22 d'abril

Assegut a l’esglaó  que fa de vorera a Ses Voltes esperant que obrin la botiga de fotografia, acabo de constatar dues coses: s’Hogar del Pollo no ha tancat i no acabo de sintonitzar amb l’illa. Tot va molt bé, Menorca està preciosa, tranquil·la i acollidora, però s’ha creat una distància subtil entre l’illa i jo que ha refredat la relació. Procuraré retrobar-la.

De moment he solucionat el problema sobrevingut amb la Nikon.

A la plaça d’Artrutx han començat a enderrocar l’edifici als baixos del qual hi havia el Sayto, una barreja de petita sala de festes i de night-club, emblema nocturn d’una determinada Ciutadella. Em sembla que només hi vaig entrar una vegada, però el nom de Sayto en neó vermell que il·luminava el cap de cantó entre els carrers de Sant Joan i Sant Isidre amb la plaça, els trobaré a faltar.

Assegut en un mur des camí de Binigarba, m’organitzo es dia. M’atracaré a Maó per visitar la Mola, que ja toca. Mai no he tingut gaire curiositat per les fortaleses perquè sempre m’han semblat massa properes a allò militar, i en  els 43 anys que fa que venc a Menorca, mai no l’he visitat. Consider que ja toca. Un cop al Camí d’en Kane en direcció a Maó veig passar el paisatge verd, frondós, els casalots grans dels llocs grans i les petites barraques que semblen vigilar algun ramat de vaques o d’ovelles que pasten indiferents, sense prestar-me cap atenció. Ja no els crida l’atenció el soroll de cap motor. Veig passar l’illa com si l’observés a través d’una postal antiga. Polida fins a la perfecció però distant i enfonsada en una apatia displicent, com resignada al seu destí.

Res millor que un berenar de mig matí, tranquil, a Sa Perdiu de Ferreries, una tapa, un gin, una canya i un cafetó, i deixar-te endur a aquest viatge en el temps que es congria a l’interior del local de molt abans que arribés a l’illa per primer cop.

Gaudeixo del Camí d’en Kane i del Camí a Sa Mola, sentint el vent a la cara.

La Mola és un lloc fascinant i immens. En el primer que he pensat és en una localització per a una pel·lícula. Una d’aquelles que feien tant bé els anglesos els anys seixanta i setanta. Militars rigorosos amb salacot donant ordres en escenaris abandonats, batuts pel vent i plens de pols; corns de caça i de corneta sonant per damunt de la testa, batalles impossibles guanyades a cops de canó i de disciplina. La construcció fortificada té, en la seva major part, fronts amb 3 nivells defensius: el superior, per a defensa llunyana i amb gran artilleria; l'intermedi, per a la defensa de mitjana longitud i amb artilleria; i la inferior, per a la defensa de curt abast amb fusells. No pertany en absolut al meu món, però m’atrau la seva grandesa àrida, sense absolutament res fora de lloc i també sense arbres ni gran vegetació. La visita és un recorregut d’uns set quilòmetres, senyalitzat i amb freqüents panells informatius, ple de sorpreses arquitectòniques d’una lògica sense discussió, de túnels, fossars, bateries, edificis i baluards, que he recorregut en poc menys de tres hores i m’han fet imaginar mil aventures. Somio una mica en com hagués gaudit, de nen, si hagués tingut un lloc com aquest per jugar amb la canalla de Sant Pere. A la vespa, vaig fent càbales sobre quin tipus de jocs ens hauríem inventat! Perquè cony deixem de ser infants? Quin sentit pràctic té?

Sis avis repartits en 5 taules, a Can Bep, as Mercadal, parlen de futbol. A la terrassa, famílies mes joves. Tothom xerra en menorquí. A la gran pantalla rere la barra, el canal DMAX emet mut la vida de moderns buscadors d’or i a la ràdio hi sona Rocío Jurado. Cómo una ola, insisteix ella, però ningú no li fa cas. Pago la tapa de pollastre al curri i el tallat i surto de Can Bep cap a la Vespa. En travessar la porta la cançó ja és una altra: Allà en el rancho grande, Allí donde viviiiiiiiaaaa...

La Vespa descansa, discreta i mig amagada entre bardisses al camí de Santa Eularieta. Alço la mirada per damunt dels murs de pedra i del verd que omple les tanques. L’ocre de la tarda cau sobre el paisatge com un tel o com una carícia. La calma i la bellesa mantenen una conversa per damunt les onades dels camps de cereals.

De tant en tant passa el cotxe d’algú que va o ve de Ciutadella, minuts més tard una furgoneta en direcció contrària, un ciclista, una parella a peu...

-          Adéu, bon dia.

-          Bon dia...

És agradable participar de la vida quotidiana de l’illa. Però a la vegada aquests petites distraccions interrompen la conversa silenciosa entre jo i l’illa. Veig però no tinc temps de contemplar, com qui fulleja amb ànsia un llibre de fotografies en un quiosc, tement el moment en què li cridaran l’atenció. El mateix succeeix amb l’amplitud de la carretera general que t’has de menjar, sí o si, per circular entre Binigarba, Ferreries i es Mercadal. L’illa queda lluny, en segon pla, rere una mirada concentrada en carrils, retrovisors i la resta de vehicles. No hi ha temps d’assaborir, de fixar el paisatge que passa rabent com la darrera existència d’un record. No sé si és més pràctic beure per oblidar, o oblidar per no haver de beure.....

21 d'abril

Començar el dia a Ses Persianes davant un cafè amb llet – feia anys que no passava del tallat -, una torrada amb mantega i de fons Elton John oferint la seva versió de Lucy In The Sky With Diamonds, no té preu...

Aquest matí toca Ciutadella perquè fins a migdia no tindré la moto. M’estic una estona a la plaça dels Pins i veig passar un grup de l’Imserso... Els miro passar de lluny.

No plou de moment tot i que és la previsió i sí que sembla que amenaça pluja. Però em ve de gust perdre’m per la Ciutadella tancada en si mateixa i comprovar com la vida ancestral aflora a cada cap de cantó. Passejo estona pels carrers solitaris de la Ciutadella vella i m’impregno de la vida tant de poble, encara. Passo pel carrer de Sant Francesc, m’aturo davant la casa on vaig estar-me la tardor del 85, m’emociono en baixar per ses escales cap al port de Ciutadella com si l’eco de les vegades que l’he recorregut fos gairebé perceptible i al moll, no puc renunciar a un gin al Tritón encara que només siguin les 10 del matí. És l’encant d'aquest port i el recolliment que evoca. Potser una vida al món del teatre és el que m’ha permès sentir-me a prop de la vida contemplativa.

M’arribo a Son Saura, platja que sempre he vist amb aigües tranquil·les, però avui el vent del sud-oest que s’ha aixecat remou les aigües de la cala. Quatre gotes apunten que pot ser que arribin les pluges anunciades.

En front del políticament correcte només ens resta l’anarquia i el caos com a conseqüència.

Doncs al final, de tornada a l’hotel on provaré de dinar, tampoc no ha plogut. Això sí, s’ha aixecat vent i amb el vent, indefectiblement, ha acabat venint la pluja just després de dinar. Canvi de plans. Aquesta tarda m’hauré d’espavilar per Cala Blanca, una urbanització fantasma a aquestes alçades de temporada.

D’entrada he entrat a fer un tallat en l’únic establiment obert dels voltants i és un bar de lolaileo i colegueo, en el que s’anuncien tapas y montaditos que no es veuen per enlloc. El més destacable, tret del fons musical aflemencat i de la veu sonora i rogallosa d’un que no calla, és la campana, un toc de la qual podria perforar un timpà amb durícies. I la noia la fa sonar a cada propina. I els parroquians deixen propina a cada consumició. I consumeixen molt. El bar es diu No Ni Na i la parella de cambrers duen sengles samarretes amb la inscripció: "Si la vida te dice no, tu dile No, Ni Na!!" De debò, un local que pot estar molt bé però que si s’hi ha d’anar expressament, no paga la pena. Després he girat cua i he tornat a l’hotel a mirar sèries a l’Ipad, mentre el vent i la pluja a l'exterior avançaven les ombres de la nit i s'emportaven el món cap al fred i el cruxir de dents.

20 d'abril

Un cel plomós de diversos tons de gris i una mar plana i avorrida com un diumenge a la tarda d’hivern, és el que mostren les primeres llums del dia en sortir a la coberta del pont de passatgers que he fet meva durant la nit. I plou.

De qui havia de ser sa maleta que ha volgut revisar sa guàrdia civil? Exacte! M’he hagut d’esperar fins prop de les 10 que me la tornessin.

Com enyorava la banda sonora de Ses Persianes! Les salutacions amb l’Àngel i l’Andreu han sigut emocionants en comprovar que, tot i la pandèmia, tothom seguia a lloc. L’Àngel s’ha mig emocionat quan li he demanat que m’adrecés a alguna floristeria on comprar flors per deixar a la creu en record dels nàufrags del vapor Général Chanzy. He pogut veure el somriure satisfet malgrat el cap cot per la timidesa i els ulls clavats en el got que esbandia rere la barra i és que a molts ciutadellencs els esborrona la mort de les cent-cinquanta-sis persones en les aigües gelades de gener, a la costa de Tramuntana.

He fet fer un pom de flors menudes de les que creixen entre les pedres que he pogut fer aguantar al peu de la Creu del Général Chanzy entre roques i còdols

He demanat al mecànic que fes un cop de vista als nivells d’oli a de la Vespa, perquè a la bodega del vaixell m’he adonat que el motor havia degotava. Hem quedat per demà al matí a primera hora per fer el canvi d’olis, que ja tocava, doncs no ha vist res afectat pel cop d’ahir. Demà al matí, doncs, tocarà quedar-me a Ciutadella.

I aleshores he anat a l’hotel. Gran bandera espanyola plantada al davant de l’edifici que té forma d’ela. La majoria de personal d’uniforme porta una mascareta fosca amb una estanquera petita. És veu d'una hora lluny que forma part de l’uniforme. Però hi ha algunes mascaretes de les blaves entre els parlants del català de Menorca.

He dinat a l’hotel. Els àpats consisteixen en un bufet que podria ser pitjor, la veritat, però el vi que serveixen és d’aquell que se serveix des de tiradors amb aspecte de tirar Fanta. Blanco, rosado, tinto, sangria i, per sort, també aigua fresca. El personal és amable i amb una cordialitat natural que s’agraeix, tot i que cap esforç pot evitar que l’hotel faci pudor d’hospital.

Com que amenaça pluja i no vull fer córrer massa la moto fins que no passi pel mecànic, m’he arribat a Sant Joan de Missa pel camí de s’Hort des Tarongers i el camí de Son Vives, tots dos asfaltats. I hi ha diferència amb quan encara eren camins de terra tot just fa pocs anys. La pandèmia i els efectes del teletreball sobre els ciutadellencs han facilitat que una munió d’antics llocs del camp, masies i vaqueries, s’hagin arreglat per viure-hi. No cal dir que, amb els camins asfaltats, aquella part que vaig trobar encara tant aïllada i solitària el 2018, en l’actualitat sigui un degoteig lent de vehicles, escassos encara, però veurem a l’estiu...

Sant Joan tancat! Més endavant na Consol m’explicarà que és cosa del bisbat. No m’ho puc creure! En fi, un nou xoc que he superat saltant el mur de pedra que l’encercla i recollint-m’hi una bona estona.

La major part del temps no ens adonem que estem vius, simplement experimentem mentre ens lliurem al pas del temps. El problema amb l’experiència és que escurça la vida.

A PUNT, 19 d'abril

Sempre he anat i vingut de Menorca en vaixell. Per les connotacions d'aventura que encara trobo al fet de comprar un passatge, treure la tarja d’embarcament, salpar i atracar, hores més tard, en qualsevol dels dos mons el els que sempre he viscut. Enyoro els primers anys quan tant a l’anada com sobretot a la tornada compràvem el passatge una hora abans a les finestretes d’una de les dues estacions marítimes. El sentit de l’aventura és el que m’ha allunyat, des que tinc us de consciència, de qualsevol viatge en grups organitzats i un cop a l’illa sempre he procurat fugir dels hotels. A Ciutadella he viscut en cases llogades, cedides pels amics, en habitacions de cases particulars i, les darreres dècades, a Ses Persianes, un petit hostel familiar de vuit habitacions petites i polides d'una casa antiga de la Plaça d'Artrutx. Als baixos, el bar que li presta el nom i on es tanquen els tractes i es cultiva l’amistat. A aquest establiment i a la família que el gestiona els dec gran part de la fidelitat que he conreat envers l’illa i Ciutadella en particular.

L'Àngel darrere la barra de Ses Persianes

Enguany, per primer cop m’he embarcat en un viatge de l’Imserso, és a dir: viatge organitzat i hotel de patacada, en el qual espero romandre-hi les menys hores possibles. Res de Ses Persianes i a veure què passarà amb l’aventura.

Els primers anys, a finals dels setanta i fins a la meitat dels vuitanta, comptàvem els dies a Ciutadella comptant els diners que ens restaven i per la minva de l'haixix i avui, en fer la maleta i comptar les pastilles que em toquen per als propers dies, m’he adonat que els comptaré per les pastilles que restin. Llei de vida i és que, com diu l’Antonio, la nostra generació ja hem canviat els casoris pels enterraments i el coneixement dels bars pel de saber-nos totes les farmàcies.

Les vint-i-quatre hores anteriors i posteriors a qualsevol viatge sempre m’han semblat un territori de ningú, un espai irreal de temps on l’esperit es troba en un lloc i el cos en un altre. Així que he aprofitat la vigília per baixar la Vespa a Barcelona i, com que demà amenaça amb ploure, podré baixar cap al port de Barcelona en tren i amb la maleta.

Mentre em dirigeixo cap al vaixell per embarcar, carregant la maleta, la bossa amb la càmera, el trípode i una petita motxilla al maleter de la Vespa, m’adono que res no em tranquil·litza tant com la proximitat del mar. Tornar a voler provar-ho tot.

A la rampa del ferri el conductor del cotxe del davant l’ha calat i m’ha vingut a sobre. No he pogut reaccionar a temps i moto, jo, maleta, bossa i trípode hem anat per terra. L’home ha baixat disculpant-se preocupat. La veritat és que el cop ha estat fort i sorollós però els danys irrellevants. Una mica de pelades als dos parafangs i llestos.

-          Bah, aquí no s'ha fet res... Deixem-ho així?

Noto potser un punt de temor a la mirada? Com que estem impedint l’embarcament i les pelades al parafang de la Vespa no tenen importància no m’ho penso dies vegades:

-          Deixem-ho així..., responc.

I ens dirigim cadascú al seu lloc a la bodega de càrrega del ferri, jo encara esglaiat de pensar que m’ha anat pels pèls que no em quedo a terra i amb la moto avariada.

Salpar des del port de Barcelona cap a Ciutadella i que em vingui al cap la Rosa, recolzada a la barana de coberta per cantar-me a cau d’orella, te vas alfonsina con tu soledad / qué poemas nuevos fuiste a buscar, és tot ú.

Com d’habitud, a bord, només existeixen el castellà i l’anglès. Opto per l’anglès. Però el bar està obert tota la nit! Iuhuuuu 🕺

És impressionant aquesta zona del port, de fet el final de l’antiga escullera, on es trobava el restaurant Porta Coeli. El soroll dels camions dins el vaixell, la coreografia que executen mil·limètrica ment per anar cadascun al lloc previst i la munió de punts de llum son m’atabalen, i per primera vegada constato la sospita que, més enllà dels tres o quatre metre els contorns es difuminen i, així, la munió de llums del port que m’acomiaden semblen llums de nadal.

Coreografia de camions.

 

A la gossera, de matinada, un gos lladra i udola reclamant l’atenció de qui en sigui l’amo. Vaig a saludar-lo i procuro calmar-lo. Està mullat i baveja desconcertat amb els ulls esbatanats. Em venen ganes d’explicar-li que només durarà una estona, que demà tornarà com abans, que tot anirà bé, que no passa res. Però no vull mentir-li i, després de distreure’l amb unes quantes carícies m’allunyo per no veure’l rosegar frenètic un dels barrots de ferro entre udols i grinyols. Miro la línia llunyana de la costa il·luminada i em retiro al cambrot a somiar que viatjo en vaixell cap a Menorca.

Ciutadella again.

CAMÍ DE TORNADA 2018: EPÍLEG

EPÍLEG

Hi ha paratges en què, en arribar-hi per primera vegada, els reconeixem d'immediat com si els sabéssim de molt abans. En partir, aquests indrets retenen una part d'un mateix que només podem retrobar quan hi revenim. Aleshores, en apropar-nos al que vam deixar enrere, ens enfrontem a nosaltres mateixos i a la pròpia solitud. Des de la llunyana primera estada amb els companys del Costa i Llobera fa més de mitja vida, fins els darrers viatges, Menorca m'ha fet d'amiga, de confessor, de terapeuta, d'aliada, de guia i, òbviament, d'excel·lent amfitriona. És la custòdia d'instants, emocions i coneixements que hi romandran per sempre. La fulgurant complicitat que ens encerclava a la Rosa i a mi, la satisfacció d’actuar als escenaris de Maó, Alaior, Mercadal i, com no, de Ciutadella; l'amistat i la companyonia vessades a cor-que-vols, les amistats que hi resten, la intimitat i la solitud buscades. I el Norbert, naturalment, amb qui sempre romandré descobrint, de nou, la Vall d’Algaiarens. El fascinant  fil que la lliga amb els dies d'infantesa esgarriats sota el sol de l’Alt Penedès. El futur m'apareix com un desert per travessar i tinc consciència de la set, només distreta per miratges. Sense equipatge, amb motivació escassa, m'he carregat la motxilla i observo com l'illa sencera s'esvaeix en l'horitzó.

Vilanova I la Geltrú, Sant Jordi d’estiu 2020

AGRAÏMENTS:

Companys del Costa i Llobera en el viatge de 1967.

Humbert Alfageme Rius, Lluís Antolín Urpinas, Tarsici Aragó Gassiot, Josep Maria Artigal Valls, Amadeu Ballber Algueró, Ferran Ballester Muñoz, Antoni Bermejo Costa, Xavier Camí Casella, Tony Canals Tomàs, Lluís Cantó Martorell, Jordi Carvajal Camp, Ramon Codina Mir, Jordi Comas Roses, Anton Maria Comas Coma, Pere Maria Comas Coma, Ramon Cortés Miguel, Jordi Daví Aragay, Jordi Farré Agustin, Jordi Fló Martí, Agustí Gomez Rahola, Jordi Grau Ribot, Jordi Leveroni Escofet, Emili Lupon Roses, Albert Martell Pérez, Adolfo Martínez Fontanet, Josep Oriol Mas Jové, Antoni Mirada Costí, Josep Maria Miserachs Vidal, Manuel Montañà López, Enric Morera Borrell, Joaquim Mundó Gibert, Manuel Palacin Casal, Ricard Maria Pedrals Pugues, Ramon Pelegrí Piñas, Josep Maria Pomerol Montseny, Jordi Porta Rado, Antoni Pullès Klarer, Joan Puyol Serra, Antonio Ramírez Rodríguez, Francesc Romeu Juvé, Jordi Rovira Peras, Manel Rovira Font, Enric Rovira Jarque, Oriol Salvador Ribera, Francesc Sandaran Fontfreda, Jordi Solé Sugranyes, Alejandro Teixidor Escobar, Josep Maria, de Torres Sanauja, Agustí Trias Ortigas, Juli Ubach Nuet, Josep Maria Vendrell Sala, Miquel Àngel Vidal Santos, Manuel Vidal Puntijoch, Enric Vila Roig, Xavier Yzaguirre Maura

Companyes, companys, amigues, amics, parelles i persones conegudes amb qui he compartit "sa meva roqueta" i que m'han mostrat om estimar Menorca.

Na Consol, Rosa Morata, Fernando, Marta Castelar, Susanne, Kirsten, Eduard Domingo, Víctor León, Maria Guardiola, Esteve Fort, Gabi, Norbert Íbero, Kike Miquel, Eva Montanyès, Ari, Oscar Mas, Rosa Gavin, Walter Cots, Albert Moya, Tito Lucchetti, Victòria Gallego, Jordi Martínez, Francesc Albiol, Joan Cabo, Josep Parramon, Pepe Rubianes, Noli Rego, Montse Calçapeu, Claret Papiol, Joan Ollé, Núria Nebot, Biel, Joan i Àngel de Ses Persianes; Sílvia, Joan i Fali, Anna Solís, Antonio “Vendetta” Rodríguez, Jordi Roca, Georgina, Olga Febrer, Rosa Maria, Vicenç Soriano, Montserrat Edo, Marta Mas, Juanita de Ses Coves, Aitor, Anna Masferrer ...

DARRER DIA A MENORCA

El barranc de Binigaus comença a la localitat d'es Migjorn i acaba a la platja de Binigaus, prop de la platja de Sant Tomàs. En aquest barranc podem visitar diverses coves, sent la més coneguda la Cova des Coloms (també anomenada La Catedral).

Quan arribis a la Cova el lògic és que et sorprenguin les seves dimensions. Es tracta d'una cova de 300 metres de llarg, 15 metres d'ample i 24 metres d'alt. Si decideixes endinsar-t’hi vés amb compte ja que el sòl és molt relliscós a les zones on hi ha pedres causa de la gran humitat. Es creu que aquesta cova es va utilitzar com a santuari o com a lloc de peregrinació religiosa, a jutjar per les troballes que es van fer en el seu interior dècades enrere.

Un cop hagis vist en detall la Cova pots tornar per on has vingut o anar a alguna de les platges properes. L'opció més senzilla és la de Binigaus. En uns 25 minuts pots trobar-te en el fantàstic arenal. Per als més aventurers recomano Cala Escorxada, una platja espectacular i de difícil accés.

NOTES DE VIATGE. (24 D’OCTUBRE 2018)

M’he despertat minuts abans de les 6 amb una barreja de neguit per acomplir tot el previst per al dia d’avui, darrer dia que dormiré a Menorca, i a la vegada amb la recança de saber com s’escolarà de ràpid aquest temps de descompte. Com que la barra no obre fins les 7 he continuat al llit escoltant la Terribas a l’iPad, com a descompressió de cara al retorn de demà. Des de la plaça d'Artrutx m'arriba la fresa de l’Àngel en obrir els para-sols i parar les taules amb les corresponents cadires menorquines de la terrassa. Sé que enyoraré aquests sons familiars i que, un cop a Vilanova, tancaré els ulls alguns matins com si encara pogués escoltar-los. Finalment he baixat a esmorzar a les 7 en punt i he pres el de sempre sota la mirada entremaliada de l’Àngel. He hagut de mirar cap a la plaça per evitar emocionar-me del tot.

Avui podria haver estat d’aquells dies en què la frisança per arribar a tot arreu, per no oblidar-me de cap dels indrets estimats, hauria pogut sorprendre'm anant amunt i avall sense capacitat per parar atenció enlloc, dominat per la consciència de cremar massa ràpid les darreres hores d’estada a Menorca. Per sort vaig planificar aquest viatge de manera que he pogut aconseguir els objectius principals que m’havia marcat. En aquests dies he completat els trams que em restaven del Camí de Cavalls, també he pogut trobar un munt d'indrets nous, aparcats en altres ocasions per a més endavant, com el Castell de Santa Àgueda i, finalment, com si fos un present, n’he descobert de nous, alguns d’ells com el Camí de s’Hort de ses Taronges o la fantàstica Cala Roja, de record inesborrable. Els únics llocs als que he hagut de renunciar per manca de temps han estat per la banda de Máó. Em reca però no haver-me pogut acomiadar de sa Mesquida, d’Es Grau amb s'Albufera, o del far de Favàritx. Tinc pendent visitar la Cova des Coloms, visita prevista per avui. Així que he seguit el camí de Binigaus des d’Es Migjorn Gran, m’he desviat pel barranc fins a a la platja per fer la visita a la Cova des Coloms i m’he arribat fins a sa Teulera, a la Mola de Sant Adeodat, per fer-me la foto que s’ha convertit en ritual. Aquesta bouera abandonada la vam descobrir amb el Kike a mitjans dels vuitanta buscant el camí cap a Cala Escorxada. Des d’aleshores sempre procuro passar-hi un moment o altre per estar-m’hi una bona estona. Els darrers anys m’hi he fet una foto, sempre a la porta, com si fos una possessió meva durant els instants que hi sóc. La resta del dia tenia previst deixar-lo passar sencer a la platja de Binigaus, però Menorca, tenia altres plans per a mi. 

Abans d’arribar a Es Migjorn Gran per la carretera de Ferreries, he volgut recórrer una vegada més el Camí des Pins, un camí que mena fins a la Torre Vella. M’he aturat un moment a escoltar la quietud dels esquellots d’unes vaques pastant i després he refet el camí fins a la carretera sota una llum nítida, filtrada pels pins, que m’ha transportat a la carretera de Vilafranca del Penedès, quan dues fileres de plàtans la resseguien a banda i banda. Era ben bé la mateixa llum que em reté la memòria; daurada, suspesa dels estius de la meva adolescència. Em pensava que era una fantasia, una recreació sobrevinguda amb els anys, però no. Avui l'he pogut veure de nou i l'he pogut capturar en el vídeo. Una vegada a es Migjorn Gran, he deixat la moto prop de la parada i he encarat el Camí de Binigaus Nou que passa per Binicodrell i el cementiri. Allí he aprofitat per fer una visita al Poblat talaiòtic de Binicodrell des Darrere. A mà dreta he deixat enrere el casal de Binigaus Vell que, com Binigaus  Nou, ara és un centre d’agroturisme. Quan m’he desviat cap el barranc de Binigaus per mirar de localitzar la Cova des Coloms, un cartell m’ha informat que la flora més present en el barranc és la llampuga, el càrritx, el pi blanc, l’alzina i l’ullastre. De fet com a la majoria de boscos dels barrancs del migjorn menorquí.

La Cova des Coloms no és ni de lluny com me l’esperava. L’indicador pintat a mà, de mala manera, sempre m’ha cridat l’atenció en passar pel camí de Binigaus Nou. N’he vist algunes fotos, també i em semblava tenir-ne una idea. Res més lluny de la realitat. Vista en directe és d’una espectacularitat inesperada. D’entrada és la cova més alta i ample on hagi estat mai i consti que, en els meus anys de minyó escolta havia practicat l’espeleologia en algunes coves i avencs. Tinc viu el record de quan  em vaig esquinçar el turmell a la Cova dels Mussols, a la Serra de l’Ubach/ Sant Llorenç del Munt, una setmana santa. Trobo curiós que tot i el contacte continu amb la natura, a Menorca tant directe i constant, fins ara no m’hagi recordat dels set anys passats amb els minyons escoltes, on bona part de les activitats tenien relació amb la natura. Potser el sortir-ne expulsat per una mena de consell de guerra organitzat pels manaires del moment o la meva resposta acusant-los de no tenir ni idea de pedagogia, hagin tingut alguna cosa a veure-hi. En Lluís, un company interessat en la mecànica, i jo, havíem aconseguit posar en marxa una vella Vespa que els bombers havien cedit a l'Agrupament Mare de Déu de Montserrat. Il·lusionats per haver estat capaços de reparar-la, vam baixar-la per unes escales per provar-la en un tros del carrer Mercaders, on teníem el ‘cau’, el local. Teníem 14 anys i naturalment no teníem carnet. Evidentment vam anar a la reunió amb els màxims dirigents disposats a assumir alguna mena de càstig per la imprudència, però també algun tipus d'estímul per la iniciativa i les hores dedicades. En lloc d’això ens vam trobar un consell al més alt nivell i expulsió sumaríssima. Una colla de brètols i carques, ja t’ho diré. Igual que el servei militar, l’escoltisme és de les coses que menys pòsit han deixat a la meva vida. De fet, mai no he acceptat de bon grat les jerarquies i sovint he plantat cara a la pretesa infal·libilitat que ostenten alguns caps. Anti-autoritats, iconoclasta, llibertari... Sempre m'he sentit còmode amb aquests pensaments.

En arribar al final del barranc, on es reuneix amb el camí que baixa de Binigaus Vell, ara tancat, he seguit amunt pel tram del Camí de Cavalls en direcció a Cala Galdana, m’he desviat a l'esquerra pel Camí de Torre Nova fins a Sa Teulera, on, una vegada més, he seguit el ritual de cargolar un peta i fumar-me'l en la soledat envoltada de pins, just abans de fer-me la fotografia de rigor recolzat en el marc d’una porta inexistent. Mentre ascendia pel sender que avança pel bosc des de Binigaus he parat esment a una veu i al trot curt d’un cavall. Com que a la falda del barranc el follam és espès, no ho he entès ben bé les paraules fins que m’he adonat que una noia cridava un cavall que se li havia escapat. De cop i volta he vist venir de cara el cavall per l’estret corriol i el trot no era curt, no. Un càlcul ràpid m’ha indicat que la drecera era massa estreta per tots dos i sense pràcticament cap marge de maniobra, m’he hagut de tirar cap un costat, sobre uns esbarzers, fent inútil  qualsevol intent per aturar com havia après a fer durant el parell d’anys que vaig treballar  en una hípica. Era o el cavall o jo, i no he dubtat: el cavall primer. Poc després ha aparegut la noia atabalada, l’he tranquil·litzat recordant-li la tanca al cap al barranc que jo havia deixat amb la balda passada i on l'animal s’aturaria a pastar. M’ha recordat el gag sonor del Joan; so d'un cavall a galop, uns instants de silenci seguit dels passos d’algú corrent i cridant, "caballo! Eh, caballo!"

Bé. He de reconèixer que “el dia sencer a Binigaus”, tal i com jo l’havia previst, no ha funcionat i m’he deixat portar per el que l’illa ha anat disposant. Binigaus avui acollia a causa del el vent de xaloc que aixecava la sorra i arriava onades brusques amb restes de brutícia. He decidit doncs que el meu comiat de Binigaus es limitaria al ritual d’abandonar el calçat menorquí vell i gastat, en aquest cas les botes que han aguantat just per acabar la volta a Menorca, a la primera paperera que trobés. Les he fotografiat, abans de calçar-me les avarques noves i, sense banyar-me, m’he dirigit cap Es Bruch, el "xiringo" que separa les platges de Binigaus i Sant Adeodat.

M'ha contrariat no poder acomiadar-me amb un bany en el meu darrer dia a Menorca, què hi farem! Per no poder, no he pogut ni aturar-me a la barraca del davant de l'escull de Binicodrell, que tant m’agrada, doncs una família s'hi arrecerava del vent. Mentre prenia una cervesa a la barra des Bruch, ha aparegut la noia del cavall i m’ha donat les gràcies, no sé pas de què. Ha marxat parlant amb un noi i comentant que soparien al Bar Peri de Migjorn. Això m’ha fet pensar que era una bona idea per solucionar el meu dinar, doncs no volia quedar-me al xiringo on han disparat els preus. He esperat en un banc del carrer una hora ben bona fins que ha passat el bus que m’ha portat fins a la moto.

Al Peri sempre hi he menjat molt bé, però avui m’ha proposat unes pilotes – mandonguilles – amb salsa d’ametla, increïblement bones. Quan he acabat tot el pa del món sucant-lo a la salsa, li he demanat si em podia fer una ració petita de formatge per acabar d’omplir el budell. "Curat?" off course! M’ha servit uns encenalls de formatge en un bol petit i s’ha apartat una mica pendent de la meva reacció. He tastat el formatge i he flipat. Molt sec i de sabor intensíssim però amb un punt amagat de dolçor i tan melós que quasi es desfeia a la boca. Vaja, dels millors formatges de Maó que he tastat mai. Res a envejar al Parmesà que compto entre els meus formatges preferits. M’ha explicat que el feia un amic seu d’una finca del mateix Migjorn, i que aquest formatge l’any passat havia guanyat el premi nacional de formatges. Res d’estrany, doncs, que l’hagi fruit tant. He pensat que me l’hauria perdut si m’hagués quedat tot el dia a Binigaus, com tenia previst inicialment. 

Com que no sabia massa bé què fer ni on anar, després de dinar i conscient de fer el recorregut per darrera vegada, m’he dirigit xino-xano cap a Ciutadella pel Camí Vell i després cap a Son Saura on, a la platja de ponent orientada més al nord-est, el xaloc no hi arribava. És més, no només no hi havia rastre de vent, si no que l’aigua es veia totalment transparent sense rastre de posidònia, cosa que no havia vist de de feia anys. Vet aquí el darrer regal: un bany final esplèndid a 24 d'octubre, quan ja no hi comptava i en una aigua estupenda. Que bé que em coneix sa meva roqueta, com em mima i m’acull, que diria na Consol. Per cert, amb qui he quedat per acomiadar-nos fent un soparet.

Encara flotant després de la llarga estona dins l'aigua, com d'habitud, he parat a Sant Joan de Missa on ara faig recull d’emocions mentre escric aquestes notes. El vent m’acarona assegut al “meu lloc” en el banc de pedra i el sol m’escalfa contra la paret tant blanca. “Cull l’hora, cull el minut, cull l’instant”, diria que és d’en Jaume Vidal-Alcover però també podria ser de la María Aurèlia Capmany. M'han vingut imatges llunyanes d'Es Barcarès i el Mal Pas, a Mallorca, durant els primers dies d'aquest viatge que ara semblen d'un temps remot. Ha arribat a contracor el moment de deixar enrere el bagatge de somnis i recolliment dels quals les parets de Sant Joan en són testimonis muts. Aquest indret és "el meu lloc" trobat a l’atzar, o "atret per un magnetisme estrany", tal i com descriu Carlos Castaneda a “Las enseñanzas de Juan”. Si fos el cas que la parca s'oblidés d'arrencar-me les funcions vitals, aquest és el l'indret on em trobareu. El meu lloc.

De camí cap a Ciutadella pel Camí de s’Hort de ses Taronges encara creia dirigir-me cap a Sa Farola per fer-hi la darrera posta. Però m’ha vingut de gust una cervesa al Tritón, així que m’he encaminat cap al port, d’on ja no n’he sortit fins després de pondre's el sol. No comptava amb què al port de Ciutadella, tant ben encarat a l’Oest, hi dorm el sol, com canta na Maria a a "les Illes". La llum de la tarda m'ha guanyat i la posta al moll amagant-se rere les cases ha estat sensacional. Però, oh sorpresa! En haver pujat ses escales m’he trobat que des del mirador, més alt, encara he pogut tornar a gaudir de la posta, una segona vegada! Això sí que és un premi de comiat, m’he dit. Si avui no ha estat el dia perfecte a Menorca, poc se n’hi deu faltar. Encara, des de la finestra de Ses Persianes he volgut fotografiar la Plaça d’Artrutx entre els tons acaramel·lats de l’ocàs, rere les cases d’enfront i els fanals del carrer que s'han encès. A Perfect day! Vaig a dutxar-me que he quedat amb na Consol per sopar.

Les Illes - Maria del Mar Bonet

Hem quedat a l’O.A.R per fer una cervesa i portar-me a un petit restaurant, davant l’Hogar del Pollo, que porta una amiga seva francesa. Mala sort, avui tenia tancat. Li he proposat que anéssim a fer un mos al Tritón, així podria comprovar l’efecte del port buit d’amarres i la muralla sense tendals. Ja en davallar per Ses Escales ha al·lucinat en constatar una buidor del port que ni ella recordava haver vist. “El port tant autèntic”, ha manifestat embadalida i això que de petita, la casa de sa mare estava just sobre el Cafè Balear i el seu món, fins i tot quan portava el bar de Sa Gavina, era el propi port. Tot rient m’ha preguntat què li he fet a Menorca perquè em cuidi tant i hem continuat rient en recordar diversos moments d'anys passats, durant els quals mai no hem acabat de perdre el contacte. Li he comentat les noves descobertes d'enguany, camins per on m’he endinsat, indrets on m'he deixat portar, com el paratge enclotat i protegit on viu l'Aitor. Se n’ha sorprès ja que coneix tothom a Ciutadella i també a l’Aitor. Amb una certa admiració m’ha deixat anar, “fins aquests nivells t’has ficat?" He sentit créixer el meu orgull, la sensació íntima d’haver-me apropat a allò més arrelat a la terra i a la Menorca feréstega que només es mostra, presumida, a qui li és fidel. La satisfacció d'haver estat seduït per racons ocults a la majoria i la recança pels que ja no desamagaré.

En sortir del Tritón, moll enllà m’ha comentat que el Nando i la Lin, els mateixos que tenien el bar d’Es Pla a finals dels 70 i durant els 80, havien deixat de llogar-lo a tercers i ara, un cop jubilats, l’han tornat a obrir per portar-lo ells mateixos. Cap allí ens hem encaminat, doncs. Durant una bona estona hem repassat entre cerveses i ginets aquells estius meravellosos i aquelles nits desbocades, plenes d’anècdotes, embolics, sensualitat i coincidències. Noms de llocs, de persones, situacions que ens han fet riure i d’altres que ens han commogut, tot ha anat venint rodat amb la música dels antics LP que animaven aquelles nits. Em trobava tant bé, tant a gust, que quan em sorprenia pensant en demà, a Vilanova, de tornada a casa, una punxada de dolor em pujava per la gola i havia de fer un glop de cervesa per tal de fer enrere la desolació. La cirereta ha arribat quan ens preparàvem per deixar la barra i la Lin ha volgut compartir un descobriment musical que ha fet a Youtube Music: una versió del 2006 de "A Whiter Shade of Pale" en concert a Dinamarca. La cançó, en el delicat moment del comiat, m’ha provocat una esgarrifança desconsolada com un abisme insuperable d’anys, com un nus d’esglai que s'enfonsava en les meves entranyes.

Hem partit d’Es Pla amb la cançó que omplia el port i, amb ell, tots aquests anys. Mentre ens encaminàvem cap a Ses Escales, abans de tombar per darrera vegada la cantonada de l’antic Cafè Balear m’he acomiadat des Pla sense girar el cap. Aleshores he sentit damunt les espatlles el pes de Menorca i un remolí d’emocions. Joventut que queda lluny, llibertat mai assolida del tot mentre sigui un luxe car; sa meva roqueta, moments excepcionals compartits.

I aleshores hem encarat ses Escales en silenci greu. Més tard, Na Consol i jo ens hem acomiadat darrere la catedral entre riures i abraçades. Abans de tornar cap a casa, però, m'ha calgut passejar una estona pels carrers de la part vella de Ciutadella per assossegar-me. I així, amb una festa modesta, íntima i compartida amb qui més m’ha regalat la Menorca que estimo, és com ha arribat al final aquest viatge i el meu darrer dia a Menorca. Demà l’illa contemplarà indiferent com recorro des de bus el seu cos amb la mirada, i s’alçarà un dia més, indiferent al meu dolor i amb cada cosa al seu lloc; el Camí Vell, Sant Joan, Ses Persianes, els carrers dels Sants...  els aniré deixant enrere. Demà em sabré amb tants quilòmetres recorreguts, que m’acompanyaran encara mil-i-un instants, destinats molts d'ells a un futur oblit. Altres restaran intactes. Una llum entre els pins de matinada, la humitat d’una roca banyada de mar que brilla d’una manera especial, un cop d’aire en  girar el cap de cantó d’un carrer o d’un camí, la suor calenta que amara la samarreta en tramuntar una carena, el braç d’una noia que s’acomiada de mi a Trebalúger, el silenci de les nits dormides al ras, la melodia dels boscos de Menorca sota el cant dels llagosts… Boscos, mar, pedra, camí, horts, cases, amigues, amics. Demà serà un altre dia.

COMIAT DE PUNTA NATI I CALA ROJA

NOTES DE VIATGE. (23 D’OCTUBRE 2018)

Demà serà ja el darrer dia a Menorca i el vull destinar íntegrament a l’illa. Per tant, és avui quan faré algunes compres personals i per a un parell de persones amb qui vull compartir un bon formatge curat, sobrassada coenta i cuixot. També serà el dia de passar comptes amb n’Àngel per veure qui guanya en aquest estira i arronsa. Curiosament ens "barallem" jo per pagar-li més i ell per cobrar-me menys. M’agrada tancar el cercle de Menorca, obert en aquest mateix indret i després de tants anys, amb el toc poètic de ser el darrer client de s’hostal abans de tancar definitivament. Just quan em plantejo no tornar a Menorca per evitar-me la tristesa d’assistir a la pèrdua de personalitat de llocs per mi emblemàtics. També la pèrdua d'intimitat. A Ses Persianes la temporada que ve ja no obriran. Un factor més a tenir en compte i definitiu des del punt de vista econòmic. Mentre esmorzo la meva rutina de taronjada natural, ensaïmada i tallat, pregunto a l’Àngel i l’Andreu on puc trobar una sobrassada coenta amb garanties. Sé que a Ca Na Fayas, a sa Contramurada, tots els productes són de qualitat, però de sobrassades en té una gran varietat. Em diu un nom que sembla gairebé una contrasenya, “demana sobrassada de Sa Muradeta”. Un cop a Ca Na Fayas m’han ofert tastar un parell de formatges ben curats i un cuixot extraordinari, però la sobrassada l’he demanada directament de sa Muradeta. M’adono de la seva sorpresa just abans que em pregunti si ja n’havia comprat altres vegades. Ha anat donant voltes fins que li he dit d’on provenia la  informació, a Ciutadella tothom es coneix. Me n'ha posat un bocí en un pessic de pa amb un parell de gotes d'oli. Estupenda, de sabor intens, textura carnosa, sense greix i amb un subtil picant que es desfà a la boca. Carregat, torno a Ses Persianes per si em volen guardar la bossa a la nevera fins demà passat quan hagi de partir definitivament. Prenc un cafè a la barra per escriure aquestes notes. Començo a sentir la buidor que impregnarà el dia de la meva partida cap a Barcelona. Contemplo el local i les persones, cadascú fent la seva. L'Àngel a la cafetera, l’Andreu entrant i sortint de la terrassa amb la safata carregada de cafès i entrepans, la dona que passa els fulls del diari mentre distreta fa un glop de la tassa. Els dos padrins que parlen reposadament a la barra, l’un davant d’un cafè, l’altre amb un got de gin buit al seu davant, el grupet de joves oficinistes que parlen animadament mentre berenen [1]. Em concentro en els murmuris i sorolls que conec de cada dia, conscient que seguiran com avui, com ara mateix, però sense mi per saber-los. Les persones, les coses, el lloc mateix, sembla que ja no comptin amb la meva presència. És el que té la cosa quàntica.

Voldria arribar-me a Punta Nati per deixar enrere les experiències funestes d’aquest viatge, les quals no m’han permès gaudir de l’isolament que tant m'havia fascinat del lloc, ocupat per aquella mena de gent que no saben on són. Crits i xiscles dels uns als altres, palplantats davant els mòbils i d'esquena a la posta, selfis, drons substituint amb el seu brunzit el xerroteig d’orenetes i falciots... En fi, m’agradaria pensar que ja s’ho faran, si no fos que em molesta el menyspreu per la intimitat dels altres. Un clar abús. A veure si avui, de dia, tinc més sort! Més tard vull fer una darrera ullada a Cala Roja. Com m’agradaria haver-la trobat abans, per compartir-la tarda qualsevol amb el Kike per exemple,, i les dues Vespa, quan recorríem el camí de Ses Salines de la Concepció, al fons de la badia de Fornells. Una vegada descobrint el bosquet que la rodeja, no deguérem passar a més de cent o cent-cinquanta metres. També provaré sort amb la posta des del Toro, on mai no hi he aconseguit contemplar cap posta gaire més que discreta. Hi tinc poca tirada.

El dia és preciós tot i les temperatures ja són tardorenques i tanmateix no he tingut sort amb Punta Nati. Una vegada més! El darrer tram del camí estava impracticable pels tolls d’aigua i fang a causa de les pluges nocturnes dels darrers dies. Hi havia qui s'atrevia a passar per damunt els murs de pedra fent-ne caure algunes pedres, o bé arriscant-se pel damunt de pedres inestables enmig dels bassals. M'ha fet mandra i he fotografiat el far des de lluny, una mica frustrat, la veritat. He enregistrat en vídeo una part del recorregut que abans portava a la fi del món, ara transitada per cotxes, motos, bicicletes i caminants. M’he aturat una estona a l’indret on una matinada encara calorosa de principis de setembre amb la Fali una coneixença dels anys bulliciosos, ens arraulirem amorosos entre una paret seca i el camí, en sortir de la gresca d’Es Pla. So long Punta Nati! 

He enfilat cap es Mercadal sense entrar a Ciutadella per fer un “plat del dia” per 7 €, a la barra. Avui era pollastre al Curry amb una amanida de formatge de cabra calent que m’hi he llepat els dits. Mentre dinava seguia la partida de dòmino de quatre avis. Quan acabava de demanar el descafeïnat,  han telefonat a un dels jugadors i ha hagut de deixar la partida. No hi havia ningú més al bar i, com que m’havien vist interessat, m’han convidat a ocupar el seu lloc, parlant-me de vostè, això sí. Tot i que els he advertit que no en sabia gaire, per si un cas, m’han fet entrar a la partida. Com que m’he emparellat amb el que havia perdut la primera pota, era important guanyar la segona per empatar la partida i mantenir l'opció d'una tercera. I així ha estat. En la tercera pota, però, ja no hem tingut tanta sort i hem perdut per un resultat bastant ajustat. Gràcies Joan, Bep Marià i Fernando. 

He arribat amb el trasto fins a tocar de l’aigua a cala Roja, com solia fer en els vells temps. El paisatge encara m’ha impressionat més que l’altre dia. En tenir tants pocs centímetres de calat i amb una extensió tant gran, l’evaporació i la minsa variació de nivell de l’aigua canvien el paisatge d’un dia per l'altre. Avui l’aigua s’havia retirat considerablement i he pogut arribar a roques que recorden monstres petrificats sobresortint de l’argila sorrenca. Hi he pogut comptar un drac, una serp cargol gegant, un gall d’Indi… és un lloc salvatge i  atractiu. Quina llàstima de no haver-lo conegut abans! La badia de la cala queda tancada per una llengua de terra de pocs metres d’altura que s’endinsa dins la badia de Fornells. He trobat un petit sender que m’ha portat fins a la minúscula carena des d'on he pogut contemplar una imatge insòlita per mi de la badía de Fornells, amb la torrassa al seu darrera, la bocana de la badia i l’illa de Ses Sargantanes o Sa Sargantanera, al peu de Sa Mola. No podia perdre'm aquest angle de visió per res del món! Amb recança, he deixat enrere Cala Roja acompanyat d'una temperatura quasi primaveral.

Tardejava quan m’he encaminat cap el Toro. Com sempre, hi havia cotxes, un parell d’autocars i gent per tot però he trobat l’església oberta i, sense massa interès, he entrat a fer un parell de fotos i temps fins la posta. Després m’he entretingut una bona estona concentrat en esbrinar cadascun  dels llocs i camins que es contemplen des del mirador. Finalment assisteixo a la posta que em recorda aquella primera sobre la baia de Palma, des del Santuari de Cura, a Mallorca. La d’avui, si bé no és espectacular, almenys està resultant digna. 

Després d'arribar a un acord amb l’Àngel de ni tu ni jo pel que fa al preu de l'estada a Ses Persianes i de menjar-me un entrepà de cuixot per sopar, he anat a perdre’m pel cau de murmuris dels carrers silenciosos que s’entrecreuen darrere la catedral de Ciutadella. I he tornat a estimar-te pels carrers dels sants. Sant Crisòfol, Sant Bertomeu, Sant Jaume, Carrer de Ses Roques, Sant Antoni, Sant Rafel, es carrer qui no passa… Carrers estrets, empedrats i torçats per trencar el vent, lluminosos de dia amb les cases pintades de blanc i que es tornen silenciosos i hospitalaris en fer-se fosc, on cada angle protegeix de mirades indiscretes. Refugis per a besades i abraçades sostingudes per les parets encara calentes del sol de la tarda. Com van ser de fàcils i suaus  aquells dies! És Ciutadella qui em contempla a mi, assegut en aquest graó al carrer de Sant Joan on, com sempre que hi passo, miro la casa en passar-hi pel davant. Demà serà el darrer dia a Menorca, necessitava aquesta passejada nocturna, només per a mi, només per amarar-me de nou de les nits a Ciutadella.

Finalment he anat a raure al port on ja han començat els preparatius per a les obres de renovació, he baixat ses escales pensant en cada graó, he passejat tot sol i amb parsimònia fins el Tritón, mans a les butxaques, satisfet de com han anat aquests dies. He pogut sentir-me una vegada més Guillermo el Travieso, sense rumb. Després d'un descafeïnat i d'un gin a la salut del Norbert amb Quartet d’Alexandria inclòs, m’he deixat perdre altra cop pels carrers dels sants per tornar a casa, a Ses Persianes. Aquest hostal ha esdevingut la meva casa a Menorca gràcies a l'amistat amb en Joan, amb l'Àngel, la seva família que ha esdevingut la meva i a totes les persones amb qui he compartit les estones viscudes. Gràcies a tothom per fer-me sentir a casa, a Ciutadella i a Menorca, gràcies. 

[1] BERENAR || 2. a) v. intr. Menjar el matí per primera vegada en el dia (Mall., Men.); cast. almorzar, desayunar.