TRIP TO MALLORCA 03

NOTES DE VIATGE. (28 DE SETEMBRE 2018) EN LA MAR SOM LLIURES

Avui m’he llevat d’hora. Ahir nit, na Magda i n’Antònia van començar a dir noms per visitar pels verals d’Alcúdia i del Mal Pas, que jo tant insistia en trobar. Victòria, es Barcarès, Manresa són noms que em van quedar. Vet aquí que, prop del mercat, he fet un segon cafè ràpid al Mònaco, he comprat una panada de verdura i una de curri en una fleca i he emprés el camí per la mateixa carretera a Inca que vaig prendre ahir.

Després de recórrer uns kilòmetres que travessen una zona on els camps de fruiters s'alternen amb terrenys agrícoles i rotondes, i d'on en surten un munt de carreteretes que em tempten, m’he aturat per esmorzar al Cafè Comerç de Santa Maria del Camí . Queden anotades mentalment les carreteretes per resseguir-les en un altre moment.

A Inca he hagut d'entrar a l'autovia Ma-13. A l'alçada de Campanet m'he desviat a la dreta cap a sa Pobla. Només hi volia passar pel vincle especial que hi tinc d'ençà del bolo del Mentider, el 85, en aquella gira tant intensa. M’ha vingut al cap un moment que devia ser cap abans de dinar, a l’hora del vermut, tot el grup a la porta del bar d’una plaça, parodiant la cançó dels Mecano. Hawai, Bombay...  El vincle s’ha vist reforçat d'ençà del viatge amb l'NGTU, el 2015, per presentar el llibre sobre el grup escrit per la Marta, la Carme, la Xell i l'Ignasi. Vam exposar unes fotos de la història del grup i en la presentació del llibre al Museu de Can Planes, en Frederic va explicar la relació del grup amb l'Alexandre Ballester, amb Sa Pobla, la fictícia Albopàs, i el nivell de col·laboració creant texts i muntatges de la seva obra Dins un gruix de vellut. També hi parlà el batlle de ses patates, com l'havíem batejat un any abans en què, a Barcelona, durant el seu parlament sobre Ballester, es centrà en el cultiu de patates a Sa Pobla. Van ser tres dies lluminosos, amb amigues i amics reunits enmig de record d'un altre moment i d'un antic amic. Vam compartir-los amb la viuda i el fill de l'Alexandre, a casa seva i sopant a la plaça, al mateix bar on trenta anys abans havíem cantat el tema de Mecano. També vam fer una mica de turisme i Mallorca em tornà a posar la mel als llavis. Com cada vegada que hi he vingut i en deuen ser deu o dotze.

A  Alcúdia he pogut comprovar que s’està treballant en la recuperació de la Murada Medieval. Són llocs i camins o carreteretes que vaig apuntant mentalment per entretenir-m'hi, amb més temps, si en tinc l'ocasió. He deixat enrere Alcúdia m'he dirigit cap al Mal Pas, finalment. Bé, no sé com era a l'època en què hi anaven l'Aurèlia, en Jaume i en Xavi, però ara és una urbanització amb port esportiu, camp de golf i club de tenis que es diu Bon-Aire / el Mal-pas. Com que decebut una mica l'aspecte d'urbanització, m'he centrat en meravellar-me amb el panorama de la immensa badia de Pollença, ran de mar. He imaginat que feia més per a ells una casa entre camps, vora del mar i allunyada de qualsevol població. Però el paisatge del mar sí que el devien haver contemplat com jo el contemplava ara. Un mar immensament blau al meu davant i a l'altra banda de la badia la fina línia blanca d'edificacions que el separa de la mola del cap de Formentor. Un hidroplà de color groc com els de Tintín fa pràctiques d’amaratge en carregar aigua per després remuntar el vol fent cercles amplis. Tot seguit la descarrega una vegada i una altre en una zona que sembla solitària.

Tot seguint, després de badar una estona amb les evolucions de l'avió, em dirigeixo a l'ermita de la Victòria per una carretera estreta, voltada de pins i plena de corbes que ressegueix els espadats boscosos de Penya Fort.

Des del mirador enjardinat que hi ha al davant de l’ermita contemplo la badia de Pollença. És monumental, impressionant. Per l’orientació, el lloc em fa pensar en Binimel·là, a Menorca.

En un revolt de l'estreta carretera que s'emparra fins l'ermita de Victòria, s'hi troba una font porxada de pedra . M’hi he fixat en la pujada i a la baixada m’hi he volgut aturar. He deixat la moto al darrere d'una autocaravana aparcada al voral. A la font, un home hi rentava els atuells d'alumini característics d’acampada. Un cop disparades les fotos que volia, aquell home i jo hem compartit una estona fent-la petar, tot parlant d’això i d’allò... Calculo que deu tenir entre 50 i 60 anys. M’ha explicat que és alemany i que viu a la caravana des de fa uns anys, vivint de fer reportatges per a revistes. Es dedica a viatjar, sobretot per Europa i Àsia. Els estius els sol passar al nord d'Europa mentre que els hiverns els passa a les Illes. M'ha fet pensar. Sempre he vist com una utopia anar a viure a Menorca i aquesta cosa de l’auto-caravana obre un ventall de possibilitats.

Segueixo una carretera arbrada i obaga que serpenteja reseguint la costa en direcció a Punta Negra. Arribat a un punt, però, un cartell suposadament posat pels militars indica que la carretera està tallada. Faig mitja volta, refaig el camí fins al Mal Pas que travesso sense aturar-m’hi i m’encamino cap a les zones de Marina, de Manresa i Es Barcarés. Dos llocs preciosos, tot i que excessivament edificats.

Amb tot, a Punta Emperador descobreixo una casa una mica decadent a tocar del mar, davant mateix d’uns minúsculs calons rocosos que permeten perfectament el bany. En una ala del porxo s’hi troba una taula senzilla de fusta castigada per les inclemències del temps; a l’altra ala, dues cadires de vímec d’un color gris gastat. M’enamoro de la casa, la fotografio i m’instal·lo al porxo com si fos de la meva propietat, per delectar-me amb una de les panades i prendre aquestes notes. L’imagino meva i fantasiejo amb llargues temporades vivint-hi sol, davant el mar, només visitat per amistats a les que acolliria amb il·lusió i ganes de mostrar-los les belleses que aniria descobrint.  També se m’ha acudit que la casa de l’Aurèlia i en Jaume, al Mal Pas, podria perfectament ser de característiques similars a aquesta [1].

Els imagino per aquests paratges extraordinaris i evoco aquells temps frenètics de finals dels seixanta o principis dels setanta, al local mig clandestí on hi actuava Ca Barret!, la companyia de teatre que dirigia Pep Anton Codina. La Cova del Crac estava situada al soterrani del bar, restaurant i cafeteria Drug Drac Store, al carrer Tusset, al centre de la Barcelona de la Gauche Divine. En aquell minúscul espai a més de les funcions de la companyia Ca Barret!, es podia assistir a concerts de Jazz, de Blues, de Nova Cançó, presentacions de llibres, discs, actes literaris, polítics, exposicions de fotografies, d’artistes plàstics i un munt d’activitats més. La Cova, com l’anomenaven els connaisseurs, havia esdevingut una mena de centre cultural de la ciutat.

Pel que fa a mi, feia poc que havia complert 17 anys i freqüentava La Cova, doncs mantenia el contacte amb el món del teatre que havia iniciat l’estiu anterior. Més aviat era amb el món d’en Codina, qui em cridava de tant en tant per fer teatre amb algun dels grups que, com aquell qui diu, canviaven de nom a cada muntatge. Com que ell també dirigia els espectacles de Ca Barret!, a La Cova, poc a poc aquell local es convertí en lloc de treball, d'estones després de sopar per assajar o per pures ganes d’estar allí amb aquella gent fascinant. Formaven part del món dels “grans”, però a la vegada eren radicalment diferents als professors de l’acadèmia nocturna on estudiava després d’haver abandonat el Costa i Llobera, amargat per un professor de FEN. També eren diferents dels pares i la família. Fins i tot en Xavier, el meu germà amb el que ens portàvem 10 anys, semblava un altre entre aquella gent. A les tertúlies que es muntaven al cafè situat a peu de carrer, hi desfilaven personatges populars del moment, relacionats amb l’anti-franquisme o el catalanisme. Guillem d’Efak, Joan Fuster, Lola Gaos, Terenci Moix, Emma Cohen, Maria del Mar Bonet, Ventura Pons, Víctor Petit, Ovidi Montllor, Carlota Soldevila, Fabià Puigcerver... a més, és clar, de l’Aurèlia, en Jaume i en Codina que eren fixos. En Xavi s’hi deixava caure sovint. Després m’he anat relacionant professionalment amb els components de la companyia. Carme Sansa, Elisenda Ribas, Enric Casamitjana, Pep Torrents, Frederic Roda fill, o els músics amb el genial Joan Albert Amargós al capdavant. Se m’obria un món desconegut, aparentment infinit que jo absorbia meravellat.

No m’adonava que poc a poc, aquell món relegava el món solitari que m’havien ofert fins no feia gaires anys els llibres de la col·lecció de Las aventures de Guillermo. Per mi va significar un lloc on  experimentar qui era jo, o qui podia intentar ser relacionant-me amb al què. El per què, a dia d'avui, encara em resulta inexplicable. Entre aquells nous amics, una mica distants, gosava dir o fer la meva sense filtres ni censures de cap tipus! Ara la contemplo com una de les èpoques més intenses de construcció interior, que anava definint, sense adonar-me’n, a marxes forçades. I sense adonar-me tampoc d’alguna trampa que em parava aquell món efervescent. A vegades parlaven d’altres persones del mateix món de la faràndula quasi com d’enemics i en la meva imaginació, encara infantil, els pintava dolents de debò, sense cap raó. I, és clar, m’ho creia, acostumat a creure els grans; o almenys a esforçar-m-hi.  Altres vegades, enmig d’una conversa, algú em preguntava l’opinió. Marededeu! No sabia com es feia això d’opinar ni on es podien aconseguir un bon grapat d’opinions per tenir a punt quan em sorprenguessin i així poder evitar aquella sensació molesta de posar-me vermell mentre balbucejava qualsevol resposta, com aquell que no ha estudiat la lliçó que tocava. Així que vaig haver d’aprendre a sortir-me’n, a fugir d’estudi, a sortir amb el primer estirabot que se m’acudia. L’humor va acabar essent el millor camuflatge i aviat alguns dels meus comentaris o acudits començaren a ser celebrats amb els riures habituals de quan es feien bromes entre ells. El Guillermo em recordava des d’algun racó que jo encara era només un nen entre adults. I ells seguien parlant de tot. Art, fotografia, teatre, política (més fluixet), llibres, literatura, temes de música clàssica o jazz, musicals anglesos, Kurt Weill, Bertold Brecht, 

Le Canzoni Del Diavolo: Paolo Poli

,cançons revolucionàries dels anarquistes expulsats de Lugano, escriptors catalans que començaven a despunta, sexe... Sexe! Allò que jo més amagava! Jo em sentia petit, ignorant tots aquells noms i conceptes que sortien a les converses. Em meravellava que ho comentessin davant meu com si donessin per fet que jo ho entenia tot, quan jo feia esforços per separar-ho de la geografia, el llatí o la química orgànica. I era que jo vivia envoltat d'un caos magnífic, al qual em vaig acostumar tant com per buscar-lo, més endavant, en totes les meves relacions socials. Era un caos meravellós en el qual ja havia aparegut la Rafi,  l’estiu passat i la Núria aquell Nadal del seixanta-set. Tot plegat esdevenia una bombolla de llum i energia enmig del silenci que imperava al carrer i va ser un temps en que, sense parar-hi esment, vaig aprendre a prendre posició respecte a moltes coses del meu entorn. I no sempre en sintonia amb els posicionaments habituals d’aquella època fosca del franquisme.

Un gavià considerablement gros ha entrat xino-xano al porxo, m’ha observat uns segons colltort i, després d'uns instants, ha aixecat el vol amb solemnitat. Hora de marxar, estic atent als senyals. Vull passar per Pollença i fer la tornada per la serra de Tramuntana fins a Sóller.

Al Port de Pollença em desvio per anar fins al cap de Formentor. En iniciar la pujada cap al mirador d’Es Colomer m’adono del meu error, doncs em sumo a un corrua ininterrompuda de vehicles que van en la mateixa direcció que la meva Vespa i jo. És una carretera de dos carrils excavada entre la roca i el precipici, cosa que fa impossible aturar-me per fer mitja volta o avançar, doncs el carril de baixada va igual de saturat. Arribo al mirador i hi ha tal cua de persones per accedir-hi que decideixo fer mitja volta i passar de Formentor per aquest vegada. Entre tanta gent em resulta impossible connectar amb el paisatge, tal i com succeeix a n’Antònia parlant de Sa Calobra. 

En passar Per Pollença em ve al cap el bolo matinal d’El Mentider, fa quasi trenta anys, tant plàcid i relaxat com el recordo, amb en Parramon pelant uns cables elèctrics, il·luminat per un raig de llum blanquíssima que entrava per una finestra oberta, en la sala fosca on estàvem muntant l’escenografia. La resta, la penombra silenciosa dels escenaris.

Així doncs emprenc la carretera cap a Lluc, que està preciosa, fresca i agradable. Prenc momentàniament un camí que s'endinsa en un bosc i quan m’he allunyat prou de la carretera, apago la moto i em cruspeixo l'altra panada entre els sons dels pardals que canten mandrosos i la brisa que xiula entre les fulles dels arbres. Prop de Sa Calobra, reconec el revolt de la carretera on tingué lloc una de les “reconciliacions” amb la Rosa més dolces, asseguts al seient del darrere de la Vannette encarada al crepuscle. Les mans entrellaçades i omplerts d’il·lusió de nou. Un cop a Sóller ens vam repartir una ensaïmada farcida de nata de la pastisseria que hi havia a la plaça del Tren. Poc després he seguit un trencall que m’ha portat a una casa deshabitada de fa temps. S'hi respirava un aire especial, molt d'acord amb l'estat d'ànim. No podia fallar, només calia esperar a trobar-ho, i en fer la volta al cap de cantó de la casa trobo el missatge pintat en una de les velles parets a mode de grafit: "En la mar som Lliures".

He tornat a la carretera convençut que avui és un gran dia. Quan he arribat a Sóller he passat per la mateixa pastisseria on la Rosa i jo vam comprar l’ensaïmada de la reconciliació, el Forn Pa Pagès, on la filla de qui ens la va vendre fa 33 anys ha lamentat que ja no les fan perquè no les poden fabricar com les feia el seu pare. Les noves normes que obliguen a fer servir crema chantilly o el que anomenen nata vegetal, quan el seu pare la muntava ell mateix, l’obligaren a deixar de fer-les per la baixada de qualitat que significava. La noia s’ha alegrat molt que algú recordés aquelles ensaïmades que ella també enyorava, ha dit. He comprat un mantecado boníssim i quan sortia per la porta, la filla m’ha mirat amb trapelleria.

-    Però eren bones, oi?, m'ha dit amb un somriure franc.

És fantàstic comprovar com el record d’allò que s’ha viscut una vegada va ser realitat, que no ha estat contaminat ni massa distorsionat per l’oblit o la mala memòria i que s’ha conservat viu malgrat els pas dels anys. M’aturo a veure passar el tramvia al port de Sóller. La plaça sota l’ombra dels immensos plàtans és fresca i tranquil·la.

Emprenc el camí cap a Palma per la Ma-11A, i quan arribo al túnel de Sóller adverteixo que tinc dues possibilitats. Travessar la muntanya pel polèmic túnel o fer les mil giragonses de la carretera vella fins el Coll de Sóller. Estic cansat, els ronyons clamen una mica de pietat després de tanta moto i em decideixo per la ruta més ràpida i directa. Mentalment m’explico que, com que vull fer la resta de la carretera de Tramuntana, des del Sud, ja tindré una altra ocasió de tornar a Palma des de Sóller per la carretera vella.

El dia ha estat pletòric i em sento plenament satisfet per la quantitat de fets i persones que he recordat avui, encara que alguna contingui un lleuger polsim blanc de desengany com el sucre d’una ensaïmada.

[1] Mes tard, quan vaig penjar aquestes notes de viatge al bloc, un lector de la zona em va indicar quina era exactament la casa de la M. Aurèlia Campany i en Jaume Vidal-Alcover, a el Mal Pas.

TRIP TO MALLORCA 02

NOTES DE VIATGE. (27 DE SETEMBRE 2018): M'ATRAPA LA CALMA

Na Magda em va deixar a la cuina dos paquets de cafè, un de natural i un altre de descafeïnat. També llet de Mallorca i un parell de paquets de Quelitas. Les Quelitas són una espècie de galetes molt properes al pa amb forma de caramel que serveixen per acompanyar tant menges dolces com salades. Es poden menjar soles, per descomptat. No són res de l’altre dijous, però enganxen i són pràctiques. A la part superior hi tenen un clotet, just perquè pugui acollir una gota d’oli que les pot arribar a fer delicioses. La llegenda diu que ningú de Mallorca surt de l’Illa sense un paquet de Quelitas.

Quely és una empresa mallorquina d’Inca que es dedica a l'elaboració de galetes artesanals conegudes com a quelis o quelys; N’Antònia i na Magda, ses nines amigues meves de Mallorca en diuen Quelitas, deu ser cosa de la confiança.

Les primeres notícies de les Quelys se situen entorn de 1853 en el forn de Can Guixé de la família Domènech. La seva elaboració està vinculada a la petició de les companyies navilieres d'abastir-se d'un producte, de similars característiques al pa, nutritiu i durador, que servís per a les llargues travessies oceàniques. Així doncs, des de mitjan segle XIX, la família Domènech fabrica aquestes galetes que abans es coneixien com a Galetes d'Inca, en referència al seu origen, Galetes d'Oli o bé Galetes de vaixell per la seva similitud amb alguns productes de fabricació britànica. El seu nom actual prové de l'admiració que els continuadors de la saga sentien, a mitjans del segle passat, per l'actriu Grace Kelly.

No és fins el 1970 quan el negoci familiar es constitueix com a Societat Anònima al crear-se Quely, S.A. 150 anys després d'aquelles elaboracions artesanals, segueix essent una empresa de capital cent per cent mallorquina.

Un cop esmorzat com un senyor a la mica d’eixida del darrera de la casa, em llenço al carrer a primera hora. Com que encara falta una estona per les 9, hora d’anar a recollir la Vespa, llogada de fa mesos, cerco un bar proper al pis on fer-hi un segon cafè. No massa lluny de la parada del bus número 3 (Pont d’Inca – Illetes) que m’ha de portar a la casa de lloguer trobo el bar Mónaco. Suposo que la intuïció desenvolupada durant anys de “bolos” amb grups i companyies teatrals per trobar locals amb encant i personalitat és el que m’ha guiat. El local respira calma i tranquil·litat tot i la presència d’una TV sense volum a la que ningú fa cas. Em deixo temptar per una ensaïmada flonja i saborosa. El cafè, sense descafeïnar, també és excel·lent. Els gaudeixo assegut en un tamboret de fusta, encarat a l’antic taulell de marbre, mentre decideixo que aquest serà el meu quarter general quan estigui fora de la casa.

Recollida la moto encaro la sortida de Palma pel carrer d’Aragó i el Pont d’Inca seguint la carretera C-713 en direcció a Inca. Com no podria ser d’altra manera a Mallorca, la primera foto que veig és un molí de vent que es conserva prou bé. Gran diferència amb Menorca, on els molins s’han anat perdent irremeiablement, llevat del de Mercadal, el de Sant Lluís i algun altre. La moto, una Vespa 125 automàtica va molt bé i molt fina. És nova, doncs té fets amb prou feines 1.000 quilòmetres. Com que és de color salmó l’anomeno afectuosament la “nena”, sense ànims d’entrar en polèmiques de llenguatge sexista i coses d’aquestes. Estic de vacances!

Passo Santa Maria, on hi viu na Magda, Consell i quan arribo a Binissalem em crida l’atenció una carretereta que surt a mà dreta i que passa quasi desapercebuda. Em porta fins a Biniali i Sencelles, que són dos silencis edificats enmig de la plana esplendorosa de Mallorca. La calma hi regna i m’adono que l’illa comença a fer-me l’ullet. Em deixo portar i fotografio paisatges, cases i detalls mentre em vaig dirigint cap a Sineu, Maria de la Salut , Santa Margarida i Artà, ja al Nord de l’Illa. És aquí on m’aturo per esmorzar .

Com que hi ha molt bona sintonia amb la gent que porta el bar, on m’he pres una tapeta de carn en salsa, pregunto pel Mal Pas. No sé exactament si és un poble, una zona, una casa.... la única referència que en tinc és que l’Aurèlia Campany, en Jaume Vidal-Alcover i el meu germà Xavier hi havien passat llargues temporades junts i per separat, per escriure, de vacances, o potser ambdues coses. Així doncs, no em sorprèn que no en sàpiguen res. A algú de prop d’on estic assegut li balla pel cap que la cosa no cau cap a Capdepera, que és on em dirigeixo, sinó cap a Alcúdia. Com que m’he descuidat el mapa a la casa de lloguer en recollir la moto no en tinc ni idea, ni podem comprovar-ho. La noia que serveix la barra pregunta en veu alta a la parròquia, com si fos una trattoria d’Itàlia i es crea un debat general fins que entra algú que sí, que és d’Alcúdia i que confirma que jo anava errat i que a Capdepera no hi trobaré el Mal Pas, si no a Alcúdia. Bé, res no és perdut. Deixo el bar agraint a la generalitat l’ajuda rebuda i surto per la porta mentre el silenci i la calma tornen al local. De reüll veig un avi que es posa les ulleres i torna a concentrar-se en el diari obert damunt la taula de marbre. Una copa de licor l’espera al seu davant, mig amagada per la penombra del racó.

Poso en marxa la nena de color salmó i em dirigeixo a Cala Estreta, per veure si des d’allí puc albirar Menorca. No és així i em disposo a tornar cap a Artà i Palma, un cop comprovat que és un lloc molt turístic. Un cop a Artà prenc la C-715 cap a Manacor i després la C-714 fins a Felanitx. Dino de menú a la sortida de Felanitx. Aquest cop la intuïció desenvolupada durant anys de bolos, falla escandalosament.

El viatge de retorn a Palma el faig per la PM-510 fins a Porreres i la PM-502 des d’aquesta població fins a Llucmajor. És l’hora dolça de la migdiada, fa calor i el viatge per la plana interior de Mallorca és una delícia. Realment Mallorca està amarada de Mediterrani i si es presta prou atenció encara es pot percebre com s’hi devien sentir els romans, els àrabs o els primers catalans que hi van arribar de la mà de Jaume I. L’Illa és un regal per la vista, per l’olfacte i un bàlsam per a l’estat d’ànim.

Em balla pel cap una conclusió de la conversa d’ahir nit, al sopar improvisat al menjador del pis amb na Magda i n’Antònia. Alguns formenterencs se senten colonitzats pels Eivissencs, diuen. Alguns eivissencs i menorquins no volen sentir-se colonitzats pels mallorquins, de la mateixa manera que mallorquins i valencians no ho volen ser pels catalans del Principat, probablement induïts per blavers i gonelles. La pregunta és per què no es rebutja i es dóna per natural la colonització espanyola. Com diu n’Antònia “primer ens cal fer illes” per tal de poder fer Països Catalans”. I què cal fer al Principat per recuperar la idea de Països Catalans? penso jo. Entretant, bado amb la bellesa de l’illa i m’adono de fins a quin punt la faig meva a través d’alguna cosa que em sorprèn del paisatge. Les oliveres, ametllers i fruiters entre extensions de vinyes em recorden el meu Penedès. Aquí, però, alguns camps estan protegits per murs de pedra seca com a Menorca. Em sento a casa i em commou la senzillesa i la profunditat de l’emoció.

Comença a caure la tarda i tot i que el viatge de Llucmajor a Palma el faig per la general C-602 l’estat d’ànim és d’eufòria i la brisa càlida que la moto envesteix m’acompanya fins l’entrada a Palma. 

Prop del mercat de Pere Garau trobo un basar xinès on compro una caçadora bé de preu que em protegirà del vent. Avui he sortit tard perquè havia de recollit la nena i he anat tot el dia en mànigues de camisa. En cap moment he passat fred, però demà vull sortir més d’hora i em sembla que la necessitaré.

M’assec al Mónaco a escriure les notes que em falten del dia. Més tard he anat amb na Magda i n’Antònia davant de Cort, la seu del Govern Balear, a la concentració que des de fa quaranta-vuit setmanes es convoca en suport als presos polítics del Principat. M’agrada compartir amb unes cinc-centes persones aquest clam de llibertat. I jo, que no em sento gens patriota i no m’agraden ni himnes ni banderes, m’emociono quan comencem a cantar els Segadors. Sóc l’únic que els canta amb l’accent de la variant dialectal central. I és precisament això el que m’emociona, els altres el canten amb el seu català de Mallorca. A les Illes i al País Valencià també em sento “un sol poble”!

TRIP TO MALLORCA 01

NOTES DE VIATGE. (26 DE SETEMBRE 2018): DE BARCELONA A PALMA

Veig el mar des de la finestra del tren que em porta a Barcelona des de Vilanova, on m’he establert els darrers anys. El cel està ennuvolat i alguns raigs de sol aquí i allà fan pensar en la proximitat de la tardor. No sé fins a quin punt haurà estat una bona idea programar el viatge en aquestes dates tant tardanes. M’il·lusiona el viatge i a la vegada em pregunto, com quasi tothom al meu entorn proper, el per què d’aquesta fixació amb Menorca. Tinc la vaga consciència d’haver construït un personatge a través del qual explorar emocions, somnis, desitjos, records o anhels; potser algunes mancances i frustracions també... en definitiva, alguns immaterials que a l’illa semblen prendre sentit mentre que la resta del temps resten fora del meu abast, causant-me més d’una melancolia. El pas del temps, perdut ves a saber com, amors que mai no s’obliden del tot, amistats suspeses en recorreguts diferents, altres truncades, amb dolor, per la mort. A Menorca hi trobo refugi i consol, ànims i estímuls que habitualment no em permeto.

La costa passa fugaç a través de la finestra, com en una pel·lícula i contemplo les onades lentes i profundes que semblen anunciar un viatge amb vaixell mogut. Somric. L’atzar sembla voler complaure el desig de viure un temporal més en vaixell, com els que vaig viure amb la Carme i el Fernando en un trajecte d’Eivissa a Palma l’any 71, amb l’Eduard i amb la Rosa tornant de Maó el 78 i el 79. El que vaig viure amb l’Eduard va ser sonat. Ens havíem trobat casualment a bord, en pujar al vaixell després d’acomiadar-me de dos dies passionals passats amb la Marta a Maó.

M’agrada sentir el vaixell moure’s i sempre penso que encara ho pot fer una mica més encara, fins que alguna onada forta o un sotrac inesperat i desequilibrant em fa dubtar uns moments de si la cosa encara va bé. Tinc la sort de no marejar-me i el bellugueig desigual del vaixell damunt el joc de les onades m’ajuda a passar aquesta mena de temps de ningú que per mi implica una travessia marítima.

Segueixo atret per la finestra i observo el paisatge esmunyint-se tal com m’agradaria poder contemplar el pas del temps. Com si mirés una pel·lícula en una pantalla. Em deixo portar per la llum del matí, la frissança per la proximitat del viatge i el moviment del paisatge en passar. La banda sonora que escolto, una versió de Let It Be Me de Françoise Hardy, m’omple d’emoció  i una esgarrifança em recorre l’esquena. Els elements que componen la seqüència semblen en sincronia amb la llum obliqua del matí que juga amb les ombres dels arbres, els camins i els edificis que conformen l’horta de Viladecans. Incroiable, mon ami.

De cop i volta la maleta que aguanto entre les cames ja que porta rodetes s’escapa del meu control per una frenada brusca del tren. El gest per aturar-la fa caure de la meva falda el telèfon que està carregant. El deixo a terra per aturar la maleta i aleshores cau la llibreta on escric. En voler retenir aquesta,  torna a esmunyir-se la maleta. La puc controlar i tornar a lloc. Intento recollir el telèfon i torna a marxar la maleta. Recullo llibreta i telèfon. Finalment cau la maleta amb estrèpit. Al meu davant uns turistes riuen entre ells i comenten amb la mirada el ‘gag’.

Arribo a Barcelona i constato que no anem bé. Encara no he començat el viatge com aquell qui diu i ja m’han robat la caçadora de cuir al tren. Em fa ràbia perquè és on duia la xapa amb el llaç groc. Hauré de trobar una altra peça d’abric a Palma per poder anar amb la Vespa llogada que m’espera a Mallorca.

Passo el temps d’espera en una estació marítima buida. No hi ha passatgers que vagin a peu i tothom espera en els camions, la majoria, o en algun cotxe, mentre que un operari baixa del sostre per una escala plegable. Una mica surrealista. Anirà al vídeo, segur!

Efectivament. Com havia pensat, el trajecte del vaixell passa de tant en tant per zones on les onades el mouen considerablement. No és exactament un temporal, però almenys no és d’aquelles travessies avorrides, de mar plana, quan sembla que el vaixell ni avanci ni tant sols es mogui.

Passo l’estona escrivint aquestes notes i mirant a l'Ipad la pel·lícula “Whisky Galore!”, traduïda a l'estat espanyol per “Whisky a Go-go”. La versió de 2016, no la de 1949 que és una autèntica joia. Tot i això la versió moderna li és força fidel i està molt ben feta.

Finalment surto a la coberta per veure com el vaixell s’apropa a la Dragonera. L'il·lumina el sol caient del capvespre i sento com si el seu aspecte escarpat però acollidor em donés la benvinguda. La saludo quan el vaixell passa tant a prop de  l'illot talment com si pogués tocar-la amb la mà. Com si arribés a casa. I em sento a casa. És tant clar que som la mateixa cosa!

N’Antònia i na Magda em venen a rebre a l’estació marítima per acompanyar-me al pis que m'ha cedit per aquets dies na Magda. Els hi he portat dues pancartes de lona plastificada amb el Sí del referèndum de l’1-O. Com que compartim anhels de llibertat per al nostre país crec que els hi han agradat. El pis és un pis modest i característic de la manera de fer cases que tenen els mallorquins tot i que no és gaire antic. Està prop del mercat de Pere Garau, sota el carrer d’Aragó. No podia ser més cèntric. Només entrar-hi em sento com a casa. Na Magda l’ha posat al dia amb gust i em trobo amb una cuina comodíssima amb rebost i una petita galeria que dona a una  eixida que és un encant. Sopem els tres al menjador, i penso en com s’ha anat travant aquesta amistat que, si bé és relativament recent, compta amb algunes complicitats que la fan extraordinàriament antiga, com la frisança que es crea quan ens trobem els tres; m'atrau perquè em fa sentir com aquell infant que s'il·lusionava per cada cosa, a cada moment. I m'agrada quan ens preocupem de les circumstàncies de cadascú de nosaltres com si fóssim una família petita, els membres de la qual es protegeixen els uns als altres. És una realitat. Estic instal·lat a Palma, camí de Ciutadella i hem improvisat un pa amb oli amb les meves amigues.

Me’n vaig a dormir cansat i satisfet. Em recullo en una habitació, petita i agradable on una finestra dona a l’eixida per on entren els sons nocturns de Ciutat i els dels veïnat més proper. Abans d’adormir-me al llit protegit per una mosquitera, penso que he de comprar-me alguna mena de caçadora per protegir-me del vent per anar en moto. Demà serà un altre dia, em dic. I tant que ho serà! El primer, concretament. Demà començarà tot.