TRAM 09: DE CALA MORELL A PUNTA NATI

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a pocs metres de la necròpolis de cala Morell. El sender va vorejant el penya-segat marí durant uns 30 min fins a un mirador. Des d’aquí el camí s’endinsa cap a l’interior passant per una barraca de pedra seca (pont de bens), per trobar, més endavant, una pista que haurem de travessar. Poc a poc ens anirem acostant una altra vegada als penya-segats marins fins a arribar un antic aljub. A partir d’aquest punt, el far de punta Nati ens acompanyarà la resta de l’etapa, que s’acaba a uns 600 m del far.

Distància: 7 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls transcorre íntegrament pel que es coneix com la Menorca seca, caracteritzada per l’escassa vegetació i les interminables fileres de paret seca interrompudes per les nombroses barraques de bestiar o ponts de bens, on els ramats es refugien de les inclemències del temps. És un paisatge modelat per la influència de la tramuntana on domina la vegetació arbustiva i herbàcia, amb presència de romaní, xipell, savina, camamilla de Menorca i taperera, concentrada especialment a la zona de punta Nati. Els amants de l’observació d’aus podran observar ocells estèpics com ara la cogullada fosca, la titella (a l’hivern) o el trobat (a l’estiu). El falcó pelegrí també és comú a la zona i, abans que es faci fosc i en època de cria, davant la costa s’acostumen a formar grans grups flotants de baldriga cendrosa (baldritja grossa), aus marines que es concentren per accedir a la colònia més gran d’aquesta espècie a Menorca. 

NO T’HO PERDIS

• Necròpolis de cala Morell: Conjunt de catorze coves d’enterrament picades a la roca que van ser emprades des de l’època pretalaiòtica fins al segle II dC. Abans d’arribar a l’inici de l’etapa, trobarem un petit pàrquing i l’entrada a la necròpolis. Més informació sobre la necrópolis de cala Morell.

• Cala Morell: Cala molt ben protegida dels vents del sud i llevant, amb plataformes artificials, ideal per practicar snorkel gràcies a les aigües tranquil·les i transparents, i a la poca fondària.

• Creu del General Chanzy: Creu en honor del naufragi del vapor Général Chanzy (1910), que va provocar les pressions del govern francès gràcies a les quals es va construir el far de punta Nati, inaugurat el 1913. Posteriorment es va construir el far de Favàritx, que completava, juntament amb el far de Cavalleria, la il·luminació de la costa nord de Menorca.

Far de punta Nati: Consta de dos edificis de maçoneria rectangulars i independents, i d’una torre de 19 m d’alçada de planta hexagonal. El far es troba a 42 m sobre el nivell del mar. Està ubicat en un dels millors punts de Menorca per veure la posta de sol. Més informació sobre el far de punta Nati i els fars de Menorca.

Noms de llocs: Cala Morell, ses Ancolles, Pas des Mosquits, Cul de sa Ferrada, Cova des Surets, s’Angladó, s’Estacada, Marina de Son Angladó, Es Pla, Cova d’en Vallarí, Codolar d’en Bou, Llosa d’en Rafal, Escletxa de s’Ull de Sol, Punta des Grec, Punta i Coves des Llosar, Racó de ses Rebetjades, Cova de sa Torre Nova, Na Morera, Creu del Général Chanzy,

NOTES DE VIATGE. (04 D’OCTUBRE 2018): EMOCIÓ PER UN NAUFRAGI ANTIC

Avui és el dia del meu sant, no sé què m’hi ha fet pensar en obrir els ulls. Tret de quan anava a l’escola i prenia el tren de Sarrià frisós per la il·lusió de portar caramels als companys de classe, mai no l’he tingut gaire en compte i quasi sempre cal que m’ho recordin. Aleshores la il·lusió m’acompanyava durant el trajecte fins l’estació de Sarrià i després, seguint el recorregut a peu pel Passeig de la Bonanova i els carrers d’Anglí o d’Iradier.  Pot ser que m’hi hagi fet pensar el trobar-me de nou a Menorca i l’agitació per descobrir nous indrets, nous paratges que m’encadenin encara més a l’illa. Avui m’he marcat fer el tram que passa per un dels espais que més m’ha encuriosit de Menorca, des de sempre. Esmorzo d’hora d’una esgarrapada una ensaïmada comprada a Can Diego, un suc de taronja natural i un tallat. Mentre esmorzava he fullejat el Menorca i l’he comentat amb l'Àngel de Ses Persianes, que sempre acaba per posar-me en context de qualsevol notícia sobre l’illa. M'agrada estar al dia del que passa a Menorca; que han entrat a robar en un Súper a Cala en Porter, els negocis bruts de la gent del PP o un incendi en una bugaderia, tant li fa. Em fa sentir menorquí, i flirtejo amb la idea de viure a Ciutadella. Fantasiejo amb quins horaris faria, amb quines persones em reuniria, quines serien les meves activitats, amb qui què, on, com… Hi somnio sovint i em sembla inabastable a la vegada però, quan hi visc uns dies, m’interessa tot el que hi succeeix, no vull sentir-m’hi un passavolant. 

M’he fet amb un parell de formatjades de carn amb pèsols i mig quilo de mandarines vingudes d’Alacant. Un català del Principat que compra  mandarines d’Alacant a Menorca. Tot queda a casa. En arribar a la Plaça dels Pins miro cap el bar Sa Rosa, ara tancat, i penso amb afecte amb na Rosa Maria, la propietària. Em sap greu que el bar no hagi aguantat, tot i la personalitat alegre i aguda d’ella. En un altre context i sobretot en una altra ubicació em passa pel cap que hi hauria fet fortuna. Puntual a un quart de deu pujo al bus 62 que em portarà a La Vall d’Algaiarens, on hi tinc una vinculació especial. Tot i que el tram d’Algaiarens a Cala Morell ja l’havia fet fa dos anys, vull resseguir-lo de nou per enllaçar amb el tram que va de Cala Morell fins a Punta Nati, així hauré completat l’extrem NO de l’Illa.

Des del bus constato com l’espai dels topants del nord de Ciutadella, abans poc habitat, s’ha anat desordenant. Noves construccions han sorgit on abans hi havia barraques de pedra, refugis en petites possessions encerclades per murs pedregosos, característics de la zona mediterrània. M’agrada la pedra seca i em provoca un sentiment de pertinença que va més enllà de països i fronteres. Em fa sentir prop de cultures que, des de l’Iran fins a Galícia, han bastit el paisatge com si fossin - que ho són - els meus ancestres. Infàncies de segles passats que, com jo, s’han assegut al damunt de murs com aquests i s’han esgarrinxat la part posterior de les cuixes amb les vores esmolades de les pedres. Amb un esqueix de fonoll, de menta o de fanal a la boca, han deixat esmunyir les hores millors de la vida encarats al sol de la tarda. La  intimitat es desfà amb blocs de ciment que substitueixen la bellesa antiga de la pedra marès. Els anys passen i pesen en les coses petites. Em costa escriure amb els sotracs del bus, però vull fer-ho ara abans no s’escapi aquest instant intangible d’intuir que comprenc una vegada més Menorca. Els camps esdevenen erms o envaïts per ullastres i resten tan sols com un exotisme, com una paisatge pintat d’un altre temps. Els enyoro empolsegats però poblats de vaques o porcs i plens de vida. Tal vegada una evidència del canvi lent però constant que detecto des de fa anys amb tristesa, com tot allò que es perd per sempre.

El bus em deixa a l’aparcament i m’arribo fins a la Platja des Bot, buida, esplèndida, sota aquest sol del matí. Busco amb la mirada el lloc aproximat on amb el Norbert vam trobar aquella ploma de colors que engalanà un temps el meu barret de gavardina, quan em vestia com els hippies, subjectada per un mocador de colors vius. També el lloc on vam contemplar aquella posta de sol mítica, estupefactes, asseguts dins l'aigua, al centre de la badia i compartint un petardo. I encara l’indret on ens sorprengué un diablet quan preníem el sol la gent del grup de teatre.  Un diablet és com un minúscul tornado sobtat i breu que normalment causen les altes temperatures i que remou sorra i fulles per elevar-les i deixar-les caure uns metre més enllà. Hi roman, com una penyora, la petita barraca blanca que en altre temps devia guardar el bot que donà nom a la cala i on en Sergi López i en Miquelarro hi han rodat La vida lliure. Quina enveja! Tot hi és encara sota la meva mirada. Fins i tot el lloc on, anys més tard, quan la platja ja havia perdut la intimitat d’antany, a l’Anna, l’Antonio i a mi ens van cobrar 18€ per tres talls de meló. Per no preguntar el preu abans de clavar la primera mossegada!

M'instal·lo a l’extrem oriental i arrecerat de la platja, a l’ombra d’unes alzines que s’emparren costa amunt. Només una parella d’estrangers a la sorra i un petit grup de menorquins per tota companyia. Espero que arribi la calor entre el so continuat de les onades i la tranquil·litat que prové del bosc. Entro a l’aigua conscient que és el primer bany d’enguany a Menorca i també de fa anys en aquesta platja on l’excés de posidònia l’impedeix tant sovint. Avui a la banda de la barraca hi ha una zona àmplia ben neta i transparent.

Quan arriba un grup nombrós de persones dirigides per un guia, començo a tirar cap a la Platja des Tancat on faig un bany ràpid per refrescar-me pensant en la tirada que m’espera. De fet la caminada és transforma en passeig un cop passades ses Fontanilles o Cala Fontanelles. No m’aturo a Cala Morell, tot i que m’hauria agradat arribar-me fins a la Punta de Llevant on, trobant-m’hi amb el Norbert, vam tenir una conversa amb una gavina al vol. Bé una conversa… Ella feia un seguit de xiscles breus i jo responia, o a l’inrevés. La cosa va durar els minuts en què l’ocell feu cercles allunyant-se i apropant-se d’on ens trobàvem. Finalment va venir una altra gavina i les dues van marxar ignorant-nos.

Segueixo el camí que creua el terreny ermot sense ombres a la vista i on el paisatge s’eixampla fins a fer pensar en l’infinit. Prop del codolar de Torrenova em desvio uns metres per fer honor a la Creu del Général Chanzy. M’impressiona aquesta creu modesta sobre un munt de pedres que contrasta amb el cel blau i el mar fosc i profund de la costa nord. Em recullo uns moments pensant en l’horror a les fosques d’aquell naufragi en plena nit. Penso en les víctimes i recullo quatre flors minúscules trobades enmig de les escasses herbes crescudes entre pedres. Una onada d’empatia m’omple quan les deixo al peu de la creu, sota una pedra, perquè no volin.

El Général Chanzy va ser un buc correu transatlàntic francès que va naufragar Menorca, el 10 de febrer de 1910 quan cobria el trajecte entre Marsella i Alger. El vaixell va encallar contra la costa nord de Menorca cap a les 5 de la matinada del dia 10 de febrer de 1910. De les 157 persones que portava, només va sobreviure un passatger, Marcel Baudez. A causa de les pressions del govern francès es va construir el far de Punta Nati, inaugurat l’any 1912.

Arribo a l’aparcament de Punta Nati, a uns sis o set-cents metres del Far quan encara falten ben bé 2 hores per la posta. El trasto, l’scooter que faig servir per desplaçar-me, està al mateix lloc on el vaig deixar ahir i amb les claus posades al contacte, com era d’esperar. Penso en la sort que m’acompanya a Menorca i me’n sento orgullós com si fos un mèrit personal o un do. La veritat és que tenen raó tots els que em titllen de despistat, però com que encara és l’hora que hagi de tenir algun disgust, per sort, segueixo coquetejant amb la sentència de na Consol, “Quico, aquesta illa t’acull” i endavant les atxes fins que escarmenti. Em veig incapaç de caminar fins al far i m’hi arribo amb la moto. Ja de lluny m’adono de la gran quantitat de personal que ja pren posicions per la posta. Em contraria però em carrego de paciència, cerco un lloc apartat, faig les dues darreres calades que li queden al peta i m’esforço en trobar la meva connexió íntima amb el lloc. Resulta bastant inútil doncs segueix arribant gent - i alguna persona, que diria l’Antonio -. La llum comença a girar entre riures i crits de la multitud. Compto més o manco un centenar de persones i m’horroritzo quan descobreixo la procedència del brunzit estrany que fa estona que m’emprenya. És un puto dron! Així és impossible, em dic. I abans d’hora me’n vaig cap a Ciutadella a dutxar-me i a trucar a la Susanne per quedar. Sort que l’estreta carretera des del Far a Ciutadella em retorna en part la placidesa perduda a Punta Nati. Truco a la Susanne i em faig un fart de riure. És una noia alemanya que parla molt i molt bé el castellà i que sempre sorprèn quan fa alguna errada. Però sembla que les esculli. Quan vam estar a Hamburg amb La Vendetta, l’any 87, al Marti, al Joan, a l’Albiol i a mi ens feia gràcia quan deia “zuzio”, enlloc de “sucio”. La novetat amb què avui s’ha despenjat, quan m’indicava quina era la casa que tenia llogada a primera línia de mar, al camí de sa Farola a Cala en Blanes, és que era una casa de 1934 amb “còpula”. Clar, es referia a la cúpula que coronava la petita casa rodejada de jardí on s’han instal·lat. Ens hem fet un fart de riure perquè sempre està de bon humor i, tot i que ja deu rondar la cinquantena, no ha perdut gens d’una ingenuïtat i espontaneïtat que fa que ens entenguem molt bé. Hem sopat al jardí amb la seva amiga Ulrike i les respectives filles tancant un dia que, a excepció de quedar-me sense posta de sol, es pot qualificar de rodó. Com sempre, destacar que una de les virtuts de l’Illa és que quan s’hi porten unes hores ja t’hi sents com si hi portessis dies i quan hi portes, encara que sigui només un dia, sembla ja una eternitat. Ara que escric eternitat, al llit, a punt de caure en un son satisfet, no puc evitar que em passin pel cap imatges d’un vapor mercant embarrancant a la costa Nord, enmig d’un temporal com el que ahir vaig viure. Connecto l’Ipad i en busco alguna fotografia. Trobo un dibuix que m’agrada i el penjo a l’One Drive per quan passi a net i amb fotografies aquestes notes. M’ha colpit l’historia del Général Chanzy intentant evitar la catàstrofe entre les ones, que no deu ser diferent de les històries de tants i tants naufragis. Probablement el que em colpeix sigui la imatge d’aquella única creu tant modesta damunt una pila de pedres sola davant l’eternitat, com a únic record de 156 vides engolides per la mar. La vull fer extensiva a totes les vides que s’emporta la Mediterrània cada any per l’actitud criminal dels dirigents europeus i gràcies a la nostra indiferència.

TRAM 10: DE PUNTA NATI A CIUTADELLA

L’ETAPA

El recorregut d’aquesta etapa del camí de Cavalls comença a pocs metres del far de punta Nati, i el terreny, tot i ser molt rocallós, és generalment pla. El sender va vorejant el penya-segat marí durant uns 5 km fins a trobar el pont d’en Gil, just després de passar una depuradora. A partir d’aquest punt ens queden 5 km més d’asfalt per acabar l’etapa. Primer travessarem la urbanització de Calespiques fins a arribar a cala en Blanes. Aquesta petita platja ens ofereix l’ombra d’un palmerar amb taules de pícnic ideals per fer una aturada i refrescar-nos. Un passeig marítim amb carril bici ens acostarà a Ciutadella, tot passant pel far de Sa Farola. L’etapa acaba a l’alçada del port vell de la ciutat.

Distància: 10,5 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

Aquesta etapa del camí de Cavalls la podem dividir en dos trams ben diferenciats. El primer tram, entre punta Nati i el pont d’en Gil, transcorre pel que es coneix com la Menorca seca, caracteritzada per l’escassa vegetació i les interminables fileres de paret seca interrompudes per les nombroses barraques de bestiar o ponts de bens, on els ramats es refugien de les inclemències del temps. És un paisatge modelat pel vent de tramuntana on trobem una interessant concentració de taperera, planta molt apreciada a l’illa pel consum de la tàpera. La fotogènica formació rocosa del pont d’en Gil ens marca l’inici del segon tram, que transcorre íntegrament per asfalt fins a arribar a Ciutadella, el final de l’etapa.

NO T’HO PERDIS

• Far de punta Nati: Consta de dos edificis de maçoneria rectangulars i independents, i d’una torre de 19 m d’alçada de planta hexagonal. El far es troba a 42 m sobre el nivell del mar. Està ubicat en un dels millors punts de Menorca per veure la posta de sol. Més informació del far de punta Nati i els fars de Menorca.

• Pont d’en Gil: Espectacular pont de roca natural format pels embats dels temporals marins.

• Ciutadella: Val la pena passejar pel port vell i fer una visita a fons pels carrers i edificis del casc antic de la ciutat per conèixer el seu atractiu patrimoni històric i cultural.

Noms de llocs: Cala Be, Coves de Salamó, Punta Espardina, Coves des Tabac, Bufador de Son Salamó, Na Cucó, Cap de sa Paret, Na Bony, Pou de sa Marina, Canaló des Pou, Punta Esquitxador, Racó de s’Amarador, Puig de sa Ruda, sa Falconera, Pou de sa Cigonya, Cala de sa Cigonya, Punta i Cala Escopetar, Pesquera de l’Amo, Punta des Pont d’en Gil, es Llebeixats, Es Bancalot, Cales Piques, Torrent i Cala en Blanes, Punta de na Mari, Pesquera de Mestre Sebastià, sa Guitarra, Cova de sa Cala, Punta i Cala des Frares, Cala en Busquets, 

NOTES DE VIATGE. (03 D’OCTUBRE 2018): ACOLLIDA

Tramuntana. Una munt d’escumes blanques es desplacen tot accentuant el blau del mar fins l’horitzó. Al meu darrera pedra a tot arreu, fins on m’arriba la vista. Parets de pedra seca, terra sota els peus, roca de formes punxegudes o bé polides que dificulten la marxa i fan parar l’atenció a cada pas. Si vull embadalir-me amb el paisatge he d’aturar-me per no prendre mal. M’agrada impregnar-me de present fugint de la urgència i allunyant-me de l’objectiu final. Arribaré quan arribi.

He deixat el trasto a l’aparcament de Punta Nati on dormirà avui. Demà aniré amb bus fins a La Vall i completaré el tram per Cala Morell fins tornar a Punta Nati on recuperaré l’scooter. Bé, confio que hi serà perquè com m’acostuma a passar a Menorca m’he deixat les claus al contacte o a la maleta del casc. Ja he recorregut massa distància per tornar enrere. Confiaré una vegada més en la sentència de na Consol: “Quico, aquesta illa t’acull”. Estic convençut que ho trobaré tot tal i com ho he deixat, tot i que hi ha massa gent al bosc i el bosc se’ns fa petit, com canta l’Albert Pla, i per tant corro més risc .

M’aturo constantment a fruir del paisatge pedregós, despullat a primera vista i no obstant tant acollidor com una abraçada. Amb dificultat arribo a distingir els murs de pedra seca dels terrenys que divideixen en una geometria irregular de línies rectes, doncs comparteixen idèntics tons grisos i rovellats. És i simplement jugo a comparar-m’hi, jo, que només hi estic de passada. Faig un esforç interior per formar-ne part, per absorbir-ne la grandiositat, però no aconsegueixo més  que constatar la brevetat.  Malgrat tot, hi hauré estat ja per sempre, més enllà de les petjades confiades a l’atzar. Em sotmeto a l’evidència i estableixo nous vincles amb sa meva roqueta.

En tot el recorregut en cap moment he deixat de veure caminants al meu davant o al meu darrera. Val a dir que és un terreny pla i la vista arriba fins a l’horitzó, però no deixa de ser un símptoma que no em plau gaire. Espero que sigui a causa de la proximitat amb Ciutadella i que el tram és pràcticament un passeig. A veure amb què em trobo els propers dies.

Estic desentrenat i fora de forma, això està clar. He fet bé de començar avui i demà per dos trams senzills que em posin una mica a to, doncs la costa de Tramuntana és més dura que la de Migjorn i pràcticament tots els trams que em queden per completar la volta a l’Illa són de la costa Nord. Volia travessar les urbanitzacions de Cales Piques i Cala en Blanes per arribar a Ciutadella des del darrere de Sa Farola tot resseguint el pel penya-segat. M’hauria agradat passar per on el Norbert i jo vam cruspir-nos una síndria cadascun per dinar sense poder parar de riure. Però així que he posat els peus a l’asfalt de Cales Piques, poc després del Pont d’en Gil, m’he adonat del xup-xup als peus i he desitjat una parada del bus amb tota la força mental de què he sigut capaç. Els meus precs han estat atesos, doncs quan he divisat la parada al final d’un carrer i m’hi apropava arrossegant els peus, pam! Ha arribat un bus que fins i tot ha esperat que arribés per portar-me fins a la Plaça dels Pins, al costat de casa. Menorca, que em guarda.

He fet cap fins l’Oar, una espècie de bar casino de la Penya Barcelonista de Ciutadella i després d’apaivagar la set amb una cervesa fresca he devorat una tapa de pollastre al curri que m’ha semblat la novena meravella del món. Abans de fer la migdiada a Ses Persianes m’he deixat caure pel bar a fer el tallat i saludar l’Àngel. Collons, com m’estimo aquest lloc i aquesta gent! Em fan sentir com a casa o millor, la veritat.

M’acabo de despertar i m’arribaré fins a Son Bou Nou a trobar-me amb la Susanne, una amiga alemanya des que ens vam conèixer el 86 quan amb el Kike i el Tito ens vam deixar caure a Cala Galdana. Ha coincidit que ha vingut a passar uns dies amb la seva filla i ens ha vingut molt de gust retrobar-nos, precisament a Ciutadella.

Bé, em trobo aturat al bell mig d’un camí que no coneixia entre Son Bou Nou i Son Travi Vell, la moto parada enmig del camí en l’ hora que la tarda anuncia una vesprada de tons suaus immers en el silenci menorquí. És el moment i faig un parell de pipades del peta que m’espera des de la nit passada, ja no sé si d’ahir, d’avui o de quan. Miro d’organitzar les idees i la sola idea em fa somriure. Reflexiono: amb la Susanne i amb l’Anna, el febrer passat, va quedar clar que la Susanne llogava unes habitacions a Son Bou Nou, casa d’agroturisme que l’Anna n’és co-propietària. Fa tres dies vaig rebre un correu de la Susanne on m'informava que ja es trobava a Menorca i que esperava veure’m quan jo hi arribés de Mallorca. Fins aquí tot correcte. Doncs resulta que a Son Bou Nou - per cert una casa de pagès preciosa que es troba cap a la banda de Son Xoriguer i Son Cabrises - la germana de l’Anna, s’ha sorprès que li preguntés per la Susanne que aquest any no ha llogat la casa, diu. Com que no entenc res i la tarda es presenta magnifica decideixo anar a veure la posta des de la Torre de San Nicolau, a Ciutadella, i després … doncs ja es veurà.

Just en arribar a Ciutadella m’ha trucat la Susanne. Es veu que la germana de l’Anna ha trucat l’Anna, aquesta a la Susanne que m’ha trucat a mi i ja estava al cas de la meva visita a Son Saura Nou. Sort que estic aquí per desconnectar! Hem quedat per trucar-nos demà quan jo arribi de fer els trams entre Algaiarens i Punta Nati.

Un dels moments en què Ciutadella més em sedueix és quan mira altiva les llums daurades del crepuscle sota un firmament encara blau que malda per no desaparèixer en la negror de la nit. Deuen ser dies sencers, sumades les hores, els que he passat en aquestes roques que rodegen el Castell  de San Nicolau, la torre on conflueixen el Passeig Marítim, el Camí de Baix que voreja el moll de migjorn del port, cap a es Pla i el Passeig de Sant Nicolau que arriba des de la Plaça des Pins i la des Born. És un indret perfectament orientat a ponent i encarat a Sa Farola - el petit far a l’altra banda de la bocana del port -, on n’hi he contemplat tantes de postes! El sol rere l’edifici del far a l’estiu o bé amagant-se darrera la Serra de Tramuntana, a la propera Mallorca, a la tardor. Amb la Rosa, en Ramon del Bar Almirall i la Marta, la seva parella, vam presenciar junts el meu primer capvespre, a l’estiu. Després en van venir amb en Norbert, el Kike - la gent del grup de teatre el Mentider en aquella gira fantàstica -, amb l’Antonio i l’Anna o amb la Marta. I la majoria de vegades sol, doncs és el lloc més a mà des de Ciutadella i en cada estada hi solc venir quatre o cinc vegades.

Cada vegada que hi torno és com si em retrobés amb ’essència d’alguna cosa que se m’escapa. No sé què té aquest lloc que m’atrau sobre manera. El conjunt de la posta , el far, i el bramul ronc de les ones batent les cavitats de les roques formen una màgia que predisposa al recolliment. També el nom de Sa Farola m’agrada, trobo que li atorga un punt d’humor. A l’estiu les orenetes omplen l’espectacle d’esgarips, mentre que ara, a la tardor, algun tord o alguna gavina travessen amb parsimònia l’aire transparent. I poca cosa més a fer que observar com passa el temps, que sembla suspès. Just després que el sol s’hagi amagat em venç aquell avorriment que cerco i torno passejant pel camí de baix cap el port, pletòric d’aquest primer dia a Menorca i satisfet pel retorn a cada forma, cada llum, cada so i cada olor. Agraït per l’acollida, em submergeixo en la familiaritat dels carrers amics de la Ciutadella vella, per on decideixo perdre’m una vegada més.

TRIP TO MALLORCA 07

NOTES DE VIATGE. (03 D’OCTUBRE 2018): TEMPORAL D’ALCÚDIA A CIUTADELLA

Són les dues de la matinada. El silenci a la casa i més enllà de la finestra que dóna a l’eixida del darrere és absolut. Miro al meu voltant i tot sembla irreal com en els dies d'estiu quan amb la mare ens llevàvem abans de sortir el sol i agafàvem el primer cotxe de línia fins l'estació de tren per passar un dia de platja, a Comarruga. Aleshores mirava amb estranyesa els armaris mirall, el llit, la pica que hi havia al “cuarto”, com si pertanyessin a un món anterior. Els objectes habituals esdevenien hermètics i semblaven advertir en silenci alguna mena de  presagi, com ara.

M’he dutxat amb lentitud assaborint els darrers moments viscuts en aquesta casa. Preparo la cafetera i avui em prendré tot el cafè, sense deixar-ne per si na Magda passes per casa a migdia, com he vingut fent. Serà un dia llarg i la barreja d'il·lusió i temor pel temporal anunciat es deixa sentir com un corrent a les extremitats i a la boca de l'estómac. La massa d'aigua en ebullició em fa respecte i alhora m'atrau. Des de la vegada que vam tenir temporal de tornada amb la Rosa i el David que, sovint, en embarcar-me em ve la lletra de la cançó "Alfonsina y el mar".

Te vas Alfonsina con tu soledad,

¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?

una voz antigua de viento y de sal

te requiebra el alma y la está llamando,

y te vas hacia allá como en sueños,

dormida, Alfonsina, vestida de mar.

De fet pensava que faria el trajecte entre Alcúdia i Ciutadella ahir tarda, sortida a les cinc i arribada a dos quarts de set. Però era a les 5 del matí, no les 17 d'ahir! He tingut sort doncs. I si tot va bé i el vaixell no es retarda massa, encara podré fer el tram que tenia previst per al dia d’avui, de Punta Nati a Ciutadella. Això sí, si el temporal no em cansa, que solen ser esgotadors físicament.

Acabo de fer la passada a les habitacions, menjador, cuina, bany… que tot quedi el més polit possible i, sobretot, que no em descuidi res. Tancaré la porta sense fer soroll. Deixo les claus sobre el xifonier. No m'agrada marxar sol.

El carrer resta buit i mut. Cap cotxe, cap altre persona entre les ombres dels arbres dibuixades a les voreres i les façanes dels edificis del carrer Aragó. Confio en la paraula dels taxistes quan m’han assegurat que tothora hi ha taxis a la parada del davant de l’Intermodal i creuo els dits mentalment perquè és una confiança que no en té res de cega. A la impensada veig el llum verd esperança d’un taxi que creua el carrer per on arrossego la maleta amb la motxilla a l’esquena i les 2 reflex penjades del coll. Passa rabent fent-me que no em el braç i deixant-me palplantat com un gamarús. Sospito que no estic per perdre gaires oportunitats. Començo a témer que la fatalitat es presentarà de nou, mentre un vel de mandra immens com una onada m'assalta per si he de passar la nit al carrer. Reprenc el camí fins la parada amb el cor encongit i la cosa no millora quan veig que la parada és buida. Buida? No ben bé. A una cinquantena de metres, aparcat sota un dels semàfors, hi ha un taxi amb el llum verd encès; sense temps d'alegrar-me'n, puc veure a través del parabrises com el xofer dorm plàcidament, el cap repenjat enrere. Consulto l’hora i comprovo que encara tinc un bon marge de temps. Són dos quarts i mig de tres de la matinada i calculo que fins a Alcúdia no hi pot haver més de quaranta-cinc minuts, així que em dono de coll fins les tres abans de despertar el dormilega. Passen lents els minuts fins que  s’apropa un segon taxi amb el llum verd apagat tot i no anar ocupat. S'atura al costat del dormilega i amb un cop de clàxon breu i discret desperta l'altre xofer, baixa del cotxe, el rodeja  i s'apropa a la finestra de l’altre vehicle. Parlen un moment  i abans de tornar al seu cotxe, amb un moviment ràpid, es treu alguna cosa de la butxaca que li cap a la mà. El canvi de mans és ràpid i discret. Després marxa amb el taxi que ha vingut i passa pel meu davant amb el llum apagat. Em mira en passar i contemplo com s'emporta carrer avall el meu pla de contingència, doncs sé que en cap cas faré us del vehicle del dormilega, potser ara més espavilat. A les tres menys 5, finalment, veig un taxi amb llum verd que ve cap a la parada.

El viatge fins Alcúdia resulta curt i agradable doncs el taxista és un home a punt de jubilar-se que m’explica com ha canviat el món del taxi en els 30 anys que porta en el negoci. Comprenc l’evolució perquè m’explica tot un seguit de principis i codis deontològics del bon taxista que em recorden la familiaritat amb els dos taxistes de Sant Pere, allà cap els anys cinquanta i seixanta. Els Peret Pujades, pare i fill i l’Isidro, de malnom Madrid. Em parla d'una dictadura dels taxistes que estafaven turistes pactant preus per damunt de les tarifes legals. Segons ell, és aquesta pràctica la que va portar al sistema actual de números lluminosos per cadascuna de les 4 tarifes. Detalla els diferents complements actuals, ja sigui a l’aeroport, a les estacions marítimes, si cal carregar o no les maletes, etc. M’ho descriu amb tot detall obviant que, potser en altres ciutats, per exemple Barcelona, la cosa podria funcionar de manera similar. Del taxi, però, passa a una matèria que m'atrau força més i que el fa parlar, més per ell que no pas per mi, de la seva infància a Son Coc.

Son Coc era un barri de cases barates construïdes per una cooperativa de treballadors que foren de les primeres que s'aixecaren fora de les murades de Ciutat. Es repartien per sorteig i a la seva família els n'hi tocà una. M'agrada la Mallorca que descriu de carrers polsosos, de carros tirats per rucs, de jocs de nins entre oliverars i camps d’ametlers però amb la mar sempre present. La mar, quin luxe! Jo m'havia de conformar amb la riera, el pèlag Bassó, el pèlag Bullidor, la resclosa Gran... Cavil·lo si no estarà predisposant-me el meu estat d’ànim pels dies que vindran.

Ara són tres quarts de sis del matí a la terminal d’Alcúdia. Aviat farà una hora que hauríem d’haver partit. És una hora freda i allargassada en aquesta terminal deserta.. He apuntat que buscava intimitat. Cert. Però també l’avorriment de deixar passar estones en blanc davant el pas dels núvols, l’anar i venir de les onades, o bé, com ara, badant amb la tramuntana escabellant les palmeres del passeig.

A les 6:15 he pujat al vaixell amb una parella jove que semblava sud-americana, qui sap si en un viatge ple d’expectatives, i una àvia amb un pobre criatura - la neta suposo -, que s’adormia dreta. El temporal resulta emocionant i cobreix les expectatives. La majoria del passatge deuen ser a les sales de butaques o a les cabines intentant oblidar els forts moviments de proa a popa i d'estribord a babord. Es confirma que les onades són de 6 metres, exactament com ahir quan van tancar els ports a Menorca. Per no complicar més el transport de camions es veu que la naviliera Baleària ha pressionat perquè deixessin entrar el Martín Soler, un dels seus vaixells més grans.. Gràcies a això puc gaudir d’un temporal que desplaça cadires a l’exterior i fa arribar els esquitxos de les onades fins el pont de comandament. El bar és obert i per fi he pogut fer un tallat i una ensaïmada resseca de no dir. Innocent, direu. D’acord, però l’ensaïmada era glòria comparada amb l’aspecte encartonat dels croissants que semblaven abandonats a la seva sort des que els van deixar allí els que construïren el vaixell. La veritat és que se'm fan curtes les hores de viatge però paga la pena veure la costa de Ciutadella sota aquest cel blau enyorat i amb el sol que finalment s’imposa. 

A l’estació marítima nova ja no hi ha ni rastre del bus, i he d’agafar un altre taxi. Tot el que havia pogut estalviar aquests dies a Palma fa estona que ha fet saltar la banca. En fi, tranquil Quico, hi ha pasta… i si no ja improvisarem. Deixo les coses a l’habitació i sense obrir la maleta més que per l'imprescindible, em calço les avarques, em poso el pantaló curt, el barret de turista i surto a recollir la moto. És un trasto, ho veig de seguida, però serà el “meu” trasto i els propers dies em portarà on li digui. M'emociono quan emprenc el camí cap a Punta Nati, tantes vegades fet i refet a s’horabaixa, només que ara són poc més de les nou del matí d’un dia radiant i encara calorós de primers d’octubre. Prenc consciència de tot el temps que tinc per davant i m’adono com s'evapora de mi tota mena de pressa. M’aturo a fotografiar una barraca de pedra. A l’altra banda del camí un ruc brama. Ens apropem fins a trobar-nos a banda i banda del mur de pedra. És tímid i sembla que coqueteja una mica abans de deixar-se acaronar el morro. No n’estic segur, però em sembla que m'explica que l’illa em dóna la benvinguda a casa.

TRIP TO MALLORCA 06

NOTES DE VIATGE. (02 D’OCTUBRE 2018) EL TREN ANOMENAT DESIG

La incertesa plana sobre el dia d’avui. Des de can Baleària m’han comunicat que, si durant el dia no m’informen del contrari, el vaixell cap a Ciutadella té previst sortir d’Alcúdia a les 5 del matí de demà dia 3. Podria ser que es cancel·lés a darrera hora degut al temporal que segueix amb onades de 6 metres. Recordo el temporal viscut amb l’Eduard amb onades de fins a vuit metres en un vaixell més petit. Avui es veu que no ens posen tant en perill, almenys en les travessies en vaixell. Estic convençut que aquella vegada vam estar a un badall de grill de naufragar doncs els motors es van aturar, es dispararen les sirenes d’alarma de la bodega i la càrrega es va desplaçar, cosa que ens va fer arribar a Barcelona totalment escorats a estribord. Malgrat tot, els temporals m’agraden i espero que la mala mar es mantingui fins demà. A veure si se’m concedeix el desig!

Davant la incertesa m’ho prenc amb calma. M’assec a prendre el cafè a l’eixida de “casa” i consulto les possibilitats que tinc de ser a les 4 del matí a l’Estació Marítima d’Alcúdia. He de descartar passar la nit en a un Hotel d’Alcúdia o similar atesos els preus, prohibitius per a la meva economia de viatge de sabata i espardenya. Des d’una agència de taxis de Palma m’asseguren que a la parada de la Plaça de la Plaça de la Porta Pintada o més popularment coneguda per plaça del Mal Nom - d’Espanya, s'entén -, hi ha taxis les vint-i-quatre hores..”  em diu la veu metàl·lica del telèfon.

- I quan em tocarà pagar? li pregunto.
- No li ho puc dir però trobarà uns indicadors a la parada.

Bé davant l’evidència de no saber si hi haurà vaixell, si trobaré taxi a les 3 de la matinada ni quan em costarà, cas d'arreplegar-ne un, em disposo a gaudir tant com pugui del darrer dia d’estada a Palma i a Mallorca. Com que ja no tic la nena -marededéu i com l’enyoro! -, decideixo viatjar amb el Ferrocarril fins a Sóller, i d’allí al Port amb el tramvia, per passar-hi el dia. Només entrar a l’estació m’adono que sóc un més entre la munió de turistes. Estic a punt de renunciar, però davant l’opció de quedar-me tot el dia per Palma decideixo fer el cor fort i aventurar-me. El darrer vagó es va omplint de persones que parlen en francès, alemany, anglès, Japonès… Marededéu on m’he fotut! Quan el tren és a punt d’arrencar hi ha gent dreta que algú fa canviar de vagó… Per un moment tinc la visió d’un planeta on tots fem el turista i totes les ciutats i racons del món s’omplen de persones com jo, fora de lloc. Res a contemplar; tot queda tapat per una muntanya de barrets, ulleres de sol i sandàlies amb mitjons que s’interposen entre jo i el paisatge que ja no pertany a ningú més que a anònims operadors de turisme vinculats a fons d’inversió que, a sobre, és a qui confiem els nostres exigus estalvis. “Malos tiempos para la lírica” deia la cançó de finals dels vuitanta. “I per a l’èpica” penso jo connectant-me amb el procés. - Només ens queda el drama!, estic a punt de cridar. Per sort el tren arrenca i es dissipa la visió apocalíptica que amenaçava en “arreglar-me” el dia.

Sempre m’ha agradat viatjar en tren. Molt. I ara que he pogut apujar el vidre de la finestra del vell vagó de fusta i descansar el cap sobre els braços plegats guaitant el paisatge desfilar sense solució de continuïtat, m’adono que tenia oblidat aquest plaer que remata l’aire en acaronar-me la pell. Quan el tren entra en un túnel, l’antiga olor del fum de carbó que encara es percep desvetlla el record d’hores passades abocat a les finestres de trens que, any rere any, m’encaminaven cap a estiuejos sense final fets de dies encara per omplir. Aleshores contemplava abstret els patis buits de col·legis, jardins frondosos de cases estranyes o els darreres amb roba estesa d’edificis de mil estils, que passaven rabents. Més endavant i ja lluny de Barcelona em deixava atraure pels camps i els grups d’arbres que balancejaven prop d’algun mas o pel futur immediat de camins i carreteretes que em cridarien a la descoberta, tot pedalant la bicicleta que m’esperava penjada al celler de la casa familiar on passàvem l’estiu. De lluny m’arribava la veu de la mare que m’explicava plans horaris que permetrien, aquell any sí, començar el curs següent amb els deures d’estiu completats. Però el viatge era llarg i jo només frisava per ser de nou a Sant Pere. Entretant, m’esforçava en sobreposar al paisatge que lliscava des del tren, imatges amb la canalla del meu carrer que no veia d’ençà de setmana santa. Optava a què la mare anés dient. Tot m’era permès en aquell món de fantasia que es desplegava al meu davant, on els adults s’enfonsaven en un pou negre sense fons fins a desaparèixer amb les seves ordres i normes, mentre a mi una força que semblava desprendre's de l'ambient em cridava a anar més enllà del somni. Com faig ara amb bocins de converses que m’arriben en llengües diverses  i el pensaments que em descobreix la marxa lenta del tren.

És el vent el que m’humiteja els ulls? No n'estic segur, potser és la imatge de la candidesa furtada a males companyies. Guillermo el Travieso, Lennon més endavant, algunes substàncies psicotròpiques, l’experiència amb les quals m'influí molt més que algunes lectures recomanades.

Lectures que m’avorrien tant com els propis guardians de la consciència i  pretesos gurus que les suggerien en grupuscles contraculturals de la Barcelona dels setanta. Potser sí que l’estratègia, rau en els plans racionals, però la llibertat de llençar -se al buit i aspirar a comprendre l’univers sencer, sempre, l’he trobat en les emocions i en el desig per la vida. Tota mena de vida. Per això dec somiar amb un bon temporal per demà al vaixell…

El tren s’ha aturat per esperar el comboi que ve en direcció contrària. Des de la falda de la muntanya on s’atura es té una panoràmica privilegiada de Sóller i molts turistes baixen dels vagons per fer fotografies; m’agrada aquesta calma que s’imposa al fet de trobar-me en un dels indrets amb més pressió turística del Mediterrani.

Ja al Port de Sóller, així que he baixat del tramvia m’he adonat que no m’hi quedaria tot el dia com tenia pensat. Amb tot m’he arribat fins al capdamunt d’un carrer que puja fins l’esplanada des d’on es pot contemplar la badia de Sóller d’una banda, i el mar obert a l’altra. M’he adonat que era el mateix indret des d’on vam contemplar una posta espectacular amb la Carme l’any 71. Obrint-me pas entre turistes he tornat al tramvia que m’ha retornat a Sóller i com que encara faltava una hora per pujar al tren de tornada, he fet una ullada pels voltants de l’estació, fora dels llocs turístics, on la població roman buida i solitària. Què ho fa que els turistes ens acumulem en unes zones i no en unes altres, sobretot quan aquestes poden ser més gratificants? Arribo a la conclusió que ens limitem a recórrer els llocs on s’ofereixen tot tipus de productes. Trobo just que els que hem de renunciar a la temptació de gastar contínuament trobem l’alternativa de racons plens d’encant i de vida, fora del ramat. Justícia poètica. Un cop a Palma reconec que m’ha agradat el viatge, sobretot pel trajecte en tren. Més lluny, hem d’anar més lluny. En aquest cas sí que el camí ha estat l’important.

He dinat fatal en un restaurant de menú i després d’una migdiada i de preparar la maleta per aquesta matinada, he sortit a comprar quatre coses per tal de restituir el que he consumit a casa na Magda. Sé que em renyarà, però no ho sé fer d’una altra manera. Estic agraït, molt, per deixar-me estar a casa seva i per totes les coses que ha fet per tenir-la a punt per mi. La veritat és que he buscat una floristeria per tot el barri i no l’he sabut trobar. Sé que hauria estat més encertat, però què hi farem… els compliments i aquestes coses que la resta del mon sembla fer amb tota la naturalitat, no són el meu fort. I com que no tinc gens de traça per agrair que em cuidin mai no sé si passo de llarg o faig curt. A aquesta edat, però, ja no n’aprendré, què hi farem!

He quedat amb n’Antònia i na Magda per acomiadar-nos i m’han volgut portar a l’Ermita de Valldemossa o de la Trinitat, que és un mirador encastat a la Serra de Tramuntana. El lloc sembla preciós i, pel que fa a les vistes, he pogut comprovar que són esplèndides, tot i que ja estava tancat. Els ha sabut greu però almenys hem pogut assistir a una posta tranquil·la i una mica descafeïnada des de la carretera. Són formidables i em complau la seva amistat, meitat per orgull i meitat per admiració. I per l’afecte, clar. Finalment ens hem acomiadat amb un berenar sopar al Bosch, al capdamunt des Born, a Palma, sense el punt de tristesa dels comiats. Senyal que sabem que ens hi tornarem a veure. He volgut convidar-les i m’han tornat a renyar entre bromes… Però jo ja m’havia guanyat al cambrer, plegat a la meva voluntat gràcies a pensar-se que jo era menorquí.

- De Ciutadella, l’hi he dit amb convicció.

N’Antonia i na Magda s’han petat de riure. Menys mal, perquè un tercer reny no l’hauria pogut resistir.