TRAM 19: DE PUNTA PRIMA A CALA DE SANT ESTEVE

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls etapa parteix de la urbanització de punta Prima, a l’extrem nord de la platja. El camí transcorre arran de costa per una zona de marina baixa, deixant enrere la presència de l’illa de l’Aire i el seu far imponent. Després de passar per unes antigues salines en desús, el camí ens porta fins a la torre de defensa d’Alcalfar. El sender baixa fins a la platja del nucli urbà del mateix nom, que haurem de travessar per retrobar el camí, després de creuar la carretera que porta a aquesta població. A partir d’aquí, abandonem la línia de la costa i, després de travessar una altra carretera, en aquest cas la de la urbanització de s’Algar, ens dirigim cap al barranc de Rafalet. Deixem aquest barranc frondós pujant cap a una zona de pastures fins a l’entrada del lloc de Son Vilar, per agafar un camí que ens porta fins a cala Sant Esteve. Després de vorejar aquesta cala cap a l’interior, caminant per un breu tram d’asfalt, es recupera el sender per un camí empedrat que puja fins al final de l’etapa, el pàrquing de cala Sant Esteve, a l’antic Fort Marlborough.

Distància: 7,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 40 min.

L’ENTORN

Aquest tram del Camí de Cavalls transcorre primer per un tram pla seguint la mateixa línia de costa. Es camina per una zona rocosa de marina baixa dominada pel llentiscle (mata) i les savines fins a l’alçada de la torre de defensa d’Alcalfar, ubicada dalt d’un penya-segat amb bones perspectives de la zona. Després de passar el petit nucli d’estiueig d’Alcalfar, el camí s’endinsa a l’alzinar de cala Rafalet, un canvi radical en el paisatge, on val la pena aturar-se i recórrer el barranc fins a la seva desembocadura al mar. A partir d’aquest punt i abandonant el barranc, el camí travessa una zona de pastures i petits ròdols d’ullastres on acostuma a haver-hi ramats de bens. És important tancar totes les barreres que trobem al nostre pas, ja que són essencials per regular el bestiar i que no s’escapi. El camí segueix flanquejat per paret seca i passa pels llocs de Son Vidal i Sant Joan de Binissaida. Tot seguit, baixa per un barrancó poblat d’ullastres que arriba a cala Sant Esteve.

NO T’HO PERDIS

• Torre d’Alclafar: Just abans d’arribar a Alcalfar, trobarem la torre de defensa del mateix nom. Fou construïda pels espanyols després de la seva conquesta de l’any 1782.

• Barranc de Rafalet: Poblat per un alzinar ombrívol ideal per fer una aturada. Deixant el Camí de Cavalls i seguint barranc avall, arribarem, en pocs minuts, a la minúscula cala de la seva desembocadura.

• Torre dels Penjats: L’itinerari no hi passa i pràcticament no la veurem si no és que ens desviem per un petit sender que hi porta just abans de baixar cap a la cala Sant Esteve.

• Fort Malbarought: Fortificació excavada al subsòl rocós construïda pels anglesos entre 1710 i 1726 per defensar el castell de Sant Felip. Obert al públic.

LLOCS D’INTERÈS PROPERS

• Illa de l’Aire: Durant la primera part del recorregut anirem deixant enrere l’illa de l’Aire i el seu far. Aquest illot conserva una interessant biodiversitat amb un alt valor ecològic. N’és un bon exemple el fet que allotja la població més densa de sargantana balear Podarcis lilfordi de Menorca.

• Castell de Sant Felip: Restes del que va ser una de les fortificacions més importants a la Mediterrània. Construït pels espanyols a partir de l’any 1555 i ampliat pels anglesos durant la seva primera dominació (1708-1756). Carles III, després de conquerir Menorca l’any 1782, ordenà destruir-lo. Obert al públic.

Noms de llocs: Cala de Biniancolla, Son Ganxo, na Blanca, Punta de na Fonda, Costa de sa Sivineta, Punta Prima, Punta des Mabres, Platja de Punta Prima, sa Sivina de Baix, Ses Pesqueres, Cap de sa Paret, Punta de na Foradada, Morro d’Alcalfar, Caló Roig, Torre d’Alcalfar, Barranc i Cala d’Alcaufar, Carretera de s’Algar, Cala i Camí de Rafalet, Rafalet Nou, Camí de Torraixa a Binissaida, Binissaida de sa Creueta, Camí de sa Cala Sant Esteve, Camí dels Horts de BinissaIda, Camí de sa Torre d’en Penjat,  Camí de sa Torre Vella, Cala de Sant Esteve, Camí des Barranc del Rei.

NOTES DE VIATGE. (5 DE JUNY 2016): ESGOTAT

Estic de ple en la darrera etapa dels trams del Sud. M’he saltat el dinovè tram de Binibèquer a Punta Prima ja que és un continu d’urbanitzacions; de fet el tram d’avui també passa en gran part pel mig d’urbanitzacions i petits pobles d’estiu com Biniancolla, on m’ha deixat el bus, Punta Prima o Alcalfar.

El darrer tram, que no ofereix al caminant una ombra ni per compassió, serà l’únic tram fet sense disposar d’una sola gota d’aigua; tota la meva vida laboral pendent que no faltés mai aigua en els treballs físics i ja són tres dies seguits que, per una raó o altra se m’acaba l’aigua o com avui que m’ha estat impossible trobar una ampolla de litre i mig a Punta Prima. En passar per la urbanització només hi havia obert un bar; les botigues i els súpers encara no havien aixecat les persianes. Així que he esmorzat al bar i només tenien envasos de 200ml i m’he estimat més comprar-ne més endavant. Ha passat que no he trobat un “més endavant”. Al final, esgotat, els llavis secs, adolorits els genolls, acalorat i sentint-me bullir la pell per l’excés de sol, m’he aturat a l’esplanada del prop del Fort Marlborough, una fortalesa situada al costat de la bocana del port de Maó, ja a la Cala de Sant Esteve, dins el municipi d'Es Castell. Va ser construït pels britànics entre 1710 i 1726, que li van donar el nom del general més destacat de l'època, Sir John Churchill, duc de Marlborough, al qual els seus enemics francesos i castellans van immortalitzar en la cançó infantil Mambrú se fué a la guerra, simplificant-ne la pronunciació.

Des de l’esplenada de la Cala de Sant Esteve, he volgut veure passar el ferry amb el que vaig arribar avui fa dues setmanes. Dec presentar un aspecte deplorable, doncs se m’ha acostat un home gran, de Ferreries m’ha dit, i s’ha interessat pel meu estat. En veure la motxilla al terra i jo assegut al seu costat, s’ha pensat que havia pres mal. Quan ha insistit en si realment havia de menester res li he confessat que havia tingut problemes per abastir-me d’aigua i que començava a sentir símptomes de cop de calor. Sense dir res s’ha arribat fins al cotxe que tenia una mica més enllà. N’ha tronat amb una ampolla de litre i mig d’aigua fresca, fantàstic!.  Una cosa ha portat l’altre i en Bep, així s’ha presentat, i jo ens hem arrencat en una conversa. Ell és un caminador que ja havia anat a peu des de Barcelona fins a Roma. Enguany havia intentat anar a peu fins a Jerusalem, però a Dalmàcia, a la costa Croata, va haver d’abandonar per causa d’ un genoll lesionat -collons de genolls!- Així que va haver d’agafar un vol des d’Split de tronada a Barcelona, abandonant l’aventura. Ho tornarà a intentar l’any vinent, ha insistit. Des d’aquí li desitjo tota la sort. En comentar característiques d’alguns trams del Camí de Cavalls hem coincidit en què aquest es ven com un recorregut quasi familiar, per fer a peu, en bicicleta o a cavall, procurant dissimular-ne els entrebanc, però que hi ha alguns trams dels que se n’hauria d’especificar més clarament la dificultat.

Extingit, he arrossegat uns peus que pesaven una tona cadascun i, no podent amb l’ànima, he recorregut uns dos kilòmetres escassos que se m’han fet eterns, fins que he arribat a Es Castell. M’ha recordat les tornades de les excursions amb els llobatons o amb l’escola, quan els carrers de Barcelona esdevenien un calvari fins arribar a casa. Ja a Es Castell, en passar pel davant de l’església de la Mare de Déu del Roser, he decidit premiar-me amb un bon dinar de forquilla. Una mica més avall del carrer Victori, el mateix que passa per davant l’església, he vist un restaurant. Quan m’he trobat al davant m’he adonat que es diu Restaurante España i que la clientela mudada es compon de les famílies benestants del poble, que se saluden entre elles com deuen fer els diumenges.

Em miro a mi mateix, acalorat, polsós, els pantalons caiguts i la motxilla que, per bé que petita fa nosa a tot arreu i penso que estic completament fora de lloc. Però no tinc esma de fer ni un pas més i els plats que veig a les altres taules fan una pinta immillorable. Amb el cafè, ja satisfet i raonablement feliç, em dic que en aquests darrers tres dies i per dues vegades, quan tot semblava enfonsar-se, han aparegut en el darrer moment un parell d’àngels de la guarda com en Bep o com l’home del cotxe l’altre dia. Comprenc que Menorca té més cura de mi que jo mateix.

He arribat fins a Maó en bus. Com que és diumenge, quan arribo a l’estació central dels busos tot està tancat. Només hi ha obert un bar darrere l’estació de busos on passo l’estona amb dos cafès.  Fa una calor seca i intensa i l’aire és tant calent que sembla cremar a la gola i no convida gens a sortir al carrer. Són quarts de tres i fins les 5 no hi ha bus cap a Ciutadella, però m’és igual; les butaques són prou còmodes com per fer-hi una capcinada, els cambrers són amables i romanc assegut davant d’un quadre molt gran que m’agrada i em recorda una mica l’estil del David Ribas. Tot i que em sento cansat i amb ganes de cloure els ulls, no puc deixar de pensar que, en certa manera aconsegueixo acostar-me prou a com imaginava que volia viure quan encara feia plans.

TRAM 17: DE CALA EN PORTER A BINISAFÚLLER

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls parteix del fons de la platja de cala en Porter i travessa la urbanització que l’acompanya. Un cop passada la zona urbana, el sender ens condueix fins al fons del barranc de Cales Coves, travessant-lo molt a prop de la cala, per continuar enfilant-se per les ombres del barranc, molt agraïdes els mesos d’estiu. Deixant enrere Cales Coves, caminarem prop d’1 h per una zona de cultius i pastures per tornar a baixar, aquest cop, cap al fons del barranc de cala es Canutells. Tot i ser més petit, també té la seva zona humida associada a la desembocadura, on destaca un petit bosc d’oms. Sortint del barranc, trobarem una zona de pícnic amb una bona ombra entre pins i ullastres, que ens pot anar molt bé per fer una aturada. A partir d’aquest punt i després de travessar la urbanització des Canutells, ens esperen 1,750 km d’asfalt. Així, abandonem la zona de barrancs de la costa sud per entrar a la zona de la costa est, on domina el típic paisatge en mosaic menorquí, alternant conreus, pastures i ròdols d’ullastrar. Durant 15 min travessarem els camps vora el lloc de s’Argossam, i després, la carretera de Binidalí. Un camí flanquejat per paret seca ens conduirà per una zona de cases disseminades i ens portarà fins al barranc de Biniparratx. Finalment, després de travessar la carretera de Biniparratx, arribarem a la fi de l’etapa, a uns 500 m de la platja de Binissafúller.

Distància: 11,8 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

Durant aquest tram del Camí de Cavalls, tot i anar seguint la línia de la costa, pràcticament no veurem el mar, tret des Canutells i a Cales Coves (si ens hi acostem). En aquesta etapa caminarem pels darrers barrancs de la costa sud per passar al terreny més pla de la costa de llevant. L’itinerari parteix a tocar de la zona humida de la desembocadura del barranc de cala en Porter, per després anar trobant el barranc de Cales Coves, el des Canutells i el de Biniparratx. Això ens permetrà anar alternant el paisatge ombrívol, fresc i humit dels barrancs amb el típic paisatge rural de Menorca, dominat pel mosaic de pastures, conreu i taques d’ullastrar. Cal destacar negativament el tram d’1,750 km d’asfalt després des Canutells i el fet que haurem de travessar dues urbanitzacions (cala en Porter i Es Canutells).

NO T’HO PERDIS

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la nombrosa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

• Cales Coves: Doble cala molt tancada i arredossada que convida al bany. A l’estiu acostuma a haver-hi força embarcacions fondejades. A les parets dels penya-segats que la formen hi trobem la necròpolis més important de Menorca, juntament amb la necròpolis de cala Morell. Les coves artificials d’aquesta necròpolis varen haver de ser tapiades pel mal ús que en feien alguns estiuejants.

Noms de llocs: Avinguda Central de la Urb. de Cala en Porter, Carrer de la Travessera, Camp de Futbol, Carrer Alt, Barranc de Sant Domingo, Camí i Barranc de Biniparratx, Camí de Cales Coves i Cala de Biniadrís, Cova Negra, Pleta de Païsseta, Binicalaf Nou, Es Capell d’en Picos, Carrer de Sa Cala a la Urb. de Canutells, Avinguda i Carretera de Canutells, Forma Nou, Sargossam, Santa Caterina de Binidali, Binidali Nou, Ses Vilotges, Binidali de sa Cala, Barranc de Biniparratx, Camí de Biniparratx Petit, Urb. de Binisafúller Platja.

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): “A PLENO SOL”

He esmorzat a a Pito’s entre guiris que llegeixen el diari o beuen en silenci, predomina la calma. Malgrat els prejudicis ha resultat cert que el lloc és prou bo com per esmorzar-hi molt bé i quedar-ne satisfet. No ens enganyem, és un Frankfurt, però ben atès i amb una carta de qualitat i exhaustiva. M’ha acabat de convèncer una caixera menorquina rossa i simpàtica d’un súper on, avui sí, hi he pogut comprar aigua.

-  "És s’únic negoci de menorquins de per aquí", m’ha dit abaixant la veu com si algú ens pogués escoltar en un súper completament buit.

En realitat el dia ha començat molt bé, amb una llum esplèndida a primera hora que m’ha permès gaudir d’una passejada per la part ombrívola del barranc de Cala en Porter. Una experiència refrescant que m’ha carregat d’energia cara als darrers trams del Sud, ara que ja falta ben poc per arribar a Maó. En remuntar el Barranc de Sant Domingo per una pujada curta però escarpada em ve al cap la parella del primer dia, a Es Grau; aquella que practicava senderisme. Coratge!  em va dir la noia en acomiadar-nos. Coratge! I quanta raó tenia! No sé qui és ni si mai ens tornarem a creuar; on sigui que es trobi on sigui: gràcies! Potser degut a l’esforç continuat que el record em commou; em sento una mica gagà. Quan enfilo la carena m’enfronto a un terreny pla i sense vegetació, on el sol fondrà les pedres d’aquí a poca estona.

Ja fa un parell d’hores que camino i gran part del camí és a sol batent i sense ombres apreciables. Per tota vegetació els típics grup d’arbusts de ginebró i d’ullastres arrapats als murs de pedra tant típics dels conreus menorquins, alguns amb prou espai d’ombra com per parar-hi uns moments a fer un glop. Em refresco. Reprenc el camí i torna la cremor que puja del terra. Per a més inri, no he tancat bé l’ampolla la darrera vegada que he begut i he perdut gran part del líquid. Només hi resta un cul d’aigua calenta i a mi un parell d’hores ben bones per davant. Els dos darrers dies ha estat fatal la cura que he tingut de l’aigua.

Per fi he trobat una mica d’ombra i m’hi deixo caure per passar les hores més calentes del migdia. Bado protegit entre l’ombra d’un ullastre i d’un pilot de llenya. M’encalma el vent suau, i, mig endormiscat m’enfonso en una terra de ningú a mig camí de la realitat i la ficció.

Em demano si tinc la certesa que les estones passades ajocat sota les estrelles o bé amb els peus enfonsats entre l’aigua i l’arena, les hores i dies caminant, es corresponen al que esperava d’aquest viatge. Em qüestiono fins a quin punt he fet de caminant tant sols, sense arribar a sentir-me formar part del paisatge. Em venen al cap uns versos de León Felipe que al Lluís, al Joan i a mi, ens semblaven extraordinaris.

“... Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,

pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero. ..". [1]

No obstant capto l’entorn com una amant que em submergeix en nous secrets. Sona Time Lapse de Michael Nyman al meu mp3. Tot es barreja. Menorca, Nyman, la calor i el dolor als genolls s’entortolliguen en un somni fins a la becaina final. Penso en el Ché; fins a la becaina “siempre”! Així que acluco els ulls, em deixo  vèncer per la son. Ni fet a mida!

M’han despertat uns passos pel camí. Era una noia alemanya de disset anys que, motxilla a l’esquena, també feia el camí. Ens hem saludat i hem intercanviat algunes frases d’admiració per Menorca. Era alegre i comunicativa i l’he vist partir camí enllà una mica com qui veu allunyar-se la joventut.

Escric esgotat al bar de la central de busos, a Maó, davant un Aquarius i sense esma, esperant l’hora del bus  cap a Mercadal. He arribat a Binisafúller fos, amb un dolor als genolls i als peus tant intens que em sentia incapaç de fer cap més passa; m’ha caigut l’ànima als peus en comprovar que a Binisafúller no hi havia bus per anar a Maó. Estava confós i la parada només és per a les escoles i en horari escolar. M’ho ha detallat  l’única persona que m’he trobat pel carrer. Se’m devia veure tant descoratjat que el bon home, sense pensar-s’ho, s’ha ofert a portar-me amb el seu cotxe fins a Sant Lluís, a uns 7 Km. Sobreposant-me a la dificultat per caminar, l’he acompanyat a treure el cotxe del garatge i durant el curt trajecte m’ha explicat que és un jubilat aragonès que es va instal·lar a viure la jubilació a Binisafúller. Quina enveja, he pensat, mentre travessàvem els camps dividits pes murs de pedra i jo feia esforços per retenir la bellesa de les escasses oliveres que treien el cap, de tant en tant, darrere els murs.

-     -     Le debes un favor a otro que te encuentres por ahí, m’ha remarcat quan li he agraït el viatge, la comprensió, i l’explicació de com pot viure un jubilat a Menorca.

No passen els minuts i friso per arribar a ca la Jeny, a Es Mercadal, per posar-me a viure sota la dutxa. Agafaré forces durant un dia i demà passat completaré les rutes del sud fent el darrer  tram, el que va de de Punta Prima a Cala de Sant Esteve, ja a l’entrada del port de Maó. Em saltaré el tram des de Binisafúller a Punta Prima, el que passa per Binibèquer i una zona pràcticament tota urbanitzada.

[1] Romero, León Felipe, Versos y oraciones del caminante, 1920-1929

A PEU DES MERCADAL A FORNELLS

NOTES DE VIATGE. (4 DE JUNY 2016): GUARDARÉ ELS TEUS ULLS...

Al centre de Mercadal, on conflueixen els carrers d’Enmig, de Baix, Nou i General Alberti, aquest darrer antiga carretera cap a Maó, s’hi troba el Bar d'en Bep. No recordava que es digués així doncs sempre l’havia anomenat el bar de la plaça. A la casa del costat del bar, a la cantonada, ara s’hi troba una fruiteria però fins fa uns deu anys, hi havia l’espardenyeria de Can Riudavets de Migjorn, on comprava les avarques des dels anys 80. L’única dependenta era una dona gran que ja devia tenir vuit o nou-cents anys la primera vegada que vaig entrar a la botiga. Les darreres vegades, a principis de segle, ja es veia que no podia durar massa degut a la sordesa, als tremolors i a les dificultats d’atenció que s’evidenciaven any rere any. Amb prou feines li quedaven forces per pujar les escales fins al pis de dalt que feia de magatzem i on ja no hi quedaven números, ni colors, ni models. Malgrat tot jo hi seguia comprant perquè el calçat era bo i perquè aquell món, la botiga mateixa i el tracte amable de l’anciana dependenta, em fascinaven. Em conformava amb el que ella bonament baixava després de sentir-la trastejar pel magatzem una bona estona. I va arribar un dia, l’any dos-mil-dos o dos-mil-tres, en què la botiga havia tancat i vaig suposar que la dona havia mort. Per sort vaig trobar un altre lloc a Ciutadella, l’esparteria Magí, on comprar calçat menorquí; no només avarques si no també botes, sabates i porqueres. Però he seguit el costum de tornar a Mercadal on solc fer algun gin acompanyat d’alguna tapa al bar d’en Bep o bé per dinar-hi i aprofitar per fer una ullada a l’antiga espardenyeria.

Aquest any hi he trobat una fruiteria moderna i tant atractiva que hi he comprat unes peces de fruita. Mentre triava el gènere m’ha estat impossible evitar escoltar el que explicava a tothom una cotorra que xerrava pels descosits; que sí “aquí la fruta es muy cara”, que sí “en Barcelona cuesta la mitad”… I no parava de garlar. En posar-me al seu darrera per pagar, és quan he vist el BMW aturat davant la botiga amb el porta paquets obert. Al seu darrere hi creixia un pacient rengle de cotxes.

De cop i volta ha sonat un clàxon i la cotorra s’ha acomiadat des de la porta, carregada de bosses plenes de fruita i trotant cap al maleter del vehicle.

Se ve que mi coche molesta! - ha cridat cap a la dependenta a mode de disculpa amb la sorpresa d’algú que no està acostumat a rebre ordres. La noia i jo hem creuat una mirada de complicitat, mentre es  disposava a cobrar-me uns albercocs.

Si només fes nosa es cotxo…, li he dit sota veu a la noia quan em cobrava. Hem somrigut una mica per dins, mentre la cotorra es ficava dins el cotxe i desapareixia de la visual de la botiga entre gemecs dels pneumàtics.

Quan ha desaparegut la corrua de vehicles acumulats, s’ha restablert la calma i he pogut iniciar  l’excursió cap a Fornells des del mateix indret on abans comprava les meves avarques. M’ha vingut al cap la delicadesa de l’antiga propietària comparant-la amb la veu de la cotorra i m’he adonat que sí, que havia passat molt de temps. 

M’aturo un moment per escoltar com es mereix Our House de Crosby, Stills, Nash & Young que ara mateix sona a l’mp3. M’assec en un sortint de la paret seca que voreja la carretera sota un dels pins monumentals que l’envolten en aquest tram. La cançó era la preferida de la Marta, una amiga d’aquells  finals d’estiu, ja adolescent, a Sant Pere. Ja fa una anys, em vaig assabentar que no havia pogut, sabut o volgut superar la mort de son pare i s’havia llançat al buit des d’un setè pis del carrer Madrazo, a Barcelona. Ella, que em va cridar l’atenció precisament per l’energia vital que desprenia! Una víctima més de la perplexitat. S’acaba la cançó i m’acomiado de la Marta amb tendresa. Reprenc el camí.

Després de vagarejar una estona per Ses Salines on m’he remullat els peus, he arribat a Fornells acalorat i les cames adolorides per haver caminat tanta estona damunt l’asfalt amb les avarques noves. Això sí, ni una butllofeta. He tingut sort. A la Plaça de s’Algueret m’assec a la terrassa de La Palma per assaborir una cervesa gelada amb gin tot contemplant el port com solíem fer amb el Norbert quan llegíem el Quartet d’Alexandria de Durrell també davant una cervesa amb gin. Fins i tot la cervesa sembla no tenir el mateix sabor.

El primers anys, quan vaig començar a visitar Menorca amb assiduïtat, em vaig acostumar a passar les dues o tres o primeres nits a Fornells, a la Palma, per desconnectar del brogit de Barcelona. Els únics establiments del poble es reduïen al bar/fonda La Palma, la fleca i una botiga que feia de basar, de quiosc, de papereria i de botiga d'ultramarins. A la plaça, el restaurant que ara és Ca'n Burdó havia tancat arruïnat després de negar-se a preparar una caldereta al rei Joan Carles per no ser temporada de llagosta; el restaurant d’es Pla, una mica més avall, seguint el moll, va aprofitar-ne l’ocasió. Accedí a preparar la caldereta per a la cort i es convertí així en proveïdor reial. No recordo altre població més tranquil·la que el Fornells d’aquells dies, quan cap al tard de s’horabaixa en recorria els carrers deserts i passejava, en caure la nit, fins al capdavall de l’espigó per escoltar la remor del mar sense veure’l de tant fosc com era. No vull oblidar el sabor càlid dels petons de la Rosa embolicats amb aquella foscor. Tampoc els dies tendres quan passejàvem en silenci, agafats de les mans, prop de la riba i encara esperançats. Per això Fornells és un punt i apart en la meva devoció menorquina i sempre que hi vinc, sempre, em ve al cap una frase, un mini poema o com se li vulgui dir, que se’m revelà a l’habitació de La Palma, enamorat perdut: “guardaré els teus ulls entre els fulls d’un llibre antic”. Quan la penso de nou, com una invocació, em retorna un batec de l’antic delit, ara carregat de recança. Petites emocions, breus instants viscuts que m’aferren a l’illa, l’única realitat capaç de retornar-me-les encara amb un polsim de vida.

La torre de Fornells s’eleva en una llengua de terra que separa l’entrada del port de la platja de Cala Tirant. A uns 40 metres sobre el nivell del mar, és un bon mirador d’aquesta costa, rocosa, feréstega i batuda pel vent. Per arribar a la fortificació construïda a començaments del segle XIX, només cal agafar el camí empedrat que surt del nord del poble i que voreja la cova natural que alberga l’ermita dedicada a la Mare de Déu de Lourdes. La perspectiva que permet l’altura ofereix a vol d’ocell el nucli pescador farcit de cases blanques amb finestres de guillotina i cortines i vidres de quadrícula d’influència anglesa. Tot blanc i verd, com una imatge congelada en el temps, sobretot en aquesta hora després de dinar. Des de la punta de la torre refaig el camí per endinsar-me pels carrers que baixen al port. Passo davant les restes de l’antic castell de Sant Antoni, del segle XVII considerat el nucli fundacional del poble. Passejant per la plaça del Forn, fins al carrer Major m’entretinc tafanejant per les botigues d’artesania, entre els cada cop més abundants bars i restaurants. Passo per davant Es Cranc, on l’any 81 i recent inaugurat hi vaig gaudir de la meva primera caldereta de llagosta. És el plat que més renom ha donat a Fornells. Diuen que el secret rau en la destresa del cuiner, però, sobretot, en la qualitat de la llagosta que es pesca als voltants d’aquest port: un crustaci de closca vermellosa o morada, capturat de manera tradicional amb cistells o nanses col·locats com una trampa en el fons marí.

La passejada pels darreres de les cases del poble m’ha portat fins al petit cementiri blanc que es troba al capdamunt del carrer de la Verge del Carme, on al número 4 encara hi ha intacta la caseta que havien llogat l’Esteve i la Maria i que ens va acollir a la Rosa, al David i a mi. No he pogut evitar la temptació de fer una mirada a l’eixida del darrere, un minúscul pati on hi dona la finestra de l’habitació on dormíem la Rosa i Jo. Tampoc no he pogut estar-me de fotografiar-la. 

TRAMS 15 I 16: DE SANT TOMÀS A SON BOU I CALA EN PORTER

TRAM 15: L’ETAPA SANT TOMÀS – SON BOU

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de ponent de la platja de Sant Adeodat. Recorre les dues platges de la urbanització de Sant Tomàs per un passeig molt agradable entre la zona dunar i la urbanitzada. Aquest primer tram de l’excursió també es pot fer per la platja. Deixem Sant Tomàs pujant una costa rocosa que ens durà fins a Atalis, seguint la línia de la costa i vorejant els camps fèrtils d’aquesta zona. Un cop travessat el pont per salvar la desembocadura canalitzada del torrent de sa Vall o Son Boter, el camí entra terra endins contornejant la zona humida de Son Bou, amb una vegetació que es va transformant a mesura que anem entrant dins el barranc. Gràcies a una passera feta amb blocs de marès, travessem el torrent en el punt on s’acaba la zona humida i comença el barranc pròpiament dit. Seguim vorejant el prat de Son Bou per un camí poblat de pins i ullastres fins a Son Benet. Després de caminar entre camps i pastures i passar el pont que salva el torrent del barranc des Bec, arribarem a la urbanització de Son Bou. L’etapa recorre tota la urbanització fins al final, on trobarem el pàrquing d’entrada a Son Bou, on acaba l’etapa. Si ens plantegem l’etapa com una excursió d’anada i tornada, ens podem estalviar aquest últim tram urbà, sense gaire interès, deixant el vehicle a l’altra punta de la urbanització, just on comença el sender.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 15 min.

TRAM 16: L’ETAPA SON BOU – CALA EN PORTER

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de llevant de la platja de Son Bou. Seguint els indicadors, abandonem de seguida l’asfalt per agafar un petit sender que, salvant un desnivell força pronunciat, ens portarà fins a cala Llucalari. Seguint el camí per l’altre costat de la cala, abandonarem el barranc que la forma en un altre tram de pujada. Un cop a dalt, el paisatge dóna pas a ambients més secs, i travessant conreus i pastures esquitxades de llentiscles (mata) i ullastres, arribarem a una petita carretera.

L’haurem de seguir a mà esquerra durant uns 10 min fins a recuperar el camí a mà dreta. Després de travessar un pontet de fusta, s’agafa una pista cap a la dreta, deixant enrere la vista llunyana del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés. Al cap de 10 min haurem d’entrar, a mà esquerra, a la finca de Torrenova. Durant ben bé 15 min anirem baixant suaument fins a arribar al barranc de cala en Porter. A partir d’aquí, el camí segueix entre cultius d’arbres fruiters, resseguint les parets del barranc, fins a la petita zona humida de la desembocadura del torrent que precedeix la platja.

Distància: 8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El recorregut del tram del camí de Cavalls fins a Son Bou és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. Tot i així, passa per hàbitats prou diferents com ara zones urbanes, barrancs interiors, costa baixa rocosa, dunes litorals, camps i pastures, o la zona humida de Son Bou. Aquesta maresma litoral, alimentada d’aigua pels dos torrents de Son Bolet i des Bec que travessa l’etapa, està separada del mar pel braç d’arena que formen els tres quilòmetres de la platja i la zona dunar de Son Bou. La vegetació predominant de la zona humida està constituïda per canyís i bova, i tot el conjunt fa que sigui un punt calent de biodiversitat, especialment a l’hivern, on es concentren nombroses espècies d’aus aquàtiques.

En sortir de Son Bou el recorregut connecta dos barrancs importants de la costa del migjorn menorquí: el barranc de Llucalari, a ponent, i el de cala en Porter, a llevant. Entre els dos barrancs, predomina el típic paisatge agrícola de Menorca, on s’alternen les terres de cultiu i pastura amb extenses zones d’ullastrar. A Llucalari, en canvi, hi trobem una cala molt rocosa i de caràcter molt salvatge, mentre que, al barranc de cala en Porter, hi podem veure com l’ésser humà ha aprofitat aquestes terres protegides de la tramuntana per les parets del barranc, cultivant-hi arbres fruiters. En aquesta etapa, també tindrem l’oportunitat de conèixer dues de les zones humides de la costa sud: la zona humida de Son Bou i la petita zona humida formada per la desembocadura del torrent de cala en Porter.

NO T'HO PERDIS

• Zona humida de Son Bou: També coneguda com l’albufera de ses Canessies, és una de les principals zones humides de Menorca. Ineludible per als aficionats a l’observació d’ocells i a la natura en general.

• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.

• Pacaners de Son Esquella: En arribar al barranc de cala en Porter, just abans de passar el torrent per un pont, trobarem els pacaners de Son Esquella, catalogats com a arbres singulars pel Govern de les Illes Balears.

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la diversa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

LLOCS D'INTERÈS PROPERS

• Torre d’en Galmés: Un dels poblats talaiòtics més grans de les Balears. Per arribar-hi, ens haurem de desviar 1 km abans d’entrar a la finca de Torrenova. Més informació del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés.

• Torralba d’en Salord: Poblat talaiòtic on podem veure una de les taules més grans i més ben conservades de Menorca. Es troba a uns 4,5 km al sud de la població d’Alaior en direcció a cala en Porter.

Noms de llocs: Platja de Sant Tomàs, Racó des Cavall, Prat de Son Bou, es Camp Redó, Torre Solí Nou, Sant Jaume, Carretera de Sant Jaume, Son Bou, Cap de Ses Penyes, Barranc, Cala i Camí de Llucamari, Camí de ses Torres, Camí des Horts de Cala en Porter, Barranc de Cala en Porter, Hort de Son Esquella, Cala en Porter, Passeig de sa Platja.

NOTES DE VIATGE. (2 DE JUNY 2016): RETROBAMENT

He arribat a Sant Tomàs des de Ciutadella a les nou del matí. La temença es veu confirmada just en iniciar el tram del Camí de Cavalls, a llevant de la platja de Sant Tomàs, doncs al meu davant una família italiana al complert, nonna inclosa, encapçala una comitiva de banyistes sorollosos que es deuen dirigir a la platja de Son Bou. Torna a irrompre la massificació detectada al tram de Son Xoriguer fins a Cala en Turqueta. I amb ella la meva paradoxa particular: d’una banda la curiositat estimulada per l’inici de la ruta per una de les parts més desconegudes per mi de l’illa; i de l’altra el temor que avançar per una de les zones més urbanitzades de Menorca, em prepari per al pitjor.

Com que Sant Tomàs i Son Bou són a tocar, qui hagi dissenyat la ruta d’aquest tram el fa passar per l’interior, per darrere la  zona humida del Prat de son Bou. Un cop desviat cap a l’interior davant l’escull de na Redona i desaparegudes rere les dunes les darreres notes de color de les tovalloles dels banyistes m’he aturat un moment sobtat per un “dejà vu”. Tot d’una em veig a mi mateix l’any 1980, amb la Rosa i el David, el seu fill, dirigint-nos de bon matí cap a Cala en Turqueta muntats en la “Impala” que ens havia deixat el Kike. Hi ha un punt del recorregut en què el Camí de Sa Marjal inicia un descens suau cap al barranc que condueix a la cala. Els espadats s’alcen a banda i banda empetitint el firmament. Hi ha un camí que va cap a ses Cases Vermelles, que al mapa consten com a Mallauí. En arribar a aquest punt i en aturar el motor, de cop el silenci s’imposà precisament per la varietat de sons que provenien de totes bandes. El piular insistent d’ocells, la guitza dels llagosts, la mica de  vent o el vol escadusser d’algun insecte subratllaven la quietud tot captivant-nos i deixant-nos muts una bona estona, superats per la grandesa del paisatge. El  sol matiner, el vent suau entre les roques i els pins, l'olor del salobre remuntant la vall com un corrent que fluís al revés... Extasiat, vaig percebre una tel de bondat que semblava apoderar-se de nosaltres i l’illa sencera, com si aquest m’arribés a través del meu primer parell d’avarques. Un 'aire estrany mormolava dins el meu cap i dictava, sense jo saber-ho jo encara, el contracte de fidelitat amb Menorca que mai no he trencat.

-           Què passa?

En David, el fill de la Rosa, aliè a la transmutació general que ens envoltava, reclamava la platja promesa. En les incomptables ocasions en què he tornat a l’illa, poques vegades m’havia retrobat amb tanta intensitat, amb l’emoció d’aquella primera descoberta del silenci de Menorca. Avui, aïllat del món davant na Redona, a ple sol, torno a gaudir d’aquell vell privilegi i em recorre la pell una sensació de retrobament. Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar.

Un parell d'hores més tard, deixat enrere Son Bou i quan els tons carbassa de la llum de la tarda anuncien el capvespre, trobo un bon lloc on passar la nit prop des Turubenc Nou, a pocs quilòmetres de Cala en Porter on espero esmorzar demà. El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses. Avui que els genolls em fan menys mal i el paisatge ha restituït una part del que trobo a afaltar a Menorca, la nit es presenta perfecte envoltat d’un jardí natural de camps de conreu i de fruiters.  M’aprovisiono d’unes quantes nespres que combinen perfectament acidesa i dolçor. Em sento al cor de Menorca i passo les hores que resten de llum deixant-me portar pel pas lent del temps cap a una nit que s’alça entre colors de melmelada i tarongina.

With tangerine trees and marmalade skies

Somebody calls you, you answer quite slowly

A girl with kaleidoscope eyes

Cellophane flowers of yellow and green

Towering over your head

Look for the girl with the sun in her eyes. [1]

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): A PLENO SOL

Em desperto a trenc d’alba dins el sac de dormir, la part exterior del qual està xopa de rosada. L’estenc, em preparo el Nescafé de rigor i faig una passejada pels horts i els camps de fruiters del voltant, a l’espera que el sol acabi d’assecar el sac. Tot seguit, emprenc la curta distància que em separa de Cala en Porter pel Camí des Horts vorejant el vessant esquerre del Barranc de Cala en Porter, un excel·lent balcó des d’on contemplar el fons del barranc cobert de conreus. Al meu davant com en un pessebre, contemplo a mig aire del marge dret les masies de Son Esquella, Bini-Segarra i una mica més avall Torre Nova; tres masos ben orientats a l'est i enllaçats pel Camí de Torres d’Avall que serpenteja fins la zona humida del darrere la platja de Cala en Porter.

Fa calor i no bufa ni un bri d‘aire. Penso en el bitllet de tornada amb data del vint-i-dos i en com han passat de ràpid els dies des que vaig salpar de Barcelona, ja fa tretze dies. Respiro fons en un intent inútil d’alentir el temps, com si volgués demorar la tornada que ja es mostra a l’horitzó i que em pesa com una sentència. Menorca m’ha tornat a conquistar però ha deixat clares les condicions. No puc declinar-les sense renunciar a Menorca, o el que és el mateix: no puc ignorar els canvis innegables que s’han donat a l’illa, a menys que renunciï en part a la llibertat de relacionar-me directament amb els paratges, abans feréstecs i a la complicitat establerta a través dels anys. Tot apunta a què el futur de l’Illa s’ha obert definitivament a la turistificació i als inconvenients que aquesta comporta; la pèrdua gradual de personalitat i la conversió en un parc temàtic més, com Palma o Barcelona. La veritat, no sé com hi encaixo jo en aquest futur.

Entretant, m’he assegut en un marge del camí per escriure, i el temps s’atura amb mi. Em prenc el meu temps per contemplar la reunió del que m’envolta i afino la vista, l’oida i l’olfacte mentre em deixo captivar un cop més per la bellesa majestuosa de Menorca. Els sentiments són contradictoris. Menorca també és el mite que he construït i l’estat d'ànim en què més conscient he estat de ser jo mateix. Per això tant sovint em transporta als dies d’infantesa a la casa del carrer de Sant Quintí, a Sant Pere. En els dies de més calor m’arribava en bici fins a la Devesa. Allí m’abrigava del sol sota una trentena de plàtans que hi havia a tocar de la riera en un terreny argilós cobert d’argelagues, cua de cavall i on un canyissar tancava l’espai pel Sud. Obac i humit, el travessa un rec que aporta el dring d’aigua fresca mentre el joc de la llum entre les branques d’arbres centenaris m’invitava aleshores a perdre’m entre fabulacions d’amors o de curiositat pel futur. Deixava volar la imaginació tot esperant pacientment altres nens de la meva edat que tornarien del camp o de 'repàs d’estudi' que feien a ca la Florentina. Aquelles denses hores lliurat a la imaginació d’esdeveniments inconeguts eren tant estimulants! De gran, només he pogut retroba l’intima satisfacció de perdre el temps sense límits, a Menorca. “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir” [2].

Com si despertés d'una letargia em torna a venir al cap el passatge de tornada i sento una batzegada a l’estómac. Prenc consciència que em trobo a l’equador d’aquesta aventura i ja m’enyoro. Dios! Qué sinviví! Per postres he acabat l’aigua que he de racionar des d’ahir per imprevisió,. No són ni les vuit del matí i mataria per una cervesa. Decidit! Faré un esmorzar a base d’una dosi raonable de colesterol...  si trobo un lloc obert a aquesta hora és clar. En marxa!

Acabo de recórrer el camí empinat de la cala fins les primeres cases de la urbanització de Cala en Porter. Esgotat, sense alè i encara m’hi he de posar! Un cop a dalt la roca m’assec sense alè al banc de la parada del bus, a l’Avinguda Principal. Demano a un guiri on es pot esmorzar i m'assegura, en un català de Menorca molt treballat, que al bar Pito's fan els millors esmorzars de l’ illa.

No m’ho penso dues vegades i en arribar al bar, que està a l’inici del Passeig Marítim, m’adono que no sé si seran els millors, però he decidit optar per un entrepà de camot calent d’entre una cinquantena de possibilitats;  el pa està ben torrat, el camot és desfà a la boca i m’he quedat més que satisfet. A sobre el cafè és bo! Per primera vegada em fa mandra reprendre el camí i em sorprenc trobant-me còmode en un lloc tant turístic, per bé que desert en aquesta època de l’any. No sé si estic abaixant la guàrdia o és que em faig vell. O potser les dues coses a la vegada.  O viceversa, ves a saber.

[1] Lucy In The Sky With Diamonds. (Lennon & McCartney)

[2] Una tarda Qualsevol. Francesc Pidelaserra.