TRAM 14: DE SANT TOMÀS A CALA GALDANA

L’ETAPA [1]

Aquesta estapa del camí de Cavalls comença dalt de la urbanització de cala Galdana, a l’extrem de llevant. En pocs minuts, el sender ens porta a cala Mitjaneta i, just després, a cala Mitjana, una de les cales verges més apreciades del sud de Menorca, equipada amb una bona àrea de pícnic a l’ombra del seu pinar. A partir d’aquí, l’etapa s’endinsa en una zona boscosa que no abandonarem fins gairebé al final. Salvant diferents desnivells, baixarem fins al torrent del barranc de Trebalúger i, més tard, al d’Albranca, que travessarem gràcies a un pont de fusta. Seguint dins el bosc i tornant a salvar els desnivells provocats pels barrancs, arribarem al fons del barranc de Binigaus. Seguint a mà dreta, ens dirigirem a la platja i, vorejant la costa, amb el mar a un costat i camps de conreu a l’altre, arribarem fins a Sant Tomàs.

Distància: 10,8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h.

L’ENTORN

Si vols conèixer com són els boscos de la costa sud de Menorca, aquesta etapa del camí de Cavalls és una bona ocasió. La major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o el pinsà, entre altres ocells boscans. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides, que coincideixen a la part baixa dels tres barrancs que es travessen durant l’etapa: Trebalúger, Albranca i Binigaus, típics barrancs de la plataforma calcària que forma el migjorn de Menorca. Als dos extrems del recorregut, passarem per dues platges verges que no ens deixaran indiferents: cala Mitjana i la platja de Binigaus, a partir de la qual abandonarem la zona central de penya-segats i barrancs de la costa sud, per passar a una zona de costa baixa, amb un perfil més pla i poc accidentat.

NO T'HO PERDIS

• Cala Mitjana: Una de les platges verges d’arena blanca i aigües turqueses més apreciada i visitada de la costa sud de Menorca. S’hi pot arribar en cotxe i hi ha una bona àrea de pícnic.

• Pedrera de cala Mitjana: Entre cala Mitjana i Mitjaneta, hi ha una antiga pedrera de marès abandonada, d’on es treien blocs d’aquesta pedra calcària per a la construcció.

• Cova des Coloms: Abandonant el camí de Cavalls i seguint el camí que recorre el barranc de Binigaus, trobarem la cova dels Coloms, també anomenada la Catedral, per les seves grans dimensions.

• Cala Trebalúger: Des de cala Mitjana, abandonant el camí de Cavalls, i seguint un sender que ressegueix la costa durant uns 30 min, podem arribar-nos a Trebalúger, una platja formada per la desembocadura del barranc del mateix nom i amb una interessant zona humida associada.

Noms de llocs: Camí de Binigaus, Camí des Barranc de Binigaus, Barranc de Sa Torre, Camí des barranc de sa Torre, Pleta des Obrers Vells, Sa Pedrera, Tanca des Forn de Calç, Terres Noves de s’Ajub, Barranc d’Albranca, Barranc de Trebalúger, Camí de Sant Llorenç, Barranc i Cala Mitjana, Cala Mitjaneta, Penyal Alt de s’Anglès, Cala Galdana, Carretera de Ferreries a Cala Galdana.

NOTES DE VIATGE. (31 DE MAIG 2016) : INTIMITAT RECUPERADA

He sortit del sac cap a tres quarts de cinc del matí. Es llostre [2] i el dia es resum en una fina línia de claror a l’horitzó. Menjo un plàtan, una mandarina, preparo un Nescafe soluble amb llet condensada i l’aigua que queda a l’ampolla; després m’assec al banc rudimentari, davant la taula de fusta sota el cobert de bruc. Contemplo la sortida del sol i assisteixo a la dansa lenta de les ombres esvaïnt-se sota raigs de sol. Abans d’emprendre el camí prenc un bany i, de l’aigua estant, passejo la mirada des de Punta de na Plana fins a l’escull de Binicodrell, darrere el qual treuen el cap les edificacions de Sant Tomàs. M’atrau i m’intriga l’efecte dels primers raigs de sol i el vol quiet d’algunes gavines matineres que planegen damunt les copes dels arbres, les roques, la sorra o els murs de pedra que parapeten els horts.  Deuen ser prop de les set quan, amb recança per l’encantament que em posseeix i pel record màgic de les estones passades en aquest arenal, deixo enrere Binigaus. Binigaus, sempre Binigaus. El camí parteix del barranc, sota el coster i el turó de Sa Corona, seguint el Coster del Barranc de Sa Torre fins on travessa el Camí de Sa Torre Vella prop de Ses Pedreres. Una mica més avall s’hi troba Sa Teulera.No m’ho penso dues vegades, abandono la motxilla al costat del camí i m’arribo fins la vella bouera en desús, ja descoberta fa anys. No podia passar-hi a tan a prop sense fer-m'hi la "selfie" de rigor com en els anys 2007, 2009... i ara, el 2016.

El matí primaveral es presenta esplèndid. No hi ha brisa i la fresca que sembla desprendre’s de les pedres i dels murs on s’encaixa el sender és la justa per fer agradable el camí ombrejat. Abans de divisar la barraca, d’unes mates surten una mare perdiu i els seus pollets; caminem junts uns metres fins que emprenen un vol curt que les porta al límit del camp fins desaparèixer entre els ullastres. 

Quan travesso les zones humides del fons del barranc de Trebalúger, el sol ja escalfa prou com per agrair el ventijol amarat de perfum de resines que m’envolta; camino entre el zumzeig d’insectes i un  xerroteig dels pardals que em fa sentir pletòric. Avui sí, avui trobo a faltar algú al meu costat per compartir el recorregut silenciós, sensual, perdurable. Fruir amb intensitat d’aquest entorn no fa tant profit privat de l’eventualitat de compartir-lo, com si el convertís en una fantasia, una quimera més. Com si sense altre testimoni, l’exuberància no existís plenament. Pot ser que alguns instants comportin un accent de tristesa en sentir-me  incapaç de copsar-ne la fortuna completa fins passat un cert temps? Altra vegada el gat de Schrödinger! Romanc una estona extasiat.

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d'aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina. [3]

Sagarra! quin sentit pren en aquest moment, aquest poema!

No sense pena em preparo per reprendre el camí. Deixaré enrere aquesta porció de paradís que tinc a l’abast i que mai no posseiré del tot. Quanta raó en Xavi, quan em recorda que el preu de la llibertat és la soledat!

La resta de camí, un cop travessat el Barranc d’Albranca, s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es contemplen els barrancs d’Albranca i de Trebalúger, banyat aquest darrer pel rierol que transita el darrere de la cala. De lluny em sembla reconèixer l’indret per on travessàrem el rierol fent equilibris sobre una passera de fusta quan hi arribàrem per primer cop amb la Rosa, l’Esteve i la Maria.

Un cop a l’alçada del càmping de Cala Mitjana em trobo ja darrera de Galdana, on  espero pacient l’autobús a la parada de la carretera. Un altre parell d’hores ajagut sota l’ombra d’un castanyer bord immens, durant les quals, de mica en mica, vaig rescatant el plaer de no fer res, d’avorrir-me, de no saber què fer i entretenir-me amb el moviment d’una branca, el vol d’un ocell. Em passen pel cap mil i una imatges de pel·lícules on una parada d’autobús és l’únic destacable d’un paisatge sense principi ni final, enmig del no res. Em pregunto si el present no és més que això, un punt aparentment insuls entre infinits. Un punt, el qual rarament cobreix les expectatives de quan havia estat futur i que modelem atorgant-li sentit i textura quan esdevé passat.

Encara falta una hora perquè passi el bus, la solitud absoluta m’envolta i m’empeny a desconfiar de si realment existeixen cap autobús ni cap horari. Sé d’on arrenca aquesta incertesa amb els busos que contraposo al tren o als tramvies, atès que les vies fan tangible la seva existència. Va succeir a París, a l’any 70, quan em vaig escapar de casa fins a la capital francesa aprofitant un viatge a Itàlia amb l’escola. Mai no he agafat un autobús a París i mira que m’agradaven els d’aquella època, amb la seva plataforma al darrere per on s’hi podia accedir en marxa.

Mig ajagut al banc, protegit per l’ombra del garrofer, escolto a la ràdio la Terribas i em fa l’efecte d’una extraterrestre parlant-me de coses d’un món inabastable.

En baixar del bus, ja a Ciutadella, sento el goig de tornar a casa i, només veure l’antic molí, una alegria immensa m’impulsa a besar i abraçar-me a les persones que em trobi pel carrer. Afortunadament no en diviso cap a prop d’on m’ha deixat el bus.

---

[1] Cal tenir en compte que la Ruta de Cavalls s’explica en la direcció contraria, és a dir des de Gala Galdana a Sant Tomàs, tram que jo vaig fer sortint del Camí de Cavalls per passar per Trebalúger, Fustam i Escorxada. Veure DETURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER.

[2] LLOSTRE adj. i m.Foscant, hora crepuscular (Gir., Empordà, Berga). «Ja és llostre» o «Ja es fa llostre»: ja fosqueja. «Com és tan llostre, no hi podem anar». «A les cinc del matí encara és llostre». «Quan és llostre, comencen a sortir els estels». Entre dos llostres: a entrada de fosc (Vilabertran).

    Fon.: ʎóstɾə (Empordà, Gironès, Berguedà).

    Etim.: del llatí lŭstru, ‘claror’ (cf. REW 5184).

[3] Aigua-marina. Josep Ma. de Sagarra.

Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981 Pàg. 649-650

MAÓ

NOTES DE VIATGE. (30 DE MAIG 2016): RUMB

He arribat a primera hora a Sant Tomàs amb el bus de Ciutadella preparat per fer el camí de Binigaus a Cala Galdana, aquesta vegada sí per on marca el Camí de Cavalls. En deixar enrere Es Bruch, el quiosc de platja de Sant Tomàs, en direcció a Binigaus, en passar per s’oficina, el racó dels petes, m’he adonat que la bateria de la càmera s'havia esgotat. Catxis! M’ha calgut tornar enrere a prendre el bus cap a Maó que no passava fins al cap de tres hores, passades pacientment al banc de la parada i entretingut amb la darrera novel·la de Sue Grafton i la seva detectiu Kinsey Millhone.

Un cop a Maó, com que les botigues ja eren tancades per l’hora de dinar, he pogut fer algunes fotos, entre elles unes estelades penjades a les finestres d’un casalot prop de la Plaça del Bastió. Passejant sense rumb, he redescobert un Maó més viu i menys parc temàtic que Ciutadella; m'he topat amb La Murada, un petit restaurant de la plaça, on he menjat prou bé i on m’han convidat a una copa de cava a canvi d’una foto de la parella que el porten.

When I'm Sixty-four (Molt d’anys, Quico)

Avui faig 64 anys i, en pensar-ho, es dispara un galimaties d'imatges que s’atura en la festa sorpresa que en David, en Joan i la Roser em van preparar l'estiu del 92 amb l’ajuda de nebot i nebodes. Sí, ja fa vint-i-quatre anys dels meus quaranta! La festa va arribar a reunir unes 150 persones de quasi totes les etapes de la meva vida, poca conya! “De totes les meves guerres”, com assenyalà l’Arantza, una de les meves alumnes preferides de l’escola de teatre Josep Yxart de Tarragona. Per damunt de tot en recordo l’estat d’agraïment en forma de somriure sostingut durant tota la vetllada. Des d'aquell moment no he tornat a gaudir d'un 'esplendor' social tant complert. És més: des d'aquell moment els meus cercles han anat minvant significativament, fet que ha comportat un allunyament d'algunes de les amistats que aleshores em semblava impossible perdre de vista, com en Joan i la Carol, en David o la Rosa. Clar que les trobo a faltar doncs mantinc l’afecte per tothom, tot i haver minvat la necessitat de contacte real. De fet segur que té a veure amb la baixa d’autoestima que em comporta l’anar fent anys i criant pèl. Em ve al cap un remolí de noms i d'imatges com si anhelés recuperar-los a tots amb urgència per cridar que no he oblidat ningú i que no vull que m'oblidin. Potser són remordiments per la poca destresa, mentre que s’ha anat fent tard i cadascú hem anat bastint les nostres vides. Menorca significa ara un magma atapeït on sembla que afectes, amistats i enamoraments es mantenen intactes. Em complau celebrar la fita dels 64 al meu racó i en la intimitat de sa meva illa.

Que llunyans em semblaven quan escoltava la xifra en la cançó dels Beatles! Davant meu hi dansen la Rosa, la meva vida al teatre o bé l’aventura a la guerra de Bòsnia. També la connexió amb John, Paul, George i Ringo, així els altres referents que m’han menat a ser qui sóc:  Guillermo Brown (només existia en castellà quan era la meva hora de llegir-lo),  Monty Python, Stan Laurel & Oliver Hardy (o el “Gordo i el prim” com en dèiem a Sant Pere). Molt anarquitzant, tot plegat, i molt orgullós d’aquestes influències.

Alguns d’aquests afectes els  he anat a buscar, com la Rosa, no cal dir-ho, o la meva relació amb Bòsnia; altres me’ls he topat pel camí, com el teatre, que  vaig descobrir als 16 anys gràcies al meu germà Xavier quan em va invitar a fer de figurant en un Juli Cèsar dirigit per en Josep Anton Codina, l'any 68. Em va captivar des del primer moment aquell món sorollós i resplendent fora d’escena i a la vegada tant silenciós entre caixes. Em captivà des del primer moment la llibertat que flotava en l’ambient de la companyia, l'alegria que destil·laven, la sensació que tot venia de molt lluny per no acabar mai...

Guillermo Brown entrà a la meva vida quan jo tenia onze anys, per desvelar-me un món fantasiós i ingenu enfrontat a la realitat avorrida dels grans que era mal interpretada pels pares de Guillermo, mestres, policia del poble i autoritats en general com a rebel·lió premeditada. Ho trobava tant injust i m’hi identificava tant! Va ser la bibliotecària de Sant Pere, la Maria Àngels Torrents, qui em facilità aquell primer llibre de la col·lecció, pensant que m’ajudaria a passar les hores allargassades d’aquells estius inacabables.

Gràcies! Em va obrir un món nou on els “proscritos”, “l’agua de regaliz” o les reunions secretes al “cobertizo” estimularen la meva imaginació i em descobriren les virtuts de la vagància, del divagar per tardes infinites amb els punys closos, entaforats a les butxaques dels meus pantalons curts.

Bòsnia no. A Bòsnia m'hi va portar la indignació i el desconcert. També la incredulitat. Exactament com em passa en l’actualitat amb els refugiats que deixem morir amb indiferència al bell mig del  mediterrani. Va ser a Bòsnia on vaig comprovar com decisions que afecten definitivament a la vida de centenars, a vegades de milers de persones, sovint són preses de manera molt frívola o bé sota l’influencia d’emocions primàries i interessos personals, quan no es prenen sota els efectes de l’alcohol o les drogues. També vaig comprendre que informacions sobre  qui ens ha de representar i a les que potser mai no tindrem accés, s’amaguen sistemàticament. Fins que no donem un cop de puny a la taula, o potser una puntada de peu en llocs més dolorosos.

En conjunt m’adono que gran part del que he pogut aprendre ho he fet per mi mateix, ja que no partia d’una idea preestablerta. Que he extret les meves pròpies conclusions a partir de primeres impressions, moltes vegades sense contaminacions prèvies. O com en el cas de Bòsnia, desmuntant-ne una imatge formada a partir d’informació interessada o contradictòria que pretenia la confusió.

M’assec a prendre un cafè i a esperar que obrin les botigues. És curiosa la facilitat que tinc per atreure personatges insòlits. Ara mateix estic assegut a la terrassa d'un bar, a s'Esplanada de Maó amb uns personatges curiosos amb qui no sé com he acabat establint-hi contacte. Han buscat el contacte ells, això segur, i em mantinc una mica al marge de la seva conversa que gira desordenadament al voltant de temes diversos: Camarón, confidents, drogues, deutes, rics i pobres... En un moment donat, m'involucren en la conversa, breu i entretallada, sobre els canvis que ha sofert l’illa en els darrers nou o deu anys. Coincidim en què es troba a faltar el silenci d’abans. Tres d'ells són castellanoparlants i parla el català de Menorca. La conversa té lloc en castellà, menys jo que aguanto en català peti qui peti. Prenc nota d'una consideració que em fa el menorquí:

-  "Abans tots érem menorquins, alguns només ho éreu uns dies (riu), però tothom formàvem part de l’illa. Catalans i valencians, uns quants bascos i algun madrileny despistat era tot el que hi havia. Si venia una parella estrangera, tothom en parlava i els reconeixíem quan arribaven a qualsevol lloc: he vist els anglesos! o els italians... ens dèiem els uns als altres. Ara tot es barreja i només se sent xerrar en castellà. Ja no saps qui és qui i els menorquins ni ens veiem perquè ho hem posat tot a la venda o per llogar. I Menorca, sense menorquins, no té massa sentit."

S'apropa força a les meves pròpies reflexions sobre l’illa.

Amb això que arriba una parella mig hippie amb gos inclòs. Hora de tocar el dos; són quasi les cinc i he d’arribar-me a botiga per comprar una bateria. A més, els companys de terrassa s'arrenquen amb palmes i cante jondo. Per molts anys, em dic, però no és el meu món i m’acomiado educadament.

When I get older losing my hair

Many years from now

Will you still be sending me a Valentine

Birthday greetings, bottle of wine?

(When I’m Sixty-four, Lennon & McCartney)

Després dels dos dies passats entre  Mercadal i el viatge forçat d’avui a Maó, he tornat a Sant Tomàs i reprenc el Camí cap a Binigaus  a les set del vespre; així doncs em faré un bany i dormiré al porxo on es reuneixen els caps de setmana uns quants padrins. Tinc sort perquè amunteguen les velles hamaques sota el petit cobert de fusta que sembla vigilar l’arenal des d’on conflueixen el Camí de Binigaus i el Sender del Litoral. Així doncs, avui dormiré el son de Binigaus còmode i sota cobert.

ES MERCADAL

NOTES DE VIATGE. (S9 DE MAIG 2016): PARADA I FONDA

Ahir vaig arribar as Mercadal a mitja tarda força deprimit i cansat. No tant per les caminades i les dues nits passades al ras, com per la constatació que paisatges estimats de la meva joventut s’havien massificat. Només arribar a Mercadal vaig adonar-me que havia estat una bona elecció, doncs restava buit i silenciós immers en l’aire tebi de la tarda. Vaig dutxar-me a l’habitació de la fonda Jeny i vaig sortir a fer un passeig ple de calma pels carrers solitaris del poble. Poc a poc vaig anar retrobant-me amb la quietud i la intimitat enyorades.

De bon matí he esmorzat a ca la Jeny i la Lola, la noia de recepció m’ha fet endur, tant sí com no, un pícnic que constava d’entrepà, una ampolla de mig litre d’aigua, una poma i un iogurt; ben equipat, doncs,  he sortit a passejar per la carretera del Camí de Montpalau i el Camí de Tramuntana. En passar pel vell Molí de Mercadal veig oberta la tanca i no puc evitar la temptació d’explorar. Està en un lloc preciós amb una vista privilegiada que arriba fins als turons de la costa Nord; ràpidament puc imaginar-me fent-hi estades amb amics i amigues, com si fos de la meva propietat. Satisfeta la curiositat m’aturo a menjar-me l’entrepà en un caminet perdut entre camps de cultiu i ondulacions del terreny que l’arreceren de la mica de tramuntana que s’ha aixecat; relaxat i satisfet en aquesta raconada des Camí de l’Arpa paro esment dels pardals; no sé de quina classe d'ocells es tracta però, segons la teoria apresa ahir a Sant Tomàs, segur que són pardals, doncs són ben petits.

Aquesta estada a Menorca furga en la pols de nocions quasi oblidades, com el fet de ‘deambular’ que tant m'atreia de “Las Aventuras de Guillermo”. El concepte de vagarejar m’atreu des de ben petit; mans a les butxaques, ment en blanc i els sentits alerta a l'espera de qualsevol aventura que pugui sorprendre’m. He “deambulat”, doncs, fent i defent el Camí de Tramuntana tantes vegades com m’ha plagut; simplement badava. Potser per això no noto cap molèstia, tot i estrenar avarques, prova difícil. Quan retorno al poble el matí ha esdevingut calorós i bé val una cervesa fresca a la penombra de  Can  Bep, des d’on es pot contemplar la plaça d'es Mercadal. Llegeixo el menú i m’ha convençut: Plat únic de fideuà, pa i vi o refresc, 7 €. Això està fet. Em quedaré a dinar i després becaina a ca la Jeny. No plans, no future.

DE TREBALÚGER A BINIGAUS (SENDER LITORAL)

L’ETAPA

Aquesta etapa no és la que segueix el Camí de Cavalls I surt de l’extrem de llevant de cala Trebalúger. El Camí de Trebalúger que ve de Son Carbassa, s’enfila des d’on acaba la sorra de la cala i travessa els boscos de la Marina de Trebalúger i de ses Salines, que ja no deixarem fins al final, i ens porta en pocs minuts al sender que, girant a mà dreta, mena a Cala Fustam i després a Cala Escorxada seguint pel sender del Litoral. Des d’aquesta cala preciosa hom pot optar per seguir cap a Binigaus seguint el Camí de Migjorn fins a Sa Teulera, una bouera en desús. Un cop allí continuarem bosc a través, girant a la dreta per travessar la Pleta des Obrers Vells fins a trobar el sender del litoral que ens menarà directament a Binigaus. L’altra alternativa és seguir el sender del litoral, més difícil ja que travessa diversos petits barrancs com es Canal Gran o es Boerols i obliga a continues pujades i baixades rocoses que castiguen els músculs de les cames i els turmells.

Distància per la ruta interior: 4,9 km • Dificultat: fàcil • Temps estimat a peu: 1,5/2 h.
Distància pel Sender del Litoral: 4,4 km • Dificultat: Alta • Temps estimat a peu: 2/2,15 h.

L’ENTORN

Si vols conèixer com són els boscos de la costa sud de Menorca, aquesta etapa del Camí de Cavalls és una bona ocasió. La major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o el pinsà, entre altres ocells boscans. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides, que coincideixen a la part baixa dels tres barrancs que es travessen durant l’etapa: Trebalúger, Albranca i Binigaus, típics barrancs de la plataforma calcària que forma el migjorn de Menorca. Passarem per dues platges verges que no ens deixaran indiferents: cala Fustam i la Cala Escorxada, a partir de la qual podrem abandonar la zona central de penya-segats i barrancs de la costa sud, o seguir la ruta pel bosc de marina.

NO T’HO PERDIS

• Cala Fustam: Una petita cala d’arena blanca i aigües turqueses, rodejada de bosc i ben protegida del vent.

• Cala Escorxada: Una altra cala verge d’arena blanca i aigües turqueses on desemboca el Barranc de sa Torre.

• Cova des Ossos, Cova des Estafadors Cova de ses Salines i Cova d’en Peraire.

Noms de llocs: Camí de Trebalúger, Marina de Trebalúger, Cala Fustam, Punta de Sant Antoni, Cala Escorxada, Canal Gran, Punta de l’Avi, Cova dels Ossos, Cova des Estafadors, es Boerals, Caleta des Pilons, Cova de ses Salines, Punta de na Plana, Pesquera d’en Vacarisses, Punta Rabiosa, Cova Gran des Coloms, Cova d’en Peraire, es Enderrossallis, Racó des Barril, Platja de Binigaus, Barranc de Binigaus, Escull de Binicodrell, Platja de Binicodrell, Platja de Sant Adeodat, Carretera des Mercadal a Migjorn, Na Campanares, Coster i Barranc de Sa Torre, Ses Pedreres, Camí de sa Torre Vella, Tanca des Forn de Calç, Terres Noves de s’Aljub, Pedreres des Camí, Barranc d’Albranca,  Camí de Sant Llorenç, Barranc de Cala Mitjana, Cala Mitjana, Cala Mitjaneta.

NOTES DE VIATGE (28 DE MAIG 2016): LA PLENITUD

Ahir vaig fer la meva pròpia variant del Camí de Cavalls des de Cala Galdana per poder dormir a Trebalúger, cala que no entra en la ruta estricta del sender turístic. Avui m'arribaré fins a Binigaus i Sant Tomàs per passar per les cales de Fustam i Escorxada. Tot i que el sender dels mapes marca el camí pel litoral, com que el conec i és dur m'endinso en la propietat per on sempre he passat travessant el bosc de Marina de Trebalúger que m'agrada tant. La drecera parteix de la riba de llevant de la cala pel sender que s’emparra fins a trobar el camí d'Albranca Vell que baixa suaument fins a les cales Fustam i Escorxada a través d'una pineda majestuosa on s'hi alcen murs de pedra seca i fins i tot es passa per una antiga carbonera.

És un camí planer i tranquil que em recorda la bonança dels paisatges imaginats de les lectures de la meva infantesa, recreades en les berenades a les fonts dels petits boscos dels voltant de Sant Pere, amb la canalla del carrer Sant Quintí. O quan anàvem a buscar bolets amb els meus pares i el Pepet de l'Ànima, o Pepet “Perrutxo, cap a Mediona i Espolla, a les acaballes de les vacances d’estiu ja que l’escola no començava fins a primers d’octubre... Evocacions que deuen explicar en part la meva debilitat per Menorca. La Dolors de ca l'Escalfet, la Roser de ca l'Angeleta amb la Carmen i  l’Àngels de cal Perrutxo, que com que eren menudes se les coneixia per les “perrutxetes”; la Rosalia de cal Ton, el Josep de cal Just, l'Amadeu de cal Correu, el meu amic inseparable d'aquells anys...Quin plaer poder recordar aquests noms enmig d’aquest bosc!

Trobar-se camins tallats, tancats amb paret seca, branques o barreres d’ullastre amb cadenats, no és, gens ni mica, una novetat a Menorca. Als arxius municipals de tots els pobles -desastrosament cuidats molts d’ells, per cert- es poden trobar cartes i documents, de diferents èpoques, de ciutadans afectats que es queixen pel tancament d’un camí determinat. A més, cal tenir en compte que, en molts casos, quan es parla d’un camí es refereix, simplement, al dret de pas per un viarany sense delimitació de paret, fet que ha facilitat molt la seva alteració o desaparició. En sortir d'Escorxada em trobo que els propietaris del Camí d’es Migjorn i de Sa Torre de Torre Vella - algú em va parlar d'un Duc una vegada – i de la immensa finca que envolta cala Escorxada i que travessa bosc i camps on s’hi troben edificacions mig enrunades com Sa Teulera i sa Torra Nova o habitades com Son Carabassa, fins arribar al Camí des Pins i la carretera de Ferreries a Es Migjorn, no en permeten el pas.  Altres propietaris sí que l’autoritzen, suposo que amb algun incentiu lucratiu, fiscal, o bé participant en la incipient indústria que s’està creant al voltant del Camí de Cavalls. Ara m’explico la volta que fa el Camí de Cavalls per l’interior dels barrancs de Trebalúger i d’Albranca que l’allunya del Sender del Litoral! Des de sa Teulera és fàcil arribar-se fins al Sender del Litoral, just al darrere de la platja de Binigaus, però uns cartells m'adverteixen de la prohibició de passar-hi; l’anunci d'unes càmeres de televisió que no he sabut veure em fan desistir del tot, no sense cagar-me una mica en tot plegat ja que el Sender Litoral que passa per les Puntes de na Plana i Rabiosa és força dur en travessar diversos barrancs i penya-segats força relliscosos. Em frustra no poder fer el recorregut que he seguit tantes vegades travessant el bosc de pins pinyoners que voreja la Pleta des Obrers Vells fins a sa Teulera; em contraria no poder visitar la vella bouera en desús per passar-hi una estona i fer-m’hi la foto ritual. Amb tot, el caprici d’un parell de banys breus en passar per les cales completament desertes de Fustam i Escorxada és immens tot i la gran quantitat de posidònia, una prova de la salut de les aigües.

Finalment he arribat a Binigaus. La platja, que ja només conserva una part del gran arenal estès al peu de la coma de Sant Adeodat. Res a veure amb la immensa platja on t’hi podies perdre... de fet gairebé amb tothom que he compartit Menorca hem passat per Binigaus un moment o altre. Ha canviat molt des que la vaig coneixes al tombant dels setanta i vuitanta. Al marge que ha desaparegut la sorra que arribava fins el Racó des Barnil, sota el penya-segat que hi ha a ponent, l'aglomeració és espectacular. Molta, molta gent. Molta més de la que em temia. Passo de quedar-m’hi i segueixo fins el quiosc d’Es Bruch. En arribar-hi una divisió cuirassada de ciclistes quasi m'atropella just davant la cabana que està enfront l’illot de Binicodrell, on acostumo a seure una estona i que familiarment anomeno s’oficina. La massificació fa perillar l'atractiu i estressa al personal. Els doblers deuen caure regularment per a alguns, principalment les empreses que trafiquen amb el Camí de Cavalls, les rutes ciclistes, el piragüisme, les excursions en barca o similars; en canvi s’anuncien com a "verges" platges amb deixalles i camins infestats de cotxes que passen rabents, conduïts per conductors incívics que omplen de pols la vegetació. Temo que no sigui l'avís que a Menorca li estigui arribant el moment de morir d'èxit. Cal agrair la resistència de molts menorquins i menorquines que ha perdurat fins fa molt pocs anys i la lluita social en defensa de l’espai natural i el medi ambient que encara dura, però ha arribat l'hora de dir-li a l’illa, amb recança, gràcies Menorca, em fa mal veure com es difumina una part del teu encant i la meva presència no fa més que aportar un gra de sorra al deteriorament. Amb tot, no és només la petita de les Balears qui ha canviat, no. El món ha canviat i jo mateix, naturalment. De fet, fa temps que es veia a venir.

Per si un cas em fotré l’amanida i la cervesa que m’esperen a taula, còmodament assegut a la terrassa d’Es Bruch, abans que un dels pardals se m’acabi el blat de moro. Em sento cansat i una mica deprimit malgrat trobar-me en un dels meus llocs preferits. En aquesta mateixa taula, compartida amb en Jaume fa ja alguns anys, hi vaig oblidar avarques, rellotge i unes ulleres de sol després de massa gins; eren altres temps.

Es veu que, a Menorca, els ocells petits són tots pardals. Si més no així m'ho ha contat algú de la taula veïna. Dels pardals, o dels ocells petits, passàrem a comentar particularitats dels noms dels llocs. Bé... ell m’ha exposat i jo l’he escoltat amb atenció.

-  “A Menorca tenim molts topònims” - s’arrenca quan li ho pregunto - “especialment noms de llocs, que van precedits pel característic Son. Aquesta forma és la contracció de "çò (açò) d'en" i ve a ser un demostratiu indicatiu de propietat; per tant, el nom que segueix és el d'una persona, normalment el pagès que tenia el domini útil del lloc (Son Camps, Son Morell, Son Vives, Son Olivar). La majoria de llocs antics que tenen un nom que comença per 'son' corresponen a assentaments del període immediatament posterior a la conquesta catalana; però en molts casos el nom de persona ha anat canviant en funció dels canvis en les persones o famílies que han ocupat el lloc. Quan el nom de persona és femení, la partícula Son canvia per So na ("çò de na" ); So na Rossa, So na Caçana, So na Marineta, So na Parets són llocs femenins que tenim.”

També em contà que el 1713, quan l’illa passà a mans de l'Imperi Britànic a causa del tractat d’Utrecht, en algunes poblacions com Alaior hi va haver revoltes en contra de la decisió dels britànics de dissoldre la Inquisició. D'altra banda, sota la seva dominació, la llengua fou respectada com a llengua de transmissió oral i vehicular a l'escola. Segur que és un dels factors que ha ajudat a mantenir-hi el català gràcies a l’estalvi de quasi 100 anys de persecució castellana, com sembla demostrar que, mentre que són pocs els autors catalans del S.XVIII a Menorca n’hi ha un grapat.

Autors menorquins del segle XVIII:

Antoni Portella i Anrich

Joan Ramis i Ramis (1746-1819)

Joan Roca i Vinent (1747-1826)

Pere Ramis i Ramis (1748-1816)

Gaspar Pons i Cardona (1748-1826)

Joan Soler i Sans (1754-1809)

Pere Creus i Ximenes (1756-?)

Antoni Febrer i Cardona (1761-1841)

Josep Sanxo i Sanxo (1776-1847)

Joaquim Pons i Cardona

Constantí Salord

Vicent Caules

Ernst Theophile Koep (anglès?)

David Cause (Francès)

Vicenç Albertí i Vidal (1786-1859)

Passo l’hora de la migdiada a la parada del bus. Me’n vaig a Es Mercadal on a ben segur que a l’Hostal de Ca la Jeny hi trobaré habitació on dutxar-me i descansar de tres dies força contradictoris. Creu-ho els dits.

TRAM 13: DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls s’inicia al fons de l’arenal de cala Turqueta, des d’on el sender s’endinsa ràpidament a la zona boscosa i s’enfila per salvar el desnivell del barranc que forma la platja. Després de caminar aproximadament 1 h, just havent passat el trencall cap a cala Macarelleta a mà dreta, arribarem a cala Macarella. Travessant la platja, vora l’únic restaurant que hi trobarem, unes escales ens condueixen a la part més alta del barranc que conflueix amb el camí que ens porta a cala Galdana, caminant uns 45 min. Un cop a cala Galdana, el camí senyalitzat ens dirigeix a l’altra punta de la platja pel passeig de la urbanització, però és molt més agradable travessar el pont de fusta que trobem just arribar i vorejar la platja pel passeig fins al punt de primers auxilis. Des d’allà, unes escales travessen la urbanització per dins un alzinar fins a l’avinguda de sa Punta. Caminant a mà dreta i seguint les indicacions cap a cala Mitjana, haurem d’agafar el carrer del Camí de Cavalls (el segon a mà esquerra), que ens portarà al final de l’etapa, a Cala Galdana.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min (Només fins a Galdana, doncs Trebalúger queda fora del Camí de Cavalls)

L’ENTORN

Un dels grans atractius d’aquesta etapa del Camí de Cavalls són les platges verges de cala Turqueta, cala Macarella i Macarelleta, unes de les platges més emblemàtiques i sovintejades de la costa sud de Menorca. Tot i així, la major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o la mallerenga carbonera i, amb una mica de sort, el famós cant del cucut. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides que donen accés a les platges. En canvi, a la part més alta, entre barrancs, hi domina la vegetació d’ambients més secs amb presència de romaní, estepes i xipell.

Noms de llocs: Camí de ses Arborceres, Coves de Cala en Turqueta, Canal de Baixamar, Marina d’Alparicó, Camí de Macarelleta, Cala Macarelleta i Cala Macarella, Es Bèrecs, Canal des Tarongers, Barranc de Santa Anna, Barranc d’Algendar, Cala Galdana, Penyat Alt de s’Anglès, Cala Mitjaneta, Cala Mitjana, Sender Litoral, Cova d’en Pantxo i Cala Trebalúger.

NOTES DE VIATGE (27 DE MAIG DE 2016) : LES ARRELS

Ahir a la nit, quan ja feia estona que estava dins el sac llegint a l’iPad, altra vegada algú amb una llum molt potent va arribar-se a la cala enfocant diversos indrets. Molt estrany, no sé a què es deu. D’altra banda, al cap d’una estona vaig veure un llum intermitent vermell que primer em va semblar un avió, ja que semblava volar alt, però entre els arbres (?). Va resultar que era algú que entrenava corrent i que va passar corrent a pocs metres d’on jo em trobava, per sort sense veure’m doncs encara no havia sortit la lluna. Just quan m’adormia em va visitar un gos clapat de blanc i negre que es va ajeure al meu costat. Aquest matí, quan m’he despertat, ja no hi era.

Avui, abans d'emprendre el camí vull fotografiar l’indret d’on conservo la primera imatge que recordo de Turqueta durant aquell viatge de final de curs i on mossèn Garriga em va oferir la cantimplora. Era ginet. Jo tenia 14 anys i em van quedar gravats, el lloc, la temperatura i les pústules a la cara del mossèn. La mirada també busca la pedra en forma de llosa on, anys més tard, vaig oblidar les claus de la casa del carrer Sant Joan que ens havien deixat a la Rosa i a mi. Aleshores vaig tornar a cop d’Impala per recollir-les, a través de la pluja. Recordo el retruny del temporal de mar quan m’apropava a la cala i les paraules que ressonaven dins el meu cap, probablement per espantar la basarda que em provocava la llum grisa i fosca de la tempesta. La maldición de los Dain. El títol d’una novel·la negra de Dashiell Hammett es repetia com una lletania, suposo que per distreure’m també de l’espant per si no trobava les claus. Però allí m’esperaven. Aquest és el lloc, Encara no són les 7 del matí; la llum  i la proximitat del paisatge em sacsegen. Torno a veure el ruc fent anar la sínia. Hi havia vida. Les sínies, els murs de pedra, les tanques de fusta eren útils per a la vida agrícola de l’illa, no natura morta.

El Camí de Ses Arboceres que mena a Macarelleta és curt, còmode i agradable en aquesta hora del matí. El recorro amb la sensibilitat atenta doncs em sembla reconèixer detalls, aquí i allà,  que no veia des de fa cinquanta anys. Una determinada corba en pujada del camí amb l’estora d’escorça caiguda dels pins, un mur de pedra seca que divideix el bosc, una tanca... De fet, probablement la primera tanca menorquina que vaig travessar.

Baixo cap a Macaralleta pel Canal des Tarongers entre el xivarri dels moixons buscant menjar i l’olor de la serena que em transporta, en cosa de segons, a un joc del temps. Sobtadament em sento acollit. El clapoteig de les onades s’anima mandrós. Són les arrels que mai no oblido. Jo, que sovint em trobo desarrelat en qualsevol situació. Torno a ser infant i paro esment a l’eco de veus d’antics companys ressonant entre les roques. M’agrada pensar que l’illa guarda els moments de màgia com aquest record, tant sols per a mi. Absurd? Sí,  però dubto que tot just amb la raó aconseguís moments de fortuna com els que ara m’inunden.

L’entrepà de formatge i sobrassada i el cafè calent que em serveixen al quiosc de Macarella renoven l'energia per fer la tirada fins a Galdana. Al complex turístic de Cala Galdana m’hi estic el temps just per aprovisionar-me i m’esfumo cap a la soledat del camí cap a Trebaluja. Això sí, he  comprat Paracetamol per mirar de contenir el dolor als genolls, que no minva.

He decidit apartar-me del Camí de Cavalls entre  Cala Mitjana i Sant Tomàs. Vull seguir el sender litoral que mena a Trebalúger on tinc previst fer-hi nit. Després de deixar enrere Cala Mitjana, tant bonica com plena de gent, m’endinso en el bosquet que em menarà fins a Trebalúger. Tresco per un camí planer i tant afable que m’estiro a reposar i menjar una formatjada de carn en salsa mentre escolto les notícies del Catalunya Migdia. Cony! sembla que la CUP no aprovarà els pressupostos del Govern! Nois! Que difícil és mantenir la serenitat, a vegades.

Després d’una curta becaina, arribo a Trebalúger, a l’hora dolça de la tarda. Tot i que hi ha força personal, amb prou feines es deixa veure, amagat entre la vegetació que envolta les dunes. Em ve de gust un bany per refrescar-me i tot seguit em refugiaré de la calor a la part del darrera de l'arenal, on un rierol d'aigua dolça separa un bosc de pins i alzines de l'horta frondosa en què la intervenció humana ha transformat el Barranc de Trebalúger.

A la sorra del bosc s'hi està fresc mentre m’abandono al temps entre piulets de rossinyols i el xerric dels llagosts de rostoll que em submergeixen en un son dolç. En despertar, la platja s’havia buidat gairebé del tot, però ella restava allí. Abans, en sortir de l’aigua després d’el bany deliciós, m’ha cridat l’atenció una noia que prenia el sol a l’altra banda de la cala. Era lluny i no la distingia bé, però diria que les nostres mirades s’han creuat. Fantasiejo en com entrar-hi en contacte ja que hauria de caminar una estona per arribar on és. Les darreres persones enfilen el caminet de tornada cap a Galdana però ella està plegant les coses amb molta calma. La veig dreta i m’agraden l’aire que desprèn i el seu cos bru i ben proporcionat. Em dirigeix una darrer mirada que em sorprèn escrivint; després d’una imperceptible pausa inicia el camí cap a les roques que s’enfilen fins el sender. Vull pensar que dubta com jo, qui sap... Em reca no haver intentat contactar-hi, però no ho he sabut fer mai. Arriba a les roques, i dirigeix la mirada cap a la platja. Cap on em trobo. Tot i que és lluny, vull pensar que em mira. Aixeco el braç per acomiadar-me d’una història que ni tant sols ha començat. M’alegra comprovar que ella alça el braç i em fa adeu amb la mà. Un fet efímer per omplir un capvespre.

Resten dues hores ben bones de llum i tinc Trebalúger al meu abast, sol, el mar xocant contra les roques,  acaronant la sorra; la llum deixant-se anar damunt el penya-segats entre contrallums translúcides que juguen en la penombra dels pins. Intento imaginar on vam instal·lar-nos la primera vegada que hi vaig venir amb la Rosa, la Maria, l’Esteve; busco el lloc on devíem deixar la barca amb en Kike i en Tito, l’estiu en què coneguérem la Susanne i la Kershtin. Miro els roquers boscosos del barranc que protegeix la cala. Resten quiets, impassibles al temps i indiferents a la seva bellesa, com ara, com milers d’anys enrere, com milers d’anys per endavant. Tant si hi sóc jo, com si no. Però hi hauré estat, les hauré mirat per un instant, i em commou talment el fenomen quàntic del gat de Schrödinger. Em veig diminut contemplant-nos fit a fit milions d’anys i jo, però em sento aquí i allà.

TRAM 12: DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA

L'ETAPA

Aquesta etapa del camí de Cavalls comença a 1 km del far d’Artrutx, seguint la carretera costanera de la urbanització que l’acompanya, però també podem partir des del far mateix. És aquí on comença la costa sud pròpiament dita. Els primers 2 km de l’etapa són per asfalt, travessant les urbanitzacions de cap d’Artrutx, Son Bosch (on haurem de passar el pont del port artificial) i Son Xoriguer. A partir d’aquesta platja, abandonem la zona urbanitzada i durant 4 km caminarem, resseguint la costa baixa del litoral, per un camí pla i rocós on anirem trobant petites cales fins a arribar a les platges de Son Saura del sud. Un cop travessades aquestes dues platges, el camí ens porta cap a la petita cala des Talaier. El sender comença a guanyar alçada, augmenta la presència de vegetació en el paisatge i, vorejant la talaia d’Artrutx, ens endinsem a la zona boscosa de l’apreciada cala en Turqueta, on acaba l’etapa.

Distància: 13,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. El paisatge dominant d’aquesta etapa consisteix en àmplies zones de roquissar litoral alternades amb petites cales al llarg del recorregut. Durant la major part del camí, hi trobarem una vegetació dominada per la marina baixa amb plantes com el xipell, les estepes i el romaní. A les platges de Son Saura del sud, podrem gaudir d’un pinar frondós entre la platja i la zona humida que la precedeix. A partir d’aquest punt, el paisatge comença a canviar i el camí de Cavalls entra a la zona boscosa de la part central de la costa sud de Menorca, dominada per l’ullastrar, el pinar i l’alzinar, com en el cas de l’entorn de cala en Turqueta.

NO T'HO PERDIS

• Prat de Bellavista: Zona humida associada a les platges de Son Saura del Sud, refugi d’aus aquàtiques i emplaçament d’un alt valor ecològic. Respecteu-lo.

• Far d’Artrutx: Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada turística.

• Talaia d’Artrutx: Antiga torre de defensa situada entre cala en Turqueta i cala des Talaier. Permet bones panoràmiques de la costa sud de Menorca.

Noms de llocs: Sa cova des Moro, Cap de Mal Passar, s’Olleta, s’Extremunció, Cap d’Artrutx, Punta des Bregarol, Punta es Xoric, Punta des Tancats, Dormidor e ses Barques, Punta de sa Barraca d’en Capó, Cala en Bosch, Racó des Xaloc, Punta de sa Guarda, Platja de son Xoriguer, Punta Titina, Punta de s’Alzina Dolça, Cala Parejals, Punta i Cova des Pardals, Marina des Siniot, Punta Prima, Raconada i Cala de Son Vell, Punta de Sa Celda, Cova des Coloms, Pesquera des Compte, es Escalons, Punta de sa Barraqueta, Pesquera d’en Nebra, Pesquera des Al·lots, Rací des PI, Platges de Ponent i de Llevant de Son Saura, Sa Siquia, Punta des Governador, Es Còssil, Punta des Pinar, Cala des Talaier, Racó de sa Barra, Punta de na Bruna, Punta des Tambors, Es Colomar, s’Encletxa, Talaia d’Artrutx, na Fonoll, Cala en Turqueta.

NOTES DE VIATGE. (26 de maig de 2016) : OBRIR ELS ULLS

M’he desfet de la motxilla grossa amb la major part del pes que he deixat a Ses Persianes. L’Àngel, el propietari, m’ha fet el gran favor. Ara me’n faig creus de no haver previst la necessitat d’anar d’arribada a Ses Persianes. Sóc una mica intrèpid i una mica neci; Comptant que m’havia aixecat del llit de casa l’Antònia i en German a les 6 del matí per fer la travessia de Palma a Maó, baixar del vaixell i llençar-me a caminar tot seguit, com si res i a les 3 de la tarda té collons! Sort que portava aigua, nous i fruita. M’he hagut de comprar una motxilla petita on enquibir-hi el més imprescindible, i fora tenda! Recomenço amb força i amb prou cremes antiinflamatòries. Defallir no defalliré, malgrat els genolls.

En sortir de Ciutadella en bus cap a Artrutx, a primera hora, he vist per damunt els camps d’ullastres i ginebrons que arriben des de la carretera fins al mar, el Ferry de Baleària atracat a un moll tapat per la vegetació; allà, plantat, entre ullastres i murs de pedra seca com caixetes de bombons. He provat de fer la foto amb el telèfon però el bus anava massa ràpid. Vindré a fer-la  algun dia perquè m’ha recordat un efecte de la pel·lícula Lawrence d’Aràbia; el moment quan un vaixell travessa de dreta a esquerra de la pantalla, amb solemnitat i entre les dunes del canal de Sues. M’impressionà la imatge quan tenia deu anys i ha romàs enregistrada al meu record gràcies a què la germana gran d’en Sandaran sempre interpretava el tema musical del film al piano del pis principal on vivien, al carrer del Rosselló. Sembla mentida com algunes impressions poden encastar-se als sentits per retrobar-les intactes, anys més tard quan menys s’espera.

Des de Cala en Bosch, una corrua ininterrompuda de caminants converteix el camí en un passeig marítim. No em sorprendria trobar-hi alguna de les estàtues de les Rambles! He deixat passar caminants, uns quants ciclistes i un grup de quatre o cinc genets a cavall abans de trobar un espai que em permetés caminar amb intimitat. 'Ommmm' , Quico, 'Ommmm'. És un espai públic. Sí, també per a l’estúpid de les xancletes de plàstic que enganxa el xiclet a l’escorça d’un pi!. Fruit de la pressió humana es detecten rastres de brutícia als camins i a l'aigua, impensable fa tant sols una dècada. A Son Saura m’he de posar a escoltar música amb els auriculars per no haver de sentir els xiscles i crits provinents d’un catamarà turístic. A bord, el so d’una espècie de turisme de borratxera esclafa el silenci de son Saura quan la megafonia els encoratja a consumir sangria com a premi per saltar a l’aigua. S’anuncia en diversos idiomes. Cap d’ells el català. 

Penso en quin futur pot esperar a l’illa tant cobejada i em recorre una esgarrifança davant la previsible acceleració del deteriorament. Qualsevol record del passat s’allunya per evidenciar-me que el seu moment ja ha passat. Com més m’adono dels canvis, a voltes subtils a voltes inversemblants, més m’apareixen les antigues vivències com fantasies irreals. Em dol i m’entristeix, però a la vegada em commou el privilegi d’haver-les viscut. Em costa retrobar alguna cosa que ja no hi reconec. Potser la mena d’encís, de solitud profunda que l'obertura del Camí de Cavalls sembla desbaratar. No dubto de l’encert turístic i econòmic;  però em temo que serà a costa de sacrificar bona part d’allò que em seduïa tant: recolliment, intimitat i silenci. Són tant difícils de recuperar mancats de l’aparença d’exclusivitat i del perfum d’aventura que es desdibuixa...

Observo Cala en Turqueta des de l’altra banda de la platja, assegut en un roquer emboscat prop de na Fonoll. Em pregunto com deurà estar en ple agost! Tot i això, sobre impressionat al paisatge tacat de banyistes, puc entreveure el racó dels petons amb la Rosa, o bé on mossèn Garriga em va oferir ginet de la seva cantimplora. 50 anys més tard, Turqueta no sembla poder-me oferir gran cosa més que el Parc Güell en diumenge. Si més no pel que fa al dia, veurem com m’acollirà a la nit quan custodiï el meu son.

Arribo passat mitja tarda a Turqueta. No estic acostumat a aquesta llum i és que sempre hi he vingut abans de dinar o a primera hora de la tarda. Ara em crea la impressió de tornar a ser com la primera vegada ja que la llum del capvespre és una novetat que ho redibuixa tot de bell nou. Em retrobo amb la sínia  a l’entrada de la cala, ara mig derruïda i coberta de vegetació; la recordo en funcionament quan hi vaig arribar la primera vegada amb el Costa i Llobera, amb un ruc petit donant voltes i més voltes cobert amb un barret de palla amb forats per deixar sortir les orelles. La primera platja que veia, llevat de les de les urbanes de la Barceloneta, Ocata i Masnou o de la de Comarruga, a prop del Vendrell.  Quina novetat aleshores, trobar-me en una platja amb roques o pins i deserta! També recupero el Tàpies anònim, pintant a través de segles per l’aigua que s’escorre del bosquet que domina la cala a la banda de llevant i dalt de la paret de roca.

A l’arena només hi restem, arraulits dessota els darrers raigs de sol que s’acomiaden de la paret oriental de la cala, una parella que deu ratllar els quaranta i jo. Ella llegeix i ell dorm donant-li l’esquena. Pells brunes i opaques per la deshidratació que s’endevinen calentes com les roques que ens envolten. El moment delicat en què ella passa una pàgina i aparta la mirada del llibre tot allargant-la cap a la solitud de la cala, em compensa d’un dia no gaire satisfactori. Dur per la calor, per la caminada i dur també, perquè no he pogut acabar d’enllaçar amb antigues sensacions, vells estímuls que podien apropar-me a llocs i a persones, en altres temps. La noia fa ara una moixaina amb la mà tova a l’esquena del noi. Pleguen les coses en silenci, mandrosament. Les mans aprofiten qualsevol contacte casual per acaronar-se. Reconec aquesta frisança, doncs l’he viscut en aquesta mateixa cala. Finalment s’aixequen, es vesteixen i romanen uns instants contemplant el mar agafats de la mà. És bonic veure persones que s’estimen. Té, ara la parella se’n va. Caminen per la riba i els segueixo amb la mirada des de sota la palmera que avui és casa meva.