22 d'abril

Assegut a l’esglaó  que fa de vorera a Ses Voltes esperant que obrin la botiga de fotografia, acabo de constatar dues coses: s’Hogar del Pollo no ha tancat i no acabo de sintonitzar amb l’illa. Tot va molt bé, Menorca està preciosa, tranquil·la i acollidora, però s’ha creat una distància subtil entre l’illa i jo que ha refredat la relació. Procuraré retrobar-la.

De moment he solucionat el problema sobrevingut amb la Nikon.

A la plaça d’Artrutx han començat a enderrocar l’edifici als baixos del qual hi havia el Sayto, una barreja de petita sala de festes i de night-club, emblema nocturn d’una determinada Ciutadella. Em sembla que només hi vaig entrar una vegada, però el nom de Sayto en neó vermell que il·luminava el cap de cantó entre els carrers de Sant Joan i Sant Isidre amb la plaça, els trobaré a faltar.

Assegut en un mur des camí de Binigarba, m’organitzo es dia. M’atracaré a Maó per visitar la Mola, que ja toca. Mai no he tingut gaire curiositat per les fortaleses perquè sempre m’han semblat massa properes a allò militar, i en  els 43 anys que fa que venc a Menorca, mai no l’he visitat. Consider que ja toca. Un cop al Camí d’en Kane en direcció a Maó veig passar el paisatge verd, frondós, els casalots grans dels llocs grans i les petites barraques que semblen vigilar algun ramat de vaques o d’ovelles que pasten indiferents, sense prestar-me cap atenció. Ja no els crida l’atenció el soroll de cap motor. Veig passar l’illa com si l’observés a través d’una postal antiga. Polida fins a la perfecció però distant i enfonsada en una apatia displicent, com resignada al seu destí.

Res millor que un berenar de mig matí, tranquil, a Sa Perdiu de Ferreries, una tapa, un gin, una canya i un cafetó, i deixar-te endur a aquest viatge en el temps que es congria a l’interior del local de molt abans que arribés a l’illa per primer cop.

Gaudeixo del Camí d’en Kane i del Camí a Sa Mola, sentint el vent a la cara.

La Mola és un lloc fascinant i immens. En el primer que he pensat és en una localització per a una pel·lícula. Una d’aquelles que feien tant bé els anglesos els anys seixanta i setanta. Militars rigorosos amb salacot donant ordres en escenaris abandonats, batuts pel vent i plens de pols; corns de caça i de corneta sonant per damunt de la testa, batalles impossibles guanyades a cops de canó i de disciplina. La construcció fortificada té, en la seva major part, fronts amb 3 nivells defensius: el superior, per a defensa llunyana i amb gran artilleria; l'intermedi, per a la defensa de mitjana longitud i amb artilleria; i la inferior, per a la defensa de curt abast amb fusells. No pertany en absolut al meu món, però m’atrau la seva grandesa àrida, sense absolutament res fora de lloc i també sense arbres ni gran vegetació. La visita és un recorregut d’uns set quilòmetres, senyalitzat i amb freqüents panells informatius, ple de sorpreses arquitectòniques d’una lògica sense discussió, de túnels, fossars, bateries, edificis i baluards, que he recorregut en poc menys de tres hores i m’han fet imaginar mil aventures. Somio una mica en com hagués gaudit, de nen, si hagués tingut un lloc com aquest per jugar amb la canalla de Sant Pere. A la vespa, vaig fent càbales sobre quin tipus de jocs ens hauríem inventat! Perquè cony deixem de ser infants? Quin sentit pràctic té?

Sis avis repartits en 5 taules, a Can Bep, as Mercadal, parlen de futbol. A la terrassa, famílies mes joves. Tothom xerra en menorquí. A la gran pantalla rere la barra, el canal DMAX emet mut la vida de moderns buscadors d’or i a la ràdio hi sona Rocío Jurado. Cómo una ola, insisteix ella, però ningú no li fa cas. Pago la tapa de pollastre al curri i el tallat i surto de Can Bep cap a la Vespa. En travessar la porta la cançó ja és una altra: Allà en el rancho grande, Allí donde viviiiiiiiaaaa...

La Vespa descansa, discreta i mig amagada entre bardisses al camí de Santa Eularieta. Alço la mirada per damunt dels murs de pedra i del verd que omple les tanques. L’ocre de la tarda cau sobre el paisatge com un tel o com una carícia. La calma i la bellesa mantenen una conversa per damunt les onades dels camps de cereals.

De tant en tant passa el cotxe d’algú que va o ve de Ciutadella, minuts més tard una furgoneta en direcció contrària, un ciclista, una parella a peu...

-          Adéu, bon dia.

-          Bon dia...

És agradable participar de la vida quotidiana de l’illa. Però a la vegada aquests petites distraccions interrompen la conversa silenciosa entre jo i l’illa. Veig però no tinc temps de contemplar, com qui fulleja amb ànsia un llibre de fotografies en un quiosc, tement el moment en què li cridaran l’atenció. El mateix succeeix amb l’amplitud de la carretera general que t’has de menjar, sí o si, per circular entre Binigarba, Ferreries i es Mercadal. L’illa queda lluny, en segon pla, rere una mirada concentrada en carrils, retrovisors i la resta de vehicles. No hi ha temps d’assaborir, de fixar el paisatge que passa rabent com la darrera existència d’un record. No sé si és més pràctic beure per oblidar, o oblidar per no haver de beure.....

21 d'abril

Començar el dia a Ses Persianes davant un cafè amb llet – feia anys que no passava del tallat -, una torrada amb mantega i de fons Elton John oferint la seva versió de Lucy In The Sky With Diamonds, no té preu...

Aquest matí toca Ciutadella perquè fins a migdia no tindré la moto. M’estic una estona a la plaça dels Pins i veig passar un grup de l’Imserso... Els miro passar de lluny.

No plou de moment tot i que és la previsió i sí que sembla que amenaça pluja. Però em ve de gust perdre’m per la Ciutadella tancada en si mateixa i comprovar com la vida ancestral aflora a cada cap de cantó. Passejo estona pels carrers solitaris de la Ciutadella vella i m’impregno de la vida tant de poble, encara. Passo pel carrer de Sant Francesc, m’aturo davant la casa on vaig estar-me la tardor del 85, m’emociono en baixar per ses escales cap al port de Ciutadella com si l’eco de les vegades que l’he recorregut fos gairebé perceptible i al moll, no puc renunciar a un gin al Tritón encara que només siguin les 10 del matí. És l’encant d'aquest port i el recolliment que evoca. Potser una vida al món del teatre és el que m’ha permès sentir-me a prop de la vida contemplativa.

M’arribo a Son Saura, platja que sempre he vist amb aigües tranquil·les, però avui el vent del sud-oest que s’ha aixecat remou les aigües de la cala. Quatre gotes apunten que pot ser que arribin les pluges anunciades.

En front del políticament correcte només ens resta l’anarquia i el caos com a conseqüència.

Doncs al final, de tornada a l’hotel on provaré de dinar, tampoc no ha plogut. Això sí, s’ha aixecat vent i amb el vent, indefectiblement, ha acabat venint la pluja just després de dinar. Canvi de plans. Aquesta tarda m’hauré d’espavilar per Cala Blanca, una urbanització fantasma a aquestes alçades de temporada.

D’entrada he entrat a fer un tallat en l’únic establiment obert dels voltants i és un bar de lolaileo i colegueo, en el que s’anuncien tapas y montaditos que no es veuen per enlloc. El més destacable, tret del fons musical aflemencat i de la veu sonora i rogallosa d’un que no calla, és la campana, un toc de la qual podria perforar un timpà amb durícies. I la noia la fa sonar a cada propina. I els parroquians deixen propina a cada consumició. I consumeixen molt. El bar es diu No Ni Na i la parella de cambrers duen sengles samarretes amb la inscripció: "Si la vida te dice no, tu dile No, Ni Na!!" De debò, un local que pot estar molt bé però que si s’hi ha d’anar expressament, no paga la pena. Després he girat cua i he tornat a l’hotel a mirar sèries a l’Ipad, mentre el vent i la pluja a l'exterior avançaven les ombres de la nit i s'emportaven el món cap al fred i el cruxir de dents.

20 d'abril

Un cel plomós de diversos tons de gris i una mar plana i avorrida com un diumenge a la tarda d’hivern, és el que mostren les primeres llums del dia en sortir a la coberta del pont de passatgers que he fet meva durant la nit. I plou.

De qui havia de ser sa maleta que ha volgut revisar sa guàrdia civil? Exacte! M’he hagut d’esperar fins prop de les 10 que me la tornessin.

Com enyorava la banda sonora de Ses Persianes! Les salutacions amb l’Àngel i l’Andreu han sigut emocionants en comprovar que, tot i la pandèmia, tothom seguia a lloc. L’Àngel s’ha mig emocionat quan li he demanat que m’adrecés a alguna floristeria on comprar flors per deixar a la creu en record dels nàufrags del vapor Général Chanzy. He pogut veure el somriure satisfet malgrat el cap cot per la timidesa i els ulls clavats en el got que esbandia rere la barra i és que a molts ciutadellencs els esborrona la mort de les cent-cinquanta-sis persones en les aigües gelades de gener, a la costa de Tramuntana.

He fet fer un pom de flors menudes de les que creixen entre les pedres que he pogut fer aguantar al peu de la Creu del Général Chanzy entre roques i còdols

He demanat al mecànic que fes un cop de vista als nivells d’oli a de la Vespa, perquè a la bodega del vaixell m’he adonat que el motor havia degotava. Hem quedat per demà al matí a primera hora per fer el canvi d’olis, que ja tocava, doncs no ha vist res afectat pel cop d’ahir. Demà al matí, doncs, tocarà quedar-me a Ciutadella.

I aleshores he anat a l’hotel. Gran bandera espanyola plantada al davant de l’edifici que té forma d’ela. La majoria de personal d’uniforme porta una mascareta fosca amb una estanquera petita. És veu d'una hora lluny que forma part de l’uniforme. Però hi ha algunes mascaretes de les blaves entre els parlants del català de Menorca.

He dinat a l’hotel. Els àpats consisteixen en un bufet que podria ser pitjor, la veritat, però el vi que serveixen és d’aquell que se serveix des de tiradors amb aspecte de tirar Fanta. Blanco, rosado, tinto, sangria i, per sort, també aigua fresca. El personal és amable i amb una cordialitat natural que s’agraeix, tot i que cap esforç pot evitar que l’hotel faci pudor d’hospital.

Com que amenaça pluja i no vull fer córrer massa la moto fins que no passi pel mecànic, m’he arribat a Sant Joan de Missa pel camí de s’Hort des Tarongers i el camí de Son Vives, tots dos asfaltats. I hi ha diferència amb quan encara eren camins de terra tot just fa pocs anys. La pandèmia i els efectes del teletreball sobre els ciutadellencs han facilitat que una munió d’antics llocs del camp, masies i vaqueries, s’hagin arreglat per viure-hi. No cal dir que, amb els camins asfaltats, aquella part que vaig trobar encara tant aïllada i solitària el 2018, en l’actualitat sigui un degoteig lent de vehicles, escassos encara, però veurem a l’estiu...

Sant Joan tancat! Més endavant na Consol m’explicarà que és cosa del bisbat. No m’ho puc creure! En fi, un nou xoc que he superat saltant el mur de pedra que l’encercla i recollint-m’hi una bona estona.

La major part del temps no ens adonem que estem vius, simplement experimentem mentre ens lliurem al pas del temps. El problema amb l’experiència és que escurça la vida.

A PUNT, 19 d'abril

Sempre he anat i vingut de Menorca en vaixell. Per les connotacions d'aventura que encara trobo al fet de comprar un passatge, treure la tarja d’embarcament, salpar i atracar, hores més tard, en qualsevol dels dos mons el els que sempre he viscut. Enyoro els primers anys quan tant a l’anada com sobretot a la tornada compràvem el passatge una hora abans a les finestretes d’una de les dues estacions marítimes. El sentit de l’aventura és el que m’ha allunyat, des que tinc us de consciència, de qualsevol viatge en grups organitzats i un cop a l’illa sempre he procurat fugir dels hotels. A Ciutadella he viscut en cases llogades, cedides pels amics, en habitacions de cases particulars i, les darreres dècades, a Ses Persianes, un petit hostel familiar de vuit habitacions petites i polides d'una casa antiga de la Plaça d'Artrutx. Als baixos, el bar que li presta el nom i on es tanquen els tractes i es cultiva l’amistat. A aquest establiment i a la família que el gestiona els dec gran part de la fidelitat que he conreat envers l’illa i Ciutadella en particular.

L'Àngel darrere la barra de Ses Persianes

Enguany, per primer cop m’he embarcat en un viatge de l’Imserso, és a dir: viatge organitzat i hotel de patacada, en el qual espero romandre-hi les menys hores possibles. Res de Ses Persianes i a veure què passarà amb l’aventura.

Els primers anys, a finals dels setanta i fins a la meitat dels vuitanta, comptàvem els dies a Ciutadella comptant els diners que ens restaven i per la minva de l'haixix i avui, en fer la maleta i comptar les pastilles que em toquen per als propers dies, m’he adonat que els comptaré per les pastilles que restin. Llei de vida i és que, com diu l’Antonio, la nostra generació ja hem canviat els casoris pels enterraments i el coneixement dels bars pel de saber-nos totes les farmàcies.

Les vint-i-quatre hores anteriors i posteriors a qualsevol viatge sempre m’han semblat un territori de ningú, un espai irreal de temps on l’esperit es troba en un lloc i el cos en un altre. Així que he aprofitat la vigília per baixar la Vespa a Barcelona i, com que demà amenaça amb ploure, podré baixar cap al port de Barcelona en tren i amb la maleta.

Mentre em dirigeixo cap al vaixell per embarcar, carregant la maleta, la bossa amb la càmera, el trípode i una petita motxilla al maleter de la Vespa, m’adono que res no em tranquil·litza tant com la proximitat del mar. Tornar a voler provar-ho tot.

A la rampa del ferri el conductor del cotxe del davant l’ha calat i m’ha vingut a sobre. No he pogut reaccionar a temps i moto, jo, maleta, bossa i trípode hem anat per terra. L’home ha baixat disculpant-se preocupat. La veritat és que el cop ha estat fort i sorollós però els danys irrellevants. Una mica de pelades als dos parafangs i llestos.

-          Bah, aquí no s'ha fet res... Deixem-ho així?

Noto potser un punt de temor a la mirada? Com que estem impedint l’embarcament i les pelades al parafang de la Vespa no tenen importància no m’ho penso dies vegades:

-          Deixem-ho així..., responc.

I ens dirigim cadascú al seu lloc a la bodega de càrrega del ferri, jo encara esglaiat de pensar que m’ha anat pels pèls que no em quedo a terra i amb la moto avariada.

Salpar des del port de Barcelona cap a Ciutadella i que em vingui al cap la Rosa, recolzada a la barana de coberta per cantar-me a cau d’orella, te vas alfonsina con tu soledad / qué poemas nuevos fuiste a buscar, és tot ú.

Com d’habitud, a bord, només existeixen el castellà i l’anglès. Opto per l’anglès. Però el bar està obert tota la nit! Iuhuuuu 🕺

És impressionant aquesta zona del port, de fet el final de l’antiga escullera, on es trobava el restaurant Porta Coeli. El soroll dels camions dins el vaixell, la coreografia que executen mil·limètrica ment per anar cadascun al lloc previst i la munió de punts de llum son m’atabalen, i per primera vegada constato la sospita que, més enllà dels tres o quatre metre els contorns es difuminen i, així, la munió de llums del port que m’acomiaden semblen llums de nadal.

Coreografia de camions.

 

A la gossera, de matinada, un gos lladra i udola reclamant l’atenció de qui en sigui l’amo. Vaig a saludar-lo i procuro calmar-lo. Està mullat i baveja desconcertat amb els ulls esbatanats. Em venen ganes d’explicar-li que només durarà una estona, que demà tornarà com abans, que tot anirà bé, que no passa res. Però no vull mentir-li i, després de distreure’l amb unes quantes carícies m’allunyo per no veure’l rosegar frenètic un dels barrots de ferro entre udols i grinyols. Miro la línia llunyana de la costa il·luminada i em retiro al cambrot a somiar que viatjo en vaixell cap a Menorca.

Ciutadella again.