TRAM 17: DE CALA EN PORTER A BINISAFÚLLER

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls parteix del fons de la platja de cala en Porter i travessa la urbanització que l’acompanya. Un cop passada la zona urbana, el sender ens condueix fins al fons del barranc de Cales Coves, travessant-lo molt a prop de la cala, per continuar enfilant-se per les ombres del barranc, molt agraïdes els mesos d’estiu. Deixant enrere Cales Coves, caminarem prop d’1 h per una zona de cultius i pastures per tornar a baixar, aquest cop, cap al fons del barranc de cala es Canutells. Tot i ser més petit, també té la seva zona humida associada a la desembocadura, on destaca un petit bosc d’oms. Sortint del barranc, trobarem una zona de pícnic amb una bona ombra entre pins i ullastres, que ens pot anar molt bé per fer una aturada. A partir d’aquest punt i després de travessar la urbanització des Canutells, ens esperen 1,750 km d’asfalt. Així, abandonem la zona de barrancs de la costa sud per entrar a la zona de la costa est, on domina el típic paisatge en mosaic menorquí, alternant conreus, pastures i ròdols d’ullastrar. Durant 15 min travessarem els camps vora el lloc de s’Argossam, i després, la carretera de Binidalí. Un camí flanquejat per paret seca ens conduirà per una zona de cases disseminades i ens portarà fins al barranc de Biniparratx. Finalment, després de travessar la carretera de Biniparratx, arribarem a la fi de l’etapa, a uns 500 m de la platja de Binissafúller.

Distància: 11,8 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

Durant aquest tram del Camí de Cavalls, tot i anar seguint la línia de la costa, pràcticament no veurem el mar, tret des Canutells i a Cales Coves (si ens hi acostem). En aquesta etapa caminarem pels darrers barrancs de la costa sud per passar al terreny més pla de la costa de llevant. L’itinerari parteix a tocar de la zona humida de la desembocadura del barranc de cala en Porter, per després anar trobant el barranc de Cales Coves, el des Canutells i el de Biniparratx. Això ens permetrà anar alternant el paisatge ombrívol, fresc i humit dels barrancs amb el típic paisatge rural de Menorca, dominat pel mosaic de pastures, conreu i taques d’ullastrar. Cal destacar negativament el tram d’1,750 km d’asfalt després des Canutells i el fet que haurem de travessar dues urbanitzacions (cala en Porter i Es Canutells).

NO T’HO PERDIS

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la nombrosa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

• Cales Coves: Doble cala molt tancada i arredossada que convida al bany. A l’estiu acostuma a haver-hi força embarcacions fondejades. A les parets dels penya-segats que la formen hi trobem la necròpolis més important de Menorca, juntament amb la necròpolis de cala Morell. Les coves artificials d’aquesta necròpolis varen haver de ser tapiades pel mal ús que en feien alguns estiuejants.

Noms de llocs: Avinguda Central de la Urb. de Cala en Porter, Carrer de la Travessera, Camp de Futbol, Carrer Alt, Barranc de Sant Domingo, Camí i Barranc de Biniparratx, Camí de Cales Coves i Cala de Biniadrís, Cova Negra, Pleta de Païsseta, Binicalaf Nou, Es Capell d’en Picos, Carrer de Sa Cala a la Urb. de Canutells, Avinguda i Carretera de Canutells, Forma Nou, Sargossam, Santa Caterina de Binidali, Binidali Nou, Ses Vilotges, Binidali de sa Cala, Barranc de Biniparratx, Camí de Biniparratx Petit, Urb. de Binisafúller Platja.

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): “A PLENO SOL”

He esmorzat a a Pito’s entre guiris que llegeixen el diari o beuen en silenci, predomina la calma. Malgrat els prejudicis ha resultat cert que el lloc és prou bo com per esmorzar-hi molt bé i quedar-ne satisfet. No ens enganyem, és un Frankfurt, però ben atès i amb una carta de qualitat i exhaustiva. M’ha acabat de convèncer una caixera menorquina rossa i simpàtica d’un súper on, avui sí, hi he pogut comprar aigua.

-  "És s’únic negoci de menorquins de per aquí", m’ha dit abaixant la veu com si algú ens pogués escoltar en un súper completament buit.

En realitat el dia ha començat molt bé, amb una llum esplèndida a primera hora que m’ha permès gaudir d’una passejada per la part ombrívola del barranc de Cala en Porter. Una experiència refrescant que m’ha carregat d’energia cara als darrers trams del Sud, ara que ja falta ben poc per arribar a Maó. En remuntar el Barranc de Sant Domingo per una pujada curta però escarpada em ve al cap la parella del primer dia, a Es Grau; aquella que practicava senderisme. Coratge!  em va dir la noia en acomiadar-nos. Coratge! I quanta raó tenia! No sé qui és ni si mai ens tornarem a creuar; on sigui que es trobi on sigui: gràcies! Potser degut a l’esforç continuat que el record em commou; em sento una mica gagà. Quan enfilo la carena m’enfronto a un terreny pla i sense vegetació, on el sol fondrà les pedres d’aquí a poca estona.

Ja fa un parell d’hores que camino i gran part del camí és a sol batent i sense ombres apreciables. Per tota vegetació els típics grup d’arbusts de ginebró i d’ullastres arrapats als murs de pedra tant típics dels conreus menorquins, alguns amb prou espai d’ombra com per parar-hi uns moments a fer un glop. Em refresco. Reprenc el camí i torna la cremor que puja del terra. Per a més inri, no he tancat bé l’ampolla la darrera vegada que he begut i he perdut gran part del líquid. Només hi resta un cul d’aigua calenta i a mi un parell d’hores ben bones per davant. Els dos darrers dies ha estat fatal la cura que he tingut de l’aigua.

Per fi he trobat una mica d’ombra i m’hi deixo caure per passar les hores més calentes del migdia. Bado protegit entre l’ombra d’un ullastre i d’un pilot de llenya. M’encalma el vent suau, i, mig endormiscat m’enfonso en una terra de ningú a mig camí de la realitat i la ficció.

Em demano si tinc la certesa que les estones passades ajocat sota les estrelles o bé amb els peus enfonsats entre l’aigua i l’arena, les hores i dies caminant, es corresponen al que esperava d’aquest viatge. Em qüestiono fins a quin punt he fet de caminant tant sols, sense arribar a sentir-me formar part del paisatge. Em venen al cap uns versos de León Felipe que al Lluís, al Joan i a mi, ens semblaven extraordinaris.

“... Que no hagan callo las cosas ni en el alma ni en el cuerpo,

pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero,
ligero, siempre ligero. ..". [1]

No obstant capto l’entorn com una amant que em submergeix en nous secrets. Sona Time Lapse de Michael Nyman al meu mp3. Tot es barreja. Menorca, Nyman, la calor i el dolor als genolls s’entortolliguen en un somni fins a la becaina final. Penso en el Ché; fins a la becaina “siempre”! Així que acluco els ulls, em deixo  vèncer per la son. Ni fet a mida!

M’han despertat uns passos pel camí. Era una noia alemanya de disset anys que, motxilla a l’esquena, també feia el camí. Ens hem saludat i hem intercanviat algunes frases d’admiració per Menorca. Era alegre i comunicativa i l’he vist partir camí enllà una mica com qui veu allunyar-se la joventut.

Escric esgotat al bar de la central de busos, a Maó, davant un Aquarius i sense esma, esperant l’hora del bus  cap a Mercadal. He arribat a Binisafúller fos, amb un dolor als genolls i als peus tant intens que em sentia incapaç de fer cap més passa; m’ha caigut l’ànima als peus en comprovar que a Binisafúller no hi havia bus per anar a Maó. Estava confós i la parada només és per a les escoles i en horari escolar. M’ho ha detallat  l’única persona que m’he trobat pel carrer. Se’m devia veure tant descoratjat que el bon home, sense pensar-s’ho, s’ha ofert a portar-me amb el seu cotxe fins a Sant Lluís, a uns 7 Km. Sobreposant-me a la dificultat per caminar, l’he acompanyat a treure el cotxe del garatge i durant el curt trajecte m’ha explicat que és un jubilat aragonès que es va instal·lar a viure la jubilació a Binisafúller. Quina enveja, he pensat, mentre travessàvem els camps dividits pes murs de pedra i jo feia esforços per retenir la bellesa de les escasses oliveres que treien el cap, de tant en tant, darrere els murs.

-     -     Le debes un favor a otro que te encuentres por ahí, m’ha remarcat quan li he agraït el viatge, la comprensió, i l’explicació de com pot viure un jubilat a Menorca.

No passen els minuts i friso per arribar a ca la Jeny, a Es Mercadal, per posar-me a viure sota la dutxa. Agafaré forces durant un dia i demà passat completaré les rutes del sud fent el darrer  tram, el que va de de Punta Prima a Cala de Sant Esteve, ja a l’entrada del port de Maó. Em saltaré el tram des de Binisafúller a Punta Prima, el que passa per Binibèquer i una zona pràcticament tota urbanitzada.

[1] Romero, León Felipe, Versos y oraciones del caminante, 1920-1929

TRAMS 15 I 16: DE SANT TOMÀS A SON BOU I CALA EN PORTER

TRAM 15: L’ETAPA SANT TOMÀS – SON BOU

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de ponent de la platja de Sant Adeodat. Recorre les dues platges de la urbanització de Sant Tomàs per un passeig molt agradable entre la zona dunar i la urbanitzada. Aquest primer tram de l’excursió també es pot fer per la platja. Deixem Sant Tomàs pujant una costa rocosa que ens durà fins a Atalis, seguint la línia de la costa i vorejant els camps fèrtils d’aquesta zona. Un cop travessat el pont per salvar la desembocadura canalitzada del torrent de sa Vall o Son Boter, el camí entra terra endins contornejant la zona humida de Son Bou, amb una vegetació que es va transformant a mesura que anem entrant dins el barranc. Gràcies a una passera feta amb blocs de marès, travessem el torrent en el punt on s’acaba la zona humida i comença el barranc pròpiament dit. Seguim vorejant el prat de Son Bou per un camí poblat de pins i ullastres fins a Son Benet. Després de caminar entre camps i pastures i passar el pont que salva el torrent del barranc des Bec, arribarem a la urbanització de Son Bou. L’etapa recorre tota la urbanització fins al final, on trobarem el pàrquing d’entrada a Son Bou, on acaba l’etapa. Si ens plantegem l’etapa com una excursió d’anada i tornada, ens podem estalviar aquest últim tram urbà, sense gaire interès, deixant el vehicle a l’altra punta de la urbanització, just on comença el sender.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 15 min.

TRAM 16: L’ETAPA SON BOU – CALA EN PORTER

L'ETAPA

Aquest tram del camí de Cavalls comença a l’extrem de llevant de la platja de Son Bou. Seguint els indicadors, abandonem de seguida l’asfalt per agafar un petit sender que, salvant un desnivell força pronunciat, ens portarà fins a cala Llucalari. Seguint el camí per l’altre costat de la cala, abandonarem el barranc que la forma en un altre tram de pujada. Un cop a dalt, el paisatge dóna pas a ambients més secs, i travessant conreus i pastures esquitxades de llentiscles (mata) i ullastres, arribarem a una petita carretera.

L’haurem de seguir a mà esquerra durant uns 10 min fins a recuperar el camí a mà dreta. Després de travessar un pontet de fusta, s’agafa una pista cap a la dreta, deixant enrere la vista llunyana del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés. Al cap de 10 min haurem d’entrar, a mà esquerra, a la finca de Torrenova. Durant ben bé 15 min anirem baixant suaument fins a arribar al barranc de cala en Porter. A partir d’aquí, el camí segueix entre cultius d’arbres fruiters, resseguint les parets del barranc, fins a la petita zona humida de la desembocadura del torrent que precedeix la platja.

Distància: 8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 3 h

L’ENTORN

El recorregut del tram del camí de Cavalls fins a Son Bou és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. Tot i així, passa per hàbitats prou diferents com ara zones urbanes, barrancs interiors, costa baixa rocosa, dunes litorals, camps i pastures, o la zona humida de Son Bou. Aquesta maresma litoral, alimentada d’aigua pels dos torrents de Son Bolet i des Bec que travessa l’etapa, està separada del mar pel braç d’arena que formen els tres quilòmetres de la platja i la zona dunar de Son Bou. La vegetació predominant de la zona humida està constituïda per canyís i bova, i tot el conjunt fa que sigui un punt calent de biodiversitat, especialment a l’hivern, on es concentren nombroses espècies d’aus aquàtiques.

En sortir de Son Bou el recorregut connecta dos barrancs importants de la costa del migjorn menorquí: el barranc de Llucalari, a ponent, i el de cala en Porter, a llevant. Entre els dos barrancs, predomina el típic paisatge agrícola de Menorca, on s’alternen les terres de cultiu i pastura amb extenses zones d’ullastrar. A Llucalari, en canvi, hi trobem una cala molt rocosa i de caràcter molt salvatge, mentre que, al barranc de cala en Porter, hi podem veure com l’ésser humà ha aprofitat aquestes terres protegides de la tramuntana per les parets del barranc, cultivant-hi arbres fruiters. En aquesta etapa, també tindrem l’oportunitat de conèixer dues de les zones humides de la costa sud: la zona humida de Son Bou i la petita zona humida formada per la desembocadura del torrent de cala en Porter.

NO T'HO PERDIS

• Zona humida de Son Bou: També coneguda com l’albufera de ses Canessies, és una de les principals zones humides de Menorca. Ineludible per als aficionats a l’observació d’ocells i a la natura en general.

• Basílica paleocristiana de Son Bou: Restes d’una basílica de planta rectangular i tres naus separades per pilars que s’estima que va ser construïda al segle V. Es troba a l’extrem oriental de la platja de Son Bou, a pocs metres del mar.

• Pacaners de Son Esquella: En arribar al barranc de cala en Porter, just abans de passar el torrent per un pont, trobarem els pacaners de Son Esquella, catalogats com a arbres singulars pel Govern de les Illes Balears.

• Zona humida de cala en Porter: Petit aiguamoll format per la desembocadura del torrent del mateix nom on podrem gaudir de la diversa fauna que habita entre la balca (bova) i el canyís.

LLOCS D'INTERÈS PROPERS

• Torre d’en Galmés: Un dels poblats talaiòtics més grans de les Balears. Per arribar-hi, ens haurem de desviar 1 km abans d’entrar a la finca de Torrenova. Més informació del poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés.

• Torralba d’en Salord: Poblat talaiòtic on podem veure una de les taules més grans i més ben conservades de Menorca. Es troba a uns 4,5 km al sud de la població d’Alaior en direcció a cala en Porter.

Noms de llocs: Platja de Sant Tomàs, Racó des Cavall, Prat de Son Bou, es Camp Redó, Torre Solí Nou, Sant Jaume, Carretera de Sant Jaume, Son Bou, Cap de Ses Penyes, Barranc, Cala i Camí de Llucamari, Camí de ses Torres, Camí des Horts de Cala en Porter, Barranc de Cala en Porter, Hort de Son Esquella, Cala en Porter, Passeig de sa Platja.

NOTES DE VIATGE. (2 DE JUNY 2016): RETROBAMENT

He arribat a Sant Tomàs des de Ciutadella a les nou del matí. La temença es veu confirmada just en iniciar el tram del Camí de Cavalls, a llevant de la platja de Sant Tomàs, doncs al meu davant una família italiana al complert, nonna inclosa, encapçala una comitiva de banyistes sorollosos que es deuen dirigir a la platja de Son Bou. Torna a irrompre la massificació detectada al tram de Son Xoriguer fins a Cala en Turqueta. I amb ella la meva paradoxa particular: d’una banda la curiositat estimulada per l’inici de la ruta per una de les parts més desconegudes per mi de l’illa; i de l’altra el temor que avançar per una de les zones més urbanitzades de Menorca, em prepari per al pitjor.

Com que Sant Tomàs i Son Bou són a tocar, qui hagi dissenyat la ruta d’aquest tram el fa passar per l’interior, per darrere la  zona humida del Prat de son Bou. Un cop desviat cap a l’interior davant l’escull de na Redona i desaparegudes rere les dunes les darreres notes de color de les tovalloles dels banyistes m’he aturat un moment sobtat per un “dejà vu”. Tot d’una em veig a mi mateix l’any 1980, amb la Rosa i el David, el seu fill, dirigint-nos de bon matí cap a Cala en Turqueta muntats en la “Impala” que ens havia deixat el Kike. Hi ha un punt del recorregut en què el Camí de Sa Marjal inicia un descens suau cap al barranc que condueix a la cala. Els espadats s’alcen a banda i banda empetitint el firmament. Hi ha un camí que va cap a ses Cases Vermelles, que al mapa consten com a Mallauí. En arribar a aquest punt i en aturar el motor, de cop el silenci s’imposà precisament per la varietat de sons que provenien de totes bandes. El piular insistent d’ocells, la guitza dels llagosts, la mica de  vent o el vol escadusser d’algun insecte subratllaven la quietud tot captivant-nos i deixant-nos muts una bona estona, superats per la grandesa del paisatge. El  sol matiner, el vent suau entre les roques i els pins, l'olor del salobre remuntant la vall com un corrent que fluís al revés... Extasiat, vaig percebre una tel de bondat que semblava apoderar-se de nosaltres i l’illa sencera, com si aquest m’arribés a través del meu primer parell d’avarques. Un 'aire estrany mormolava dins el meu cap i dictava, sense jo saber-ho jo encara, el contracte de fidelitat amb Menorca que mai no he trencat.

-           Què passa?

En David, el fill de la Rosa, aliè a la transmutació general que ens envoltava, reclamava la platja promesa. En les incomptables ocasions en què he tornat a l’illa, poques vegades m’havia retrobat amb tanta intensitat, amb l’emoció d’aquella primera descoberta del silenci de Menorca. Avui, aïllat del món davant na Redona, a ple sol, torno a gaudir d’aquell vell privilegi i em recorre la pell una sensació de retrobament. Aquesta sí, aquesta és la Menorca a qui em vaig declarar.

Un parell d'hores més tard, deixat enrere Son Bou i quan els tons carbassa de la llum de la tarda anuncien el capvespre, trobo un bon lloc on passar la nit prop des Turubenc Nou, a pocs quilòmetres de Cala en Porter on espero esmorzar demà. El sol comença a declinar fent més llarga l’ombra de les coses. Avui que els genolls em fan menys mal i el paisatge ha restituït una part del que trobo a afaltar a Menorca, la nit es presenta perfecte envoltat d’un jardí natural de camps de conreu i de fruiters.  M’aprovisiono d’unes quantes nespres que combinen perfectament acidesa i dolçor. Em sento al cor de Menorca i passo les hores que resten de llum deixant-me portar pel pas lent del temps cap a una nit que s’alça entre colors de melmelada i tarongina.

With tangerine trees and marmalade skies

Somebody calls you, you answer quite slowly

A girl with kaleidoscope eyes

Cellophane flowers of yellow and green

Towering over your head

Look for the girl with the sun in her eyes. [1]

NOTES DE VIATGE. (3 DE JUNY 2016): A PLENO SOL

Em desperto a trenc d’alba dins el sac de dormir, la part exterior del qual està xopa de rosada. L’estenc, em preparo el Nescafé de rigor i faig una passejada pels horts i els camps de fruiters del voltant, a l’espera que el sol acabi d’assecar el sac. Tot seguit, emprenc la curta distància que em separa de Cala en Porter pel Camí des Horts vorejant el vessant esquerre del Barranc de Cala en Porter, un excel·lent balcó des d’on contemplar el fons del barranc cobert de conreus. Al meu davant com en un pessebre, contemplo a mig aire del marge dret les masies de Son Esquella, Bini-Segarra i una mica més avall Torre Nova; tres masos ben orientats a l'est i enllaçats pel Camí de Torres d’Avall que serpenteja fins la zona humida del darrere la platja de Cala en Porter.

Fa calor i no bufa ni un bri d‘aire. Penso en el bitllet de tornada amb data del vint-i-dos i en com han passat de ràpid els dies des que vaig salpar de Barcelona, ja fa tretze dies. Respiro fons en un intent inútil d’alentir el temps, com si volgués demorar la tornada que ja es mostra a l’horitzó i que em pesa com una sentència. Menorca m’ha tornat a conquistar però ha deixat clares les condicions. No puc declinar-les sense renunciar a Menorca, o el que és el mateix: no puc ignorar els canvis innegables que s’han donat a l’illa, a menys que renunciï en part a la llibertat de relacionar-me directament amb els paratges, abans feréstecs i a la complicitat establerta a través dels anys. Tot apunta a què el futur de l’Illa s’ha obert definitivament a la turistificació i als inconvenients que aquesta comporta; la pèrdua gradual de personalitat i la conversió en un parc temàtic més, com Palma o Barcelona. La veritat, no sé com hi encaixo jo en aquest futur.

Entretant, m’he assegut en un marge del camí per escriure, i el temps s’atura amb mi. Em prenc el meu temps per contemplar la reunió del que m’envolta i afino la vista, l’oida i l’olfacte mentre em deixo captivar un cop més per la bellesa majestuosa de Menorca. Els sentiments són contradictoris. Menorca també és el mite que he construït i l’estat d'ànim en què més conscient he estat de ser jo mateix. Per això tant sovint em transporta als dies d’infantesa a la casa del carrer de Sant Quintí, a Sant Pere. En els dies de més calor m’arribava en bici fins a la Devesa. Allí m’abrigava del sol sota una trentena de plàtans que hi havia a tocar de la riera en un terreny argilós cobert d’argelagues, cua de cavall i on un canyissar tancava l’espai pel Sud. Obac i humit, el travessa un rec que aporta el dring d’aigua fresca mentre el joc de la llum entre les branques d’arbres centenaris m’invitava aleshores a perdre’m entre fabulacions d’amors o de curiositat pel futur. Deixava volar la imaginació tot esperant pacientment altres nens de la meva edat que tornarien del camp o de 'repàs d’estudi' que feien a ca la Florentina. Aquelles denses hores lliurat a la imaginació d’esdeveniments inconeguts eren tant estimulants! De gran, només he pogut retroba l’intima satisfacció de perdre el temps sense límits, a Menorca. “Perdo el temps miserablement i el perdria tot el dia, per tornar-lo a recollir” [2].

Com si despertés d'una letargia em torna a venir al cap el passatge de tornada i sento una batzegada a l’estómac. Prenc consciència que em trobo a l’equador d’aquesta aventura i ja m’enyoro. Dios! Qué sinviví! Per postres he acabat l’aigua que he de racionar des d’ahir per imprevisió,. No són ni les vuit del matí i mataria per una cervesa. Decidit! Faré un esmorzar a base d’una dosi raonable de colesterol...  si trobo un lloc obert a aquesta hora és clar. En marxa!

Acabo de recórrer el camí empinat de la cala fins les primeres cases de la urbanització de Cala en Porter. Esgotat, sense alè i encara m’hi he de posar! Un cop a dalt la roca m’assec sense alè al banc de la parada del bus, a l’Avinguda Principal. Demano a un guiri on es pot esmorzar i m'assegura, en un català de Menorca molt treballat, que al bar Pito's fan els millors esmorzars de l’ illa.

No m’ho penso dues vegades i en arribar al bar, que està a l’inici del Passeig Marítim, m’adono que no sé si seran els millors, però he decidit optar per un entrepà de camot calent d’entre una cinquantena de possibilitats;  el pa està ben torrat, el camot és desfà a la boca i m’he quedat més que satisfet. A sobre el cafè és bo! Per primera vegada em fa mandra reprendre el camí i em sorprenc trobant-me còmode en un lloc tant turístic, per bé que desert en aquesta època de l’any. No sé si estic abaixant la guàrdia o és que em faig vell. O potser les dues coses a la vegada.  O viceversa, ves a saber.

[1] Lucy In The Sky With Diamonds. (Lennon & McCartney)

[2] Una tarda Qualsevol. Francesc Pidelaserra.

TRAM 14: DE SANT TOMÀS A CALA GALDANA

L’ETAPA [1]

Aquesta estapa del camí de Cavalls comença dalt de la urbanització de cala Galdana, a l’extrem de llevant. En pocs minuts, el sender ens porta a cala Mitjaneta i, just després, a cala Mitjana, una de les cales verges més apreciades del sud de Menorca, equipada amb una bona àrea de pícnic a l’ombra del seu pinar. A partir d’aquí, l’etapa s’endinsa en una zona boscosa que no abandonarem fins gairebé al final. Salvant diferents desnivells, baixarem fins al torrent del barranc de Trebalúger i, més tard, al d’Albranca, que travessarem gràcies a un pont de fusta. Seguint dins el bosc i tornant a salvar els desnivells provocats pels barrancs, arribarem al fons del barranc de Binigaus. Seguint a mà dreta, ens dirigirem a la platja i, vorejant la costa, amb el mar a un costat i camps de conreu a l’altre, arribarem fins a Sant Tomàs.

Distància: 10,8 km • Dificultat: Mitjana • Temps estimat a peu: 4 h.

L’ENTORN

Si vols conèixer com són els boscos de la costa sud de Menorca, aquesta etapa del camí de Cavalls és una bona ocasió. La major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o el pinsà, entre altres ocells boscans. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides, que coincideixen a la part baixa dels tres barrancs que es travessen durant l’etapa: Trebalúger, Albranca i Binigaus, típics barrancs de la plataforma calcària que forma el migjorn de Menorca. Als dos extrems del recorregut, passarem per dues platges verges que no ens deixaran indiferents: cala Mitjana i la platja de Binigaus, a partir de la qual abandonarem la zona central de penya-segats i barrancs de la costa sud, per passar a una zona de costa baixa, amb un perfil més pla i poc accidentat.

NO T'HO PERDIS

• Cala Mitjana: Una de les platges verges d’arena blanca i aigües turqueses més apreciada i visitada de la costa sud de Menorca. S’hi pot arribar en cotxe i hi ha una bona àrea de pícnic.

• Pedrera de cala Mitjana: Entre cala Mitjana i Mitjaneta, hi ha una antiga pedrera de marès abandonada, d’on es treien blocs d’aquesta pedra calcària per a la construcció.

• Cova des Coloms: Abandonant el camí de Cavalls i seguint el camí que recorre el barranc de Binigaus, trobarem la cova dels Coloms, també anomenada la Catedral, per les seves grans dimensions.

• Cala Trebalúger: Des de cala Mitjana, abandonant el camí de Cavalls, i seguint un sender que ressegueix la costa durant uns 30 min, podem arribar-nos a Trebalúger, una platja formada per la desembocadura del barranc del mateix nom i amb una interessant zona humida associada.

Noms de llocs: Camí de Binigaus, Camí des Barranc de Binigaus, Barranc de Sa Torre, Camí des barranc de sa Torre, Pleta des Obrers Vells, Sa Pedrera, Tanca des Forn de Calç, Terres Noves de s’Ajub, Barranc d’Albranca, Barranc de Trebalúger, Camí de Sant Llorenç, Barranc i Cala Mitjana, Cala Mitjaneta, Penyal Alt de s’Anglès, Cala Galdana, Carretera de Ferreries a Cala Galdana.

NOTES DE VIATGE. (31 DE MAIG 2016) : INTIMITAT RECUPERADA

He sortit del sac cap a tres quarts de cinc del matí. Es llostre [2] i el dia es resum en una fina línia de claror a l’horitzó. Menjo un plàtan, una mandarina, preparo un Nescafe soluble amb llet condensada i l’aigua que queda a l’ampolla; després m’assec al banc rudimentari, davant la taula de fusta sota el cobert de bruc. Contemplo la sortida del sol i assisteixo a la dansa lenta de les ombres esvaïnt-se sota raigs de sol. Abans d’emprendre el camí prenc un bany i, de l’aigua estant, passejo la mirada des de Punta de na Plana fins a l’escull de Binicodrell, darrere el qual treuen el cap les edificacions de Sant Tomàs. M’atrau i m’intriga l’efecte dels primers raigs de sol i el vol quiet d’algunes gavines matineres que planegen damunt les copes dels arbres, les roques, la sorra o els murs de pedra que parapeten els horts.  Deuen ser prop de les set quan, amb recança per l’encantament que em posseeix i pel record màgic de les estones passades en aquest arenal, deixo enrere Binigaus. Binigaus, sempre Binigaus. El camí parteix del barranc, sota el coster i el turó de Sa Corona, seguint el Coster del Barranc de Sa Torre fins on travessa el Camí de Sa Torre Vella prop de Ses Pedreres. Una mica més avall s’hi troba Sa Teulera.No m’ho penso dues vegades, abandono la motxilla al costat del camí i m’arribo fins la vella bouera en desús, ja descoberta fa anys. No podia passar-hi a tan a prop sense fer-m'hi la "selfie" de rigor com en els anys 2007, 2009... i ara, el 2016.

El matí primaveral es presenta esplèndid. No hi ha brisa i la fresca que sembla desprendre’s de les pedres i dels murs on s’encaixa el sender és la justa per fer agradable el camí ombrejat. Abans de divisar la barraca, d’unes mates surten una mare perdiu i els seus pollets; caminem junts uns metres fins que emprenen un vol curt que les porta al límit del camp fins desaparèixer entre els ullastres. 

Quan travesso les zones humides del fons del barranc de Trebalúger, el sol ja escalfa prou com per agrair el ventijol amarat de perfum de resines que m’envolta; camino entre el zumzeig d’insectes i un  xerroteig dels pardals que em fa sentir pletòric. Avui sí, avui trobo a faltar algú al meu costat per compartir el recorregut silenciós, sensual, perdurable. Fruir amb intensitat d’aquest entorn no fa tant profit privat de l’eventualitat de compartir-lo, com si el convertís en una fantasia, una quimera més. Com si sense altre testimoni, l’exuberància no existís plenament. Pot ser que alguns instants comportin un accent de tristesa en sentir-me  incapaç de copsar-ne la fortuna completa fins passat un cert temps? Altra vegada el gat de Schrödinger! Romanc una estona extasiat.

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d'aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l'escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina. [3]

Sagarra! quin sentit pren en aquest moment, aquest poema!

No sense pena em preparo per reprendre el camí. Deixaré enrere aquesta porció de paradís que tinc a l’abast i que mai no posseiré del tot. Quanta raó en Xavi, quan em recorda que el preu de la llibertat és la soledat!

La resta de camí, un cop travessat el Barranc d’Albranca, s’enfila per la solana cap un bosc frondós des del qual, com des d’un balcó que resseguís la muntanya, es contemplen els barrancs d’Albranca i de Trebalúger, banyat aquest darrer pel rierol que transita el darrere de la cala. De lluny em sembla reconèixer l’indret per on travessàrem el rierol fent equilibris sobre una passera de fusta quan hi arribàrem per primer cop amb la Rosa, l’Esteve i la Maria.

Un cop a l’alçada del càmping de Cala Mitjana em trobo ja darrera de Galdana, on  espero pacient l’autobús a la parada de la carretera. Un altre parell d’hores ajagut sota l’ombra d’un castanyer bord immens, durant les quals, de mica en mica, vaig rescatant el plaer de no fer res, d’avorrir-me, de no saber què fer i entretenir-me amb el moviment d’una branca, el vol d’un ocell. Em passen pel cap mil i una imatges de pel·lícules on una parada d’autobús és l’únic destacable d’un paisatge sense principi ni final, enmig del no res. Em pregunto si el present no és més que això, un punt aparentment insuls entre infinits. Un punt, el qual rarament cobreix les expectatives de quan havia estat futur i que modelem atorgant-li sentit i textura quan esdevé passat.

Encara falta una hora perquè passi el bus, la solitud absoluta m’envolta i m’empeny a desconfiar de si realment existeixen cap autobús ni cap horari. Sé d’on arrenca aquesta incertesa amb els busos que contraposo al tren o als tramvies, atès que les vies fan tangible la seva existència. Va succeir a París, a l’any 70, quan em vaig escapar de casa fins a la capital francesa aprofitant un viatge a Itàlia amb l’escola. Mai no he agafat un autobús a París i mira que m’agradaven els d’aquella època, amb la seva plataforma al darrere per on s’hi podia accedir en marxa.

Mig ajagut al banc, protegit per l’ombra del garrofer, escolto a la ràdio la Terribas i em fa l’efecte d’una extraterrestre parlant-me de coses d’un món inabastable.

En baixar del bus, ja a Ciutadella, sento el goig de tornar a casa i, només veure l’antic molí, una alegria immensa m’impulsa a besar i abraçar-me a les persones que em trobi pel carrer. Afortunadament no en diviso cap a prop d’on m’ha deixat el bus.

---

[1] Cal tenir en compte que la Ruta de Cavalls s’explica en la direcció contraria, és a dir des de Gala Galdana a Sant Tomàs, tram que jo vaig fer sortint del Camí de Cavalls per passar per Trebalúger, Fustam i Escorxada. Veure DETURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER.

[2] LLOSTRE adj. i m.Foscant, hora crepuscular (Gir., Empordà, Berga). «Ja és llostre» o «Ja es fa llostre»: ja fosqueja. «Com és tan llostre, no hi podem anar». «A les cinc del matí encara és llostre». «Quan és llostre, comencen a sortir els estels». Entre dos llostres: a entrada de fosc (Vilabertran).

    Fon.: ʎóstɾə (Empordà, Gironès, Berguedà).

    Etim.: del llatí lŭstru, ‘claror’ (cf. REW 5184).

[3] Aigua-marina. Josep Ma. de Sagarra.

Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981 Pàg. 649-650

TRAM 13: DE TURQUETA A GALDANA I TREBALÚGER

L’ETAPA

Aquesta etapa del Camí de Cavalls s’inicia al fons de l’arenal de cala Turqueta, des d’on el sender s’endinsa ràpidament a la zona boscosa i s’enfila per salvar el desnivell del barranc que forma la platja. Després de caminar aproximadament 1 h, just havent passat el trencall cap a cala Macarelleta a mà dreta, arribarem a cala Macarella. Travessant la platja, vora l’únic restaurant que hi trobarem, unes escales ens condueixen a la part més alta del barranc que conflueix amb el camí que ens porta a cala Galdana, caminant uns 45 min. Un cop a cala Galdana, el camí senyalitzat ens dirigeix a l’altra punta de la platja pel passeig de la urbanització, però és molt més agradable travessar el pont de fusta que trobem just arribar i vorejar la platja pel passeig fins al punt de primers auxilis. Des d’allà, unes escales travessen la urbanització per dins un alzinar fins a l’avinguda de sa Punta. Caminant a mà dreta i seguint les indicacions cap a cala Mitjana, haurem d’agafar el carrer del Camí de Cavalls (el segon a mà esquerra), que ens portarà al final de l’etapa, a Cala Galdana.

Distància: 6,4 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 2 h 30 min (Només fins a Galdana, doncs Trebalúger queda fora del Camí de Cavalls)

L’ENTORN

Un dels grans atractius d’aquesta etapa del Camí de Cavalls són les platges verges de cala Turqueta, cala Macarella i Macarelleta, unes de les platges més emblemàtiques i sovintejades de la costa sud de Menorca. Tot i així, la major part del recorregut transcorre dins una zona boscosa més o menys densa, on a la primavera ens acompanyarà el cant del rossinyol o la mallerenga carbonera i, amb una mica de sort, el famós cant del cucut. El bosc està dominat per pins, ullastres i alzines a les zones més protegides que donen accés a les platges. En canvi, a la part més alta, entre barrancs, hi domina la vegetació d’ambients més secs amb presència de romaní, estepes i xipell.

Noms de llocs: Camí de ses Arborceres, Coves de Cala en Turqueta, Canal de Baixamar, Marina d’Alparicó, Camí de Macarelleta, Cala Macarelleta i Cala Macarella, Es Bèrecs, Canal des Tarongers, Barranc de Santa Anna, Barranc d’Algendar, Cala Galdana, Penyat Alt de s’Anglès, Cala Mitjaneta, Cala Mitjana, Sender Litoral, Cova d’en Pantxo i Cala Trebalúger.

NOTES DE VIATGE (27 DE MAIG DE 2016) : LES ARRELS

Ahir a la nit, quan ja feia estona que estava dins el sac llegint a l’iPad, altra vegada algú amb una llum molt potent va arribar-se a la cala enfocant diversos indrets. Molt estrany, no sé a què es deu. D’altra banda, al cap d’una estona vaig veure un llum intermitent vermell que primer em va semblar un avió, ja que semblava volar alt, però entre els arbres (?). Va resultar que era algú que entrenava corrent i que va passar corrent a pocs metres d’on jo em trobava, per sort sense veure’m doncs encara no havia sortit la lluna. Just quan m’adormia em va visitar un gos clapat de blanc i negre que es va ajeure al meu costat. Aquest matí, quan m’he despertat, ja no hi era.

Avui, abans d'emprendre el camí vull fotografiar l’indret d’on conservo la primera imatge que recordo de Turqueta durant aquell viatge de final de curs i on mossèn Garriga em va oferir la cantimplora. Era ginet. Jo tenia 14 anys i em van quedar gravats, el lloc, la temperatura i les pústules a la cara del mossèn. La mirada també busca la pedra en forma de llosa on, anys més tard, vaig oblidar les claus de la casa del carrer Sant Joan que ens havien deixat a la Rosa i a mi. Aleshores vaig tornar a cop d’Impala per recollir-les, a través de la pluja. Recordo el retruny del temporal de mar quan m’apropava a la cala i les paraules que ressonaven dins el meu cap, probablement per espantar la basarda que em provocava la llum grisa i fosca de la tempesta. La maldición de los Dain. El títol d’una novel·la negra de Dashiell Hammett es repetia com una lletania, suposo que per distreure’m també de l’espant per si no trobava les claus. Però allí m’esperaven. Aquest és el lloc, Encara no són les 7 del matí; la llum  i la proximitat del paisatge em sacsegen. Torno a veure el ruc fent anar la sínia. Hi havia vida. Les sínies, els murs de pedra, les tanques de fusta eren útils per a la vida agrícola de l’illa, no natura morta.

El Camí de Ses Arboceres que mena a Macarelleta és curt, còmode i agradable en aquesta hora del matí. El recorro amb la sensibilitat atenta doncs em sembla reconèixer detalls, aquí i allà,  que no veia des de fa cinquanta anys. Una determinada corba en pujada del camí amb l’estora d’escorça caiguda dels pins, un mur de pedra seca que divideix el bosc, una tanca... De fet, probablement la primera tanca menorquina que vaig travessar.

Baixo cap a Macaralleta pel Canal des Tarongers entre el xivarri dels moixons buscant menjar i l’olor de la serena que em transporta, en cosa de segons, a un joc del temps. Sobtadament em sento acollit. El clapoteig de les onades s’anima mandrós. Són les arrels que mai no oblido. Jo, que sovint em trobo desarrelat en qualsevol situació. Torno a ser infant i paro esment a l’eco de veus d’antics companys ressonant entre les roques. M’agrada pensar que l’illa guarda els moments de màgia com aquest record, tant sols per a mi. Absurd? Sí,  però dubto que tot just amb la raó aconseguís moments de fortuna com els que ara m’inunden.

L’entrepà de formatge i sobrassada i el cafè calent que em serveixen al quiosc de Macarella renoven l'energia per fer la tirada fins a Galdana. Al complex turístic de Cala Galdana m’hi estic el temps just per aprovisionar-me i m’esfumo cap a la soledat del camí cap a Trebaluja. Això sí, he  comprat Paracetamol per mirar de contenir el dolor als genolls, que no minva.

He decidit apartar-me del Camí de Cavalls entre  Cala Mitjana i Sant Tomàs. Vull seguir el sender litoral que mena a Trebalúger on tinc previst fer-hi nit. Després de deixar enrere Cala Mitjana, tant bonica com plena de gent, m’endinso en el bosquet que em menarà fins a Trebalúger. Tresco per un camí planer i tant afable que m’estiro a reposar i menjar una formatjada de carn en salsa mentre escolto les notícies del Catalunya Migdia. Cony! sembla que la CUP no aprovarà els pressupostos del Govern! Nois! Que difícil és mantenir la serenitat, a vegades.

Després d’una curta becaina, arribo a Trebalúger, a l’hora dolça de la tarda. Tot i que hi ha força personal, amb prou feines es deixa veure, amagat entre la vegetació que envolta les dunes. Em ve de gust un bany per refrescar-me i tot seguit em refugiaré de la calor a la part del darrera de l'arenal, on un rierol d'aigua dolça separa un bosc de pins i alzines de l'horta frondosa en què la intervenció humana ha transformat el Barranc de Trebalúger.

A la sorra del bosc s'hi està fresc mentre m’abandono al temps entre piulets de rossinyols i el xerric dels llagosts de rostoll que em submergeixen en un son dolç. En despertar, la platja s’havia buidat gairebé del tot, però ella restava allí. Abans, en sortir de l’aigua després d’el bany deliciós, m’ha cridat l’atenció una noia que prenia el sol a l’altra banda de la cala. Era lluny i no la distingia bé, però diria que les nostres mirades s’han creuat. Fantasiejo en com entrar-hi en contacte ja que hauria de caminar una estona per arribar on és. Les darreres persones enfilen el caminet de tornada cap a Galdana però ella està plegant les coses amb molta calma. La veig dreta i m’agraden l’aire que desprèn i el seu cos bru i ben proporcionat. Em dirigeix una darrer mirada que em sorprèn escrivint; després d’una imperceptible pausa inicia el camí cap a les roques que s’enfilen fins el sender. Vull pensar que dubta com jo, qui sap... Em reca no haver intentat contactar-hi, però no ho he sabut fer mai. Arriba a les roques, i dirigeix la mirada cap a la platja. Cap on em trobo. Tot i que és lluny, vull pensar que em mira. Aixeco el braç per acomiadar-me d’una història que ni tant sols ha començat. M’alegra comprovar que ella alça el braç i em fa adeu amb la mà. Un fet efímer per omplir un capvespre.

Resten dues hores ben bones de llum i tinc Trebalúger al meu abast, sol, el mar xocant contra les roques,  acaronant la sorra; la llum deixant-se anar damunt el penya-segats entre contrallums translúcides que juguen en la penombra dels pins. Intento imaginar on vam instal·lar-nos la primera vegada que hi vaig venir amb la Rosa, la Maria, l’Esteve; busco el lloc on devíem deixar la barca amb en Kike i en Tito, l’estiu en què coneguérem la Susanne i la Kershtin. Miro els roquers boscosos del barranc que protegeix la cala. Resten quiets, impassibles al temps i indiferents a la seva bellesa, com ara, com milers d’anys enrere, com milers d’anys per endavant. Tant si hi sóc jo, com si no. Però hi hauré estat, les hauré mirat per un instant, i em commou talment el fenomen quàntic del gat de Schrödinger. Em veig diminut contemplant-nos fit a fit milions d’anys i jo, però em sento aquí i allà.

TRAM 12: DE SON XORIGUER A SON SAURA I TURQUETA

L'ETAPA

Aquesta etapa del camí de Cavalls comença a 1 km del far d’Artrutx, seguint la carretera costanera de la urbanització que l’acompanya, però també podem partir des del far mateix. És aquí on comença la costa sud pròpiament dita. Els primers 2 km de l’etapa són per asfalt, travessant les urbanitzacions de cap d’Artrutx, Son Bosch (on haurem de passar el pont del port artificial) i Son Xoriguer. A partir d’aquesta platja, abandonem la zona urbanitzada i durant 4 km caminarem, resseguint la costa baixa del litoral, per un camí pla i rocós on anirem trobant petites cales fins a arribar a les platges de Son Saura del sud. Un cop travessades aquestes dues platges, el camí ens porta cap a la petita cala des Talaier. El sender comença a guanyar alçada, augmenta la presència de vegetació en el paisatge i, vorejant la talaia d’Artrutx, ens endinsem a la zona boscosa de l’apreciada cala en Turqueta, on acaba l’etapa.

Distància: 13,3 km • Dificultat: Fàcil • Temps estimat a peu: 4 h

L’ENTORN

El recorregut d’aquest tram del camí de Cavalls és pla i poc accidentat, i mai assoleix gaire alçada. El paisatge dominant d’aquesta etapa consisteix en àmplies zones de roquissar litoral alternades amb petites cales al llarg del recorregut. Durant la major part del camí, hi trobarem una vegetació dominada per la marina baixa amb plantes com el xipell, les estepes i el romaní. A les platges de Son Saura del sud, podrem gaudir d’un pinar frondós entre la platja i la zona humida que la precedeix. A partir d’aquest punt, el paisatge comença a canviar i el camí de Cavalls entra a la zona boscosa de la part central de la costa sud de Menorca, dominada per l’ullastrar, el pinar i l’alzinar, com en el cas de l’entorn de cala en Turqueta.

NO T'HO PERDIS

• Prat de Bellavista: Zona humida associada a les platges de Son Saura del Sud, refugi d’aus aquàtiques i emplaçament d’un alt valor ecològic. Respecteu-lo.

• Far d’Artrutx: Construït l’any 1858 i automatitzat a finals de la dècada de 1980, és un bon lloc per veure les postes de sol amb Mallorca com a teló de fons. Actualment, a les seves instal·lacions hi ha un bar restaurant obert durant la temporada turística.

• Talaia d’Artrutx: Antiga torre de defensa situada entre cala en Turqueta i cala des Talaier. Permet bones panoràmiques de la costa sud de Menorca.

Noms de llocs: Sa cova des Moro, Cap de Mal Passar, s’Olleta, s’Extremunció, Cap d’Artrutx, Punta des Bregarol, Punta es Xoric, Punta des Tancats, Dormidor e ses Barques, Punta de sa Barraca d’en Capó, Cala en Bosch, Racó des Xaloc, Punta de sa Guarda, Platja de son Xoriguer, Punta Titina, Punta de s’Alzina Dolça, Cala Parejals, Punta i Cova des Pardals, Marina des Siniot, Punta Prima, Raconada i Cala de Son Vell, Punta de Sa Celda, Cova des Coloms, Pesquera des Compte, es Escalons, Punta de sa Barraqueta, Pesquera d’en Nebra, Pesquera des Al·lots, Rací des PI, Platges de Ponent i de Llevant de Son Saura, Sa Siquia, Punta des Governador, Es Còssil, Punta des Pinar, Cala des Talaier, Racó de sa Barra, Punta de na Bruna, Punta des Tambors, Es Colomar, s’Encletxa, Talaia d’Artrutx, na Fonoll, Cala en Turqueta.

NOTES DE VIATGE. (26 de maig de 2016) : OBRIR ELS ULLS

M’he desfet de la motxilla grossa amb la major part del pes que he deixat a Ses Persianes. L’Àngel, el propietari, m’ha fet el gran favor. Ara me’n faig creus de no haver previst la necessitat d’anar d’arribada a Ses Persianes. Sóc una mica intrèpid i una mica neci; Comptant que m’havia aixecat del llit de casa l’Antònia i en German a les 6 del matí per fer la travessia de Palma a Maó, baixar del vaixell i llençar-me a caminar tot seguit, com si res i a les 3 de la tarda té collons! Sort que portava aigua, nous i fruita. M’he hagut de comprar una motxilla petita on enquibir-hi el més imprescindible, i fora tenda! Recomenço amb força i amb prou cremes antiinflamatòries. Defallir no defalliré, malgrat els genolls.

En sortir de Ciutadella en bus cap a Artrutx, a primera hora, he vist per damunt els camps d’ullastres i ginebrons que arriben des de la carretera fins al mar, el Ferry de Baleària atracat a un moll tapat per la vegetació; allà, plantat, entre ullastres i murs de pedra seca com caixetes de bombons. He provat de fer la foto amb el telèfon però el bus anava massa ràpid. Vindré a fer-la  algun dia perquè m’ha recordat un efecte de la pel·lícula Lawrence d’Aràbia; el moment quan un vaixell travessa de dreta a esquerra de la pantalla, amb solemnitat i entre les dunes del canal de Sues. M’impressionà la imatge quan tenia deu anys i ha romàs enregistrada al meu record gràcies a què la germana gran d’en Sandaran sempre interpretava el tema musical del film al piano del pis principal on vivien, al carrer del Rosselló. Sembla mentida com algunes impressions poden encastar-se als sentits per retrobar-les intactes, anys més tard quan menys s’espera.

Des de Cala en Bosch, una corrua ininterrompuda de caminants converteix el camí en un passeig marítim. No em sorprendria trobar-hi alguna de les estàtues de les Rambles! He deixat passar caminants, uns quants ciclistes i un grup de quatre o cinc genets a cavall abans de trobar un espai que em permetés caminar amb intimitat. 'Ommmm' , Quico, 'Ommmm'. És un espai públic. Sí, també per a l’estúpid de les xancletes de plàstic que enganxa el xiclet a l’escorça d’un pi!. Fruit de la pressió humana es detecten rastres de brutícia als camins i a l'aigua, impensable fa tant sols una dècada. A Son Saura m’he de posar a escoltar música amb els auriculars per no haver de sentir els xiscles i crits provinents d’un catamarà turístic. A bord, el so d’una espècie de turisme de borratxera esclafa el silenci de son Saura quan la megafonia els encoratja a consumir sangria com a premi per saltar a l’aigua. S’anuncia en diversos idiomes. Cap d’ells el català. 

Penso en quin futur pot esperar a l’illa tant cobejada i em recorre una esgarrifança davant la previsible acceleració del deteriorament. Qualsevol record del passat s’allunya per evidenciar-me que el seu moment ja ha passat. Com més m’adono dels canvis, a voltes subtils a voltes inversemblants, més m’apareixen les antigues vivències com fantasies irreals. Em dol i m’entristeix, però a la vegada em commou el privilegi d’haver-les viscut. Em costa retrobar alguna cosa que ja no hi reconec. Potser la mena d’encís, de solitud profunda que l'obertura del Camí de Cavalls sembla desbaratar. No dubto de l’encert turístic i econòmic;  però em temo que serà a costa de sacrificar bona part d’allò que em seduïa tant: recolliment, intimitat i silenci. Són tant difícils de recuperar mancats de l’aparença d’exclusivitat i del perfum d’aventura que es desdibuixa...

Observo Cala en Turqueta des de l’altra banda de la platja, assegut en un roquer emboscat prop de na Fonoll. Em pregunto com deurà estar en ple agost! Tot i això, sobre impressionat al paisatge tacat de banyistes, puc entreveure el racó dels petons amb la Rosa, o bé on mossèn Garriga em va oferir ginet de la seva cantimplora. 50 anys més tard, Turqueta no sembla poder-me oferir gran cosa més que el Parc Güell en diumenge. Si més no pel que fa al dia, veurem com m’acollirà a la nit quan custodiï el meu son.

Arribo passat mitja tarda a Turqueta. No estic acostumat a aquesta llum i és que sempre hi he vingut abans de dinar o a primera hora de la tarda. Ara em crea la impressió de tornar a ser com la primera vegada ja que la llum del capvespre és una novetat que ho redibuixa tot de bell nou. Em retrobo amb la sínia  a l’entrada de la cala, ara mig derruïda i coberta de vegetació; la recordo en funcionament quan hi vaig arribar la primera vegada amb el Costa i Llobera, amb un ruc petit donant voltes i més voltes cobert amb un barret de palla amb forats per deixar sortir les orelles. La primera platja que veia, llevat de les de les urbanes de la Barceloneta, Ocata i Masnou o de la de Comarruga, a prop del Vendrell.  Quina novetat aleshores, trobar-me en una platja amb roques o pins i deserta! També recupero el Tàpies anònim, pintant a través de segles per l’aigua que s’escorre del bosquet que domina la cala a la banda de llevant i dalt de la paret de roca.

A l’arena només hi restem, arraulits dessota els darrers raigs de sol que s’acomiaden de la paret oriental de la cala, una parella que deu ratllar els quaranta i jo. Ella llegeix i ell dorm donant-li l’esquena. Pells brunes i opaques per la deshidratació que s’endevinen calentes com les roques que ens envolten. El moment delicat en què ella passa una pàgina i aparta la mirada del llibre tot allargant-la cap a la solitud de la cala, em compensa d’un dia no gaire satisfactori. Dur per la calor, per la caminada i dur també, perquè no he pogut acabar d’enllaçar amb antigues sensacions, vells estímuls que podien apropar-me a llocs i a persones, en altres temps. La noia fa ara una moixaina amb la mà tova a l’esquena del noi. Pleguen les coses en silenci, mandrosament. Les mans aprofiten qualsevol contacte casual per acaronar-se. Reconec aquesta frisança, doncs l’he viscut en aquesta mateixa cala. Finalment s’aixequen, es vesteixen i romanen uns instants contemplant el mar agafats de la mà. És bonic veure persones que s’estimen. Té, ara la parella se’n va. Caminen per la riba i els segueixo amb la mirada des de sota la palmera que avui és casa meva.