’etapa la completa la presència omnipresent del cap de Cavalleria i el seu far, sobre els imponents penya-segats.

NO T’HO PERDIS
• Ciutat romana de Sanitja: Restes de l’antiga ciutat romana de Sanisera (segle I aC – VI dC ), instal·lada al voltant del port natural de Sanitja, al cap de Cavalleria. Les excavacions realitzades en aquest jaciment arqueològic ens informen de la gran activitat mercantil d’aquest nucli romà.

• Torre de defensa de Sanitja: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a l’entrada del port de Sanitja. Més informació sobre els monuments de la Menorca britànica.

• Far de Cavalleria: Situat a la punta del cap de Cavalleria, sobre un dels penya-segats més alts i impressionants de l’illa, a l’extrem més septentrional de Menorca, amb excepcionals vistes de la costa nord.

Més informació del far de Cavalleria.

• Zona humida de Lluriac: Coneguda també com a Prat de Lluriac, és una de les principals zones humides de Menorca, punt ineludible per als amants de l’observació d’aus aquàtiques. Es troba a la pista que uneix el camí de Tramuntana amb l’extrem de ponent de cala Tirant:

Noms de llocs: Cala Tirant, Estany de Binidonaire, Es Pujolàs, Na Sans des Pi, Macar i Punta de sa Talaieta, Macar Petit, Terres des Barranquell, Punta Negra, Es Reclau, Macar Gran, Xoriguer, sa Mitgera, Punta i Platja d’en Patet, Campament Romà de Sanitja, Camí des Mercadal a Sanitja, Santa Teresa, Punta i Cala Roja, Pltaja de Cavalleria, Platja Escull i Punta de Ferragut, Ses Pesqueres es Macar, Lloses de Cala Mica, Cala Mica, Punta des Marès, Tanca de la Mar, Pleta de sa Merlera, Punta de na Batle, Platja de Binimel·là, Pla Vermell.

NOTES DE VIATGE. (09 D’OCTUBRE 2018)

Aquest matí, quan escoltava encara al llit Catalunya Ràdio des de l’iPad m’he assabentat que el temporal de llevant d’ahir tarda/vepre va provocar inundacions a Sant Llorenç des Cardassar, al NE de Mallorca. Les notícies són que el poble està incomunicat i es parla d’11 morts. Contrasta amb el cel tant net que ara m’enlluerna, jo recolzat a la finestra de l’habitació 14 de Ses Persines,, des d’on es té una visió general de la plaça d’Artrutx. M’entristeix el contrast i em desconcerta. Em costa acceptar la bellesa enmig de la tragèdia i em provoca malestar, com si no gosés admirar-la. A Ses Persianes les converses giren al voltant de la notícia amb un cert esglai. “només ens separa es canal!”, exclama algú. Les imatges a vista de dron d’IB3 són descoratjadores. Reflexiono sobre el trajecte d’ahir, en l’scooter, sota la mateixa borrasca  i prenc consciència de fins a quin punt vaig posar-me en perill. Com ja havia fet abans a Bòsnia quan, en caure algunes granades prop del cafè on em trobava a Tuzla i a la vista que ningú dels presents reaccionava, no vaig gosar fer el “ridícul” protegint-me al lavabo jo sol, tal i com marcaven les mesures d’autoprotecció. Fins que no en caigué una a tocar del minúscul cafè on ens trobàvem, no vam córrer a restar ajupits i arrapats els uns contra els altres. Al primer impacte no em vaig moure de davant d’un finestral, amb el risc que comporta la possible trencadissa dels vidres. Inconsciència? No, perquè ahir era conscient del perill quan vaig prioritzar arribar a Ciutadella. Temeritat, intrepidesa, cercar els límits? No ho sé. M’entristeixen els morts i m’enutja no cuidar-me una mica millor. Clar que serà un enuig transitori. Cap cot, començo el dia i decideixo no encallar-me en pensaments ombrívols, tot i que penso en l'estat d'ànim de na Magda i n'Antonia a Palma. Em poso en marxa i em concentro en el trajecte del bus, el cel tant blau i el paisatge que m’espera, procurant allunyar-me  del malestar no sense la recança de deixar de fer un deure inconcret.

M’agrada partir de Ciutadella a primera hora del matí quan les ombres allargades semblen amagar partides anteriors. A les 7:00 arrencava el bus de Ciutadella i a les 8:15 el bus L41 em trasllada de Mercadal a Cala Tirant. Frueixo del cel sense accents i de la frescor nítida que es percep en l’ambient després de la pluja. Procuro instal·lar-me en el moment present, en l’ara mateix, únic existent. El que acabo d'escriure deixa de ser, i la següent frase encara no és. M’enfonso en el paisatge per apropiar-me de paratges que creuo en instants fugissers. Cala Tirant, als meus peus, té una bellesa continguda. Després de travessar el torrent des Mercadal que hi desemboca, el camí ressegueix la costa a poca altura del mar, per la qual cosa no s’abandona en cap moment el contacte visual amb el vell Mediterrani de blau intens que va impactar-me en aquell primer viatge en vaixell amb l’escola. Després de Punta Negra, hi ha el Macar Gran [1] amb unes pedres vetades, que recorden el marbre. Arribo a l’ínfima Platja d’en Patet, a Santa Teresa, un racó amb dos entrants de mar petitíssims, l’un amb la sorra justa per a un parell de persones, i l’altre encaixat entre roques i un llit de còdols, macs a les Illes. Hi he pogut fruir d’un bany llarg i refrescant i ara escric sota el petit cobert bastit amb fustes tronades i un sostre de boix que recull l’escalfor del sol, cosa que agraeixo doncs l’aigua de la costa nord ja comença a fresquejar.

Pel camí del darrere de la cala passa una parella d’excursionistes ben equipats amb botes de muntanya, motxilles i pals de trekking. Els saludo tot nu des del meu refugi  i em tornen una salutació perplexa abans de desaparèixer entre  pins d'un bosquet coster. Pel cel hi avança un inquietant castell de núvols blancs per la banda de llevant. Espero que no em torni a remullar com ahir, doncs desconec el camí i no sé si trobaria algun lloc on refugiar-me en cas de pluja. De moment encara estan lluny. Entretant em dedico a contemplar la badia de cala Tirant, amb la Torre de Fornells, al meu davant i Sa Mola al seu darrere. Els minuts passen lentament tot escoltant el batec insistent de les onades a les roques i el fregadís de l’aigua en retirar-se de la sorra. Voldria quedar-me una estona més, però els núvols m’inquieten. Reprenc el camí encarat a la mola rocosa de Cavalleria i en passar per les  runes romanes,  prop de Sanitja, m’entretinc a llegir la informació.

Sanitja

Just a la punta septentrional de Menorca, al cap de Cavalleria, hi ha la petita badia de Sanitja, que, per la seva llunyania dels nuclis habitats, és considerada com un des llocs més silenciosos, tranquils i preciosos d'aquesta part de la costa. Al costat del desballestat port de Sanitja hi ha un dels més importants jaciments de l'època del baix Imperi romà. Es tracta de les restes d'un poblat romà, que l'historiador Plini el Vell, ja al segle I, cita amb el nom de Saniceram. En aquella època el port s’endinsava encara més cap a l’interior i tenia més profunditat, el que permetia el calat de naus de dimensions considerables. Era l’únic lloc de la Costa Nord que donava refugi quan bufava la tramuntana; l’estreta bocana del port de Fornells no permetia l’accés de les embarcacions antigues quan hi havia mala mar. Les intervencions arqueològiques han posat al descobert les restes d’un campament militar vinculat a les guerres sertorianes (82 aC. – 72 aC.).

(1 a la imatge), una zona industrial del Baix Imperi Romà (284-476 dC).

(2 a la imatge), un complex eclesiàstic de l’època de Vàndals i Bizantins (ss. V i VI).

(3 a la imatge), sis necròpolis de diferents moments de l'antiguitat .

Els darrers llocs no els he visitat perquè s’aparten massa de la ruta cap a la platja de Cavalleria, proper destí i, tot i que el temps aguanta assolellat, a llevant segueix creixent la massa de nígols que semblen ben carregats d’aigua. No voldria tornar-me a mullar doncs ahir ja vaig superar la mullena del viatge entre Maó i Ciutadella, l’any 79, amb la Rosa i el David de quatre anys, muntats en la Montessa Impala del Kike. En passar per Cavalleria, no obstant, no puc resistir la temptació d’un bany ràpid sota un sol que pica de debò en travessar els núvols.

No és fins arribant a Cala Mica quan alguna gota perduda m’impacta a la cara i em fa accelerar el pas. M’afanyo per aixoplugar-me a la barraca que hi ha al darrere de la cala i en arribar al petit porxo de fusta cau un ruixat que té tota la pinta de durar poc. També hi han fet cap la parella d’excursionistes amb qui abans ens hem saludat. Com que la pluja s’allargava he tret les mandarines comprades al mercat de Ciutadella, i les hem compartit. Eren també del Principat i no hem pogut evitar parlar del “procés”. Com quasi bé sempre, jo he estat el més optimista, mentre que entre ells hi havia disparitat de criteris, amb reserves de la noia, més animada i el panorama negre que pintava l’home. Collons! També ho veig jo tot perdut a vegades, però si volem guanyar no ens ho podem permetre. Em fa pensar en aquella gent que en relació a Bòsnia excusava sense pretendre-ho l’agressió que sofrien, afirmant que era una zona on sempre hi havia violència, com si els seus habitants gaudissin d’estomacar-se des de fa segles, o com si hi hagués pobles destinats a la pau i altres a la guerra... o al pa amb oli i sucre. Em nego a creure en predestinacions, sobretot en la que sosté que al nostre poble sempre li toca acotar el cap, això sí, amb la cara ben alta. Doncs no. Mentre ens lamentem, i m’hi incloc, ens desviem de l’objectiu justament quan l’actitud és el punt de partida primordial per emprendre qualsevol acció, ja sigui aquesta, un muntatge teatral, un partit de futbol o una revolució. O és que  no ens hem llegit el To be or not to be, bé del tot? De tota manera, en sentir-nos lluny del centre de l’huracà minva la intensitat i l’interès decau, doncs l’entorn tranquil i reservat de cala Mica s’imposa.

Ha estat una pluja breu, de no més de vint minuts, però s’ha emportat el sol de Cala Mica i no m'hi banyaré com esperava. La parella de Catalans, que ja estava de tornada, continua cap a Tirant on tenen el cotxe. Jo segueixo cap a Binimel·là, que ja és a tocar, tot i que m’espera la part més difícil del tram d’avui. Abans d’arribar a Cala Mica he fotografiat l’arc de Sant Martí i penso en allò de “al matí, la pluja ja està aquí’, tot i que jo diria que avui no tornarà a ploure.

Mentre baixava des de Punta na Batlé pel camí que recorre les minúscules cales i racons de la part oriental de Binimel·là, m’han vingut a la memòria la Maria, l’Esteve i la mainada quan queia la tarda en tardes llunyanes de principis dels vuitanta; les pells brunes i brillants i, ja de tornada, protegits per la penombra del seient del darrere del 2CV, la Rosa i jo començàvem a preparar-nos per fer l’amor, entrada la nit. Va serdurant l'estada de quinze dies a la caseta de pescadors que l’Esteve i la Maria tenien llogada a Fornells.Per aquests moments estimo també Menorca; perquè els ha recollit i sap guardar-ne els secrets.

Finalment he arribat a Binimel·là i he de reconèixer que el tram final, to ti que curt, ja mostra una part de la duresa del següent tram. M’he instal·lat al restaurant, davant l’horta de Son Ametller i ara mateix m’estic prenent un gin i una cervesa que em fan feliç. He aprofitat per demanar una tapa de pop amb ceba, que aquí és un plat segur. Contemplo el paisatge que vaig conèixer el 81 i el temps sembla aturar-se, com si l’eternitat pogués cabre en l’instant en què el verd dels conreus canvia de to quan el sol juga a fet i amagar entre els núvols. Només em queda esperar, pletòric, el taxi enmig d’aquest silenci. Fantàstic! Gràcies Menorca.

---

1. MAC m.

|| 1. Còdol (bal.); cast. piedra, guijarro. A Mallorca i Menorca, el mac no sol esser més gros que el puny d'un home; a Eivissa se diu mac a pedres més grosses, tant com el cap.

2. MACAR m.
Lloc abundant de macs (mall., men.); codolar; cast. pedregal.

(Diccionari català-valencià-balear)

TRAM 11: DEL CAP D’ARTRUTX A CIUTADELLA

L’ETAPA

Aquesta etapa del camí de Cavalls comença a l’antiga estació marítima del port vell de Ciutadella. Pel carrer de Santa Bàrbara, primer, i després pel de sa Moradeta, vorejarem els plans de Sant Joan fins a arribar a la plaça des Born. Un cop travessada la plaça dels Pins, agafem el carrer de Mallorca, per sortir de Ciutadella passant per la platja Gran. A partir d’aquí, girant a mà dreta per una rotonda, caminarem per diverses zones residencials, passant per la nova estació marítima i cala Santandria, fins a cala Blanca. Tot plegat, 9,5 km d’asfalt. Des de cala Blanca, el camí transcorre seguint la línia de la costa per un camí pla i pedregós que ens durà al final de l’etapa, a 1 km del far de cap d’Artrutx.

Distància: 13,2 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

El recorregut d’aquesta etapa el podem dividir en dues parts ben diferenciades. La primera meitat travessa Ciutadella i bona part de les zones residencials de la costa de ponent de Menorca. Val la pena aprofitar-ho per fer una visita a fons pels carrers antics i els edificis històrics de Ciutadella. Des de cala Blanca fins al final de l’etapa, recorrerem un camí pla i poc accidentat, resseguint un litoral de penya-segats marins de poca alçada, amb una comunitat vegetal molt interessant. El matollar costaner de cap d’Artrutx hi destaca la gran abundància de socarrells, planta endèmica de Balears, que veurem florits a finals de primavera.

NO T’HO PERDIS

• Ciutadella: Val la pena aprofitar per passejar pel port vell i fer una visita a fons pels carrers i edificis històrics del casc antic.

• Torre de Santandria: Torre de defensa construïda durant la segona dominació anglesa (1799). El recorregut voreja cala Santandria passant-hi ben a prop.

• Naveta d’habitació: Restes d’un edifici d’ús domèstic del període pretalaiòtic (2000-1500 aC). Es troba just darrere de la platja de cala Blanca.

• Far d’Artrutx: Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada turística. Més informació sobre el far d’Artrutx.

Noms de llocs: Cap i Far d’Artrutx, Punta de Tramuntana de sa Cova des Moro, Punta de na Guinavet, Barraques de s’Home  i de la Mar, Bancal de son Olivaret, Cala i Punta des Sac des Blat, Es Bel Sant, Marina de son Olivaret, Cala Aixada, Marina de So Na Marineta, Sa Boida de n’Aleix, Cap Negre, Camí i Cala en Bassó, Son Morro, Punta de na Freda, Cala en Bastó, Punta de na Fonda, Racó de ses Bardisses, Es Boi de ses Sirvies, Son Cabrisses, Punta de s’Aigua Dolça, Cap de na Paret, Cala Blanca, Punta d’en Quintana, Roca Tombada, Punta Rafelina, Cala Fetge, Punta Rafelera, Clot de sa Cera, Cala de Santandria, Sa Caleta, Es Castellà, Racó de ses Avellanes, Cova de ses Tres Boques, Pont Puós, Punta de son Oleo, Punta des Pagre, Punta i Cova des Gegant, Punta Prima, Ciutadella

NOTES DE VIATGE. (08 D’OCTUBRE 2018): PERILL.

Miro fixament les avarques calçades als meus peus, assegut en el tamboret de la barra de Ses Persianes.  El tallat i el suc de Taronja tarden doncs el local està ple. Sento llunyanes les veus al meu voltant i no sé perquè em ve al cap un matí al Campamento Militar de Talarn. Sí, també vaig fer la mili. Estava gandulejant damunt del segon pis de la llitera, després del toc de diana, a la sala dormitori de la caserna. Sentia les veus d’altres soldats que advertien a crits què els farien a les seves novies quan arribessin a casa de permís, aquell divendres al vespre. Hi havia xivarri en l’ambient i jo només volia aclucar els ulls una estona més i desaparèixer entre el sopor. En l’entreson  vaig convenir que  “avui em cordaré les botes amb faltes d’ortografia”. Somric a les avarques. No les puc cordar avui, aquí, envoltat de la gent de Menorca que ja és en sí és una suau falta d’ortografia. Una dona grassoneta amb permanent em deixa la taronjada i el tallat al meu davant. Avui hauré d’improvisar. Tothom consulta l’aplicació d’alerta de pluges per l’avís de tempestes fortes a la zona. Regna una certa excitació barrejada amb temença. Ciutadella, silenciosa i vestida de gris, adopta un posat greu que m’impressiona, com si se’n preparés alguna de forta. Em ve al cap la paraula galerna, de quan llegia Jules Verne. Hi entreveig  l’hivern i el desig de viure’l a Menorca m’envaeix una vegada més. Em disposo a assaborir el dia perquè veuré una Menorca nova. Segon canvi de plans en una setmana, ara comprovarem de debò si l’Excel funciona i estan tant ben calculats els dies “buits” com per permetre fer canvis. Renuncio a fer el tram que va des del far de Favàritx a l’Arenal d’en Castell. Em disposo a divagar.

He vist que el matí aguanta, humit, lleugerament ventós i fred però sense pluges. Així que he engegat el trasto  per seguir el Camí Vell cap es Molí de Dalt fins on em trobo ara, al camí de Son Guillermo en  una barraca enrunada que es troba just abans de la baixada cap a l’entrada del Barranc d’Algendar i on, no sé ben bé perquè , acostumo a tenir-hi tirada per passar-m’hi algunes estones. El lloc, segons el mapa, és el Desmamador de Baix, suposo que en relació a les vaques, com tants noms a Menorca. El cel i els núvols es mouen imperceptiblement i la llum és agrisada i amenaçadora. Escolto el silenci una bona estona  i observo pastar uns rucs al prat del darrere ,aliens a tot. Realment el silenci intimida per absolut, sense el cant de cap ocell ni el brunzir de cap insecte.

Estic temptat d’arribar-me al  barranc d'Algendar però el seny s’imposa i m’adverteix  que ajuntar l’amenaça de tempesta amb un torrent no és la millor idea. Penso en un lloc alt i decideixo visitar les runes del Castell al pic de Santa Àgueda, tercer “cim” de Menorca després del Toro i la serra de l’Enclusa. Mai no hi he estat, no és gaire lluny, el pensava fer un  altre dia i una vegada, fa anys, vaig buscar-ne el camí però estava tancat. M’encomano a la meva sort per tal que el dia aguanti com fins ara, sense pluja. Em desviaré cap a la general pel Camí de Binigarba i, abans de Ferreries, giraré cap a l’esquerra pel camí d’Els Alocs i Son Ermità.

És un veritable home d’enlloc

Assegut a la seva terra enlloc

Fent els seus plans d’enlloc per a ningú.

No té un punt de partida

No sap cap on va

No és una mica com tu i jo?

(NowhereMan / Lennon/McCartney 1965)

No sé l’estona que fa que volto per l’extensió considerable de terreny i feixes a diversos nivells, antics horts closos, l’aljub, les torres i el castellet, que formen el conjunt de ruïnes del Castell de Santa Àgueda. La visió de l’Illa des del mur de pedra on em trobo assegut és impressionant. Encarat al Nord, albiro des del Far de Cavalleria i la part posterior de la badia de Fornells fins la zona de Pilar i Algaiarens i encara es pot endevinar la corba plana de la costa, després de Cala Morell cap a Punta Nati. Apuntant a l’Oest es domina la part central de l’illa, travessada per la carretera general. Cap a Migjorn s’endevina Mallorca a l’altra banda del canal, sorgint del mar. I bona part de la costa sud, fins a quedar tapada per la serra de l’Enclusa. A la part sud-oest sembla que és on es concentra la tempesta. A l’Est, amb alguns clars, la vista arriba fins al Toro, a l’esquerra de la serra de l’Enclusa.

M’ha sorprès el ben conservada que està la pràctica totalitat del vell camí romà que s’enfila fins al capdamunt del pic. Impressiona sentir sota els peus les pedres com altres les han sentit, segles enrere. Tot plegat, la pujada, una meteorologia com per habituar-se a una concepció diferent del temps i l’espai. Visitat per primera vegada Santa Àgueda, m'ha semblat, en alguns moments, com si retornés a les estones passades al Castell de Mediona, a l’Alt Penedès, en llunyanes trobades familiars, amb gent de Sant Pere o, ja de més gran, amb amistats de Barcelona. M’agradava contemplar la Torre enmig del bosc, ara cremat, i emparrar-me per les restes mig derruïdes de l’escala interior, tot seguint al meu germà Xavier. La festa del casament del Toni i l’Àngels, al pati de rajoles de toba, l’anar i venir buscant bolets al bell mig del bosc que ara ocupa una urbanització il·legal… Santa Àgueda ha resultat un lloc nou i a la vegada estranyament familiar que he estimat des de l’arribada. Un lloc nou que m’hauria agradat compartir amb persones estimades. Sembla que cap el Nord, els núvols es separen i deixen veure forats de cel blau. Contrasta amb el SO on es concentra una negror considerable sobre Mallorca.

Arribar a Ciutadella, entrar a l’Oar per fer una pizza i començar a plovisquejar, ha estat tot u. He tingut sort de no mullar-me i, encara influenciat per record de l’estona a Santa Àgueda, continuo pensant que l’Illa m’acull. Espero la pizza amb una cervesa al meu davant i unes patates fregides al "punto de sal" que dedico al meu cardiòleg. Crec que aquesta tarda m’arribaré amb la moto fins el cap d’Artrutx per mica que millori el temps.

Una mica abans d’arribar a Artrutx, passat Son Cabrisses, m'he aturat un moment al Camí de Son Vicent. Allí hi ha unes quadres que havien estat d'en Biel, germà d'en Joan i n'Àngel de ses Persianes. Fa anys va morir, però el 85, quan el vam conèixer amb en Jaume d'Es Glop, en Kike i altres persones del port de Ciutadella que no recordo, va ser per anar amb els seus cavalls fins a Son Saura en un dels dies més feliços a Menorca que recordo. Aquell dia ens va explicar que amb prou feines coneixia res més que Ciutadella. Només havia estat a Maó un parell de vegades en tota la seva vida i mai no havia sortit de l'Illa. Aleshores devia rondar la quarantena. Era un home taciturn però molt agradable que va ser un més entre la ‘colla de catalans i algun foraster’, com va definir al grup. El recordo caminant descalç per la quadra sobre una capa de fems, orins i palla, mentre guarnia els cavalls i carregava de menjar i aigua les alforges d’un ruc que va resultar ser també la seva muntura. D’aquell dia tant extraordinàriament brillant en guardo tres records que encara m’impacten.  El so del trot d’el cavall en el terra del camí, una catifa de pinassa que apaga el pa-ta-trap dels cascs, a l’ombra d’un bosquet entre  les Torres Saura Nou i Vell, tant baix que m’obligava a muntar ajupit sobre el cavall. L’impressionant moment quan ens vam aturar al cim d’un turó per reagrupar el grup, i sobretot esperar el ruc d’en Biel. Quan ens vam girar cap a ponent, podíem contemplar tota la plana fins al Cap d’Artrutx, amb el Far retallat contra un sol rodó, vermell i brillant sobre el mar platejat, enmig d’un cel blau i magenta que ho impregnava tot d’una boirina que semblava de vellut. Quan ens giràrem cap a llevant, una súper lluna plena semblava néixer del mar, omplint de llum platejada les allargades ombres de la costa de Son Saura que ja no cobria la llum del Sol. En aquell moment vaig considerar un luxe poder contemplar a la vegada la posta de sol i la sortida de lluna. I encara ho considero. El tercer  record que en tinc és l’entrada al mar muntant els cavalls negres, fins al punt de no fer terra. Es veu que les bèsties es volien refrescar i així que van trepitjar la sorra, van córrer decidits cap a l’aigua, com un sol cavall.

Ostres! A mig camí d’Artrutx m’he adonat que amb prou feina tenia benzina per arribar . Un cop a Artrutx he preguntat per la benzinera i m’han dit que no n’hi ha. Bé… què hi farem! Faré el tram 11 de Ciutadella a Artrutx a la inversa  que havia previst fer el mateix dia que visités Santa Àgueda! Així l’ordre dels factors i el canvi d’avui no alterarà el resultat, o viceversa...Quan arribi a Ciutadella compraré un parell de litres de benzina i tornaré amb autobús a recollir el trasto. Voldria arribar a temps de quedar amb la Susanne, doncs em sembla que demà parteix cap a Barcelona i Alemanya. L’any 79 durant el viatge amb la Rosa i el David la Impala amb què ens desplaçàvem també es quedà sense benzina en aquesta mateixa plaça i la tarda amenaçava tempesta. Com avui, també vaig anar fins a Ciutadella, aquell dia en taxi, per tornar amb un dipòsit amb benzina.

Del tram de camí des d’Artrutx a Ciutadella, poca cosa a dir. Fins a Cala Blanca el camí voreja la costa amb espadats  que es diferencien poc de la costa entre Ciutadella i Punta Nati. El més rellevant avui és l’amenaça constant de les nuvolades que m'intranquil·litzen una mica… A veure si al final encara em mullaré! A Cala Blanca, com que ja tot és urbanitzat, he decidit preguntar per un bus enmig d’un carrer de xalets entre pins. De cop i volta veig un bus i m’adono que estic just a la parada.

- Va cap a Ciutadella?

Sí, va a Ciutadella.

Què? M’acull o no m’acull l’illa? Just en arribar a casa ha caigut un ruixat breu. Contemplo la possibilitat de deixar la moto a Artrutx fins demà al matí i no arriscar-me a una mullena més que probable, però em fa mandra a l’avançada passar la moguda a demà, abans de planificar el dia. Miro el radar - que ja he instal·lat a l’Ipad -, i veig que disposo d’una hora, hora i mitja abans no torni ha haver-hi risc de pluja, decideixo arriscar-me. Són prop de les sis de la tarda i sé que tornaré quan ja serà fosc, no obstant tiro endavant.

He anat corrent fins el basar per comprar un dipòsit de plàstic per a la benzina, tot seguit a la benzinera, i sense parar, de dret fins a la Plaça dels Pins a buscar el 65, tot, en poc més de 20 minuts. Al cap de cinc minuts ha vingut el bus de les 18:00 h. Pels volts de Cala Blanca, just a l’horitzó, un sol ponent de llum estranya i inquietant ha sorgit de sota la torbonada de núvols negres, il·luminant per uns moments la nit aparent que ho envoltava tot. Massa fosc  per l’hora en aquesta època de l’any, he baixat del bus, he omplert el dipòsit i, quan anava a engegar la moto, han començat a caure unes gotes grosses i pesants. M’adono, tard,  que he fet cas omís dels darrers avisos que he anat rebent durant  tot el dia.

Ha començat a ploure de debò just en allunyar-me d’Atrutx. He notat com augmentava la  intensitat de la pluja i he accelerat per la carretera mullada mirant d'avançar-me a la pluja. La cosa ha funcionat més o menys fins que han arribat els primers revolts. Allà he hagut de frenar i avançar en direcció diferent a la de la pluja, per la qual cosa he notat com m'atrapava de ple el patac d'aigua. Hores d’ara jo ja estava xop de cap a peus i darrere la visera, on lliscava l’aigua amb força, veia poca cosa més que un calidoscopi de llums dels pocs cotxes que circulaven en direcció contraria. Alguns s’havien aturat. Amb prou feines es veien els límits de la carretera, i per descomptat cap edifici. Estava al bell mig del núvol amb uns vents canviants que feien perillar la meva estabilitat. I a sobre els llamps! Cada vegada eren més freqüents i sentia algun espetec abans del tro. Però no podia fer res més. No veia cap lloc on resguardar-me. És un suïcidi contemplar els llamps des de tant a prop d’on cauen i haver de seguir i seguir. De tant en tant passava per un transformador elèctric de la carretera, un, dos, tres, potser quatre… M’espantava que hi caigués un llamp just en passar-hi pel davant doncs són a tocar de la carretera. La força de la tempesta era desmesurada i estava realment acollonit per la manifestació brutal de la naturalesa.

Finalment he aconseguit  arribar sencer a Ciutadella on m’he sentit segur i protegit pels edificis. No m’ho he pensat dues vegades. He deixat el trasto al carrer Alaior quan encara plovia fort i he avançat ja del tot indiferent a la mullena pel Carrer Estret fins l’Hogar del Pollo. He deixat darrera meu un rastre d’aigua en entrar i la gent em mirava entre divertida i estranyada. Tinc molt fred i em demano un Gin que m’he guanyat. Entra bé, molt bé. En demano un altre i sembla que el fred s'escapa.

M’assec en una de les taules i em demano una ració de faves. Respiro a fons, alleugerit i em vaig tranquil·litzant tot i que la sensació de mullena ho domina tot. Una noia bromeja amb els ulls sobre la meva mullena en recollir una copa de la barra i passar pel meu davant. Va a seure a la taula on està amb altra gent però ens seguim veient. Ens hem caigut bé i ens agrada jugar, almenys a distància. Agraeixo la mica d’escalfor que em proporciona el gin i el menjar calent que acaben de refer-me. Pago i surto del local. Un cop al carrer i a través de la finestra veig la noia parlant amb un noi. Ella mira cap on sóc i li faig l’ullet. Ella aprofita que el noi mira el plat i em torna l’aclucada d’ulls amb un somriure. Com seria de fàcil viure sense pors ni  prejudicis. N’estic segur que tothom sabem com fer-ho, aleshores, a què esperem?

Arribo a Ses Persianes. Ja no plou. Em sap greu no haver-me pogut acomiadar de la Susanne, però estic esgotat. De Ses Persianes aniré a la dutxa i al llit. Hi faig un tallat entre algunes mofes sobre la meva “sort”. Després d’una dutxa calenta i de deixar la roba estesa al bany, em fico al llit a escriure les notes i comprovo sorprès que només són dos quarts de deu! Els dies intensos tenen aquestes coses. Menorca segueix essent molta Menorca i es reivindica a cada pas. Com m’estimo aquest cony d’illa! M’acull, sí, però em tracta com vol i avui he après que em farà gruar tant com pugui la meva intenció de no tornar-hi. M’alegro de seguir viu.