TRIP TO MALLORCA 02

NOTES DE VIATGE. (27 DE SETEMBRE 2018): M'ATRAPA LA CALMA

Na Magda em va deixar a la cuina dos paquets de cafè, un de natural i un altre de descafeïnat. També llet de Mallorca i un parell de paquets de Quelitas. Les Quelitas són una espècie de galetes molt properes al pa amb forma de caramel que serveixen per acompanyar tant menges dolces com salades. Es poden menjar soles, per descomptat. No són res de l’altre dijous, però enganxen i són pràctiques. A la part superior hi tenen un clotet, just perquè pugui acollir una gota d’oli que les pot arribar a fer delicioses. La llegenda diu que ningú de Mallorca surt de l’Illa sense un paquet de Quelitas.

Quely és una empresa mallorquina d’Inca que es dedica a l'elaboració de galetes artesanals conegudes com a quelis o quelys; N’Antònia i na Magda, ses nines amigues meves de Mallorca en diuen Quelitas, deu ser cosa de la confiança.

Les primeres notícies de les Quelys se situen entorn de 1853 en el forn de Can Guixé de la família Domènech. La seva elaboració està vinculada a la petició de les companyies navilieres d'abastir-se d'un producte, de similars característiques al pa, nutritiu i durador, que servís per a les llargues travessies oceàniques. Així doncs, des de mitjan segle XIX, la família Domènech fabrica aquestes galetes que abans es coneixien com a Galetes d'Inca, en referència al seu origen, Galetes d'Oli o bé Galetes de vaixell per la seva similitud amb alguns productes de fabricació britànica. El seu nom actual prové de l'admiració que els continuadors de la saga sentien, a mitjans del segle passat, per l'actriu Grace Kelly.

No és fins el 1970 quan el negoci familiar es constitueix com a Societat Anònima al crear-se Quely, S.A. 150 anys després d'aquelles elaboracions artesanals, segueix essent una empresa de capital cent per cent mallorquina.

Un cop esmorzat com un senyor a la mica d’eixida del darrera de la casa, em llenço al carrer a primera hora. Com que encara falta una estona per les 9, hora d’anar a recollir la Vespa, llogada de fa mesos, cerco un bar proper al pis on fer-hi un segon cafè. No massa lluny de la parada del bus número 3 (Pont d’Inca – Illetes) que m’ha de portar a la casa de lloguer trobo el bar Mónaco. Suposo que la intuïció desenvolupada durant anys de “bolos” amb grups i companyies teatrals per trobar locals amb encant i personalitat és el que m’ha guiat. El local respira calma i tranquil·litat tot i la presència d’una TV sense volum a la que ningú fa cas. Em deixo temptar per una ensaïmada flonja i saborosa. El cafè, sense descafeïnar, també és excel·lent. Els gaudeixo assegut en un tamboret de fusta, encarat a l’antic taulell de marbre, mentre decideixo que aquest serà el meu quarter general quan estigui fora de la casa.

Recollida la moto encaro la sortida de Palma pel carrer d’Aragó i el Pont d’Inca seguint la carretera C-713 en direcció a Inca. Com no podria ser d’altra manera a Mallorca, la primera foto que veig és un molí de vent que es conserva prou bé. Gran diferència amb Menorca, on els molins s’han anat perdent irremeiablement, llevat del de Mercadal, el de Sant Lluís i algun altre. La moto, una Vespa 125 automàtica va molt bé i molt fina. És nova, doncs té fets amb prou feines 1.000 quilòmetres. Com que és de color salmó l’anomeno afectuosament la “nena”, sense ànims d’entrar en polèmiques de llenguatge sexista i coses d’aquestes. Estic de vacances!

Passo Santa Maria, on hi viu na Magda, Consell i quan arribo a Binissalem em crida l’atenció una carretereta que surt a mà dreta i que passa quasi desapercebuda. Em porta fins a Biniali i Sencelles, que són dos silencis edificats enmig de la plana esplendorosa de Mallorca. La calma hi regna i m’adono que l’illa comença a fer-me l’ullet. Em deixo portar i fotografio paisatges, cases i detalls mentre em vaig dirigint cap a Sineu, Maria de la Salut , Santa Margarida i Artà, ja al Nord de l’Illa. És aquí on m’aturo per esmorzar .

Com que hi ha molt bona sintonia amb la gent que porta el bar, on m’he pres una tapeta de carn en salsa, pregunto pel Mal Pas. No sé exactament si és un poble, una zona, una casa.... la única referència que en tinc és que l’Aurèlia Campany, en Jaume Vidal-Alcover i el meu germà Xavier hi havien passat llargues temporades junts i per separat, per escriure, de vacances, o potser ambdues coses. Així doncs, no em sorprèn que no en sàpiguen res. A algú de prop d’on estic assegut li balla pel cap que la cosa no cau cap a Capdepera, que és on em dirigeixo, sinó cap a Alcúdia. Com que m’he descuidat el mapa a la casa de lloguer en recollir la moto no en tinc ni idea, ni podem comprovar-ho. La noia que serveix la barra pregunta en veu alta a la parròquia, com si fos una trattoria d’Itàlia i es crea un debat general fins que entra algú que sí, que és d’Alcúdia i que confirma que jo anava errat i que a Capdepera no hi trobaré el Mal Pas, si no a Alcúdia. Bé, res no és perdut. Deixo el bar agraint a la generalitat l’ajuda rebuda i surto per la porta mentre el silenci i la calma tornen al local. De reüll veig un avi que es posa les ulleres i torna a concentrar-se en el diari obert damunt la taula de marbre. Una copa de licor l’espera al seu davant, mig amagada per la penombra del racó.

Poso en marxa la nena de color salmó i em dirigeixo a Cala Estreta, per veure si des d’allí puc albirar Menorca. No és així i em disposo a tornar cap a Artà i Palma, un cop comprovat que és un lloc molt turístic. Un cop a Artà prenc la C-715 cap a Manacor i després la C-714 fins a Felanitx. Dino de menú a la sortida de Felanitx. Aquest cop la intuïció desenvolupada durant anys de bolos, falla escandalosament.

El viatge de retorn a Palma el faig per la PM-510 fins a Porreres i la PM-502 des d’aquesta població fins a Llucmajor. És l’hora dolça de la migdiada, fa calor i el viatge per la plana interior de Mallorca és una delícia. Realment Mallorca està amarada de Mediterrani i si es presta prou atenció encara es pot percebre com s’hi devien sentir els romans, els àrabs o els primers catalans que hi van arribar de la mà de Jaume I. L’Illa és un regal per la vista, per l’olfacte i un bàlsam per a l’estat d’ànim.

Em balla pel cap una conclusió de la conversa d’ahir nit, al sopar improvisat al menjador del pis amb na Magda i n’Antònia. Alguns formenterencs se senten colonitzats pels Eivissencs, diuen. Alguns eivissencs i menorquins no volen sentir-se colonitzats pels mallorquins, de la mateixa manera que mallorquins i valencians no ho volen ser pels catalans del Principat, probablement induïts per blavers i gonelles. La pregunta és per què no es rebutja i es dóna per natural la colonització espanyola. Com diu n’Antònia “primer ens cal fer illes” per tal de poder fer Països Catalans”. I què cal fer al Principat per recuperar la idea de Països Catalans? penso jo. Entretant, bado amb la bellesa de l’illa i m’adono de fins a quin punt la faig meva a través d’alguna cosa que em sorprèn del paisatge. Les oliveres, ametllers i fruiters entre extensions de vinyes em recorden el meu Penedès. Aquí, però, alguns camps estan protegits per murs de pedra seca com a Menorca. Em sento a casa i em commou la senzillesa i la profunditat de l’emoció.

Comença a caure la tarda i tot i que el viatge de Llucmajor a Palma el faig per la general C-602 l’estat d’ànim és d’eufòria i la brisa càlida que la moto envesteix m’acompanya fins l’entrada a Palma. 

Prop del mercat de Pere Garau trobo un basar xinès on compro una caçadora bé de preu que em protegirà del vent. Avui he sortit tard perquè havia de recollit la nena i he anat tot el dia en mànigues de camisa. En cap moment he passat fred, però demà vull sortir més d’hora i em sembla que la necessitaré.

M’assec al Mónaco a escriure les notes que em falten del dia. Més tard he anat amb na Magda i n’Antònia davant de Cort, la seu del Govern Balear, a la concentració que des de fa quaranta-vuit setmanes es convoca en suport als presos polítics del Principat. M’agrada compartir amb unes cinc-centes persones aquest clam de llibertat. I jo, que no em sento gens patriota i no m’agraden ni himnes ni banderes, m’emociono quan comencem a cantar els Segadors. Sóc l’únic que els canta amb l’accent de la variant dialectal central. I és precisament això el que m’emociona, els altres el canten amb el seu català de Mallorca. A les Illes i al País Valencià també em sento “un sol poble”!

TRIP TO MALLORCA 01

NOTES DE VIATGE. (26 DE SETEMBRE 2018): DE BARCELONA A PALMA

Veig el mar des de la finestra del tren que em porta a Barcelona des de Vilanova, on m’he establert els darrers anys. El cel està ennuvolat i alguns raigs de sol aquí i allà fan pensar en la proximitat de la tardor. No sé fins a quin punt haurà estat una bona idea programar el viatge en aquestes dates tant tardanes. M’il·lusiona el viatge i a la vegada em pregunto, com quasi tothom al meu entorn proper, el per què d’aquesta fixació amb Menorca. Tinc la vaga consciència d’haver construït un personatge a través del qual explorar emocions, somnis, desitjos, records o anhels; potser algunes mancances i frustracions també... en definitiva, alguns immaterials que a l’illa semblen prendre sentit mentre que la resta del temps resten fora del meu abast, causant-me més d’una melancolia. El pas del temps, perdut ves a saber com, amors que mai no s’obliden del tot, amistats suspeses en recorreguts diferents, altres truncades, amb dolor, per la mort. A Menorca hi trobo refugi i consol, ànims i estímuls que habitualment no em permeto.

La costa passa fugaç a través de la finestra, com en una pel·lícula i contemplo les onades lentes i profundes que semblen anunciar un viatge amb vaixell mogut. Somric. L’atzar sembla voler complaure el desig de viure un temporal més en vaixell, com els que vaig viure amb la Carme i el Fernando en un trajecte d’Eivissa a Palma l’any 71, amb l’Eduard i amb la Rosa tornant de Maó el 78 i el 79. El que vaig viure amb l’Eduard va ser sonat. Ens havíem trobat casualment a bord, en pujar al vaixell després d’acomiadar-me de dos dies passionals passats amb la Marta a Maó.

M’agrada sentir el vaixell moure’s i sempre penso que encara ho pot fer una mica més encara, fins que alguna onada forta o un sotrac inesperat i desequilibrant em fa dubtar uns moments de si la cosa encara va bé. Tinc la sort de no marejar-me i el bellugueig desigual del vaixell damunt el joc de les onades m’ajuda a passar aquesta mena de temps de ningú que per mi implica una travessia marítima.

Segueixo atret per la finestra i observo el paisatge esmunyint-se tal com m’agradaria poder contemplar el pas del temps. Com si mirés una pel·lícula en una pantalla. Em deixo portar per la llum del matí, la frissança per la proximitat del viatge i el moviment del paisatge en passar. La banda sonora que escolto, una versió de Let It Be Me de Françoise Hardy, m’omple d’emoció  i una esgarrifança em recorre l’esquena. Els elements que componen la seqüència semblen en sincronia amb la llum obliqua del matí que juga amb les ombres dels arbres, els camins i els edificis que conformen l’horta de Viladecans. Incroiable, mon ami.

De cop i volta la maleta que aguanto entre les cames ja que porta rodetes s’escapa del meu control per una frenada brusca del tren. El gest per aturar-la fa caure de la meva falda el telèfon que està carregant. El deixo a terra per aturar la maleta i aleshores cau la llibreta on escric. En voler retenir aquesta,  torna a esmunyir-se la maleta. La puc controlar i tornar a lloc. Intento recollir el telèfon i torna a marxar la maleta. Recullo llibreta i telèfon. Finalment cau la maleta amb estrèpit. Al meu davant uns turistes riuen entre ells i comenten amb la mirada el ‘gag’.

Arribo a Barcelona i constato que no anem bé. Encara no he començat el viatge com aquell qui diu i ja m’han robat la caçadora de cuir al tren. Em fa ràbia perquè és on duia la xapa amb el llaç groc. Hauré de trobar una altra peça d’abric a Palma per poder anar amb la Vespa llogada que m’espera a Mallorca.

Passo el temps d’espera en una estació marítima buida. No hi ha passatgers que vagin a peu i tothom espera en els camions, la majoria, o en algun cotxe, mentre que un operari baixa del sostre per una escala plegable. Una mica surrealista. Anirà al vídeo, segur!

Efectivament. Com havia pensat, el trajecte del vaixell passa de tant en tant per zones on les onades el mouen considerablement. No és exactament un temporal, però almenys no és d’aquelles travessies avorrides, de mar plana, quan sembla que el vaixell ni avanci ni tant sols es mogui.

Passo l’estona escrivint aquestes notes i mirant a l'Ipad la pel·lícula “Whisky Galore!”, traduïda a l'estat espanyol per “Whisky a Go-go”. La versió de 2016, no la de 1949 que és una autèntica joia. Tot i això la versió moderna li és força fidel i està molt ben feta.

Finalment surto a la coberta per veure com el vaixell s’apropa a la Dragonera. L'il·lumina el sol caient del capvespre i sento com si el seu aspecte escarpat però acollidor em donés la benvinguda. La saludo quan el vaixell passa tant a prop de  l'illot talment com si pogués tocar-la amb la mà. Com si arribés a casa. I em sento a casa. És tant clar que som la mateixa cosa!

N’Antònia i na Magda em venen a rebre a l’estació marítima per acompanyar-me al pis que m'ha cedit per aquets dies na Magda. Els hi he portat dues pancartes de lona plastificada amb el Sí del referèndum de l’1-O. Com que compartim anhels de llibertat per al nostre país crec que els hi han agradat. El pis és un pis modest i característic de la manera de fer cases que tenen els mallorquins tot i que no és gaire antic. Està prop del mercat de Pere Garau, sota el carrer d’Aragó. No podia ser més cèntric. Només entrar-hi em sento com a casa. Na Magda l’ha posat al dia amb gust i em trobo amb una cuina comodíssima amb rebost i una petita galeria que dona a una  eixida que és un encant. Sopem els tres al menjador, i penso en com s’ha anat travant aquesta amistat que, si bé és relativament recent, compta amb algunes complicitats que la fan extraordinàriament antiga, com la frisança que es crea quan ens trobem els tres; m'atrau perquè em fa sentir com aquell infant que s'il·lusionava per cada cosa, a cada moment. I m'agrada quan ens preocupem de les circumstàncies de cadascú de nosaltres com si fóssim una família petita, els membres de la qual es protegeixen els uns als altres. És una realitat. Estic instal·lat a Palma, camí de Ciutadella i hem improvisat un pa amb oli amb les meves amigues.

Me’n vaig a dormir cansat i satisfet. Em recullo en una habitació, petita i agradable on una finestra dona a l’eixida per on entren els sons nocturns de Ciutat i els dels veïnat més proper. Abans d’adormir-me al llit protegit per una mosquitera, penso que he de comprar-me alguna mena de caçadora per protegir-me del vent per anar en moto. Demà serà un altre dia, em dic. I tant que ho serà! El primer, concretament. Demà començarà tot.

CAMÍ DE TORNADA 2016

NOTES DE VIATGE. (22 DE JUNY 2016) PUNT I FINAL?

Avui toca fer el recorregut a la inversa. Amb el cor encongit miro i remiro aquests molls que he vist canviar a través del temps com si tinguessin vida pròpia. Puc veure'm, l'any 1967, recórrer en bicicleta la costa serpentejant que baixa del mercat amb els companys del Costa. O bé deu anys més tard, amb una tomàtiga a la mà agafada de l'hort per esmorzar, a la barraca del Moll de Llevant amb la Marta abraçada a la meva esquena. Paquets de Rumbo curt llençats des de la barana del vaixell, en acomiadar-me de qui tenia la sort de romandre a l’illa. Albades amb el Kike, frisosos per desembarcar, a primers dels vuitanta, i gaudir d’un primer gin, asseguts a l'interior fosc del Baixamar escoltant Bach, mentre veiem créixer lla llum del dia que omplia el port. El panorama des del pont, el dia que arribàrem de Mallorca, amb la Rosa i el Moya, l'any de la gira amb la companyia de teatre. El mateix panorama, de tornada a Barcelona abraçat a l’Anna i a  l’Antonio.

Encara no m'he cansat d'escrutar amb nostàlgia aquesta badia cada cop que he de partir. Com si esperés un darrer cop de força capaç de retenir-me i que, malauradament, mai no arriba. M'enfilo a la frontera entre la vida i la rutina que significa el vaixell, amb els primers símptomes de recança. Sé ja per endavant que, un cop a Vilanova,  cercaré a l'horitzó el perfil de Mallorca i que alçaré la vista cap al cel, més amunt de les cases, per comprendre la diferència. El cel, les cases baixes... els migdies llargs i el temps com d’infantesa que passa amb lentitud, el diàleg amb l’illa, amb l’aire, amb la intensitat de colors i d’olors. Voldré escoltar el silenci a l'hora de la migdiada, i sentir-me pres de la calor blanca. Tot es desfarà com fum en entrar al port de Barcelona. La vida s'amagarà, un cop més, rere els plans per viure-la i malgrat tot voldré vagarejar encara per tardes de mans a les butxaques i regust de terra als llavis, com en "Guillermo" amb els "Proscritos".

Quan deixo enrere indrets on hi he viscut emocions i instants extraordinaris, no em sembla deixar-los del tot ja que estic convençut que hi roman una part de mi com a penyora de retorn, la qual reviu en cadascuna de les persones que els he compartit.

No conec port natural més majestuós que el canal de promeses i complicitats que mena a Maó. La partida del vaixell del port pot esdevenir el dramàtic final de l'aventura i l’udolar de la sirena en deixar sa Mola un sotrac de dolor pel comiat.

CIUTADELLA, NOMÉS PER ALS TEUS ULLS

NOTES DE VIATGE. (21 DE JUNY 2016)

De fet, a Ciutadella, per a mi, tot ha girat sempre al voltant de la plaça d’Artrutx i del carrer de Sant Joan, el carreró que parteix de l’extrem nord-oest de la plaça en direcció a la Catedral.

L’any 1967, la primera vegada que vaig arribar a Ciutadella amb el “Costa” i el bus Pegaso amb volant a la dreta que ens portava des de Maó, ens deixà al Passeig de Sa Contramurada, davant d’aquesta placeta. El primer record que en guardo són les cases que l’envoltaven - la majoria ho segueixen fent sense massa variacions -, totes de la mateixa alçada i encalcinades d’un blanc feridor sota l’esclat del sol de migdia de juny. L’abundància de finestres amb porticons pintats d’un verd uniforme feien pensar vagament en construccions de tipus castrense. Els porticons restaven tancats i no s’albirava cap persona, animal o vehicle que no fóssim nosaltres mateixos. El contrast poderós de l’ombra que projectaven les cases sobre l’amplitud terrosa del passeig de sa Contramurada, atorgaven al conjunt un cert aire de poble de l’Oest americà. En un dels darrers viatges vaig trobar una còpia d’aquesta fotografia dels anys trenta que s’assembla fantàsticament a la imatge que sempre he tingut de la plaça d’Artrutx. Només que a l’estiu, a l’estació que se situa el record, els arbres feien ombra al voltant de la font al peu de qual dinàrem en cercle, al voltant de les motxilles amuntegades.

Anys més tard, durant la setmana santa del 1979, La Rosa, el seu fill David, de quatre anys i jo, ens vam instal·lar a la casa del carrer de Sant Joan que ens havia deixat en Víctor Ollé. La plaça d’Artrutx va ser doncs l’entrada i sortida naturals del carrer, però també el punt per on començar a descobrir la Ciutadella vella, la dels carrers dels Sants, els voltants de la Catedral i Ses Voltes. Va ser el segon o tercer dia quan, en sortir a trobar un bar on  comprar tabac, vam entrar per primera vegada a Ses Persianes. Aleshores em va semblar el bar més acollidor del món. I encara avui en dia penso el mateix. Tot i que no m’hi vaig tornar a relacionar més que eventualment durant anys, Ses Persianes ha acabat essent el lloc on m’he allotjat els darrers trenta-cinc anys, fins a dia d’avui.

Al carrer de Sant Joan, en direcció a la Catedral, hi ha la porta del darrere d’un bar que enllaça amb el de Sant Joaquim. L’any 1985, el de la gira amb el grup de teatre El Mentider, els “futboleros” del grup ens trobàvem en aquest bar mirant el partit i les tristament famoses imatges de la final de la Copa d’Europa a l’Estadi de Heissel. Era el dia en què el grup partia cap a Barcelona, menys els xòfers de les furgonetes que ens hi quedàrem una setmana més “topagao”...

Els darrers anys, i alguns d’abans amb el Kike, he fet estada a Ses Persianes quasi sempre sol, però també hi he compartit estades amb l'Anna, amb l'Antonio o la Marta. La plaça Artrutx doncs, ha esdevingut casa meva, talment el carrer de Balmes 23 a Barcelona, o el carrer Sant Quintí 2 a Sant Pere. No puc passar per la plaça sense recordar els esmorzars amb l’Anna i l’Antonio, amb el Kike per decidir el que faríem aquell dia, fent un cafè algun vespre amb na Consol. Sempre tinc presents les estades a la plaça amb la Rosa, mentre el David muntava un d’aquests cavallets mecànics que hi sol haver a les portes d’alguns establiments i que van amb monedes. Per aquesta raó sempre que surto a fer un dels passejos nocturns per Ciutadella que tant em plauen, procuro començar-los o acabar-los a la plaça d’Artrutx o al carreró de Sant Joan, per perdre’m després per la Ciutadella medieval i àrab. Estimo aquestes dues fotografies doncs són principi i final d’arrels que m'atraquen a aquest petit racó de món, a Ciutadella i a l’illa sencera.