TRAM 4: DE S’ARENAL D’EN CASTELL A CALA TIRANT

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del comença a l’extrem de ponent de la urbanització de la platja d’Arenal d’en Castell. Caminant 10 min per un sender arran de penya-segat, connectarem amb la urbanització de Son Parc, que haurem de travessar caminant 20 min més fins a arribar al pàrquing de la platja de Son Saura del Nord. El sender continua vorejant la zona humida de Son Saura del Nord i s’endinsa dins una zona boscosa per la qual caminarem durant aproximadament 1 h, fins al fons de la badia de Fornells. Passarem per la basílica paleocristiana de Cap des Port i per les salines de la Concepció, fins a la carretera de Fornells. Des d’aquest punt fins al final del recorregut, ens esperen 3,5 km d’asfalt per la carretera de Fornells i el vial cap a la urbanització Platges de Fornells, fins a arribar a cala Tirant, el final de l’etapa.

Distància: 10,8 km  • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El primer tram del recorregut voreja el penya-segat entre les urbanitzacions d’Arenal d’en Castell i de Son Parc, per un sender rocallós, amb vegetació baixa de romaní i xipell. Bona part d’aquesta etapa del camí de Cavalls, però, transcorre per dins un bosc dominat per pins amb un sotabosc on és força abundant l’arboç. Aquest fet facilita la possibilitat de veure la papallona de l’arboç (una de les més grans i espectaculars de Menorca), ja que les seves erugues depenen d’aquesta planta.

NO T’HO PERDIS

• Arenal de Son Saura: Platja urbana associada a la urbanització de Son Parc, amb un gran sistema dunar d’arenes gruixudes i blanques. Si la volem gaudir ens hi haurem d’acostar expressament, ja que l’itinerari no la travessa. Més informació sobre la platja de Son Saura del Nord.
• Zona humida de Son Saura del nord: Zona humida interessant com a punt d’hivernada, descans durant els viatges migratoris i de cria per a moltes espècies d’aus. No està preparada per ser visitada i per poder veure-la ens haurem de desviar del camí. Aquí trobaràs altres punts interessants per anar a observar ocells a Menorca.
• Basílica paleocristiana de Cap des Port: Restes d’una basílica paleocristiana d’entre finals del segle V aC i inicis del segle VI dC, on es pot observar la nau central, una cripta amb forma de creu grega, i un baptisteri amb una pila baptismal en perfecte estat de conservació.
• Torre de Fornells: Torre de defensa construïda pels anglesos l’any 1801, durant la seva tercera dominació (1798-1802). Es troba a la bocana de la badia de Fornells, amb bones vistes al cap de Cavalleria. Més informació sobre la torre de Fornells i la Menorca britànica.

Noms de llocs: Arenal d’en Castell, Na Xeringa, Urbanització Son Parc, Escull d’en Puig, Arenal de Son Saura, Racó des Bosc, Na Vila, Sa Marcega, Camí a Sa Mola, Font des Ports, s’Era, Cala Roja, Llosa d’en Paquet, Punta des Cagalló, Cala Blanca, Camí de s’Albufera, Torrent des cap des Port, Torrent de Binigurdó, ses Salines Noves, Pleta de sa Marina, Carregador de Dalt, Parat de Dalt i de Baix, Tanca des Sibil·lins, Ses Pedreres, Carregador d’Aprop, Ses Casetes Noves, s’Almudaina, Cala Teulera, Ses Salines Velles, Es Sec, Es Popet, Platja Redona, Es Pujolet, s’Estacada, sa Barrera, en Fondo, es Fondet, Punta de sa Creu, Fornells, Es Antígons, Cala Tirant.

NOTES DE VIATGE. (15 D’OCTUBRE 2018): SATISFACCIÓ FINAL.

Com gairebé sempre que entro o surto de Ciutadella cap a l’interior de l’illa he seguit el Camí Vell de Maó. Les vegades que l’hauré fet i no em cansa mai! El dia pren la cara de la tardor a través d’una lluminositat resplendent que s’obre pas entre la cua de núvols, restes de l’huracà Leslie que s’esmunyen ràpidament pel firmament i semblen competir amb les taques de les seves pròpies ombres acaronant el paisatge. Ningú passa per la carretera i Menorca sembla una altra. Han començat els dies del compte enrere per la meva partida i Menorca sembla oferir-me allò que té de millor i que més m’encadena a ella: silenci, intimitat i recolliment. Dret enmig de la carretereta, al costat del trasto, voleien al meu voltant ecos de la festa d’altre temps i el galimaties d'imatges sembla esmorteir-se pel xiuxiueig del vent entre els ullastres que sobresurten dels murs de pedra. Els plomalls llargs dels canyissars que ressegueixen els torrents pronostiquen un hivern fred. Em concentro en la tebior dels raigs de sol que m’acaronen mans, cuixes i cara.

Avui ha de ser el dia! Vull acabar el tram 4, - em resta des de Son Saura  a Fornells - que vaig deixar pendent a causa de la plaga de ciclistes. Tampoc acabaré el tram a Cala Tirant, si no que el faré acabar a Fornells. Abans d’arrencar la moto connecto la música i m’acompanya Françoise Hardy que em canta a cau d’orella una versió de Suzanne, l’himne d’una generació que ens regalà  Leonard Cohen.

“And you want to travel with her,

And you want to travel blind.”

Un cop a Mercadal decideixo no agafar la carretera més directa de Mercadal a Fornells, si no que vull desviar-me pel camí de Tramuntana, tantes vegades recorregut amb en Kike, en Norbert, l’Anna, l’Antonio… És dels camins més tranquils de Menorca, almenys fora de temporada i em permetrà acomiadar-me del vell Molí de Mercadal que tantes vegades he somniat meu.

Visitat el vell molí reprenc el camí de Tramuntana. Deixo enrere el trencall que em menaria a Pregonda per Son Ametler, també els trencalls de Binimel·là i Cavalleria, fins que arribo al camí que mena al mas de Son Moscard - ara abandonat - on amb l’Esteve, la Maria i la Rosa anàvem a comprar síndries, melons i algun conill. Em ve al cap la Juanita de ses Coves Noves, i enyoro la vida que abans omplia aquests masos, ara abandonats a la seva sort. Finalment arribo on el Camí de Cavalls abandona la carretera que segueix direcció a Maó. És el camí que em permetrà arribar a s’Arenal de Son Saura. Deixo la moto just al costat del camí. La idea és que, com que com tota la ruta Nord l’he seguit de llevant a Ponent, vull que el retorn per completar la volta sencera a l’Illa sigui en el mateix sentit. Qüestió ritual. Passades ses Salines de la Concepció i la Basílica Paleocristiana des Cap des Port, el camí passa molt a prop del fons de la badia de Fornells després d’endinsar-se per un bosc de pins i alzines. A un quilòmetre i mig, més o menys, de la tanca de fusta que marca l’entrada al bosc he deixat el camí per seguir un sender que surt a mà esquerra. Segons el mapa, a no més de 200 o 300 metres hi deu haver la clariana que deixa a l’esquerra l’extrem oriental de Cala Blanca, i a la dreta Cala Roja. A la part de Cala Blanca el bosc arriba fins a tocar de l’aigua, enmig d’unes roques calcàries blanques i llises que recorden algun tipus d’animal marí.

Però si Cala Blanca és un indret que sembla relativament inhòspit, en retrocedir cap a la clariana, un corriol s’obre pas entre brots de pi i d’arbusts que  mena fins una albufera gran i ampla, rodejada de bosc. És un dels paratges més verges, salvatges, solitaris i insòlits que he trobat a Menorca. No podia deixar l’Illa sense conèixer-lo. La fondària no té aparença de superar ni el mig metre molt enllà i l’àmplia zona de sorra argilosa de color teula que la voreja és el que li deu prestar el nom. Degut a la poca fondària sembla poder canviar constantment d’aspecte depenent de fins on arribi l’aigua per l’efecte de l’evaporació, la pressió atmosfèrica, la lluna...

L’indret és absolutament màgic. Al marge de la mica de caminoi i d’una única empremta de bicicleta, l’únic vestigi de presència humana que hi he sabut veure és una petita fita de no més de 15 centímetres amb el número 14 gravat. He pensat que un lloc tant excepcional - ja és un dels que més m’han fascinat de Menorca - bé podia compartir en la meva memòria el número de Johan Cruyff. M’he despullat i he deambulat pel contorn de la badia càmera al coll i barret de palla per tot vestuari. Després d’una hora ben bona m’acomiado d’aquest racó de paradís per retenir-lo amb els cinc sentits, doncs al plaer visual s’hi suma el silenci dens que m’envolta, l’acaronament del sol tebi sobre la meva nuesa i les olors de resina de pi i salabror prenyen l’aire que m'esbulla els cabells. Em sento sol, salvatge i evoco les estones havent dinat, al terrat de casa a Sant Pere, mentre els pares feien la migdiada com el temps es deturava. M’enfronto a mi mateix sense saber-ho, en un anhel per sentir que formo part d’alguna realitat oculta i desconeguda. No puc evitar commoure’m en comprovar la bellesa, tant a tocar, tant, que em trasbalsa. Per l’avançat de la temporada qualsevol bany pot ser el darrer i he de continuar el camí cap a s’arenal de Son Saura on m’hi espera un bany que foragiti l’ombra allargada de la pena pel retorn.

Assegut al Bruch, davant una cervesa i un gin després del bany, contemplo l’altra banda de l’extens Arenal de Son Saura on, ja fa dies d’això, m’enamorava més i més de la Rosa. Tant sols un instant entre els instants del bosó de Higgs! Interromp els meus pensaments el plat de colesterol que em serveix el cambrer consistent en quatre ous ferrats sobre abundants patates fregides, una mica de sobrassada i un rajolí de mel. Sobrepassa amb escreix el que fins avui entenia com a estàndard de felicitat.

Durant la infància, els objectius venien donats per les circumstàncies; després també, però potser no de forma tant evident. Adeu son Saura, tot hauria estat diferent en un altre algoritme. Si ens mantenim en les minses tres dimensions, és ben bé perquè no hem arribat a tot.

Acabo de creuar la línia d’arribada imaginària a la volta a peu a Menorca que vaig començar el 22 de maig de 2016 i que he conclòs ara mateix, el 15 d’octubre de 2018 a les 14:56. L’he anat fent alternant trams “oficials” amb el tafanejar i vagarejar per Menorca que tant m’agrada. Tot plegat ha durat dos mesos a l’illa per fer-me’n una idea de conjunt molt més afinada.

El dia d’avui m’ha permès entrar en contacte amb diverses menorques. La del primer viatge amb l’escola i la de la Rosa a finals dels setanta, la del Norbert, el Kike i la gira amb el grup de teatre, la de l’Anna i l l’Antonio i l’última amb la Marta... Per descomptat que Cala Roja pertany a la intimitat dels viatges en solitari. D’alguna manera Menorca és un pot petit de mesura humana on s’hi conserva la bona confitura de la meva vida. Recorregut complert als 52 anys de relació amb sa meva roqueta. Gràcies Menorca!

Fornells, sempre retorna. És el Quartet d’Alexandria llegit sota les estrelles a La Palma, és la sargantana contra la paret d’en Joan, l’Anna mirant enllà de la badia cap a la Mola, la mirada serena i tranquil·la de la Marta prenent un cafè davant el port o l’aplaudiment de l’Albert Moya a la posta des del Torreó. Així m’acomiadaré de Fornells, amb posta des de la torrassa.

Una nit més al port de Ciutadella. L’ajuntament està retirant els tendals del moll i ha fet fora els amarratges que encara hi havia dissabte passat. Sense tendals, sense les embarcacions i sense forasters, el port encara evoca més el que vaig conèixer a l’inici de tot. Assegut al Tritón, només em fan companyia tres persones en una altra taula i el clapoteig de l’aigua repicant en el moll. Feia dècades que no havia fruit de tanta tranquil·litat a baix a mar.

Ara, a les 21:42, han marxat els ocupants de la taula dels costat i m’he quedat sol al port, sense ningú més, almenys entre el Tritón i l’establiment tot il·luminat de s’Amarador, que abans era el Cafè Balear. Dia per emmarcar.

CAMÍ D'EN KANE

RICHARD KANE (1662-1736),

Fou primer tinent de governador i després governador anglès de Menorca durant els dos primers períodes de l'ocupació anglesa a Menorca.

Richard Kane va néixer amb el nom de Richard O'Cahan, a Duneane (Irlanda). De pares irlandesos, Richard viatjaria aAnglaterra per rebre una millor formació militar i es canviaria el nom per Richard Kane al prendre la religió anglicana i abandonant la seva pròpia, la catòlica i posar-se així en contra del rei catòlic, Jaume II de la Gran Bretanya. Als divuit anys va enrolar el Regiment d'Infanteria anglès amb el qual va lluitar contra els protestants d'Irlanda.

Més tard va participar en les guerres contra la Lliga d’Augsburg i en la de Successió espanyola a Flandes. Entre 1720 i 1721 Kane fou nomenat governador de Gibraltar.

El 1713, amb el Tractat d'Utrecht, en Kane queda al comandament de Menorca amb el càrrec de tinent de governador, ja que el governador, el duc d'Argyll, no passava prou temps a l'illa. En 1733 fou nomenat pel rei Jordi II de la Gran Bretanya nou governador de Menorca i el 1735, el monarca britànic el nomenaria brigadier general.

La seva missió principal era assegurar la possessió de l'illa per part dels britànics, amb la qual cosa hauria de regular el comerç, la indústria, l'agricultura, ramaderia i l'administració insular. Sovint topava tant amb les institucions polítiques i religioses menorquines[1] com amb la població, que "gelosa de la seva fe i dels seus privilegis polítics, veia els britànics com a dominadors i heretges protestants".[1] Fins i tot va haver d'anar a Londres per a defensar-se de les acusacions dels menorquins. Fou el governador que canvià la capital històrica de l'illa, Ciutadella, a Maó. La seva obra més reconeguda és "The Kane's Road" o el Camí d'en Kane.

Morí el 31 de desembre de 1736 a Maó després de vint-i-cinc anys de servei a la corona britànica i havent aconseguit una gran millora en les seves relacions amb els menorquins, que "lamentaren sincerament la seva mort".[1] Fou enterrat a la capella del castell de Sant Felip de Maó. (Font: Viquipèdia)

CAMÍ D'EN KANE

NOTES DE VIATGE. (14 D’OCTUBRE 2018):

És diumenge. Els diumenges els dedico a rentar roba, passejar mentre es renta i s’asseca, deixar-me portar, no seguir cap pla prefixat i deixar que la improvisació i l’atzar s’ocupin de mi. Ses Persianes tanca els diumenges i per esmorzar hauré de buscar-me la vida doncs són quarts de vuit i l’antic bar d’es Molí, ara de disseny, no obre els diumenges i a més li han llevat tot l’encant. He entrat a fer un cafè i una ensaïmada en una fleca de la Plaça dels Pins. A les 8 del matí d’un diumenge, Ciutadella està deserta i silenciosa. Em captiven la llum que es filtra entre els pins de la plaça i el petit local sense tele, ni ràdio, ni fons musical. Em basta escoltar el dringar dels coberts, com bufa la cafetera o el murmuri d’alguna conversa discreta vinguda de lluny. Instants en què tot sembla senzill i perdurable. “Si la vida fos així…”, em sento temptat de pensar a vegades. I és que la vida ho és “així”. Fins i tot canviar unes monedes per posar en marxa la rentadora amb vistes al Canal Salat pot ser un moment captivador... quan no esperes res. Passejo una estona pel parc que dona a Cala Degollador i torno per posar la roba a l’assecadora. Núvols blancs s’enfilen com castells pel damunt de les cases que enlluernen pel sol, com si es tractés d’un decorat que contrasta amb el blau diàfan d'un ciclorama. Faig temps assegut en un dels replans de pedra als marges de la cala, fixada la mirada en l’aigua, sota els peus, com una aiguamarina. Decideixo que recorreré el Camí d’en Kane fins a tocar de Maó, per tornar tranquil·lament pel mateix camí, però perdent-me per on em cridi l’atenció.

En enfilar el Camí Vell per sortir de Ciutadella, connecto la música i, com un senyal Carole King em canta Tapestry a cau d’orella. My life has been a tapestry. Un tema que em fa pensar en Amy Winehouse perquè va ser una de les seves cançons preferides. Em dol que ja no pugui fruir de cap més dia lluminós com el d’avui. “La meva vida ha sigut un tapís”. Doncs això. Comença bé el dia però m’adono que ja li he fet el tomb a l’estada i que es comença a dibuixar l’horitzó boirós del retorn. A casa? A la “normalitat”? a la realitat? On tornaràs, Quico? Evidencio que enlloc que senti meu. Aquest punt de fugida endavant que va començar quan, a punt de fer els divuit, em vaig escapar de casa, del “cole”, de la Carme i dels amics, cap a París. Era l’any setanta, pel març, i els Beatles acabaven de treure el darrer single: Let it Be. El senzill originalment va sortir a la venda el 6 de març de 1970 , amb la cançó You Know My Name (Look Up the Number) a la cara B. Ho recordo perquè va ser l’únic record que vaig poder comprar de París, abans que els gendarmes em posessin un segell al Passaport per fer-me fora de França abans de vint-i-quatre hores. No per res de l’altre món. Hi havia hagut uns incidents estudiantils a Nanterre i, amb el maig ’68 encara fresc, simplement van expulsar tot déu estranger d’entre els estudiants que van trobar als auberges de jeunesse.

M‘he aturat a fer un tallat a Mercadal. En una de les taules una parella jove. No estic pendent del què diuen però me n’arriben paraules aïllades. Se’ls veu molt encaterinats i parlen somrient-se amb els ulls. Ara comenten projectes de vida i compatibilitats.  Em retorna molt enrere, quan em sentia enamorat, tot emoció i alteració dels sentits. Em sembla que la joventut de la meva generació ens enamoràvem de qui érem, de la personalitat, de l’actitud amb què ens enfrontàvem al que ens rodejava, força limitat, per desgràcia, comparant-ho amb l’actualitat. Compatibilitats? Projecte de vida? Què era això? O bé ningú me’n va parlar mai, o bé jo no vaig escoltar, que tot podria ser. Amb prou feines havia après a somiar o a perdre’m en fantasies. Que potser no ve d’aquí  aquest núvol de sucre que es desfà amb el pas dels anys, entre els dits, davant els ulls?

El dia ha donat molt de sí. Ara que ja falten pocs quilòmetres per completar la volta a l’illa, quan l'acabi, voldria dedicar la resta de dies a descobrir llocs nous, com avui. Confio que l’illa satisfarà els meus desitjos tot i que també voldrà retenir-me amb tardes com la d’avui. Voltar, vagarejar pels vorals del Camí d’en Kane i descobrir llocs magnífics a cada sortida del camí asfaltat. Llocs que desprenen un punt de perdurabilitat, de Menorca i de la vida viscuda. Menorca, que encara em sedueix com una estimada. És horabaixa i estic preparat per l’aventura. Sempre l’espero l’aventura, des que Guillermo Brown em va venir a buscar d'entre les pàgines de qualsevol dels seus llibres. És ara l’hora del somni perquè d’aquí a uns moments ja no en quedarà res.

Aquesta tarda de diumenge, Menorca sembla que s’hagi buidat de cop. De fet ha estat així. Deu ser que s’ha acabat el cap de setmana llarg del Pilar i la gent ja ha marxat. Les campanes de la catedral m’acompanyen quan passo pel Carrer Estret fins a la porta de l’Hogar del Pollo on per fi hi ha lloc. Ara mateix estic esperant una ració de “lacón” i de “vino turbio” de patacada per acompanyar-lo. Tot pot esdevenir ritual si se’n té la voluntat. Han marxat els ciclistes de l'illa, la majoria de turistes i forasters'han esfumat i només retem a Ciutadella algunes persones tossudes com jo; l’Hogar del Pollo recupera la condició de refugi natural. Joves amb rastes, noies d’estètica encara punk o fins i tot amb tocs hippiosos, també gent treballadora que agraeix els preus raonables. L’establiment conserva la màquina de tabac,  damunt la qual sona música de fa algunes dècades. Una parella d’avis, hippies supervivents dels setantes, menja en silenci en una de les taules de la petita sala que fa de menjador.  En un moment donat creuen les seves mirades i es somriuen amb tendresa. Em fan pensar en la parella jove del matí a es Mercadal. Projecte de vida! Ric per dins per no plorar. L’establiment i la segona copa de “turbio” em transporten a altres temps i em sento còmode i confortable entre el personal. M’adono que la dotzena de dies que em queden a Menorca seran tranquils i podré, per fi, gaudir de l’Illa i de la seva gent. M’arribo al Tritón, al port, per llegir tranquil mentre faig un cafè. Perfecte. Una vegada més, gràcies Menorca!